Aquest passat juliol 2024 visitant les ofegadores festes del barri de Gràcia, amb interessants restaurants que ho compensen, he pogut albirar un centre cívic on han fet un mural sorprenent, amb un lema:"El passat és un pròleg" de William Shakespeare.
Hi ha murals que són grafitis, molt llunyans quasi sempre de tenir cap contingut artístic; però aquest és innovador, ja que introdueix una frase colpidora del bard d'Avon.
Centre cívic Siracusa. Barri de Gràcia. Barcelona.
Cercant l'origen d'aquesta frase, per tal de contextualitzar-la, la trobem en la seva obra "La tempesta", Acte 2 Escena 1; la frase sencera d'Antonio és: "El moment és el que tenim. El passat és sols un pròleg". I ací és on entenem la totalitat del que volia dir W.S. en la seva darrera obra completa.
Si tenim sols la consciència que el passat és el pròleg del present, sembla que hi ha un determinisme del present per part del passat, però W.S. no volia dir això, ja que anteposa que "El present és el que tenim.", donant-nos una consciència clara que som amos del nostre destí i que el futur no està escrit per ningú, l'escrivim i l'escriurem nosaltres mateixos.
Mirar enrere és sempre fonamental per construir amb fonaments sòlids el present, i el futur sobre bases realistes.
Llegint història, especialment en obres d'historiadors hispànics, hi trobem una gran immutabilitat de les idees, especialment en els historiadors castellans, que és com dir els propietaris de la història d'Espanya. Tenen una visió metodològica excloent i, per tant, fermament unitària que acaba en molts casos arribant al port, més o menys encobert, del fet que Espanya és "una unidad de destino en lo universal". En conseqüència, traint la visió periscòpica que qualsevol historiador cal que tingui, allunyant-se clarament de les visions nacionalistes de curta volada.
Recentment, l'historiador Eduardo Manzano Moreno en el seu llibre "España Diversa" incideix en la pèrdua intel·lectual que ha significat el llegat dels historiadors "unitaristes" que reflecteixen fets i protagonistes que es mouen per impulsos religiosos, nacionalistes, centralistes, autoritaris, jeràrquics i conservadors, repudiant altres realitats també presents de corrents que són laiques, democràtiques, igualitàries i progressistes. Aquesta dicotomia és la mateixa que gelava el cor a Antonio Machado en la seva poesia.
Intel·lectuals distints i diversos, amb una diversitat que és la seva riquesa, com Ortega y Gasset, Rafael Altamira, Américo Castro, Pere Bosch Gimpera, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, i molts d'altres, han tractat de ser equànimes i treballar amb una visió omnidireccional i multidimensional, fet que sempre els ha comportat disgustos en la seva vida personal i professional.
La visió unitària tranquil·litza i paralitza les consciències que tenen la temença d'eixamplar el focus en l'anàlisi històrica, ja que els incrementarà la complexitat i els hi introduirà contradiccions de tot ordre que no volen afrontar.
Cal tenir en compte que en la nostra realitat històrica com Hispànics caldria importantment que es considerin fets com: el llegat andalusí com presència perenne, l'escissió portuguesa (tan poc estudiada, per dolorosa per alguns i contradictòria), l'herència jueva com a pèrdua mai recuperada, i en general. La no integració en l'anàlisi de la realitat de les altres cultures fermament ibèriques com la catalana-valenciana-balear, la basca o la gallega, que han conduït a una visió reduccionista de la història hispànica que es basa fonamentalment en la Reconquista, la conquesta d'Amèrica, i la guerra civil, i que s'assimilen a cops de puny que han modelat la personalitat històrica del que volen dir que és una Espanya unitària.
La nova visió històrica actual s'apropa més a considerar la realitat medieval de l'Espanya visigòtica i musulmana com el que era, un territori no homogeni amb poblacions diverses i disperses, amb assentaments humans en distribució territorial de pell de tigre, més que amb homogeneïtats i fronteres ben definides. Tot això, en general, es basava en un cert respecte entre les comunitats, amb forts conflictes naturalment, però amb una real convivència.
Sempre cal recordar que, des de la invasió del 711 fins a l'expulsió de les poblacions islàmiques i jueves el 1492, la presència religiosa musulmana i jueva dura 781 anys. Des de l'expulsió fins avui 2025, sols han transcorregut 535 anys, per tant, som deutors culturals i demogràfics de les tres cultures, no sols de la cristiana. Elements temporals que l'integrisme catòlic no li ha agradat mai constatar.
No cal anar tan lluny per veure la continuïtat radical de l'integrisme espanyol. Quan el papa Lleó XIII va sancionar i publicar l'encíclica progressista "Rerum Novarum" el maig del 1891, on es reafirmen un destí més humà dels pobres, les obligacions dels més afortunats, així com la situació dels treballadors. Immediatament, a Navarra es varen encarregar misses "per la salvació del Papa". De fet, el nom de l'encíclica "De les coses noves" ja denotava l'endarreriment social de l'església encara ancorada en els antics règims, ja superats des de la Revolució Francesa, com a mínim.
Com deia Pierre Vilar: La història és una disciplina sempre en construcció.
Tempus Fugit.
(829)15.10.2024