SANT JOAN.
Barcelona està mig buida i els carrers molt deserts. La meitat de la població ha sortit de la ciutat i l'altra meitat està a casa sota amb l'aire condicionat o similars. Aquesta és la manera de sobreviure.
Podem fer-nos preguntes. Perquè quan hi ha un "pont" de quatre dies la població de l'àrea metropolitana (3,4 milions d'habitants en 36 municipis/ciutats) en 400-500.000 vehicles, com ens anuncien els mitjans de comunicació, fuig de les seves llars??, de fet, si considerem una ocupació mitjana de 3-4 persones per vehicle són més d'un milió i mig de persones. És un clar fenomen migratori.
Si tractem d'entendre que ens passa podem dir, en primer lloc, que es tracta d'una onada migratòria interna produïda pel canvi climàtic, però hi ha moltes més raons, la gent fuig perquè la seva situació diària en què es troba és difícilment vivible.
Vist a distància aquesta situació territorial és literalment un disbarat. Directament, comporta que la població ha assumit que li calen dues residències, la laboral i la de lleure. El fenomen ja és naturalitzat i socialitzat, amb les repercussions de tot ordre que comporta. L'econòmica, per exemple, significa que els estalvis de la classe mitjana i també la treballadora s'ha enterrat en la segona residència amb un empobriment de les famílies i de la societat.
He treballat sempre rodejat de geògrafs i arquitectes urbanistes. Tant els de caràcter laboristes com conservadors han defensat amb més o menys vigor la densificació de les ciutats per combatre l'ocupació massiva del territori. De fet, les seves tesis són raonables i han acabat imposant-se, però els hi falta el vessant sociològic. La gent se sent ofegada en els 636 km² de l'àrea metropolitana i una densitat mitjana de 5.400 hab./km² aquestes són les xifres que ho expliquen.
La geografia, i la topografia catalana específicament, no ajuda, però la racionalitat no ho fa tampoc. La gent fuig de la densitat i el canvi climàtic no ajuda. De fet, els habitants de l'àrea metropolitana i especialment els més densos no poden resistir viure sense el mínim contacte amb la natura, tant la pirinenca com la marítima. Aquesta necessitat no ha sigut mai contemplada en la planificació macro i micro, i aquest fet té les actuals conseqüències: migració vacacional, congestió viària, consums i pol·lucions diverses, diseconomies en els estalvis de la població, duplicació dels serveis de tot ordre i així podem seguir.
La nostra societat, poc reflexiva, sempre tendeix a analitzar les conseqüències dels fets més que identificar els seus orígens. Esperem un canvi.
TEMPUS FUGIT. (431) juny 2025.