LA LITERATURA COM A SÍNTESI.

Hi ha un conjunt d'obres que sintetitzen el coneixement i l'experiència que l'autor vol trametre, o bé simplement és la manera com vol expressar-se. Julien Gracq a "Nusos de vida" ens introdueix en una seqüència ordenada per criteris macro que pot llegir-se iniciant la lectura per qualsevol pàgina.

De fet, és molt vell el gènere epistolar, un exemple paradigmàtic és "El fil del collar: Correspondència" de Gustave Flaubert, que és una pura delícia, que encara que les lletres tenen dates pot llegir-se a l'atzar sense cap pèrdua de contingut. A l'inrevés, és un divertit al·licient obrir el més 600 pàgines i rebre una dosi, o una perla del collar, que és autocontinguda i normalment un plaer per l'intel·lecte.

De fet, aquest tipus d'obra sintètica té una forta component itinerant, amb la doble component itinerant en el temps i l'espai. 

Llegir a Juli Cèsar a la "La guerra de les Gàl·lies" és acompanyar-lo per la geografia recorreguda i el camí del seu pensament.

Sigui una perla del collar de Flaubert o una carta de Cèsar escrita en campanya a peu dret, la síntesi del pensament és la més intel·ligent de les opcions literàries. 

La generalitzada afecció per l'anàlisi i el poc afecte per la síntesi mereix una reflexió personal que sempre és difícil de fer.

TEMPUS FUGIT.

(222)

28.9.2022

L'UNIVERS EN POTÈNCIES DE DEU: DE YOTTA(-24) AL YOCTO (+24).

Recentment (gener 2020) s'ha publicat un petit llibre del cosmòleg Iván Agulló, titulat "Más allá del Big Bang" (Editorial Debate). Som 105 pàgines fascinants per la seva síntesi de la història de l'Univers.

Les dimensions no són fàcils d'abastar pels humans. Vivim a la Terra, però els números de l'Univers, en termes de dimensions, ens són de difícil comprensió.

Comencem per la proximitat:

- El radi de la Lluna és la quarta part de la Terra. I la distància Terra-Lluna és trenta vegades el diàmetre de la Terra.

- La nostra raó de viure, el Sol, té un diàmetre cent vegades el de la Terra, i la distància Terra-Sol és més cent vegades el diàmetre del Sol.

- El sistema solar i l'amic Neptú és a trenta vegades la distància Terra-Sol.

- L'estrella més propera, Pròxima Centauri, està a uns quaranta bilions de quilòmetres del sol, uns 4,2 anys llum de la Terra.

-La nostra galàxia, la via làctia, té un diàmetre de cent seixanta mil anys llum, amb forma d'espiral i amb set braços, nosaltres estem al braç d'Orió. Uns 1,6 trilions de km, som ja a 10 a la divuit.¡¡

- L'Univers observable és la part de l'Univers que la seva llum ha pogut arribar a nosaltres des del Big Bang, i és d'uns 93.000 milions anys llum, menys que la grandària de la Via Làctia. Una nit molt clara, visualment es pot observar uns 2,5 anys llum.

- Centrem una idea, encara que l'edat de l'Univers és de 13.700 milions d'anys terrestres això és un temps, i en aquest interval de temps, s'ha expandit (neutrins i ones gravitatòries) i per tant ha recorregut un espai més de tres vegades encara que la seva llum sols ha viatjat els 13.700 anys. Aquest univers observable és d'uns noranta-tres mil anys llum de diàmetre.

- Per entendre-ho cal veure la composició de l'Univers, que té unes densitats mitjanes dels seus constituents primaris d'un 68,3% d'energia fosca, un 26,8% de matèria fosca freda i un 4,9% de matèria ordinària, newtoniana podríem dir, segons les dades recollides per la sonda Planck. I per entendre-ho millor.

A manera de símil, si comences a caminar a una velocitat d'1 metre / segon damunt d'una cinta transportadora de passatgers com les que hi ha als aeroports, després d'1 segon et trobaràs a una distància major d'1 metre. Tu ets la llum. La cinta transportadora és l'expansió de l'univers. L'energia que mou la cinta transportadora és l'energia fosca (de naturalesa desconeguda). El mateix Einstein va dir que res pot viatjar sobre de la cinta transportadora a major velocitat que la llum, però la mateixa cinta pot moure a qualsevol velocitat. En realitat el símil perfecte és una cinta transportadora en la qual apareixen esglaons entre cada dos d'ells constantment, de manera que dues persones que romanguin aturades a la cinta transportadora també se separen entre si.

Estem aprenent a les espatlles de gegants, Hubble, Humason i Lemaitre (l'expansió de les galàxies), Doppler (pel seu efecte), Leavitt (la relació entre la llum emesa per les galàxies i la seva distància), i molts d'altres, tots ells eren genis que conceptualitzen les seves idees cosmològiques a partir de la mesura experimental. Però el gran físic, pot ser filòsof en la seva més profunda accepció de la paraula fou Albert Einstein. Mai va dedicar-se a l'observació experimental, el seu pensament era reflexiu integralment, ell determina la teoria, les equacions, ja els altres faran la tasca experimental que certificarà les seves equacions.

El missatge principal de la teoria general de la relativitat és que l'espai com gran contenidor de tot, no és inert i immutable al que té al seu interior, al contrari les seves interaccions depenen de la matèria que hi ha al seu interior. La gravetat actua sobre les masses, i corba l'espai al seu voltant, i la gravetat no és una força, és la quantitat de curvatura de l'espai.

Ara ho podem veure en el sentit invers, quina son les partícules més elementals conegudes i mesurades.

Els quarks són els elements més petits de matèria. Presenten una característica quàntica particular, anomenada perfum o aroma, que permet classificar-los en sis famílies: up (u), down (d), strange (s), charmed (c), top (t) i beauty (b). Només els quarks u, d existeixen en la naturalesa, els altres poden ser creats artificialment en els acceleradors de partícules. Es reuneixen per grups de tres per formar el barió, o en parelles quark-antiquark per formar els nuclis. El protó i el neutró, els constituents fonamentals del nucli de tot element químic, pertanyen a la primera família: el protó és format per dos quarks u i d'un quark d, mentre que el neutró és format per dos quarks d i d'un quark u. I la mesura de les mateixes són de l'attometre (deu a -18 metres).

Hi ha un factor teòric limitant que la constant de Planck, que es deu a -35 metres. És la longitud de Planck (Longitud limitada per la física quàntica, més enllà l'espai i el temps no té més sentit).

Encara hi ha dimensions més inimaginables. El sentit de la història introduït per la relativitat general comporta un origen de tot. Aquest origen de l'univers, que avui té un diàmetre de 93.000 milions d'anys llum, a l'inici del temps tindria una temperatura de deu mil quadrilions, o Yottas, de graus Celsius, de fet un U seguit de vint-i-vuit zeros. De fet aquesta és la dimensió major que va provocar en sols deu a la menos 11 segons (gairebé un pico segon) el que va ser l'inici de tot.

Finalment, en aquest llibre ens dóna una visió molt mètrica de l'Univers amb una didàctica sintetitzada, que en un interval de les potències de deu, des de deu a la -24 fins a +24 i ens instrueix en el fet que és l'interval dimensional on TOT es mou.

TEMPUS FUGIT.

10.4.2021

EL DÍA DESPUÉS DE LAS GRANDES EPIDEMIAS.

     EL DÍA DESPUÉS DE LAS GRANDES EPIDEMIAS.

José Enrique Ruiz-Domènec. Taurus. Octubre 2020.

L'autor és un historiador omnicomprensiu. En aquesta obra molt recent i actual, ho demostra, és un historiador- sociòleg i multiespectral si es pot dir així.

És una obra curta de 124 pàgines fruit del confinament per la Covid com confessa el seu autor, i l'indueix a una clara reflexió històrica en el sentit de les pandèmies com desencadenants de mutacions, també culturals i històriques, al llarg de la història.

De fet identifica les pandèmies com cantonades del camí de la història, els punts de canvi de rumb són multifactorials naturalment, però les pandèmies han sigut i seran??, factors importants que la Natura introdueix en l'esdevenir humà.

De fet la primera pandèmia al segle VI en època de l'emperador Justinià, arriba a Bizanci la pesta negra, un bacteri la Yersinia pestis, que s'introdueix via les puces allotjades en les rates que arriben en els vaixells des del nord d'Àfrica, com vectors de transport.

Així desencadenen diverses forces; les pandèmies de la pesta negra i el paludisme que s'estima com a causa directa de la mort de 25 milions de persones de l'època, les famoses discussions bizantines sobre la natura de déu entre nestorians (jesús es deu i home) i els monofisites (demandants d'una societat oberta), el menyspreu dels àrabs encara cristians que alerten d'un nou Islam creixent, els germànics avançant sobre el nord d'Itàlia, etc.

Tot això foren els orígens de conseqüències determinants la reacció social, en termes de Reconstrucció, que impulsa la dessecació de pantans, per lluitar contra el paludisme, l'explotació tipus higienista també dels boscos com matèria per construcció de ciutats, i en definitiva l'estratificació social basada en el territori i la possessió de la terra conquerida com mitjà de producció primari. De fet les societats, encara que inconscientment, miren el territori com a instrument econòmic, cosa gairebé oblidada des de feia molts segles i l'inici de l'edat mitjana.

La segona pandèmia catalitzadora al segle XIV arrasa Europa via la puça i la rata com vector arribant des de l'Àsia central. S'estima la mort "d'un terç del món" segons cronistes de l'època. Va arribar a Bizanci la primavera de 1347 a Barcelona el maig de 1348 via una nau genovesa i no deixa ja la ciutat en onades aleatòries fins a 1705 on encara es comptabilitzen més de 10.000 morts.

La catàstrofe fou tan gran que el contramoviment que les elíts urbanes reaccionen amb noves idees; l'humanisme, l'ensenyament reglat, la recuperació de les idees i autors grecs i romans, la tecnologia per la guerra i la pau, els codis comercials, una nova governança, la quarantena; tot en un moviment per renéixer de l'hecatombe patida. En definitiva el Renaixement amb una moral utilitària és el desafiament de la societat europea a la pesta negra.

La tercera pandèmia que identifica l'autor i que modifica la història, és a més un càrrec de consciència per la hispanitat. La gesta del descobriment d'Amèrica, de fet el segle XVI, es fa des del desconeixement i la barbàrie religiosa. En els trenta primers anys de la Conquista s'estima que es van produir més de 50 milions de morts, diverses civilitzacions foren escombrades, en nom de la Corona i la religió.

La grip, la febre groga, el tifus, la verola foren les epidèmies principals, fins a 1550, a la vista de l'hecatombe, es comença la construcció d'hospitals encara que la situació era coneguda en la metròpoli.

El contramoviment fou l'explotació minera a les Amèriques que perllonga les guerres de religió a Europa, sense cap millora de la vida a les hispanes, l'inici del tràfic d'esclaus des de l'Àfrica i l'inici d'una consciència de les elits d'origen espanyol a Amèrica que conduirà a les seves independències al segle XIX.

La quarta pandèmia modificadora d'esdevenir històric europeu pot situar-se a mitjans del segle XVII, la conjunció d'epidèmies de tifus, verola i pesta, el 1630 a la Llombardia (curiosa coincidència el 2020¡¡) genera més d'un milió de morts i a Barcelona el 1651 moren més de 20.000 morts d'un cens total de 44.000 ciutadans!

Aquest còctel de pandèmies de la natura fa reaccionar a les societats europees i americanes.

Entre 1670 i 1800, en sòls 130 anys es revolucionen alguns estats europeus; 1868 la Revolució Gloriosa anglesa amb la creació d'un parlament electe, el 1776 les tretze colònies americanes declaren la seva independència, el 1789 es produeix la Revolució Francesa i la independència dels estats sud-americans és en incubació, i tots ells seran independents al següent segle XIX.

Fins ací Ruiz-Domènec ens prepara per a la seva visió de la situació el 2020 i la seva visió de futur.

Caldrà, una anàlisi contemporània mes en profunditat pròximament.

TEMPUS FUGIT.

(782)

EL RIO SIN ORILLAS. J.J. SAER.

Per a qui escriu un. És una pregunta perenne que tota persona que escriu es fa directament o indirectament, és una pregunta reflexiva que, de fet, no té resposta. La resposta és múltiple, tant resposta per qui escriu, o pel lector en alguns casos. Gairebé sempre qui escriu està a l'dictat de si mateix, és com una vàlvula d'escapament a les pròpies vivències i de les pròpies realitats, a la pròpia vida en definitiva. Per a qui va escriure Juli Cèsar la Guerra de les Galias ??, perquè algú l'llegís, per al Senat que tenia previst arrasar, o per al mateix. Poc s'imaginava que generacions de joves l'haurien com a model mentre estudiaven latin, de fet només parlava escrivint per a aquest. Cap escriptor pot preveure quin és l'horitzó del que escriu, excepte per a la seva pròpia satisfacció produïda per la satisfacció de la seva pròpia necessitat. Podem comparar-ho amb un acte sexual propi, tipus onanisme, o compartit en silenci .; el silenci és intrínsec a qualsevol escriptura, i és l'avantsala de la concentració que permet somiar, imaginar i definir el que s'escriu.

PASCUAL MARAGALL. Pensament i acció.9.2019.

7

El pensament de Pasqual Maragall mai ha deixat indiferent a ningú, ni propis, ni estranys, la seva personalitat respon a un signe propi dels creadors i, per tant, de l'heterodox.

Podem reflexionar sobre els llocs i opinions més recurrents:

- Excèntric:

Etimològicament, poc centrat, poc conservador, i així es pot considerar com un lliure pensador, on el raonament propi era el nord i guia, sense importar-li, en general, l'opinió dels altres en un sentit gregari i de correcció política, fins i tot intel·lectual. La coneguda "Gota Malaia".

Per il·lustrar la seva actitud també podria aplicar-se el ben conegut aforisme de J.M.Keynes: "Si les circumstàncies canvien, les meves idees canvien, i vostè no ho fa??"

Ell segurament com bon Keynesià teòric era també un bon practicant. I l'aforisme keynesià podria ser un aforisme seu perfectament.

- L'heterodòxia:

Aquest és el tret que el fa diferent, es podria traduir com valentia en l'acció. Era valent en l'acció, es podria adduir que el seu origen aristocràtic li donava la seguretat que li calia, però el seu discurs podria ser, per exemple enfront Espanya, com el d'un afrancesat al s. XVIII.

La seva valentia mereixeria una anàlisi detalladíssima molt reveladora en termes d'història comparada.

- La complexitat:

La seva complexitat també podria considerar l'herència de l'avi Joan Maragall i Gorina, i que li ve de família. Carles Riba distingeix, en el poeta, els seus versos entre maragallians i maragallistes.

Molt sintèticament, els maragallians tenen un punt d'arrencada en la Modernitat i els maragallistes el que se centren més en les arrels profundes, mudes, i anònimes de la nació.

Aquesta dicotomia també la podríem veure i aplicar en el seu net, és modern, contemporani sempre, amb un realisme saxó si es vol, però sempre té un altre sentit a la vegada, l'arrel, la història, la nació com substrat, les dues actituds conviuen en ell sense cap problema, i es retroalimenten fructíferament.

La complexitat realista és el seu valor màxim segurament, i és percebut pels electors i lectors com un atractiu essencial no una contradicció.

- L'innovador:

Potser és millor el concepte expressat en l'assaig, l'anticipador. Sí, fou un anticipador en gairebé tots els fronts: en la sociologia de la ciutat, l'habitatge, la mobilitat, l'organització política de l'Estat Espanyol, l'organització europea, l'Euroregió, la tecnologia i la seva influència, etc. , insondable.

És tot un horitzó polític català, espanyol i europeu, truncat en molts casos, els més sovintejat, però amb èxit en casos concrets que han canviat el rumb de la nostra història en molts casos.

Aquesta innovació li va comportar mancances de comprensió de tota mena, però el temps és un traductor formidable, i les seves idees, primerament no compreses, ara i en el futur son i seran clares, patents i apreciades com necessàries.

- La importància dels factors espacials:

Des del primer moment la mesura mètrica de la ciutat fou considerada essencial. Mesurar, reflexionar i actuar, com a part del mètode científic era part de la ideologia Maragall.

Ell i n'Ernest Maragall des del primer moment, 1980, creen la societat municipal Informació Cartogràfica i de Base spm. (ICB), com a instrument per fer el Cadastre de Barcelona, que tenia unes bases obsoletes, basades en el cadastre Galtier dels anys 1960. I des del mateix 1983 signen un acord amb l'Institut Cartogràfic de Catalunya per fer un mapa nou, a escala 1:500, digital, i amb bases geodèsiques noves, com base mètrica per integrar-hi, georeferenciadament, totes les variables de la ciutat.

S'anticipaven als conceptes dels Sistemes d'informació Geogràfica que en els següents anys serien elements tecnològics comuns. Barcelona fou una de les primeres ciutats Europees en la seva digitalització, amb un Institut Municipal d'informàtica (IMI), que serà una escola de quadres i produirà una generació de tècnics que seran part de la base humana que esdevindrà essencial en l'èxit de la tecnologia Olímpica del 1992.

- L'autocrítica:

Actuant com un home lliure (rara avis¡) reflexionava parentèticament, considerant-se no posseïdor de la veritat, i per tant qüestionant-se a ell mateix i el seu propi pensament. El públic (amics i no amics) ho confonien en ser contradictori o diletant, res més lluny de la realitat, sols és explicable amb mala fe o poca intel·ligència. Maragall no creia en els absoluts, sols en les factibilitats.

En el fons té un rerefons Kantià, tot considerant que l'essencial no és estar en possessió de la certesa o veritat, ans el que és fonamental és lluitar contra la falsa aparença.

En termes pràctics i quotidians, aquest rerefons explica per exemple les seves sortides sistemàtiques del despatx, anant a dormir a casa dels seus veïns per conèixer de primera mà la realitat i experimentar-la, per exemple, i el desemmascarament de les falses aparences.

-La connexió entre reflexió i acció:

Aquesta connexió es pot sintetitzar en el concepte de coherència personal, que s'extrapola a la seva actuació política en el més ampli sentit.

Finalment: Aquestes són algunes facetes d'una personalitat realment polièdrica, i que és part del nostre present amb la seva herència sobre Barcelona i els Barcelonins.

TEMPUS FUGIT
(841). Juliol 2019.