La Dependència de la Consultoria: Un Engranatge del Sistema
Aquest agost de 2024, l’entitat financera "La Caixa" ha fet pública la decisió, ja anunciada prèviament, de comprar fins al 10% del seu propi accionariat, incloent-hi les accions que ja posseeix.
Aquesta operació, aparentment senzilla, ha cridat l’atenció, als no finançers, per l’encàrrec que l’entitat ha fet a la consultora Goldman Sachs, perquè assessori sobre la temporalitat i les estratègies d’aquestes compres, sempre dins del marc de la legalitat vigent.
Per als no iniciats en la indústria financera, la contractació d’una institució com Goldman Sachs pot semblar sorprenent. ¿Una entitat com La Caixa no disposa de la capacitat tècnica, econòmica i administrativa per executar una operació que, en aparença, no és especialment complexa?
Aquest fet em fa pensar en un llibre recentment publicat i molt recomanable: “El gran engany”, de Mariana Mazzucato i Rosie Collington. Amb un subtítol tan directe com revelador (“Com la indústria de la consultoria debilita les empreses, infantilitza els governs i perverteix l’economia”), el llibre planteja una dura crítica a la dependència creixent de les organitzacions —públiques i privades— envers les grans firmes consultores. La seva dedicatòria és una declaració d’intencions: “A tots els que desafien el buidatge de les seves organitzacions”.
La Dependència del Coneixement Extern: Un Fenomen Global
Els exemples que il·lustren aquest procés són múltiples. Un dels més paradigmàtics el trobem en una carta interna publicada pel The Guardian el 29 de setembre de 2020, signada per Lord Agnew, ministre del Gabinet i del Tresor britànic. En aquesta missiva, Lord Agnew denuncia el fracàs del govern per desenvolupar les competències necessàries entre els seus propis funcionaris, fins i tot quatre anys després del Brexit. Fa una crida als alts càrrecs perquè redueixin la contractació de consultores externes, argumentant que aquesta pràctica priva els funcionaris d’oportunitats per abordar reptes complexos i enriquidors.
Aquest episodi no és un cas aïllat, sinó un reflex d’una tendència global. La subcontractació externa, especialment en el coneixement tècnic i estratègic, pot ser una eina útil a curt termini per superar obstacles puntuals. Però, a llarg termini, actua com una droga que paralitza, infantilitza i desarticula les organitzacions.
El problema és encara més greu en administracions i empreses que, per falta de planificació, es tornen presoneres d’aquest model. La planificació, que hauria de ser el pilar de qualsevol organització, sovint és rebutjada perquè:
1. Posa en evidència dèficits interns, tant de recursos com de competències.
2. Desvela contradiccions internes, ja siguin polítiques, econòmiques o personals.
3. Va en contra d’agendes oportunistes, que prioritzin interessos particulars per sobre dels objectius globals, com les portes giratories.
Com a resultat, moltes organitzacions acaben depenent de grans consultores que ofereixen solucions empaquetades basades en la seva vasta base de dades de casos similars o assimilables. Aquestes solucions, tot i ser pràctiques i efectives a curt termini, perpetuen la dependència a llarg termini.
Les “Quatre Grans” i el Mite de la Solució Global
Quan una empresa o administració s’adreça a firmes com McKinsey, Boston Consulting Group, Bain & Co. o Goldman Sachs, la resposta inicial sempre segueix el mateix patró. Un soci sènior, acompanyat d’un consultor júnior impecablement vestits Armani, analitza la situació i demana un temps per reflexionar.
Aquesta pausa serveix per accedir a les bases de dades globals de casos similars. A partir d’aquí, s’ofereix una proposta basada en una mena de “saber globalitzat”, adaptat al cas concret.
Aquest model genera, però, una dependència molt perillosa. Les grans firmes es converteixen en guardians del coneixement estratègic, i la seva influència s’estén molt més enllà de les pròpies empreses clients.
Goldman Sachs: Més que un Assessor Financer
Goldman Sachs no és només una consultora financera, sinó una peça clau en l’engranatge del sistema financer global. Actua com a assessor de grans bancs, corporacions multinacionals, governs i patrimonis d’altíssim valor. També és un enllaç primari amb el Departament del Tresor dels Estats Units, una relació que li atorga un poder d’influència sense precedents.
Els seus serveis inclouen assessorament en inversions, adquisicions, serveis financers en mercats de capitals, i la gestió d’actius. Entre els seus empleats s’hi troben figures clau del sistema econòmic mundial, com els tres darrers secretaris del Tresor nord-americà, Henry Paulson per exemple, o líders europeus com Romano Prodi i Mario Draghi. Aquesta concentració de poder li permet influir en la política i l’economia global d’una manera que pocs altres actors poden igualar.
Però Goldman Sachs no està exempt de controvèrsies. Un dels episodis més coneguts és el seu paper durant la crisi de les hipoteques subprime. Juntament amb Morgan Stanley, va aconseguir que el govern nord-americà utilitzés capitals públics per superar una crisi originada, en part, per pràctiques qüestionables d’aquestes mateixes institucions.
La Pregunta Clau
Aquesta dependència de les grans firmes consultores i financeres planteja una pregunta inevitable: per què ho fan? Per què organitzacions amb recursos, coneixement i talent propi recorren a assessors externs fins al punt de convertir-se en dependents d’ells?
Potser la resposta es troba en la combinació de dues debilitats: d’una banda, la manca de voluntat per desenvolupar competències internes que permetin abordar reptes complexos; de l’altra, la comoditat d’externalitzar problemes que, encara que incòmodes, són essencials per a la salut i la sostenibilitat de qualsevol organització.
En última instància, aquesta dinàmica no només debilita les organitzacions, sinó que també limita la seva capacitat d’adaptació i creixement a llarg termini.
Tempus Fugit.
(877) agost .2024