Les ciutats són les persones que hi habiten. Aquest lema incontestable és especialment evident quan es publiquen les dades demogràfiques de cada padró municipal. Ara, al maig de 2025, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) ha publicat les darreres xifres del 2024.
Som a Barcelona 1,73 milions, recuperant la xifra històrica més alta des de 1983, amb un increment de l’1,87%, uns 30.000 habitants en un sol any. Això s’ha produït no pas per un augment de la natalitat pròpia —de fet, és inferior a la mortalitat—, sinó per la immigració creixent. El 45% dels habitants barcelonins són nascuts a la mateixa ciutat, i el 35% provenen de fora de l’Estat espanyol.
Tot està canviant a un ritme vertiginós. Manhattan, sempre termòmetre d’avantguarda del que posteriorment ens arriba, és un sensor significatiu. Avui, la globalització galopant ja ens afecta plenament. Ara que estem molt preocupats per l’ús del català a casa nostra, cal observar que a Manhattan la primera llengua és el binomi anglès–llatí americà i la tercera és el jiddisch. En el futur, a Barcelona, la primera llengua podria ser el castellà-anglès i la tercera, el català. Esperem que això trigui molt a arribar.
L’envelliment és notori: 1.106 centenaris, sense millora en la base de la piràmide poblacional. Tenim un melting pot multiracial i multicultural a la nord-americana. Els expats rics es tanquen en les seves empreses i escoles; els pobres, en els seus ghettos, sense cap voluntat de nacionalitzar-se mínimament. L’escola pública, en el cas dels pobres, fa una gran tasca essencial de formació de base, però és fàcilment substituïda en l’ús diari i cultural pel castellà imperant.
En el període 2000-2024 han arribat a Catalunya dos milions de persones noves, i el ritme actual és de l’ordre de 100.000 l’any.
Per què arriben? Per dues raons principals: la primera, perquè es creen més llocs de treball dels que la població autòctona pot cobrir. L’escreix és de baix valor afegit, i això no preocupa, ni socialment, ni políticament. La segona raó és que no hi ha controls fronterers. Això es pot veure fins i tot a TV3, on famílies que arriben al Prat són entrevistades i declaren que venen a treballar per quedar-se, quan hauria de considerar-se un delicte arribar sense residència legal, “sense papers”, com es diu habitualment. De fet, és un procés amb certa reversibilitat: la situació de la COVID va generar una certa emigració entre els que havien immigrat.
El més preocupant és que les projeccions demogràfiques apunten a un horitzó 2045 amb deu milions de persones com a població de Catalunya i Barcelona apropant-se als dos milions.
No distingim el que qualsevol persona adulta entén de seguida: les decisions i les seves conseqüències formen un tot. Si demanes un préstec, l’has de tornar. Aquesta racionalitat no és patent en el cada dia de la nostra societat.
Sembla difícil d’explicar que, amb un increment de la població catalana del 33% en vint anys, les costures materials de la nostra societat no hagin explotat. Ha resistit realment la sanitat, l’habitatge, l’educació i els serveis socials? Per no parlar de les pensions a mig termini. Els conflictes són patents.
De fet, qui més protesta pel trencament de les costures socials no són els nouvinguts, sinó els aborígens joves, que veuen com els serveis, dimensionats per a una població molt inferior, són insuficients, es degraden i col·lapsen en molts casos. A més, les polítiques socials no controlades, sovint anomenades “woke”, promouen el col·lapse. Un cas notori és l'empadronament massiu i sense control: el padró municipal és una porta d’entrada directa a l’estat del benestar per a la població arribada sense haver-hi contribuït prèviament.
Alguns exemples de la interconnexió total de les conseqüències d’aquest creixement poblacional: les parelles, noves i establertes, han de destinar una part excessiva dels seus ingressos a l’habitatge; veuen que l’educació no pública dels seus possibles fills els deixaria sense recursos mínims, i la conseqüència directa és que no contemplen tenir fills. El seu escreix econòmic el dediquen al gaudi. Això explica que la fecunditat a Barcelona sigui d’1,1 fills per dona, una de les més baixes del món, i que l’edat mitjana de maternitat sigui de 33 anys i creixent. Per tant, no hi haurà un segon fill, i ho veiem cada dia.
Hi ha més raons interconnectades: els immigrants necessiten sanitat i educació, però de manera immediata els hi cal un sostre, una llar. En el seu aterratge a Barcelona, primer habiten en llars d’amics i familiars, però a molt curt termini els cal habitatge social, que és inexistent. A més, els aborígens també el necessiten per raons d’emancipació juvenil, divorci o nous aparellaments. Per aquesta raó el problema és candent i d’actualitat.
L’habitatge no és impossible de crear. Entre els anys 1982 i 1984 es construïren gairebé 100.000 habitatges a Catalunya, possibles per les condicions de disponibilitat de sòl i per la regulació existent. El problema potser rau en la contradicció intrínseca de les forces d’esquerra: defensen l’absorció de la immigració amb pocs límits i, alhora, s’oposen a l’ocupació del territori barceloní, metropolità i català a diversos nivells.
Si volem —o no ens oposem— a una Catalunya 2045 amb deu milions d’habitants, no podem oposar-nos a ocupar racionalment el territori. Com fer-ho és un desafiament.
El veritable desafiament és, en primer lloc, reconèixer quina és la realitat i fer-ne un diagnòstic realista assumint el lideratge. El segon desafiament és l’ordenació del territori, que no pot anar a remolc dels esdeveniments, sinó que ha d’avançar-se als problemes per dimensionar-los adequadament.
TEMPUS FUGIT. Maig 2025.