Ara que Donald Trump torna a estar immers en una explosió d’actes executius, els seus anuncis poden semblar desconcertants per a l’electorat de fora dels Estats Units. No obstant això, responen a una realitat molt concreta per als votants nord-americans.
Els EUA continuen sent un país profundament religiós: per exemple, el 24% de la població es declara cristiana evangèlica. Fins i tot polítics que no ho són s’hi alineen per guanyar el suport d’aquest electorat religios. La presència del secretari d'Estat Marco Rubio, en una entrevista en la Fox amb una creu al seu front en senyal de quaresma católica, es un fet d'integrisme imposible abans de la actual era Trump.
Això explica la resistència i oposició sistemàtica a reconèixer els drets de les minories socials i sexuals, les accions afirmatives, el feminisme, la inclusió i les idees "woke" en general. Quan l’Amèrica profunda es rebel·la contra aquestes qüestions, Trump escolta i ho projecta en benefici propi.
Aquest vernís ètic-moral també inspira la percepció de la Constitució americana com un text quasi sagrat, escrit pels pares fundadors i elevat a la categoria de religió cívica de base cristiana. Aquest enfocament busca equilibrar el materialisme rigorós de la societat nord-americana amb la protecció dels drets individuals. Tanmateix, el pragmatisme saxó, d'origen anglès, ha permès una certa flexibilitat a través de les diverses esmenes constitucionals. Res de nou sota el sol.
Trump i la Postveritat.
Aquesta diferència cultural és clara: a Espanya, per exemple, una persona pot mentir en un tribunal per defensar-se, és legal; mentre que als EUA, el perjuri és un delicte en si mateix, a afegir a allò pel que s'estigui jutjant.
Donald Trump es dedica a exercir la postveritat cada dia. Simula una capa de religiositat, però construeix una postveritat basada en la mentida i la tergiversació constant. Antonio Scurati, en la seva anàlisi magistral del feixisme italià, ja ho advertia: Trump reprodueix el discurs diari de Benito Mussolini.
La seva estratègia es fonamenta en l’alimentació de les pors paranoiques dels seus electors. Els seus enemics estan clarament identificats, principalment:
• Les elits liberals de les dues costes, que mai l’han acceptat i que els seus votants odien.
• Les minories racials i socials, que cristal·litzen en el seu discurs sempre racista.
• La premsa lliure, que detecta i denuncia els seus abusos, i per tant és considerada enemiga. La seva tàctica és negar-ho tot sempre.
• El poder judicial, que odia quan actua independentment i l'incrimina.
• El sistema electoral, que només li agrada si el beneficia.
• Tot aquell que no sigui ric com ell és menyspreat; odia els pobres, als quals considera perdedors.
El seu objectiu últim és clar: destruir el sistema de contrapoders de la democràcia nord-americana, model (encara que imperfecte) per a la resta del món.
Busca una adhesió total i incondicional, pròpia dels règims autocràtics, i no és descartable que intenti maniobres per modificar la Constitució i mantenir-se al poder més enllà del seu mandat.
L’Amèrica Profunda vs. L’Amèrica Progressista
Michael Ignatieff, acadèmic canadenc i observador profund de la política nord-americana, ho resumeix bé: "Trump és l’únic que ha sabut escoltar l’altra Amèrica, la que es troba entre la costa Est i la costa Oest. Aquesta Amèrica profunda se sent ignorada i veu com els demòcrates centren els seus discursos en qüestions de gènere, raça i multiculturalisme, mentre que ells pateixen l’impacte de la globalització".
Trump ha captat l’angoixa d’aquests votants, especialment davant la por a la "Gran Substitució": el temor que els blancs cristians i rics siguin desplaçats per una societat multiracial i multireligiosa. Més enllà de creure en solucions, Trump simplement verbalitza les seves pors, i les dels seus, cosa que li atorga una connexió immediata amb ells.
El Repte per als Demòcrates (de partit,o no)
El Partit Demòcrata necessita un rearmament ideològic profund per al segle XXI. Algunes premisses han de canviar:
• La preocupació per la immigració no és necessàriament racisme per part dels blancs.
• Reforçar les fronteres no és sinònim d’aïllacionisme, ans al contrari, és racionalitat.
• Afrontar el canvi climàtic no ha de significar pèrdua de renda per a la població afectada; és un nou lideratge comercial, industrial i financer.
• El liberalisme econòmic no ha d’implicar l’empobriment de la classe treballadora; el creixement és l'eina de distribució més efectiva.
• Acceptar un món multipolar no ha de significar la renúncia al lideratge democràtic global.
L’Emancipació Europea: Una Necessitat Urgent
Aquests pròxims quatre anys seran decisius. El mandat de Trump podria significar la fi de l'"statu quo" mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial. Europa ha d’assumir, d’una vegada per totes, la seva majoria d’edat tant militar com econòmica i comercial.
Davant del trumpisme unilateralista, cal una resposta clara:
• Apostar per un ordre global multilateral.
• Desenvolupar una estructura de defensa pròpia a Europa, sense dependre totalment de l’OTAN.
• Neutralitzar l’amenaça russa amb una posició geopolítica sòlida.
L’assalt al Capitoli de 2021 no serà l’últim intent d’alterar les regles democràtiques.
Finalment, Europa ha d’assumir el seu paper en el nou ordre mundial. L’era de dependència absoluta dels Estats Units s’ha acabat. L’emancipació europea no és una opció, sinó una necessitat vital. En cas contrari, serem irrellevants i sotmesos.
Tempus Fugit.
(920) Març 2025
Post Data:
El prop passat 28 de febrer de 2025, amb la reunió de Trump-Vance i Zelenski al despatx oval, va caure el vel de la ficció del protectorat i el suport militar dels EUA a Europa. Podríem dir que militarment ha acabat la II Guerra Mundial.
Esperem que Europa sigui conscient del seu paper de líder real de la civilització humana, i segueixi el vell lema "prepara la guerra si vols la pau", o bé, "Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum" (llibre III, prefaci), de l'escriptor romà Vegenci, i atribuït, a Juli Cèsar en termes d'autoritat.