EUROPA. QUO VADIS?
Escriure la veritable història de l'Europa del present: heus ací un objectiu per a tota una vida. Lev Tolstoi, Diaris. Setembre 1852.
Els "Baby Boomers" europeus d'avui (la generació dels nascuts entre 1944 i 1964) cada dia estem més que preocupats per l'evolució de la nostra taula de salvació històrica que hem identificat sempre com a Europa.
Veiem que la nostra autosatisfacció de les darreres dècades que es plasmava en el gairebé aforisme "Mai més guerres a Europa", oblidant la dels Balcans com un contraexemple, està en crisi. Aquesta contradicció ens fa trontollar les nostres conviccions, amb la desorientació que això ens comporta.
Ens tornen els dimonis familiars continentals. Allò que ha estat oblidat fins avui, que és l'enfrontament secular entre els germànics i els eslaus, ha ressorgit ara amb l'actual Rússia de Putin, que no sols està en guerra amb Ucraïna sinó també amb l'Europa occidental.
I aleshores l'Europa de la defensa, encarnada en el tractat de l'OTAN, veu que no pot comptar amb el seu màxim garant i protector, els EUA. I a més, Trump es declara enemic d'Europa obertament.
Aquest enfrontament Europa occidental versus Europa oriental ja tenia precedents anteriors, com el del Grup de Visegrád, actiu des de 1991, i molt abans en la història, i conformat pels països excomunistes: Polònia, Txèquia, Hongria i Eslovàquia. Aquests països, molt eslaus en alguns casos, recelen de la burocràcia i legalitat limitativa que representa Brussel·les i la seva pèrdua de sobirania, de les polítiques d'immigració qualificades de perilloses per a la seva supervivència i d'una ideologia que comparteixen, que es pot anomenar nacionalpopulisme amb elements tradicionalistes i amb un catolicisme preconciliar.
Cal dir que aquest rebuig a la unitat confederal d'Europa té també un reflex antiliberal, país a país: Marine Le Pen, Nigel Farage, AfD, Vox, Aliança Catalana. En cada país, amb estat o sense, hi ha símptomes de rebuig a la federalització europea, ja que comporta un canvi dels valors tradicionals i, en el fons, una pèrdua de protagonisme històric. Tot amanit per la influència transatlàntica transcendental de l'administració MAGA.
En aquest segle XXI, Europa està en crisi de federalització, pel fet que molts dels protagonistes nacionals volen tornar a l'Europa de finals del segle XIX en la mística dels imperis nacionals en competència, que ens van portar als desastres del segle XX que sembla que no recordem prou o gens.
Aquests imperis nacionals no són més que caricatures d'ells mateixos. El segle XXI té ja gegants nous, que abans eren colònies: Xina, Índia, Turquia, Brasil, Sud-àfrica i tots els emergents. I aquesta realitat encara no és entesa pels que estan en contra del multilateralisme, i volen tornar a les doctrines Monroe, i pels nacionalismes de tots pelatges, que tant mal van produir.
Siguem clars: Rússia ens assetja i no deixarà de fer-ho fins que no tinguem una resposta militar contundent.
L'OTAN, comandada sempre per un general nord-americà, no s'involucrarà realment mai. Ucraïna serà l'escenari quotidià, i la resta del món no serà solidari amb la UE. Aquesta és la situació avui, 2026.
Els problemes europeus interns són ben coneguts, creixents i amb un horitzó més que incert. Els problemes externs se centren en l'aparició d'una guerra oberta amb la demencial política de la restauració de l'imperi rus i l'amarga queixa de la pèrdua dels països excomunistes com a àmbits de la seva influència, que anomenen seguretat, de l'antic imperi rus. Aquest és el punt.
Nosaltres hem de seguir en els deu anys vinents mantenint l'OTAN. No tenim la intel·ligència militar, el comandament integrat, els sistemes de defensa integrats (tenim 27 exèrcits distints!), i al final el paraigua nuclear tampoc no està integrat. Estem indefensos fins a la creació d'un veritable exèrcit europeu i d'obediència europea.
Hi ha esperança: Airbus, Galileu, Copernicus, ESA i molts d'altres són exemples de coherència i d'excel·lència industrial d'abast continental.
Però som uns nans polítics i militars, fruit de la derrota continental de la Segona Guerra Mundial que encara dura i durarà.
L'economia no ens ajuda. L'error estratègic de la cancellera Merkel, que parlava en rus maternal amb Putin, de dependre energèticament de Rússia, ens ha de servir d'experiència i cal que n'aprenem.
La globalització no és una solució total, és només parcial. No podem deixar de fer mascaretes sanitàries, una cosa senzilla, però no en sabem fer de barates, i la crisi de la pandèmia va demostrar que no en teníem capacitat de fer-ne massivament, i com aquest exemple mínim molts d'altres de quotidians.
No hem d'utilitzar la Xina i l'Orient en general com la nostra fàbrica generalista, hem de tenir seny estratègic i tàctic, fet que va en contra de l'economia dels productes, sovint. En el fons les botigues del "tot a cent" ens estan matant. Això vol dir resistir l'acusació de ser econòmicament dirigistes davant dels lliberals acusadors.
Trump té raó, no podem ser una colònia militar total respecte als EUA. Cal gastar més en defensa, i l'antic lema "si vis pacem, para bellum" atribuït a Juli Cèsar és cert avui. El 5% és només per a la premsa, no és el problema principal, ja que es pot absorbir.
El problema veritable és què fem amb 27 exèrcits distints, 27 acadèmies militars distintes per cada arma i 27 generalats diferents, en definitiva 27 exèrcits de terra, de l'aire i moltes armades diferents. Com els integrem en un sol exèrcit europeu eficient i poderós? Avui dia no ens posem d'acord ni a fer un únic avió de sisena generació.
Un europeista britànic convençut, Timothy Garton Ash, al seu recent llibre (2023), "Europa. Una història personal", ens dona una visió intel·ligent que ajuda a entendre el nostre futur.
Quina esperança política i militar tenim? La recent declaració conjunta de França-Alemanya-Regne Unit per gestionar la defensa nuclear europea és un àmbit d'esperança.
Continuem amb els tòpics militars ben coneguts: l'armada britànica i els seus submarins nuclears, la "force de frappe" francesa i la seva aeronàutica i espai, i la indústria militar pesada alemanya són les bases reals d'una defensa europea contra els enemics continentals, ja que no són globals com foren al segle XIX.
Cal formar un nucli inicial de 8-10 països per la formació d'una defensa europea genuïna, després altres s'hi afegiran, com sempre s'ha fet en la construcció europea.
Esperem saber on anem!!
TEMPUS FUGIT. 1050. Octubre 2025.