Les passions humanes són consubstancials al mateix ser humà. La venjança n'és una i perenne en la història nostra.
Avui en tenim un exemple directe, la crisi Palestina-Israeliana que s'ha iniciat en una massacre - tipus pogrom- de radicals palestins contra poblacions civils israelianes, i també de manera indirecta via coets llançats sobre assentaments israelites indiscriminadament, el que és ja un crim, sense cap raonament militar. I de manera directa via incursions, per primera vegada a la història recent, en territori d'Israel assassinant 1200 civils de les maneres més salvatges, i prenen 220 ostatges, encara que els mitjans de comunicació tenen uns factors d'amplificació interessada, més que discutibles en molts casos.
Però ahir en la nostra pròpia història, el 8 de febrer de 1937, la massacre de la carretera Màlaga-Almeria coneguda popularment com la Desvandá, va ser un atac directe a civils desarmats i refugiats que emplenaven la carretera de fugida quan van ser bombardejats per l'aviació franquista i suport de la nazi. També, com era una carretera costanera, eren bombardejats des de la marina franquista (creuer Canàries, Balears i Almirante Cervera). Les xifres conservadores xifren en més de 3000 morts, 20.000 ferits i 150.000 desplaçats, tot sota les ferotges amenaces radiofòniques del general Queipo de Llano.
Calia aquest crim, o era venjança?? Està clar. Aquest, es sols uns dels molts casos de venjança de la nostra guerra incivil.
Hamàs és avui una organització terrorista segons els seus propis estatuts, que utilitzen el terror com l'única arma de què disposen, però cal dir que no són irreflexius, coneixien i cercaven la reacció. Ho van filmar i ho van difondre arreu. Provocar la venjança israeliana és el seu veritable objectiu.
Els fets històrics estan ben establerts a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ham%C3%A0s i és altament sorprenents pels no iniciats.
La venjança està plenament incorporada en totes les religions, en aquest cas en la jueva, i la cristiana com la seva successora en molts sentits. El ben conegut "Ull per ull i dent per dent" del nostre antic testament (és en l'Èxode 21:23-25, en el Levític 24:18-20 i en el Deuteronomi 19:21) és una visualització física de la venjança en estat pur. La cultura de les relacions internacionals, des del segle XIX, essencialment ha incorporat el dret internacional i de la guerra, com a lleis de comportament en les situacions límit, com són les de la guerra, per protegir mínimament els drets humans, també creats el segle XIX i XX. En tot aquest dret internacional la venjança no hi té un lloc. De fet, no té lloc en cap dret considerat com a tal.
Aquesta reacció en calent de les societats i les persones, condueixen de manera immediata a la reacció bíblica directament. Els seus mateixos socis nord-americans li han advertit a Israel que ells mateixos en la seva reacció immediata a l'11-S del 2001, amb la invasió d'Afganistan, ara que ja tenim perspectiva històrica sols va servir per satisfer els baixos instints de venjança del govern i la població dels Estats Units davant d'aquella agressió.
Però, ara sols vint-i-dos anys després, podem veure i preguntar-nos si els 2.996 morts de ciutadans nord-americans, més de 25.000 ferits i 10.000 milions de dòlars en danys, de l'11-S, foren compensats en la invasió d'Afganistan pels 2.445 morts de soldats nord-americans, més de 25.000 ferits, més de 940.000 veterans i el que és encara més esgarrifós, els més de 46.000 civils afganesos assassinats per tots els bàndols, i milions de ferits i desplaçats no quantificats.
Tota aquesta infàmia és fruit directe de la revenja que USA considerava que era part de la seva cultura al respecte, i que havia d'actuar de manera immediata i punitiva per autojustificar-se.
Per tant, és patent que les accions i reaccions de les comunitats i les persones, són fruit de les seves cultures respectives i especialment de les seves arrels religioses.
És molt il·lustratiu i esfereïdor que en un reportatge televisiu recent a la franja de Gaza, un palestí encara amb la pols del darrer bombardeig a sobre, i tot plorant, deia que havia perdut la seva dona i els seus dos fills i que l'Alcorà estava per terra¡¡¡¡. És aclaridor dels seus nivells de prioritats, l'Alcorà com llibre sagrat per ell, estava al mateix nivell que els seus familiars morts.
Aquest fanatisme religiós hi és sempre darrere de tot, amb la venjança com a conseqüència emocional i instrumental directe, conjuntament amb altres arrels de poder i econòmiques, com a part fonamental de les raons irracionals que ens dominen.
Alguns estudiosos com Michael Walzer, filòsof i professor emèrit de la universitat de Princeton, planteja perquè no és possible una confederació entre Israel, Palestina i Jordània. Somiar és fonamental, ja que la realitat per ella mateixa mai genera solucions als problemes complexes entre societats i persones. Com es deia el maig del 1968, "Somiar és començar a crear".
Persones excepcionals han generat de manera total o parcial solucions a problemes complexes, per exemple Gandi, Mandela, Gerry Adams, entre molts d'altres. Però sempre via l'autoritat moral basada en el seu exemple.
Avui, finals d'octubre del 2023, ens podem preguntar si Israel busca una venjança amb el factor 15 de les víctimes mortals de l'11-S i, per tant, si reduirà les seves agressions als palestins de franja de Gaza quan les víctimes arribin a 35.000 morts?? Aquesta visió cínica de la satisfacció de la venjança, via la proporcionalitat de la sang en termes bíblics serà així?? Veurem.
Però, i després que tenim en perspectiva?? No sembla que ningú tingui un pla, i això és una constatació més que la violència mai genera cap solució, ni a curt ni a llarg termini.
Sols visionaris com Yitzhak Rabin primer ministre israelià, aconseguidor dels acords d'Oslo el 1993, i que fou assassinat per un radical ultraortodox israelià, són l'esperança única que ens podem donar.
La intel·ligència és l'únic antídot contra la venjança.
Tempus Fugit.