Mirant cap endavant podem albirar l'avenç d'Europa i dels seus valors, i ensems, de nosaltres mateixos.
Avui, desembre 2023, encara que el front del Donbàs està congelat en una guerra de trinxeres, ja es pot dir que la invasió russa d'Ucraïna significa dos fets patents, el primer respon al darrer somni rus de reprendre el seu imperi perdut pel fracàs ideològic del comunisme, ideologia d'origen germànic i abraçada per Rússia amb fervor de convers, i el segon fet és la demostració diària que el seu exèrcit és un tigre de paper, en paraules maoistes, que sols se sosté en la tradicional estratègia militar russa d'acumulació i sacrifici humà i en l'amenaça nuclear que està en la ment de tots.
La invasió del 22 de febrer del 2022, camuflada com la de Crimea del 2014, ha sigut la moguda del tauler geoestratègic més important a Europa des de la caiguda del mur de Berlín del novembre del 1989.
Si els fenòmens físic-atmosfèrics com el Niño i la Niña són pendulars, els geopolítics també poden ser-ho, en molts casos.
En el s. XIX, la democràcia de la separació de poders i l'economia liberal d'origen centreeuropeu, van vascular d'Est-Oest amb la translació dels valors europeus cap a Amèrica del nord, amb el retorn salvador el s. XX de l'Oest-Est amb ocasió de les dues guerres mundials.
Ara al s. XXI, amb aquests valors consolidats a l'hemisferi nord-atlàntic, i amb evolucions civils complexes a Sud-amèrica sense intervencions militars sistemàtiques des de fa anys. Cal dir també que en aquest 2024, tres mil set-cents milions de persones al món aniran a eleccions, totes molt diferents i discutibles, però eleccions. Primer cop a la història del món, que la meitat de la humanitat voti els seus dirigents és un triomf sense precedents.
Avui el reflux integrador apareix amb força des de l'Europa atlàntica i mediterrània cap a l'Est, impulsat per les resistències socials als poders autocràtics establerts i la fascinació provocada per l'exemple dels valors econòmics i socials consolidats per l'EU-27. Incloent-hi el fracàs del Brexit com aventura sense èxit evident.
Cada cop més les persones, les societats i els països s'adonen que viure orgullosament aïllats en aquest s. XXI és un error, i les dimensions importen per la mateixa evolució del benestar, i també per la defensa conjunta dels mateixos valors.
Ucraïna és en aquesta situació històrica una baula més d'una cadena d'esdeveniments imparable cap a la democràcia i el benestar que representa l'economia social de mercat.
Si el president Putin pretenia intimidar Europa, no ho ha aconseguit, és un fet. La unitat OTAN és més integrada que mai, els països més neutrals històricament com Finlàndia i Suècia s'hi, hi han integrat, Polònia hi té una devoció especial i la integració dels 27 exèrcits està en marxa. Tot superant recances històriques que semblaven insuperables. Encara ens falta perspectiva per veure la grandesa dels esdeveniments actuals. I ensems l'espai Schengen incorpora civilment Bulgària i Romania com un gran esdeveniment silenciós.
Políticament, ara a la fi del 2023, Europa acorda per unanimitat, l'inici de les negociacions per la incorporació a la UE d'Ucraïna(43,5Mhab.) i Moldàvia(2,6Mhab.), a pesar de les veus, sempre les veus, en contra. Però la racionalitat de la creació de la gran Europa civil i democràtica s'imposa. El mateix Departament d'Estat Nord Americà se'n congratula, esperem que també ho recolzi.
És significatiu que, sense cap protesta important, Brussel·les s'ha saltat la cua de deu països, demandants de sumar-se a la UE, vuit amb estatus de candidats (Ucraïna, Moldàvia, Bòsnia i Hercegovina(3,3Mhab.), Macedònia del Nord(2,0Mhab.), Montenegro(0,6Mhab.), Sèrbia(6,6Mhab.), Albània(2,8Mhab.) i Turquia(85Mhab.). A més de dos aspirants a ser candidats: Geòrgia(3,7Mhab.) i Kosovo (1,9Mhab.).
Europa avança cap a l'Est, és un fet, assumint com a propis dos problemes històrics no resolts, un és el laberint dels Balcans, l'anomenada pell de tigre; cultural, religiosa, racial, històrica, econòmica, etc., que per la via dels fets s'està orientant a la seva integració-resolució, i el segon, el salt al següent desafiament, el Caucas, començant per la mateixa Geòrgia cristiana, segurament la més assequible.
El primer desafiament és la incorporació d'Ucraïna-els Balcans-Turquia i aquest es podria orientar en l'horitzó 2050 -poc temps, vint-i-set anys-, després de segles d'incúria i conflictes armats. I, per tant, apropar-se i arribar als límits d'Europa, en l'espai Mar Negre-Mar Caspi.
Podem veure-ho també en aquest petit mapa en una visualització del que és l'Europa geogràfica i històrica. De fet, de l'Atlàntic als Urals com el general De Gaulle somiava i predeia.
Aquest desafiament té enormes dificultats vistes des d'avui, per exemple, la difícil història turca (recordem, els Hitites bíblics) i el contenciós Kurd sense solució aparent avui. Aquest petit mapa ho il·lustra. És un dels molts exemples d'asincronia total entre les fronteres polítiques i les ètniques i culturals.
El segon desafiament és el Caucas. És un conjunt de pobles entre dos mars no oceànics, Mar Negre i Mar Caspi, molt castigats per la història i dependents dels grans rius (el Dniéper i el Volga respectivament), que flueixen des de les terres continentals interiors. El canvi climàtic i el negacionisme mediambiental, de tots, els tenen en creixents desequilibris físics diversos.
Cal recordar que el Caucas és un conjunt de pobles i cultures ancestrals mitjanes i petites, sempre enfrontades entre elles, Geòrgia, per exemple, té avui el problema de la petita regió d'Abkhàzia (300 mhab.) a la costa del mar negre i Ossètia del sud (54 mhab.) per esmentar-ne dos dels més violents i no esmentant-ne d'altres (com la situació de Txetxènia (1,5 Mhab.), de musulmans sunnites). Tots tenen solució per la seva grandària acotada, sempre respectant les personalitats ètniques i econòmiques. Són uns altres Balcans, des de la nostra visió eurocèntrica, que Europa pot resoldre a mitjà termini com cinquanta anys.
Però l'esperança de l'evolució democràtica i econòmica de tots ens ajudarà ben segur. Hi ha alguns signes recents contradictoris, però rellevants. Per exemple:
Aquest setembre 2023, quan Rússia no va poder-voler ajudar Armènia (2,8 Mhab.) a mantenir el control sobre l'Alt Karabakh, enclavament armeni a l'Azerbaidjan recolzat per Turquia, la conseqüència va ser una neteja ètnica en tota regla, i es va demostrar clarament el declivi de la influència política russa al sud del Caucas. Aquesta derrota de l'Armènia cristiana, un aliat rus de sempre i membre de la CSTO (Organització del tractat de seguretat col·lectiva), on Rússia no va poder-voler intervenir, podria tenir conseqüències ràpidament al Caucas del Nord.
Un ressorgiment del sentiment anti rus en aquestes repúbliques, predominantment musulmanes, comparable al de fa dues dècades, o fins i tot una insurrecció de baixa intensitat, podria fer que Rússia perdés el control efectiu sobre el Caucas. Això tindria conseqüències geopolítiques importants, que podria portar a un efecte cascada en altres repúbliques federatives russes.
El tercer desafiament més llunyà, en aquest vector cap a l'Est, de civilització i drets humans, és el desafiament dels països entre el Mar Caspi i l'actual Xina, específicament el Xinjiang, més enllà del Caucas mateix. No és Europa, és l'Àsia Central. Però l'Europa turca hi té una gran projecció, influència històrica, cultural, lingüística, etc. No és Europa, però hi és en els nostres orígens, molts venen d'aquest horitzó. Podem veure-ho a aquest mapa:
Kazakhstan (19 Mhab.), Turkmenistan(6,3 Mhab.), Uzbekistan(34,9 Mhab.), Tadjikistan(9,75 Mhab.), Kirguizistan(6,7 Mhab.) i Azerbaidjan(10,2 Mhab.) són, avui, repúbliques exsoviètiques que en les nostres escoles d'Occident no s'estudiaven, donat que tot era l'URSS. Per tant, molts no ho tenim en la nostra formació escolar.
Amb una complexitat etno-lingüística patent, a entendre i respectar. Com podem veure en aquest mapa:
El Kazakhstan (2,72 MKm2) és un país enorme, la meitat de la UE-27 en superfície, el més gran de l'Àsia central i ric en petroli i minerals, ha mantingut un delicat equilibri amb Moscou: preservant els seus llaços econòmics però negant-se a reconèixer les regions annexionades d'Ucraïna, per exemple.
Però en la darrera conferència del CSTO és la primera vegada en què es dona el fet que Tokayev -president de Kazakhstan- parla el seu propi idioma en una reunió amb Putin. L'agost del 2023, en la reunió del CSTO, Tokayev també parlava la seva pròpia llengua, mentre que el president de l'Azerbaidjan va optar per parlar la seva llengua materna, en lloc de parlar en el rus comú a tots ells. Altres països postsoviètics també s'han negat a reconèixer l'annexió russa de Crimea, Donetsk i Lugansk, així com els territoris separatistes de Geòrgia.
Però les èpoques històriques generen arrels perennes cap al futur, el mateix Tokayev va dir: "En general, si el dret de les nacions a l'autodeterminació es realitza a tot el món, en lloc de 193 estats que ara són membres de l'ONU, en sorgiran més de 500 o 600 estats a la Terra. Naturalment, serà un caos". Opinió postsoviètica que es diluirà amb el temps per la via de la confederació dels més afins.
Els temps canvien inexorablement i les personalitats nacionals, i per tant les seves llengües, emergeixen de manera patent de la nit de la història recent.
Si Rússia desconfiava de les protestes democràtiques en contra de les tupinades electorals de les seves zones d'antiga submissió i influencia: Sèrbia 2000, Bielorússia 2002, Georgià i Azerbaidjan 2003, substantivades en revolucions pacífiques anomenades amb colors, el Kremlin ho veia, i ho veu, com amenaces als seus poders d'influència reals i signes també amenaçants per a la seva pròpia metròpoli.
Aquest és un factor important, entre d'altres, de la seva actitud d'agressió cap a Ucraïna. I, per tant, Europa s'identifica com una amenaça més enllà de la militar, que és molt pitjor per Putin, es tracta d'una amenaça sistèmica i de model, on ell no té cap cabuda.
La pèrdua de poder rus als Balcans propers avui, als països del Caucas demà i a l'Àsia Central demà passat és el seu "perquè de tot plegat". La Rússia imperial atiarà les dissidències internes de les nomenclatures postsoviètiques, les complexitats ètniques ancestrals, les arrels religioses i els interessos econòmics de cadascuna de les parts, per tal de situar-se com potencia controladora. Però, aquesta política efectiva en el passat, avui no és ja possible de manera generalitzada per les tecnologies de les comunicacions implantades.
En qualsevol cas, si més que per les realitats positives de tot ordre, s'imposa la condició humana d'un Putin, o un Trump al novembre 2024, les involucions de tot ordre: polítiques, militars, ambientals, econòmiques, socials, etc. s'incrementaran i n'apareixeran de noves. Europa cal que en sigui conscient, i si vol realment la pau, cal que es prepari per situacions properes a la guerra seguint el conegut (Si vis pacem, para bellum).
Si posem les llums curtes, cap als deu anys vinents, la maldat imperialista del Zar Putin li passarà allò que el clàssic digué: "La bondat dels homes supera la seva vida, i la seva maldat s'enterra amb els seus ossos" (Juli Cèsar, W. Shakespeare).
En els temps pròxims els vectors inexorables del progrés i la democràcia aniran cap a l'Est i donaran més esperança als pobles que els hi cal. Amén.
Tempus Fugit.
