QUI ENS PRESTA DINERS, EN UN MÓN ENDEUTAT??
Ara que l'autor considera que vivim en un canvi de rasant a Catalunya, a Espanya i a Europa, cal fer-nos preguntes incòmodes!
Una d'aquestes qüestions és de què vivim econòmicament?, i la resposta és que, majoritàriament, vivim del deute: el 2026, el deute del sector privat (llars i empreses) se situava a Espanya al voltant del 115,3% del PIB, i el del sector públic, en el 100,8% del PIB.
Fem una breu descripció d'on som i cap on anem!
Si gairebé tots els estats i les societats viuen endeutats, qui els deixa els diners? La resposta curta és que ens els deixem entre nosaltres: el deute mundial és una xarxa d'obligacions mútues entre llars, empreses, bancs i governs.
Segons l'Institut de Finances Internacionals (IIF), el deute mundial total va superar els 365 bilions de dòlars el primer semestre del 2026, uns tres cops el PIB del planeta. La xifra inclou els deutes dels governs, de les llars i de les empreses. Les economies avançades ja paguen en interessos del deute públic més que no pas el que el món gasta en defensa, i als Estats Units la factura federal d'interessos del deute supera la despesa militar des del 2024.
Els bons del tresor d'un estat, és a dir, el seu deute principal, els compren cinc grans grups:
Estalviadors i institucions del mateix país: bancs, fons de pensions, asseguradores i famílies, que hi veuen l'actiu més segur. Als Estats Units, els comptes institucionals interns de l'Administració en tenen unes dues terceres parts. I el candidat Mélenchon, a França, proposa reduir el deute exorbitant de l'Estat eliminant de cop el deute comptabilitzat pel Banc de França.
L'Estat mateix: organismes com els fons de la Seguretat Social nord-americana inverteixen els excedents en bons del Tresor.
Els diversos bancs centrals: després del 2008 i de la pandèmia, la Reserva Federal, el BCE i el Banc del Japó en van comprar grans quantitats; el Banc del Japó ha arribat a tenir prop de la meitat del deute del seu propi país.
Inversors estrangers: d'un deute total d'uns 40 bilions de dòlars, els Estats Units en deuen uns 9 a l'exterior, sobretot al Japó, al Regne Unit i a la Xina.
Els mercats globals: fons d'inversió i fons sobirans que compren i venen cada dia i en fixen el preu.
A l'Estat espanyol, amb un deute públic superior al 100% del PIB des de fa molts anys, els principals tenidors són la banca nacional, el banc d'Espanya i els inversors no residents, que en tenen aproximadament quatre de cada deu euros.
Durant segles, el sobirà havia de tornar els préstecs o declarar-se en fallida, com va fer diverses vegades Felip II. Anglaterra va canviar les regles: el Banc d'Anglaterra (1694) i els consols (1751), títols sense venciment i garantits pel Parlament, van permetre refinançar el deute indefinidament. Des d'aleshores els estats no el retornen, sinó que el renoven; l'important és que els interessos siguin assumibles i que l'economia creixi prou per pagar-los. Vist amb ulls catalans, una política insostenible.
Si A deu 100.000 dòlars a B, A deu 50.000 dòlars a C i B en deu 25.000 a C, el grup A-B-C acumula 175.000 dòlars de deute sense que cap dòlar hagi vingut de fora del cercle. Al món passa el mateix: el deute d'uns és l'actiu d'uns altres, i la major part circula entre la Xina, els Estats Units i Europa. El sistema no s'aguanta sobre una reserva de diners, sinó sobre la confiança, sots ratllar la confiança, en què el següent de la cadena pagarà. Tot penja d'una confiança etèria.
Els prestadors exigeixen més interès per dos motius. El primer és el risc: com més deute, més prima demanen, de manera correlativa; segons dades sòlides, Alemanya paga ara els tipus més alts des del 2011. El segon és la inflació esperada: si els diners futurs valdran menys, cal compensar-ho. És l'efecte Fisher: el tipus nominal equival al tipus real més la inflació esperada. Després de la pandèmia, la inflació del G7 va arribar al 6–10%, i en molts països encara supera l'objectiu del 2%. Amb centenars de bilions de deute, cada punt addicional resta recursos a escoles, hospitals i infraestructures.
El Regne Unit, 2022. Les rebaixes d'impostos sense finançament alternatiu de Liz Truss van disparar el rendiment dels bons i van enfonsar la lliura; el Banc d'Anglaterra va haver d'intervenir i Truss va dimitir al cap de 49 dies, menys del que dura un enciam, com va ironitzar la premsa britànica.
França. Amb un dèficit proper al 6% i un Parlament fragmentat, ha encadenat primers ministres i ha aprovat pressupostos per mitjà de l'article 49.3, sense votació final. I ara, l'octubre del 2026, hi ha revoltes populars molt preocupants.
Estats Units. Han perdut la màxima qualificació a les tres grans agències (Moody's, l'última, el 2025), però el dòlar com a moneda de reserva els dona un «privilegi exorbitant», com diu Paul Krugman (Nobel, 2008): els Estats Units són com una gran companyia d'assegurances amb un gran exèrcit.
Zona euro, 2010–2012. Grècia, Irlanda, Portugal i l'Estat espanyol van comprovar que, sense moneda pròpia, es pot perdre l'accés als mercats; i només el «farem tot el que calgui» de Mario Draghi va frenar les primes de risc.
Un país amb moneda pròpia pot fer que el banc central creï diners. L'impagament formal esdevé improbable, però el cost canvia de mans: la inflació erosiona salaris i estalvis, els prestadors exigeixen més interès i s'entra en una espiral, com a Weimar el 1923 o a l'Argentina els anys noranta i posteriors. Els països de l'euro ni tan sols tenen aquesta via. Tot i això, ningú no actua: corregir el deute costa eleccions avui, i ajornar-lo trasllada la factura a un altre govern. És la inconsistència temporal o, col·loquialment, «xutar la pilota endavant».
Senyals d'alerta. Una crisi de deute s'acostuma a anunciar amb:
subhastes de bons amb poca demanda i rendiments a l'alça sense més inflació;
una prima de risc que s'eixampla i rebaixes de qualificació;
finançament a terminis cada cop més curts;
una moneda que cau mentre pugen els tipus;
interessos que s'enduen més del 10–15% dels ingressos fiscals, i fuga de capitals. A Espanya, el cost dels interessos del deute públic sobre la recaptació fiscal (ingressos tributaris) se situava el 2025 entre el 13,5% i el 15%.
Com aturar-lo i després reduir-lo. Les experiències del Canadà i de Suècia als anys noranta indiquen una seqüència possible:
Estabilitzar: un superàvit primari sostingut durant anys, amb regles fiscals i organismes independents de control com és el cas de l'AIReF a Espanya.
Ingressos: ampliar les bases fiscals, combatre el frau i revisar els beneficis fiscals.
Despesa: revisar pensions, subvencions i estructura administrativa, sense sacrificar la inversió productiva.
Créixer: reformes de productivitat perquè el PIB avanci més de pressa que els interessos.
Gestionar el deute: allargar els venciments quan els tipus són baixos.
Les vies extremes, reestructurar (Grècia, 2012) o inflar, carreguen el cost als creditors i als estalviadors.
Els sacrificis. Fa molt de temps que l'economia guia i condiciona la política. Cap camí no és indolor, i cada grup social n'assumeix una part:
Pensionistes i futurs jubilats: jubilació més tardana i pensions que, durant uns anys, apugen menys que els preus. Sempre els mateixos, la majoria indefensos.
Contribuents: més impostos (IVA, renda o patrimoni) i menys deduccions. Recepta tòpica.
Usuaris dels serveis públics: llistes d'espera més llargues i menys inversió en escoles, carreteres i habitatge. Fet correlatiu.
Treballadors públics: congelació de sous i de places. Uns altres indefensos.
Estalviadors i creditors: rendiments reals baixos o, si hi ha reestructuració, pèrdues en els bons. Amb més capacitat de maniobra.
El Canadà ho va acceptar a partir del 1995: va retallar a fons la despesa i va baixar el deute federal de prop del 70% a menys del 30% del PIB en poc més d'una dècada.
La lliçó és doble: d'una banda, l'FMI va admetre el 2013 que els ajustos bruscos en plena recessió poden fer créixer la ràtio, cosa que va generar un cert pànic; de l'altra, sense un consens polític ampli i un repartiment percebut com a just, l'ajust fracassa.
A escala global la situació és més que seriosa, però l'elefant en l'habitació és invisible, encara.
Com van documentar Reinhart i Rogoff, la frase més perillosa en economia és «aquesta vegada és diferent».
Tempus fugit, octubre 2026 4/1367.