5% DEL PIB EN DEFENSA
Aquesta cimera de l'OTAN de juny de 2025, ha estat un espectacle total, amb conseqüències més que notables per al continent europeu, més enllà dels fets acordats. Podem constatar diversos punts d’inflexió que es van desvetllant per a aquells a qui encara no els hi eren evidents:
La desconfiança sembrada pels EUA ha tornat a fer visible i patent que Europa és un conjunt de jugadors, però no un equip. Tenim massa història al darrere que ens divideix més que no pas ens uneix. No hi ha un poder polític vertical i, per tant, el resultat és un guirigall de veus dissonants. L’OTAN és un conjunt de 32 països, dels quals 30 són europeus. Res de nou.
El cinisme estructural del president Trump és flagrant: pretén que en Europa gastem més que els mateixos EUA i, a més, comprant-los-hi a ells la despesa militar d’alta tecnologia.
També es fa palès que el complex militar-industrial —contra el qual ja advertia el president Eisenhower al seu comiat de la presidència, i des d’aleshores ha plogut molt— té avui dia una predominança sobre el poder polític als EUA com mai no s’havia vist. Aquest complex requereix una inversió militar superior a la que la mateixa economia nord-americana pot sostenir (961.600 milions de dòlars el 2025, un 3,34% del PIB), tal com queda clar a la mateixa informació del Departament de Defensa nord-americà:
I els europeus, confiats de sempre en el paraigua americà, es troben descol·locats, i sense caminar cap a una defensa genuïnament europea. Però, en aquest trànsit, caldrà resoldre encara infinites qüestions, com ara:
- El general comandant de la NATO quan deixa de ser un nord-americà i és un europeu.??.
- Quants oficials generals i estats majors tenen en conjunt els 30 països europeus de l’OTAN? Com unificar-los??.
- Com es redueixen i s’especialitzen les estructures militars nacionals?
- Com es conformen “campions tecnològics” europeus que permetin una indústria pròpia, competent i competitiva??
- Com seguir els exemples d'èxit d’AIRBUS, GALILEO, SENTINEL, etc.??
Calen anys i molta reorganització, amb guanyadors i perdedors.
En definitiva, hi ha més preguntes que respostes abans d’invertir, com passaria en qualsevol empresa, i més encara en una estratègia continental de primer ordre.
Sembla evident que la inversió del 5% del PIB és desproporcionada, no només a curt termini, sinó també a mitjà. Ara bé, cal reconèixer que aquesta despesa pot tenir efectes positius en l’avenç tecnològic i la generació d’ocupació molt qualificada.
Espanya, com a país marítim, hauria de prioritzar les inversions en la seva Armada, així com en l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai. Serà un revulsiu industrial amb tota seguretat, especialment si s’introdueix amb eficàcia en els consorcis europeus que es formaran, seguint una vegada més l’exemple d'AIRBUS, entre d’altres. Amén.
En un recent informe de la RAND Co. afirma que Espanya contribueix molt més que altres socis a la defensa col·lectiva, encara que gasti menys: acull dues bases estratègiques dels EUA, participa en missions de la NATO i de la ONU, i s'ha assolit un gran cost per les sancions a Rússia entre altres factors.
Sempre ens fascinen els fets, especialment els més immediats, i descuidem les seves arrels. Per exemple: què opinen les persones? Un fet sociològic que és l’arrel de tot plegat és que la comunicació instantània ha fet que grans sectors de la societat —especialment entre homes i dones sense estudis superiors i residents a les zones més empobrides— se sentin marginalitzats econòmicament i culturalment. Els joves, en particular, veuen que l’ascensor social de la postguerra europea ja no funciona, mentre cada dia a la televisió i les xarxes es mostra un luxe generalitzat que enverina els seus ulls. Tot això és aprofitat pels populismes a gran escala. Què significa el 5% per a ells cal preguntar-se?, o es respon convincentment a la qüestió, o bé la rebutjaran.
Si l’11 de setembre del 2001 va ser un punt d’inflexió global, avui ja ho podem dir amb perspectiva. I el 24 de febrer del 2022, amb la invasió d’Ucraïna per part del règim de Rússia, encara que amb una perspectiva més curta, es va conformant com un punt d’inflexió de primera magnitud per als europeus.
Si superem els cicles electorals europeus del 2026-2027 i l’Europa liberal proporciona a Ucraïna tot el suport necessari —i sí, en cas de defallida ucraïnesa, Europa hi posa tropes sobre el terreny— aleshores ens podrem reivindicar com un continent amb exèrcit propi, encara que sigui multinacional, inclosa Anglaterra. Això vol dir que no ens ha de fer angúnia veure el casc d’acer alemany Stahlhelm sobre les planes ucraïneses defensant Europa davant la Rússia agressora.
Si, al contrari, els nacionalismes guanyen i el 2029 els aliats transatlàntics reculen, l’inici de la destrucció del projecte continental —que tant ha costat construir— ens arrossegarà a tots. Esperem que l’europeisme s’imposi.
TEMPUS FUGIT. (816), juliol de 2025.