M- MUSSOLINI.
Antonio Scurati està escrivint un dels monuments literaris pel que fa a la història de la Itàlia contemporània de la primera meitat del segle XX basada en la figura histórica de Mussolini i el moviment feixista italiá. Probablement, els dos personatges més determinants a la Itàlia del segle, encara de signe divers, són Benito Mussolini fill de Predappio i Silvio Berlusconi.
Scurati ha publicat: "El hijo del siglo (1919-1924)", "El hombre de la providencia (1925-1932)", i "Los ultimos dias de Europa (1938-1940)", que són més de 2000 pàgines, on fa una gegantina reconstrucció del personatge i del règim feixista d'Italia. L'autor té en fase de publicació propera el quart tom, que esperem que finalitzi amb el mateix vigor narratiu i conclogui aquesta monumental obra.
Scurati fa una novel·la document-històric hipnòtica, amb ritme cinematogràfic i una profunditat històrica tipus documental. Tota una modernitat. Aquest estil seu fascina al lector i l'indueix a devorar les seves més de 2000 pàgines fins avui publicades, cercant en cadascun dels seus breus episodis l'essència circumstancial o no, del feixisme més genuí. És inevitable pensar, en cada moment, en la translació a la realitat històrica espanyola, en alguns cops contemporània o actual.
Algú l'ha anomenat novel·la documental, però és poc novel·lada, els fets tenen testimonis darrere sempre, cercats magistralment per l'autor. Però, és cert que la tensió narrativa s'allunya dels llibres d'història tradicionals, aquesta innovació li reporta el prestigiós premi Strega 2019, que l'ha consagrat entre els autors italians contemporanis.
Alguns enyorem que opinaria de Curzio Malaparte al respecte, un altre "fill del segle" que sobre el terreny molts cops, i des de la barrera d'altres, va viviseccionar la italianitat sense cap complex, més que el de la seva contemporaneïtat.
Scurati, no és contemporani del Duce, per això ens és més pròxim narrativament, però s'esforça a tractar d'entendre quines eren les fonts primigenies del feixisme i com es va crear, sembrar i com va créixer. La figura de D'Annunzio apareix sempre com un catalitzador, primer com a líder excels, sempre excessiu, i després com a marginat per l'exuberància de Mussolini.
És molt significatiu el fi disseny del Duce que es fa, en la seva intimitat i en la seva feina diària. Incansable treballador, oceànic, regeneracionista, implacable amb els adversaris, negador de la democràcia, pactista a l'extrem amb els seus, i assassí dels enemics, en fi un feixista de soca-rel.
El seu discurs de clusura del IV congrès del PNF el 24 de juny del 1925 en el teatre de l'Augusteo en Roma, en un moment d'eufòria feixista,el Duce se sincera, davant del seu públic i li sintetitza la seva visió feixista de la política i de la vida, podem escollir tres afirmacions del seu discurs:
- " Ja sabeu que penso sobre la violència. Per a mi és profundament moral, més moral que el compromís i la transacció.
- "¡La cultura universitària ha d'assimilar-se ràpidament i expulsada amb la mateixa velocitat. Diguem-ho francament: abans que el catedràtic savi prefereixo l'esquadrista que actua.!"
- "La bandera del feixisme ha sigut confiada a les meves mans i estic disposat a defensar-la contra qui sigui, inclòs a costa de la meva sang."
Scurati, té en fase de publicació propera el quart tom (1941-1945) que esperem que finalitzi amb el mateix rigor narratiu i conclogui aquesta monumental obra.
L'emmirallament Itàlia-Espanya produeix certa angoixa histórica. L'estat Espanyol sempre una pàl·lida còpia d'altres idees, borbónicas, feixistes,.. cap de pròpia, ens permet fer uns paral·lelismes entre Alfons XII i Víctor Manuel III de Savoia, Gabriele D'Annunzio i José Antonio Primo de Ribera i Benito Mussolini amb Francisco Franco,per exemple, que són lamentables en qualsevol sentit, des de intel·lectual fins a històric.
El feixisme se li ha de reconèixer la seva eficiència en el convenciment del poble Italià, cosa que a Espanya el convenciment va produir-se via una guerra civil.
Finalment, cal esmentar quelcom que no és sots ratllat normalment. El traductor al castellà, dels tres toms, Carlos Gumpert, premi nacional de traducció, fa una tasca magnífica que no traeix en absolut el profund, florit i matisat text de Scurati.
Tempus Fugit.