Canvi de rasant 2026-2027

Durant el bienni 2026-2027 podem assistir a un canvi de rasant polític a Europa i al món.

No podem confiar cegament en les forces polítiques consolidades: sovint han mostrat incapacitat per escoltar la ciutadania i per incorporar idees noves als seus catecismes ideològics, i és poc probable que canviïn de tarannà. Ara bé, quan la democràcia està amenaçada, el seu paper de porters del sistema, la capacitat de tancar el pas als extremismes en lloc d'aliar-s'hi, continua sent decisiu.

Ens queda la democràcia formal, basada en eleccions, com a eina per aturar la deriva cap a la demagògia i el populisme de dretes, i més enllà. Cal reconèixer, però, que la democràcia electoral, sense una ciutadania mobilitzada, uns mitjans plurals, una judicatura independent i una societat civil robusta, esdevé precisament un terreny adobat per al populisme autoritari.

L'experiència, a més, ens adverteix que la idea que una successió d'eleccions pugui revertir una tendència topa amb un problema empíric ben documentat: el populisme autoritari, de qualsevol signe, rarament es desfà a les urnes un cop ha capturat les institucions clau. La ciència política ha mostrat que el retrocés democràtic contemporani és gradual, aparentment legal i difícil de revertir per via electoral, perquè el mateix procés erosiona les condicions d'una competència lliure. Difícil, però no impossible. Els règims que inclinen el terreny de joc mantenen eleccions reals, i per tant poden perdre-les: Polònia el 2023 i Hongria el 2026 en són la prova. La pregunta útil, doncs, no és si les urnes poden revertir el retrocés, sinó en quines condicions ho fan.

Tenim unes fites electorals definides que, en gran mesura, ho determinaran tot. Vegem-les una per una.

12 d'abril de 2026: eleccions parlamentàries a Hongria

A Hongria es jugava si l'aparició, en els dos darrers anys, de Péter Magyar i del partit Tisza podia trencar el monopoli del Fidesz dins d'un sistema electoral dissenyat pel mateix Orbán.

Ho ha aconseguit amb escreix. Tisza va obtenir el 54,3% dels vots i 138 dels 199 escons, més de dos terços, cosa que li permet reformar la Constitució. El Fidesz es va quedar en el 37% i 55 escons. La participació, del 77,8%, va ser la més alta des de 1989, i Orbán va reconèixer la derrota la mateixa nit electoral. Magyar és primer ministre des del maig.

El contrast amb el 2022 és instructiu. Aleshores, una coalició heterogènia de sis partits units només pel «tots contra Orbán» va perdre clarament. El 2026 ha guanyat un sol partit nou, encapçalat per algú que procedia de l'entorn del mateix Fidesz, amb una mobilització rècord. Oposició unificada, líder creïble per a l'electorat conservador i participació massiva: aquestes són, probablement, les condicions de la reversibilitat. Tanmateix, Tisza aplega un electorat molt heterogeni, unit sobretot per la voluntat de canvi, i Magyar haurà de filar molt prim per administrar la seva victòria.

S'enceta un procés de «desorbanització» semblant al que va viure Polònia amb Tusk a partir del 2023, amb tots els problemes que comporta. El més delicat és que desmuntar un sistema construït amb majories de dos terços exigeix utilitzar aquestes mateixes majories, i la línia entre restaurar l'estat de dret i reproduir-ne els vicis és prima.

En clau europea, és una elecció cabdal per desactivar una cinquena columna russa i contrària a la cohesió europea. Ara és el moment d'accelerar a Brussel·les. Amb tot, els qui no som centreeuropeus no hauríem d'oblidar mai que Viena i Budapest van ser les dues capitals de l'Imperi austrohongarès, aliat de Berlín, i que passejar per aquestes ciutats encara permet flairar-ne l'empremta.

27 d'octubre de 2026: eleccions parlamentàries a Israel

A Israel, l'eix populisme/democràcia és dual: és alhora una democràcia electoral robusta per a la població jueva i un règim d'ocupació duríssim per als palestins. Es posarà a prova si la coalició Netanyahu–Smotrich–Ben-Gvir, la que el 2023 va intentar la reforma judicial més controvertida des de la fundació de l'Estat, pot sobreviure al cost polític acumulat de la guerra de Gaza. La Knesset es va dissoldre el 17 de juliol i les eleccions es mantenen per al 27 d'octubre.

El mapa de l'oposició ha canviat molt aquest any. A l'abril, Bennett i Lapid es van fusionar en un partit comú, Beyachad. Gantz, que havia insinuat que podria entrar en un govern de Netanyahu, s'ha enfonsat a les enquestes. I el protagonista inesperat és Gadi Eisenkot, l'antic cap de l'Estat Major, el partit del qual, Yashar, encapçala la majoria de sondejos: el de Canal 12 de finals de setembre li dona 23 escons, davant dels 20 del Likud i els 13 de Beyachad, i situa el bloc opositor en 54 escons contra 50 de la coalició actual.

Cap bloc no arriba als 61 escons de la majoria. Els partits àrabs serien aritmèticament decisius, però tant Netanyahu com Bennett han rebutjat governar amb el seu suport. Aquest és el nus de l'elecció. Si es formés un govern alternatiu, es derogaria la llei de la raonabilitat (Reasonableness Law) i s'obriria un debat constitucional. La pau encara restaria lluny, però el risc de deriva autoritària reculeria. Amb tot, cal tenir present que el sionisme està profundament arrelat en la societat israeliana, i que un canvi de govern no implicaria necessàriament un canvi de política envers els palestins.

Més enllà d'Israel, amb tota probabilitat es reduirien les tensions mundials.

3 de novembre de 2026: eleccions de mig mandat als Estats Units

Històricament, les eleccions de mig mandat (midterm elections) s'han considerat un instrument per corregir les polítiques presidencials i per castigar electoralment el partit en el poder; ara bé, el moviment MAGA està trasbalsant moltes premisses de la política nord-americana que semblaven fixes.

Un escenari de contrapès institucional passaria perquè els demòcrates recuperessin la Cambra de Representants i, potencialment, el Senat. La redistribució de districtes de 2025-2026 (gerrymandering), impulsada per Trump a Texas i replicada en altres estats, pretenia blindar la majoria republicana, però les previsions indiquen que el seu efecte serà menor del previst: a l'inici d'octubre, Decision Desk HQ dona als demòcrates un 75% de probabilitats de guanyar la Cambra i un 52% de controlar totes dues cambres. Sobre el paper, el Congrés recuperaria el poder d'investigació, el control pressupostari i la possibilitat d'un impeachment; a la pràctica, la seva eficàcia dependrà que les institucions de control no hagin estat ja buidades.

Són les eleccions del món sencer, en què hauríem de poder votar tots els afectats, és a dir, tothom. La preocupació principal és com reaccionaria el president Trump davant d'una derrota: si en reconeixeria el resultat i si respectaria les comissions d'investigació d'un Congrés advers.

Abril-maig del 2027: eleccions presidencials a França

La primera volta serà el 18 d'abril i la segona, el 2 de maig. El president Macron no s'hi pot tornar a presentar (límit de dos mandats consecutius). El sistema semipresidencial francès, dissenyat el 1958 per produir majories executives clares, s'enfronta a una fragmentació tripartida persistent (Reagrupament Nacional, bloc central i esquerra), com ja van il·lustrar les eleccions legislatives del 2024.

El panorama és preocupant per als qui confien en el front republicà. A mitjan setembre, la mitjana de sondejos situava Jordan Bardella al 34%, Marine Le Pen al 33,5% i Édouard Philippe al 17,3%. A més, el 7 de juliol el Tribunal d'Apel·lació de París va confirmar la condemna de Le Pen però li va reduir la inhabilitació, cosa que podria tornar-li a obrir la porta a la candidatura. Un front republicà efectiu exigiria que un candidat del bloc central o de l'esquerra moderada arribés a la segona volta i que el cordó sanitari funcionés. La rivalitat entre Philippe i Attal, però, amenaça de dividir el centre i deixar la segona volta en mans de l'extrema dreta i de l'esquerra radical.

Per a Europa, una França políticament forta és imprescindible per afrontar els reptes pendents de la integració: la unió fiscal, la unió de defensa i seguretat, un Frontex reforçat, entre moltes altres necessitats peremptòries.

Eleccions generals a Espanya: del 2027 a, potser, el 29 de novembre del 2026

El cas espanyol és el d'un país on el cordó sanitari contra l'extrema dreta s'ha trencat parcialment a escala autonòmica, però encara resisteix a escala estatal. És sostenible la situació actual? El president Sánchez és el mal menor davant de Feijóo? Té Feijóo el perfil internacional que exigeix el moment europeu?

El calendari pot avançar-se de manera imminent. El 2 d'octubre el Congrés vota dos decrets d'habitatge (els reials decrets llei 26/2026 i 27/2026), que el PP, Vox i Junts han anunciat que rebutjaran. Fonts del Govern espanyol apunten que, si cauen, Sánchez podria dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 29 de novembre. La crisi de l'habitatge li donaria així una raó «honorable» per anticipar els comicis i fer de la vivienda, tan present als carrers, l'eix de la campanya.

Plantegem tres escenaris:

Escenari A. Renovació del bloc plurinacional: el PSOE i Sumar (o els qui els succeeixin) refan l'aritmètica amb el suport d'ERC, EH Bildu, Junts, el PNB i el BNG. Seria un govern fràgil però viable, pendent de l'evolució del procés català i de les resolucions judicials sobre l'amnistia. La ruptura de Junts en la votació de l'habitatge mostra fins a quin punt aquest bloc és precari.

Escenari B. Govern del PP amb Vox: el PP guanya i pacta amb Vox a escala estatal. Seria la normalització institucional plena de l'extrema dreta i la prova crucial per saber si Vox és contenible o si, més aviat, empeny cap a la confrontació.

Escenari C. Govern en solitari del PP: Feijóo governa sol, amb suports puntuals de Vox des de fora; menys radicalització i més continuïtat moderada.

2027: eleccions generals a Itàlia

Durant mesos, el factor cabdal semblava la reforma constitucional del premierato (elecció directa del president del Consell de Ministres), que canviaria la naturalesa de la República parlamentària del 1948. Però aquesta reforma està encallada a la Cambra de Diputats des del juliol del 2025 i és molt improbable que s'aprovi aquesta legislatura.

Dos fets han canviat el tauler. El primer: al març del 2026, els italians van rebutjar en referèndum la reforma judicial del govern Meloni, amb un 53,2% de vots contraris, la primera gran derrota de la primera ministra. El segon: la peça que ara es mou és la nova llei electoral, aprovada per la Cambra el 16 de juliol i pendent del Senat, que atorgaria a la coalició que superés el 42% dels vots setanta escons addicionals a la Cambra i trenta-cinc al Senat. Els crítics la qualifiquen de «premierato sense reforma»: el mateix efecte de concentració de poder, per via ordinària.

Convé assajar-hi també tres escenaris, com a Espanya:

Escenari A. Reconstrucció del centreesquerra: Elly Schlein (PD) i Giuseppe Conte (M5S) consoliden el campo largo amb el suport d'Italia Viva i Azione (escenari problemàtic per les rivalitats personals). El resultat del referèndum judicial demostra que Meloni és derrotable. Meloni perd i es forma un possible govern d'unitat.

Escenari B. Consolidació de Meloni: Fratelli d'Italia, la Lega i Forza Italia repeteixen majoria, ampliada per la prima de majoria. Itàlia entra en un model «polonès invers»: una dreta radical estable, amb la cobertura de l'OTAN i de la UE, sense ruptura europea explícita.

Escenari C. Fragmentació i govern tècnic: ressorgeix la dinàmica italiana clàssica de la postguerra, sense cap coalició clara, amb un possible govern encapçalat per una figura institucional (com el de Draghi el 2021). És improbable, però no descartable: és una solució tecnocràtica, impulsada des del Quirinal, que ja ha funcionat altres vegades.

Canvi de rasant

Aquestes cites electorals són, alhora, la nostra esperança democràtica i europea. Hem de confiar en les arrels democràtiques del continent, perquè les idees contemporànies estan en crisi. Hongria ens ha recordat que les urnes encara poden corregir el rumb; França i Itàlia ens recorden que també el poden torçar.

Europa és la part més necessitada d'aquest conjunt d'eleccions. Ens cal un lideratge fort (com el que podria exercir Macron, que tindrà 49 anys quan deixi l'Elisi, des d'una alta instància europea) per impulsar, cap al 2030-2035, un tractat que faci la Unió més real, amb horitzons més ambiciosos i compartits: unió econòmica i fiscal, un exèrcit europeu a partir d'un nucli dur, la reincorporació del Regne Unit (a qui també interessaria per evitar la seva pròpia fragmentació), un Frontex executiu, l'adhesió de nous membres (especialment Ucraïna i, si compleix els criteris democràtics, Turquia) i molts altres reptes globals. 

Els informes de Mario Draghi i Enrico Letta del 2024 ja n'han dibuixat el full de ruta econòmic.

Cal ser, amb urgència, la tercera potència del món.

Que la democràcia regni com a garantia de futur.

TEMPUS FUGIT. 2116 . Octubre del 2026.