Recordo la meva sorpresa en observar l'assistència del president de la república francesa Valéry Giscard d'Estaing, com únic cap d'estat europeu, a la coronació de l'actual rei emèrit Joan Carles I, el 22.11.1975. La intenció de Giscard era apadrinar el procés democràtic espanyol i d'alguna manera controlar-lo des de l'exterior com França sempre ha fet, o intentat, amb Espanya. Va quedar en la meva base de dades d'efemèrides incomprensibles que jo tinc.
Perquè era l'únic president europeu que feia acte de presència en la legalització de l'hereu del dictador general Franco (a part del rei Hussein, el general Pinochet i l'hereu marroquí)??.
Era sorprenent que un país com França, país de les llibertats, tan combatiu amb la dictadura franquista, actues així.
Jean Leclerc a "Le Quotidien de Paris" el 21 novembre 1975 titulava: « Madrid vaut bien une messe », què reflectia la constatació d'una visió cínic-pragmàtica de les relacions històriques amb Espanya.
Passats els anys, un dia el novembre del 2011, brujoleixant per llibreries antiquàries a París, vaig descobrir el "Musée des Lettres et Manuscrits" (al 8 de la Rue de Nesle, avui tancat), una carta excepcional i aclaridora que em va il·luminar la relació històrica França-Espanya.
Adjunto dues imatges autoexplicatives de la carta trobada: la fitxa catalogràfica i la darrera fulla autògrafa de Felip V (a partir de les meves fotografies). No signa Felipe, clarificador.
Així s'entenien millor diversos fets, un especialment, la constatació de què Espanya com a país i estat no ha tingut dinasties pròpies que hagin pensat en el seu propi país, encara que fos únicament per interès propi. Àustries i Borbons, fins avui han sigut figures empeltades en un arbre aliè, i han generat fruits impropis d'un arbre original. Aquest fet es pot constatar avui, en el recentment inaugurat museu "De las Colecciones Reales" a Madrid, magnífic, per cert, molt clarificador de certes característiques de la història d'Espanya.
Felip V d'Espanya (1683-1746), fou un rei titella, submís fins a l'extrem al seu avi Lluís XIV, que el va posar com a VIRREI, fet que ell mateix li reconeix a la carta, en un país que era vist com un protectorat francès per les potències europees de l'època. Raó de pes com a origen de la guerra de Successió.
Felip V, segon fill del Gran Delfí de França, fou el fundador de la casa de Borbó espanyola, encara regnant avui.
Rei a disset anys (1700), va donar proves d'indolència extrema en el seu regnat, que amb el temps es va transformar en una postració propera a la imbecil·litat. Era molt sexual, però com la seva devoció religiosa no li permetia amants, sotmetia a les seves esposes a un amor carnal bestial. A divuit anys, casat amb Maria Gabriela de Savoia encara no núbil, fet que el va postrar en una melangia malaltissa donada la seva necessitat sexual desmesurada (Dr. Michelet). Un cop viudo va tenir relacions amb la princesa dels Ursins ja octogenària. A trenta-nou anys l'ambaixador francès Saint-Simon relata que ja el va trobar subsumit en una imbecil·litat completa. Està mèdicament diagnosticat i documentat per diverses fonts (Dr. Jacoby), especialment en la referència final d'aquest article.
La Casa de Borbó ha regnat en Espanya des de 1700 fins a l'actualitat, excepte durant l'ocupació napoleònica, també francesa, (1808-1813), el Sexenni Revolucionari (1868-1874), la Segona República (1931-1939) i la dictadura del general Franco (1939-1975). En total cinquanta-cinc anys de govern no borbònics i 269 anys sota la dinastia borbònica.
Amb els reis de la dinastia: Felip V, Luis I (1707-1724), Fernando VI (1713-1759), Carlos III (1716-1788), Carlos IV (1748-1819), Fernando VII (1784-1833), Isabel II (1830-1904), Alfonso XII (1857-1885), Alfonso XIII (1886-1941), i els actuals Juan Carlos I i Felipe VI. Total once individus, a quin mes estrany i menys preocupat per les necessitats del país.
Tot això es pot considerar que són reflexions històriques, però també són renúncies i sotmetiments de tot ordre que Espanya, i Catalunya de retruc, han patit fins avui per la manca de sobirania activa davant de l'Estat veí.
Contemporàniament, els anys 1960, França va pressionar per l'adhesió espanyola al sistema de transmissió de senyal de televisió anomenat SECAM davant del PAL (alemany), mai en el BOE s'ha pres una decisió al respecte, deixant que el mercat decidís. La primera central nuclear, Vandellòs I, va ser una central francesa, menys competitiva que les nord-americanes (Westinghouse) i pràcticament un prototip. La connexió de l'AP-7 va tardar dècades a fer-se realitat, i avui dia, la connexió completa a 300 km/h. de l'AVE amb el TGV es planteja en un horitzó dels anys 2036 llargs.
Aquest son sols alguns exemples del sotmetiment econòmic i geopolític que Espanya ha patit i pateix.
Per ser equànimes, cal sots-ratllar que la nostra cultura veïna també ha sigut trampolí de les arts, produïdes a Catalunya i Espanya, que les han universalitzat.
Una Espanya invertebrada que ha patit massa retrocessos, i que mai ha tingut monarquies serioses pròpies i molts cops encapçalades per autèntics malalts i sovint per delinqüents.
Finalment, recomano cercar al mercat de llibre antic, el llibre "Los Borbones de España. História patológica de una dinastía degenerada" de Gonzalo de Reparaz (fill), que dona una perspectiva mèdica de la dinastia borbònica que explica moltes de les nostres situacions històriques que han esdevingut sota aquesta família que ens governa.
Tempus Fugit.
(870) 15.5.2024