ESPAÑA
És ben conegut que els historiadors hispanistes de referència més significatius no són només els mateixos espanyols, sinó que han de compartir protagonisme amb molts de forans. A més, entenen com a història contemporània aquella que ja ha adquirit prou perspectiva temporal per ser analitzada, i no pas la coetània. En canvi, en altres països es fa història dels temps presents o molt recents.
Recentment (2023), Michel Reid ha publicat un llibre que podríem qualificar d’“història periodística”, amb un títol clar i contundent: ESPAÑA.
Corresponsal del prestigiós diari conservador The Economist a Espanya durant cinc anys, Reid parteix de la seva posició privilegiada per connectar amb testimonis valuosos, que va identificant al llarg del llibre.
L’autor explica el seu primer contacte amb Espanya, l’any 1971, quan «España era un país mucho más pobre que el Reino Unido», però que, malgrat tot, el va captivar i li va donar una gran sensació de llibertat.
Res de nou, doncs, ja que Espanya ha estat vista sovint com un lloc exòtic i decadent, com ja testimoniaren: Dumas, Said, Mérimée, Bizet, Gautier, Ford, Hemingway, Orwell, Borkenau i tants d’altres.
Tanmateix, els catalans solem percebre aquesta mirada com si es referís sempre a un país aliè.
La visió externa pot semblar-nos més equilibrada, encara que no sempre ho sigui. La tardor del 2017, amb el referèndum, la DUI i l’empresonament dels dirigents catalans, fou considerada un conjunt d'actuacións incomprensibles pels comentaristes britànics i nord-americans. Des de l’Orwell, Catalunya ha ocupat un lloc en la imaginació romàntica com a nació oprimida: no exactament com la Grècia sotmesa als otomans cantada per Byron, però en un sentit semblant.
Es reconeixia, alhora, que la democràcia espanyola era tendra. El Times, el febrer del 2019, escrivia: «Els fantasmes de la guerra civil ronden una España destrozada por Catalunya». Aquesta és la dualitat: país exòtic, d’una banda, i país europeu forçat a ser-ho, de l’altra.
Simplificant, els observadors externs ens veuen immersos en una batalla interna permanent, sense solució aparent, entre les nacions diferents que conformen Espanya o la idea d’un tot uniforme. Un vell dilema aristotèlic en el qual encara ens trobem atrapats.
Michel Reid es pregunta si l’èxit econòmic i social de la democràcia espanyola no hauria d’haver esmorteït el sentiment nacional català (i d’altres nacions ibériques), i per què no ho ha fet. Llavors, el periodista deixa pas a l’historiador quan afirma: «La història no determina com pensem en el present, però sí que hi influeix poderosament».
La Transició espanyola, des de 1975 fins avui, és considerada, amb raó, el període d’estabilitat més llarg de la història moderna i contemporània d’Espanya, especialment en comparació amb el passat.
En els 163 anys, des de 1812 fins a 1975, Espanya va viure sis constitucions diferents, set pronunciaments militars reeixits, quatre abdicacions reials, dues dictadures militars i quatre guerres civils: un currículum desertitzador per a qualsevol país. Per això el Times parla de «fantasmes» quan es refereix a l’estabilitat de l’Estat espanyol.
En la història recent hi ha un punt clarament identificat: el 2003, sota el president Aznar. Les seves reformes econòmiques lliberals van ser determinants per complir els requisits d’entrada a la UE, però la seva alineació amb els EUA a la guerra de l'Iraq fou un error clarament impopular. El punt clau, però, va ser l’oportunitat perduda quan, en renunciar a un tercer mandat, no va impulsar un canvi constitucional que limités a dos els mandats polítics de reelecció. Aquesta reforma —juntament amb el vot directe per circumscripcions i la transparència en el finançament dels partits— hauria aproximat realment Espanya a les democràcies anglosaxones.
Tot i la desconfiança històrica dels ciutadans espanyols envers ells mateixos, els números econòmics parlen per si sols. El 1986, la renda per càpita era el 68% de la mitjana comunitària; el 2007 ja era el 90% de la UE-15, i avui, amb la UE-27, és del 92%, malgrat la caiguda provocada per les incorporacions d'altres països amb menys renda, i la COVID.
Els problemes actuals de 2025 ens semblen irresolubles, però dins el segle XX tenim exemples de superació. Del 2000 al 2008, la població espanyola va créixer de 40 a 45 milions d’habitants, amb un ritme de construcció de 700.000 habitatges anuals.
Ara, davant un creixement de 80-100.000 habitants per any a Catalunya, ens sembla impossible crear prou habitatge. Però recordem que entre 1981 i el 1983 es van construir més 92.000 habitatges a Catalunya.
Potser cal que algú de fora ens recordi què va passar fa tan poc temps.
Certament, convé recordar també que la construcció va arribar a representar el 12% del PIB, quan a Europa la mitjana era del 5%, i aquest excés encara arrossega conseqüències. Sempre el fet pendular de la història peninsular.
Avui, Espanya i Catalunya dins seu, creixen sostingudament per sobre del 3% anual i lideren Europa en aquesta senda de creixement. Per això cal repassar la història recent, recordar els excessos i apostar per invertir en futur del bo: infraestructures necessàries i coneixement avançat que ens facin forts.
Un historiador espanyol de llarg recorregut, en Santos Juliá Díaz, ho sintetitzava essencialment: "Demasiados retrocesos"
Llibres com el de Michel Reid ens ajuden a reflexionar-hi.
TEMPUS FUGIT (894) – maig 2024