Canvi de rasant 2026-2027

Durant el bienni 2026-2027 podem assistir a un canvi de rasant polític a Europa i al món.

No podem confiar cegament en les forces polítiques consolidades: sovint han mostrat incapacitat per escoltar la ciutadania i per incorporar idees noves als seus catecismes ideològics, i és poc probable que canviïn de tarannà. Ara bé, quan la democràcia està amenaçada, el seu paper de porters del sistema, la capacitat de tancar el pas als extremismes en lloc d'aliar-s'hi, continua sent decisiu.

Ens queda la democràcia formal, basada en eleccions, com a eina per aturar la deriva cap a la demagògia i el populisme de dretes, i més enllà. Cal reconèixer, però, que la democràcia electoral, sense una ciutadania mobilitzada, uns mitjans plurals, una judicatura independent i una societat civil robusta, esdevé precisament un terreny adobat per al populisme autoritari.

L'experiència, a més, ens adverteix que la idea que una successió d'eleccions pugui revertir una tendència topa amb un problema empíric ben documentat: el populisme autoritari, de qualsevol signe, rarament es desfà a les urnes un cop ha capturat les institucions clau. La ciència política ha mostrat que el retrocés democràtic contemporani és gradual, aparentment legal i difícil de revertir per via electoral, perquè el mateix procés erosiona les condicions d'una competència lliure. Difícil, però no impossible. Els règims que inclinen el terreny de joc mantenen eleccions reals, i per tant poden perdre-les: Polònia el 2023 i Hongria el 2026 en són la prova. La pregunta útil, doncs, no és si les urnes poden revertir el retrocés, sinó en quines condicions ho fan.

Tenim unes fites electorals definides que, en gran mesura, ho determinaran tot. Vegem-les una per una.

12 d'abril de 2026: eleccions parlamentàries a Hongria

A Hongria es jugava si l'aparició, en els dos darrers anys, de Péter Magyar i del partit Tisza podia trencar el monopoli del Fidesz dins d'un sistema electoral dissenyat pel mateix Orbán.

Ho ha aconseguit amb escreix. Tisza va obtenir el 54,3% dels vots i 138 dels 199 escons, més de dos terços, cosa que li permet reformar la Constitució. El Fidesz es va quedar en el 37% i 55 escons. La participació, del 77,8%, va ser la més alta des de 1989, i Orbán va reconèixer la derrota la mateixa nit electoral. Magyar és primer ministre des del maig.

El contrast amb el 2022 és instructiu. Aleshores, una coalició heterogènia de sis partits units només pel «tots contra Orbán» va perdre clarament. El 2026 ha guanyat un sol partit nou, encapçalat per algú que procedia de l'entorn del mateix Fidesz, amb una mobilització rècord. Oposició unificada, líder creïble per a l'electorat conservador i participació massiva: aquestes són, probablement, les condicions de la reversibilitat. Tanmateix, Tisza aplega un electorat molt heterogeni, unit sobretot per la voluntat de canvi, i Magyar haurà de filar molt prim per administrar la seva victòria.

S'enceta un procés de «desorbanització» semblant al que va viure Polònia amb Tusk a partir del 2023, amb tots els problemes que comporta. El més delicat és que desmuntar un sistema construït amb majories de dos terços exigeix utilitzar aquestes mateixes majories, i la línia entre restaurar l'estat de dret i reproduir-ne els vicis és prima.

En clau europea, és una elecció cabdal per desactivar una cinquena columna russa i contrària a la cohesió europea. Ara és el moment d'accelerar a Brussel·les. Amb tot, els qui no som centreeuropeus no hauríem d'oblidar mai que Viena i Budapest van ser les dues capitals de l'Imperi austrohongarès, aliat de Berlín, i que passejar per aquestes ciutats encara permet flairar-ne l'empremta.

27 d'octubre de 2026: eleccions parlamentàries a Israel

A Israel, l'eix populisme/democràcia és dual: és alhora una democràcia electoral robusta per a la població jueva i un règim d'ocupació duríssim per als palestins. Es posarà a prova si la coalició Netanyahu–Smotrich–Ben-Gvir, la que el 2023 va intentar la reforma judicial més controvertida des de la fundació de l'Estat, pot sobreviure al cost polític acumulat de la guerra de Gaza. La Knesset es va dissoldre el 17 de juliol i les eleccions es mantenen per al 27 d'octubre.

El mapa de l'oposició ha canviat molt aquest any. A l'abril, Bennett i Lapid es van fusionar en un partit comú, Beyachad. Gantz, que havia insinuat que podria entrar en un govern de Netanyahu, s'ha enfonsat a les enquestes. I el protagonista inesperat és Gadi Eisenkot, l'antic cap de l'Estat Major, el partit del qual, Yashar, encapçala la majoria de sondejos: el de Canal 12 de finals de setembre li dona 23 escons, davant dels 20 del Likud i els 13 de Beyachad, i situa el bloc opositor en 54 escons contra 50 de la coalició actual.

Cap bloc no arriba als 61 escons de la majoria. Els partits àrabs serien aritmèticament decisius, però tant Netanyahu com Bennett han rebutjat governar amb el seu suport. Aquest és el nus de l'elecció. Si es formés un govern alternatiu, es derogaria la llei de la raonabilitat (Reasonableness Law) i s'obriria un debat constitucional. La pau encara restaria lluny, però el risc de deriva autoritària reculeria. Amb tot, cal tenir present que el sionisme està profundament arrelat en la societat israeliana, i que un canvi de govern no implicaria necessàriament un canvi de política envers els palestins.

Més enllà d'Israel, amb tota probabilitat es reduirien les tensions mundials.

3 de novembre de 2026: eleccions de mig mandat als Estats Units

Històricament, les eleccions de mig mandat (midterm elections) s'han considerat un instrument per corregir les polítiques presidencials i per castigar electoralment el partit en el poder; ara bé, el moviment MAGA està trasbalsant moltes premisses de la política nord-americana que semblaven fixes.

Un escenari de contrapès institucional passaria perquè els demòcrates recuperessin la Cambra de Representants i, potencialment, el Senat. La redistribució de districtes de 2025-2026 (gerrymandering), impulsada per Trump a Texas i replicada en altres estats, pretenia blindar la majoria republicana, però les previsions indiquen que el seu efecte serà menor del previst: a l'inici d'octubre, Decision Desk HQ dona als demòcrates un 75% de probabilitats de guanyar la Cambra i un 52% de controlar totes dues cambres. Sobre el paper, el Congrés recuperaria el poder d'investigació, el control pressupostari i la possibilitat d'un impeachment; a la pràctica, la seva eficàcia dependrà que les institucions de control no hagin estat ja buidades.

Són les eleccions del món sencer, en què hauríem de poder votar tots els afectats, és a dir, tothom. La preocupació principal és com reaccionaria el president Trump davant d'una derrota: si en reconeixeria el resultat i si respectaria les comissions d'investigació d'un Congrés advers.

Abril-maig del 2027: eleccions presidencials a França

La primera volta serà el 18 d'abril i la segona, el 2 de maig. El president Macron no s'hi pot tornar a presentar (límit de dos mandats consecutius). El sistema semipresidencial francès, dissenyat el 1958 per produir majories executives clares, s'enfronta a una fragmentació tripartida persistent (Reagrupament Nacional, bloc central i esquerra), com ja van il·lustrar les eleccions legislatives del 2024.

El panorama és preocupant per als qui confien en el front republicà. A mitjan setembre, la mitjana de sondejos situava Jordan Bardella al 34%, Marine Le Pen al 33,5% i Édouard Philippe al 17,3%. A més, el 7 de juliol el Tribunal d'Apel·lació de París va confirmar la condemna de Le Pen però li va reduir la inhabilitació, cosa que podria tornar-li a obrir la porta a la candidatura. Un front republicà efectiu exigiria que un candidat del bloc central o de l'esquerra moderada arribés a la segona volta i que el cordó sanitari funcionés. La rivalitat entre Philippe i Attal, però, amenaça de dividir el centre i deixar la segona volta en mans de l'extrema dreta i de l'esquerra radical.

Per a Europa, una França políticament forta és imprescindible per afrontar els reptes pendents de la integració: la unió fiscal, la unió de defensa i seguretat, un Frontex reforçat, entre moltes altres necessitats peremptòries.

Eleccions generals a Espanya: del 2027 a, potser, el 29 de novembre del 2026

El cas espanyol és el d'un país on el cordó sanitari contra l'extrema dreta s'ha trencat parcialment a escala autonòmica, però encara resisteix a escala estatal. És sostenible la situació actual? El president Sánchez és el mal menor davant de Feijóo? Té Feijóo el perfil internacional que exigeix el moment europeu?

El calendari pot avançar-se de manera imminent. El 2 d'octubre el Congrés vota dos decrets d'habitatge (els reials decrets llei 26/2026 i 27/2026), que el PP, Vox i Junts han anunciat que rebutjaran. Fonts del Govern espanyol apunten que, si cauen, Sánchez podria dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 29 de novembre. La crisi de l'habitatge li donaria així una raó «honorable» per anticipar els comicis i fer de la vivienda, tan present als carrers, l'eix de la campanya.

Plantegem tres escenaris:

Escenari A. Renovació del bloc plurinacional: el PSOE i Sumar (o els qui els succeeixin) refan l'aritmètica amb el suport d'ERC, EH Bildu, Junts, el PNB i el BNG. Seria un govern fràgil però viable, pendent de l'evolució del procés català i de les resolucions judicials sobre l'amnistia. La ruptura de Junts en la votació de l'habitatge mostra fins a quin punt aquest bloc és precari.

Escenari B. Govern del PP amb Vox: el PP guanya i pacta amb Vox a escala estatal. Seria la normalització institucional plena de l'extrema dreta i la prova crucial per saber si Vox és contenible o si, més aviat, empeny cap a la confrontació.

Escenari C. Govern en solitari del PP: Feijóo governa sol, amb suports puntuals de Vox des de fora; menys radicalització i més continuïtat moderada.

2027: eleccions generals a Itàlia

Durant mesos, el factor cabdal semblava la reforma constitucional del premierato (elecció directa del president del Consell de Ministres), que canviaria la naturalesa de la República parlamentària del 1948. Però aquesta reforma està encallada a la Cambra de Diputats des del juliol del 2025 i és molt improbable que s'aprovi aquesta legislatura.

Dos fets han canviat el tauler. El primer: al març del 2026, els italians van rebutjar en referèndum la reforma judicial del govern Meloni, amb un 53,2% de vots contraris, la primera gran derrota de la primera ministra. El segon: la peça que ara es mou és la nova llei electoral, aprovada per la Cambra el 16 de juliol i pendent del Senat, que atorgaria a la coalició que superés el 42% dels vots setanta escons addicionals a la Cambra i trenta-cinc al Senat. Els crítics la qualifiquen de «premierato sense reforma»: el mateix efecte de concentració de poder, per via ordinària.

Convé assajar-hi també tres escenaris, com a Espanya:

Escenari A. Reconstrucció del centreesquerra: Elly Schlein (PD) i Giuseppe Conte (M5S) consoliden el campo largo amb el suport d'Italia Viva i Azione (escenari problemàtic per les rivalitats personals). El resultat del referèndum judicial demostra que Meloni és derrotable. Meloni perd i es forma un possible govern d'unitat.

Escenari B. Consolidació de Meloni: Fratelli d'Italia, la Lega i Forza Italia repeteixen majoria, ampliada per la prima de majoria. Itàlia entra en un model «polonès invers»: una dreta radical estable, amb la cobertura de l'OTAN i de la UE, sense ruptura europea explícita.

Escenari C. Fragmentació i govern tècnic: ressorgeix la dinàmica italiana clàssica de la postguerra, sense cap coalició clara, amb un possible govern encapçalat per una figura institucional (com el de Draghi el 2021). És improbable, però no descartable: és una solució tecnocràtica, impulsada des del Quirinal, que ja ha funcionat altres vegades.

Canvi de rasant

Aquestes cites electorals són, alhora, la nostra esperança democràtica i europea. Hem de confiar en les arrels democràtiques del continent, perquè les idees contemporànies estan en crisi. Hongria ens ha recordat que les urnes encara poden corregir el rumb; França i Itàlia ens recorden que també el poden torçar.

Europa és la part més necessitada d'aquest conjunt d'eleccions. Ens cal un lideratge fort (com el que podria exercir Macron, que tindrà 49 anys quan deixi l'Elisi, des d'una alta instància europea) per impulsar, cap al 2030-2035, un tractat que faci la Unió més real, amb horitzons més ambiciosos i compartits: unió econòmica i fiscal, un exèrcit europeu a partir d'un nucli dur, la reincorporació del Regne Unit (a qui també interessaria per evitar la seva pròpia fragmentació), un Frontex executiu, l'adhesió de nous membres (especialment Ucraïna i, si compleix els criteris democràtics, Turquia) i molts altres reptes globals. 

Els informes de Mario Draghi i Enrico Letta del 2024 ja n'han dibuixat el full de ruta econòmic.

Cal ser, amb urgència, la tercera potència del món.

Que la democràcia regni com a garantia de futur.

TEMPUS FUGIT. 2116 . Octubre del 2026.

GRÀCIES, MR. TRUMP!!

GRÀCIES, MR. TRUMP!!

La història i la política racional analitzen els fets que es produeixen tot mirant d'identificar els perquès del desenvolupament de les societats i de detectar els factors més profunds, com ara les arrels fills de l'economia, la demografia, les crisis ètniques, filosòfiques, religioses i moltes altres. Ara bé, paren poca atenció als individus mateixos i a les seves accions, que en són realment determinants.

L'individu més determinant d'aquest inici del segle, en les presidències 45 i 47 —aquesta darrera, l'actual—, és el Sr. Donald John Trump. Avui mateix, en el segon any de la seva segona administració, és ben clar que es comporta com un egòlatra i paranoic amb actituds totalment dictatorials i unipersonals.

Tanmateix, les seves decisions contra l'ordre establert estan posant al descobert equilibris fràgils i ficticis que fins ara no havíem estat capaços de fer visibles ni d'aportar-hi solucions. Per aquesta raó, en un punt cínic, ho hem de veure en positiu, per mirar de reconstruir-ne sortides més sólides i donar nova vida a situacions que altrament no s'encararien.

Les gràcies que li hem de donar es poden concretar així:

Gràcies, Mr. Trump, per no entendre res. Diuen els mitjans informats que no es llegeix cap dels micro-informes que li preparen. Com a bon egòlatra, improvisa els missatges convençut que són idees genials. Només es refia dels familiars i dels socis, com un agent novaiorquès de la propietat immobiliària a l'ús. La comunitat sionista l'ha enganyat fent-li creure que l'Iran pot caure com Veneçuela que és un país sense arrels. L'Iran, en canvi, té arrels fondes: són els antics perses, actuals xiïtes, descendents religiosos d'Alí —cosí i gendre del Profeta— que tenen interioritzat el concepte de sacrifici. Però el Sr. Trump això no ho sap, ni ho vol saber. Mercès per la seva ignorància culpable i sovint assassina.

Gràcies, Mr. Trump, per encetar un canvi de consciència europeu cap a la majoria d'edat. Deixem de tenir pare protector. Deixem d'estar anestesiats per la superioritat nord-americana, de comprar les armes pesants a un únic subministrador, de dependre essencialment de la seva ciència, la seva tecnologia, el comerç electrònic, els mitjans de comunicació, les agències de notícies, el cinema, i podríem allargar la llista i tot. Estem despertant de l'anestèsia del segle XX i dels nostres traumes, i comencem a fer-nos càrrec, per nosaltres mateixos, del nostre destí.

Gràcies, Mr. Trump, per esmicolar el mite dels "checks and balances" i de la suposada indestructibilitat de la democràcia. Ja ho va fer al final de la presidència 45 i ara, en la 47, ho qüestiona dia sí i dia també, i entreveu un camí que voldria que fos un feixisme del segle XXI sense control, amb forces policials polítiques de l'estil de l'ICE (la seva SA particular).

Gràcies, Mr. Trump, per fer palesa la necessitat d'una defensa europea i per desvetllar-ne la nostra consciència. Ja des de la guerra d'Ucraïna en la seva segona fase, el 2022, ha quedat ben clar que els EUA no són un aliat incondicional, especialment després de les seves apetències sobre el Canadà i Groenlàndia, i, sobretot, pel fet que tots dos són membres de l'OTAN. Els EUA són el primer exportador d'armes del món (42 %) i volen continuar creixent a costa nostra, ja que tenim capacitat adquisitiva d'alta tecnologia, sobretot avions de cinquena generació i míssils de precisió.

La Comissió Europea, conscient que té 27 exèrcits diferents (l'OTAN en té 32), ja ha fet els primers passos (150.000 milions d'euros per reforçar, unificar i modernitzar nous arsenals). Però no tot són diners: són necessaris, però no pas suficients. Calen projectes conjunts per crear una capacitat industrial europea —el caça de sisena generació n'és un bon exemple— tot superant les tendències centrípetes fruit de la història de cada país. Ja es veu de lluny que els EUA no són un aliat fiable.

Políticament, cal un nou tractat que estableixi un pacte de defensa continental, amb el Regne Unit a dins, naturalment.

Gràcies, Mr. Trump, perquè cada pas que feu —com la guerra d'Ucraïna i la recent de l'Iran— ens obliga a desobeir-vos, a cohesionar-nos i a cercar posicions comunes intraeuropees. Els atacs col·laterals a països veïns de la guerra de l'Iran són neutralitzats per armes nord-americanes operades per exèrcits europeus.

Fins fa poc, la UE no tenia regles comunes ni protocols per al desplaçament transfronterer de tropes i armes. Abans no s'acabi el 2026 hi haurà un Schengen militar que ho establirà. A més, es potenciarà un estat major militar (EUMS) per a la planificació i l'execució de missions militars europees fora d'Europa; aquest estat major existeix sobre el paper, però cal donar-li contingut efectiu. És el començament de la substitució de l'OTAN.

Gràcies, Mr. Trump, per fer-nos veure de quina manera depenem energèticament del gas, del petroli i del nitrogen de fora d'Europa. L'errada de Merkel de refiar-se de les converses en rus amb Putin l'estem pagant cara. Això ens empeny a reconvertir-nos cap a la transició elèctrica, seguint l'exemple de la planificació xinesa. Espanya també s'està espavilant, amb un 19,9 % d'energia primària renovable el 2024; encara som lluny de l'objectiu del 48 % per al 2030. Trump ens fa un cop de mà —cínicament parlant— i ens ofereix el seu petroli, fruit del seu propi fracking, que esmicola els seus territoris; en fi, ell ni ho sap, ni li expliquen.

Gràcies, Mr. Trump, perquè ja és un consens que els errors nord-americans en geopolítica són ben patents. És evident que s'estan reforçant les polítiques xineses de creixement econòmic sense fagocitar el creixement social, en pur equilibri confucià. L'actitud xinesa de planificació, equilibri tecnològic en tots els camps és patent en la inversió dels seus superàvits comercials en projectes reals de futur a l'Àfrica i a l'Àsia. Europa l'observa amb estupefacció. La Xina practica la màxima napoleònica: «No destorbis l'enemic quan veus que s'equivoca».

La darrera errada, amb l'inici de la guerra de l'Iran, constata un cop més el servilisme envers el capitalisme sionista intern dels EUA —recordem que Nova York és la primera ciutat jueva del món, amb 2,2 milions d'habitants jueus censats— i la ignorància de què és l'Iran, on el règim xiïta té en la seva religió el concepte de sacrifici que el fa imbatible en una guerra de destrucció total amb l'ocupació que en derivaria. Però Trump no llegeix i, per tant, la seva egolatria —o quelcom pitjor— el duu a errors percebuts per tothom.

Gràcies, Mr. Trump, per esperonar la nostra sobirania industrial. El canceller Merz i el president Macron arribaran a un acord, o no, per pressionar Airbus i Dassault Aviation que treballin plegats. La banca nord-americana, sempre amatent, veu en la defensa aèria europea una de les grans oportunitats de l'època. Els sistemes industrials que representen MBDA, BAE, Airbus, Leonardo, Indra i molts altres seran motors de creixement, com a receptors de l'horitzó del 5 % del PIB europeu que caldrà invertir en defensa en les properes dècades. Tant de bo la finança europea hi estigui al cas.

Gràcies, Mr. Trump, des que l'administració MAGA va arribar al poder, la NASA ha perdut uns 4.000 treballadors (amb baixes incentivades i jubilacions anticipades) i uns 880 a la NOAA (Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera), el centre de referència per molts serveis meteorològics del món. La proposta de la Casa Blanca pel 2027, retallaria 1.600 milions en el pressupost de la NOAA –suposaria la pèrdua de 1.450 llocs de treball– i reduiria també en un 23-24% el pressupost total de la NASA, cosa que faria tancar completament els seus programes de recerca climàtica i ciències de la Terra. Trump va acomiadar els 20 científics independents que formen el consell assessor de la National Science Foundation, un altre organisme que proposa retallar en la seva proposta de pressupost. De fet, des del gener del 2026 els Estats Units ja no participen oficialment ni en l'IPCC (eren el 18% del total) ni en el seu homòleg per a la biodiversitat IPBES, després que Trump retirés el seu país de desenes de fòrums globals. 

Això farà despertar-se també en aquest sector a Europa. Europa tenim recursos propis suficients per sobreviure a aquest impacte, però sense les dades oceàniques de la NOAA sí que ens quedaríem parcialment cecs en una part del món que és fonamental per a l'estudi del canvi climàtic, com són els oceans i caldrà intensificar la construcció de satèl·lits d'observació de la terra europeus en aquest àmbit.

I la llista podria continuar. I nosaltres hauríem de fer-ne reflexió.

Però encara resten molts mesos d'administració MAGA, i les sorpreses que vindran seran de primera magnitud.

Si el proper 3 de novembre de 2026 Trump no s'enduu una desfeta electoral contundent i el seu entourage no n'atura la seva fúria senil, podem tenir problemes de magnitud desconeguda.

Tinguem esperança: no costa res.

TEMPUS FUGIT 1448, abril 2026.

COM LA IA I LA COMPUTACIÓ QUÀNTICA REDIBUIXEN EL MAPA ECÔMIC I SOCIAL.

La nova frontera: com la IA i la computació quàntica redibuixen el mapa econòmic i social

Després de la frontera oberta per la intel·ligència artificial generativa, el capital, la ciència i la geopolítica comencen a traçar-ne una de nova, la de la computació quàntica, i totes dues comencen a fusionar-se. No es tracta de tres situacions sobre borsa, recerca i ètica, sinó de tres talls del mateix procés: l'obertura d'un territori tecnològic encara sense fronteres fixes, que ja atrau capital massiu, ja produeix avenços científics concrets i ja també genera l'advertència que caldrà governar-lo abans que es consolidi.

La frontera econòmica: Wall Street aposta abans que arribin els ingressos.

La sortida a borsa de Quantinuum (Cambridge Quantum Computing) aquest juny 2026 —1.680 milions de dòlars captats, amb una demanda vint vegades superior a l'oferta— és el símptoma més visible avui d'aquesta nova frontera. Els inversors no compren resultats: compren una promesa de canvi de paradigma.

Com assenyala l'analista de Bloomberg Intelligence Jake Silverman, les empreses quàntiques "cotitzen més pel potencial d'un canvi de paradigma en la computació que pels canvis fonamentals a curt o mitjà termini". La valoració implícita de Quantinuum (uns 15.600 milions de dòlars) només té sentit si es descompten uns 1.000 milions d'ingressos cap al 2030, condicionats al fet que la companyia arribi a demostrar el seu full de ruta —passar dels 48 qubits lògics actuals cap al llindar dels 100 qubits lògics que, segons Barclays, marcarà la primera "avantatge quàntica" real.

Aquesta desconnexió entre expectativa i ingrés actual és exactament la mateixa lògica que va obrir, uns anys abans, la frontera de la IA generativa: capital que passa de 2.000 a 12.600 milions de dòlars en un any (2024-2025), amb un 97% del finançament ja procedent d'inversors privats, i governs que hi afegeixen més de 55.000 milions de dòlars en fons públics perquè hi veuen, més enllà del retorn financer, una qüestió de sobirania tecnològica: ciberseguretat, defensa, comunicacions. La frontera econòmica i la frontera geopolítica, en aquest sector, ja no es poden separar.

La frontera científica: quan la IA aprèn a imitar la màquina quàntica

Cal desplaçar la mirada de la borsa al laboratori, i hi apareix un gir revelador: la mateixa intel·ligència artificial que ha obert la plusvàlua i la frontera anterior és ara l'eina que permet avançar cap a la frontera quàntica. L'equip de la Henan Key Laboratory i la Nanyang Technological University ha demostrat que models clàssics d'IA —els anomenats predictive surrogates, o bé "bessons digitals" del processador quàntic— poden reproduir amb precisió el comportament d'un xip de fins a 42 qubits, reduint en més d'un 99,97% la necessitat de mesures experimentals directes.

La implicació econòmica i social d'aquest resultat és tan important com el resultat científic mateix: si un model predictiu entrenat amb poques dades pot substituir milions de mesures sobre maquinari extremadament car i escàs, el coll d'ampolla deixa de ser només la construcció de més ordinadors quàntics i passa a ser també la intel·ligència artificial que els interpreta. És, literalment, una democratització de l'accés a una tecnologia que fins ara estava reservada a un grapat de laboratoris amb infraestructura criogènica pròpia. Aquí la frontera no es traça entre països ni entre empreses, sinó entre qui té accés directe al maquinari quàntic i qui, gràcies a la IA, en pot aprofitar les capacitats de manera indirecta. Dit planerament: màquines que simulen i construeixen màquines.

La frontera de govern: l'advertència de Hassabis

Es tanca el cercle amb la peça que falta: qui posa límits a aquest territori nou. Demis Hassabis, conseller delegat de Google DeepMind i Nobel de Química 2024, adverteix que la intel·ligència artificial general podria arribar "d'aquí tres o quatre anys" i que la regulació avança més lenta que la tecnologia mateixa. La seva proposta —un organisme internacional de supervisió, inicialment voluntari i després obligatori, que avaluï els models més potents abans del seu llançament— reconeix un fet incòmode: ni els mateixos investigadors entenen del tot el funcionament intern dels sistemes que estan creant.

Aquesta és, en el fons, la tercera frontera, i la més difícil de gestionar: no la del capital ni la de la ciència, sinó la de la governança. Una frontera econòmica s'obre amb diners; una de científica, amb organització i descobriments; però una de normativa només s'obre —o es tanca— amb coordinació política internacional, que és precisament el que, segons Hassabis, encara no existeix a l'escala necessària.

Sintetitzant: una frontera econòmica i social, no només tecnològica

Aquest escenari dibuixa la mateixa estructura que qualsevol frontera en termes històrics: primer hi arriba el capital especulatiu, atret per un territori encara mig inexplorat (Quantinuum i la resta del sector quàntic borsari, per exemple); després hi arriben els descobriments que en redueixen els costos d'accés i n'acceleren l'explotació (els predictive surrogates que abarateixen dràsticament l'ús de maquinari quàntic); i finalment arriba —sempre amb retard respecte als dos primers moviments— la pregunta sobre qui hi posa ordre (l'advertència de Hassabis sobre l'AGI). La IA i la computació quàntica ja no són dues tecnologies paral·leles: la primera s'ha convertit en l'eina que fa més barata i més ràpida l'exploració de la segona, i totes dues comparteixen el mateix patró de risc —valoracions que corren per davant dels ingressos, i un poder de transformació social que corre per davant de la capacitat reguladora dels estats.

La pregunta que deixen obertes les fronteres, doncs, no és només si la computació quàntica serà la "propera IA" en termes borsaris, sinó si aquesta nova frontera —econòmica, científica i social alhora— ens colonitzarà amb les mateixes regles improvisades amb què ens va colonitzar, fa poc, la de la IA generativa, o si aquesta vegada la governança arribarà a temps d'acompanyar l'expansió en lloc de perseguir-la.

Seria realment un escenari nou a la història.

TEMPUS FUGIT. 959. Agost 2026.