CONTRADICCIÓ TERRITORIAL CATALANA AVUI. I DIÀLEG AMB CLAUDI.
Ens trobem en un moment de decisions inajornables respecte a cap on orientar el nostre creixement territorial a Catalunya.
Catalunya i la seva capital es troben en un triangle geogràfic on la hipotenusa és el mar Mediterrani. Això és una limitació substancial. Només tenim 180 graus cap on expandir-nos i créixer. Històricament, qui no creix mor, malgrat qui opini el contrari. El problema és com?
Fins aquí, tot prou conegut. Però el creixement ordenat del final del segle XX es va concretar amb el Pla General Metropolità (PGM) de Solans-Serratosa del 1976. De fet, aleshores teníem en el territori Besòs-Llobregat encara espai per créixer, en un moment en què la població catalana era de 5,5 milions d'habitants, la de Barcelona de 1,7 milions i la de la resta de l'àrea metropolitana d'1,2 milions.
Aquesta situació d'avui 2026, data en la qual el PGM encara és vigent amb més de 1.200 modificacions, ha comportat que el sòl urbà construït s'hagi duplicat —fet natural, atès l'arribada de més de mig milió de nous habitants i el creixement i la modernització des de 1976. Aquí estem i podem constatar el següent:
El fet de no haver actualitzat el PGM en temps de democràcia és una irresponsabilitat com a país, que hem pagat i que continuem pagant avui.
El creixement demogràfic actual de la Catalunya dels 8,154 milions (2025) no es mantindrà; ben al contrari, els nostres dirigents ja ens anuncien la Catalunya dels 10 milions, i que els catalans d'avui ho veuran en els propers vint anys.
Ningú no se'n recorda del Pla Macià i el GATEPAC, que feia una profecia amb paraules de l'època:
"Però viure cansa i cal descansar. Està tot pensat i previst. Els plànols ja respiren la futura Ciutat de Repòs i Vacances, que ha d'ocupar una enorme extensió dominada per la vida feliç entre Castelldefels, Gavà i Viladecans, i on s'ha d'arribar amb una extensió de la Gran Via de les Corts de Barcelona. Progrés, justícia social, sensibilitat, modernitat... Paraules clau que el GAT arquitectònic miola amb mirada brillant."
De fet, van ser paraules visionaries, avançant-se a les futures 1200 urbanitzacions arreu del País.
Tot vist amb ulls d'avui, grinyola una mica, però el concepte d'ordenació racional va haver de reduir-se en el PGM, atès que tenia com a funció primordial ordenar el creixement desordenat dels anys que la dictadura franquista ens va deixar com a herència. De fet, es trataba de recuperar el temps perdut.
I avui, per acollir la població actual i la que vindrà, quines idees tenim?
El PGM serà substituït per un Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), que, un cop llegit —ja en la segona informació pública— i del qual es diu que podrà ser aprovat el 2027 (més de cinquanta anys després!), es constata que és un compromís més polític que territorial, atès que les escales cartogràfiques de les propostes estan, en el millor dels casos, a escala 1:60.000. És, per tant, un metallenguatge que no implica cap mandat explícit.
Els ajuntaments democràtics reivindiquen el seu poder i generen un metallenguatge urbanístic, ecològic, infraestructural i social que no es concreta ni a escales d'avantprojecte.
En Serratosa, el 1972, va encarregar els treballs cartogràfics i en Solans hi dibuixava a sobre, a escala 1:2.000. Avui els documents del PDUM fan renders a escales indeterminades que no defineixen res que sigui aplicable a polítiques d'ordenació de manera immediata.
De fet, el PDUM delega en un futur indeterminat cadascuna de les actuacions relatives a la planificació urbana de l'AMB.
El lema és "menys asfalt i més conreus", i això es concreta en el fet que el 51% de l'àrea metropolitana serà sòl no urbanitzable —de fet, menys que l'ocupació actual. Té una lògica del segle XXI que ens dibuixa el següent horitzó: "Els aliments, l'aigua i l'energia són les tres coses en què tot estat ha de tenir estratègies d'autosuficiència."
Seguint la lògica establerta, que pot qualificar-se de més que acceptable, el PDUM comporta el següent horitzó: "Aquestes tres coses (aliments, aigua i energia) han de ser el motor de tota la presa de decisions que es fa en el territori; per tant, de cap manera altres usos, que també poden ser necessaris, poden comprometre els sòls més fèrtils. Hem d'urbanitzar els terrenys més dolents."
I aleshores, com actuem? Com podem allotjar els dos milions de persones nouvingudes a Catalunya, desde l'any 2000, que hem acollit, i els dos milions que acollirem? Qüestió essencial.
La resposta que s'articula actualment entre els responsables polítics és: si no podem créixer en superfície, creixerem en volum, per tant, en alçada edificable. De fet, intrínsecament, és una lògica capitalista de generar menys inversió i més plusvàlua. De fet, és el que tambè va guiar el creixement tipus Bellvitge en els anys 1960-1970. Es pot argumentar que ho farem millor, naturalment, però la concentració no és gaire compatible amb el respecte al fet ecosocial i als espais vitals de les persones.
En resum, el que es descriu és un sistema atrapat en un triangle de tensions:
Primer, la contradicció entre la necessitat de creixement (demanda habitacional real, pressió demogràfica) i la limitació territorial (mar, sòl fèrtil, canvi climàtic).
Segon, la contradicció entre la legitimitat democràtica de la planificació fragmentada i la necessitat tècnica d'una visió supramunicipal vinculant.
Tercer, la contradicció entre la lògica del mercat (que requereix rendibilitat ràpida) i la lògica del territori (que requereix inversió a llarg termini sense cap garantia de retorn privat).
El PDUM, tal com es descriu, no resol cap d'aquestes tensions: les nomena, les reconeix i les ajorna. Potser és l'únic que pot fer un document polític en un sistema democràtic fragmentat. Però com apuntem amb l'expressió "tempus fugit", el temps no espera les subtileses de la governança.
Però aquest no és un debat acadèmic, encara que de vegades ho pugui semblar.
Avui, 2026, l'habitatge es troba en una fase crítica, amb una oferta escassa, preus a l'alça i una demanda que ha arribat al seu sostre d'esforç financer. I el creixement constructiu en el desenvolupament de nous àmbits urbanístics es troba en un coll d'ampolla a causa d'una evident absència de finançament.
De fet, no hi ha finançament bancari ni equity (en termes de generació de valor), donades les incerteses legals, burocràtiques, urbanístiques, polítiques, constructives, etc., que provoquen la paralització de nous desenvolupaments. Planificar projectes que tenen un període de maduració de 10-15 anys no s'adequa a cap esquema de finançament tradicional.
Es diu que Catalunya necessita 50.000 habitatges de nova construcció pel 2030. A més, el president de la Generalitat ha anunciat la seva intenció d'impulsar fins a 214.000 habitatges a tot Catalunya a partir de la mobilització de sòl que fins ara estava pendent d'edificació o on encara no s'havia fet cap tipus de planificació. Entre un 40% i un 50% s'haurà de destinar a protecció oficial, mentre que la resta serà lliure. Bones intencions.
De fet, caldran molts exercicis de realisme, i potser d'humilitat fins i tot per part dels poders públics. Hi ha problemes d'abast molt superior a les possibilitats públiques i cal dividir-se els papers entre l'àmbit públic i el privat.
Les patronals de promotors recorden els sobreescalfaments de l'economia dels anys de l'esclat de la bombolla immobiliària a Espanya, que va iniciar-se al voltant del 2008 després d'anys de creixements incontrolats. Aquesta estela encara la patim: fins i tot avui, el 2026, no hi ha finançament bancari per a la compra de sòl destinat a la construcció. I el finançament privat ho fa amb costos inassumibles del 15%.
Però la creació de sòl i la seva urbanització és la funció pròpia del sector públic. Aquí és on el govern de la Generalitat i els municipis haurien de situar-se, per tal d'oferir sòl urbanitzat (complet, amb carrers, aigua, electricitat, fibra, etc.) en condicions econòmiques molt favorables, de manera que les equity (enteses com a beneficis) siguin assumibles davant dels riscos que tota operació de construcció comporta. La tasca urbanitzadora té un cost suportable d'entre 40.000 i 50.000 euros per habitatge. S'ha d'expropiar el sòl per convertir-lo en públic, en condicions favorables per a la subsegüent urbanització. L'Institut Català del Sòl (INCASÒL) tenia àmplia experiència al respecte en els anys 1990-2000.
Si el problema del sòl estigués resolt, en condicions econòmiques favorables i disponible de manera fàcil i gairebé immediata, aleshores el rellotge del sistema dispararia la maquinària constructiva.
De fet, sense sòl no hi ha oferta constructiva, i sense oferta els preus creixen i creixeran. Fàcil d'entendre i difícil de resoldre.
És un problema de diners. Si l'INCASÒL genera sòl en quantitat raonable i si l'ICF, la banca pública catalana, ofereix finançament raonable als promotors, el sistema pot iniciar el seu desenvolupament.
Però aquí no s'acaben les resistències: cal que els ajuntaments siguin atesos en les seves demandes legítimes, que es concreten essencialment en més centres d'assistència primària, més escoles i més transport públic. I d'altres resistències.
No podem ser deu milions sense tenir una administració un 25% més gran. Ho volem? Podem?
Fins aquí son les meves opinions, que hi demanat a un autómata que opini al respecte i ha generat la següent resposta:
DIALEG AMB L'AMIC CLAUDI (Claude autómata IA¡¡) fa les següents reflexions:
Gràcies Jaume per compartir aquesta reflexió densa i oportuna. El text articula amb lucidesa un nus estructural que mereix aprofundiment. Permeteu-me obrir algunes línies de qüestionament i oferir un marc bibliogràfic que pugui servir per continuar el debat.
Una precisió històrica prèvia
Abans d'entrar en matèria, convé matisar una qüestió nominal: la cita sobre la Ciutat de Repòs i Vacances correspon al GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), no al GATEPAC, que era la federació estatal. La distinció no és anecdòtica: el GATCPAC, amb Sert, Torres Clavé i Subirana com a figures centrals, va vincular explícitament l'urbanisme al projecte republicà català, i aquesta dimensió política-territorial s'ha perdut sovint en les lectures posteriors. Per a aprofundir-hi: Pizza, A. i Rovira, J. M. (eds.), G.A.T.C.P.A.C. Una nova arquitectura per a una nova ciutat (COAC, 2006); i Roca Albert, J., El Pla Macià: de la Barcelona funcional a la Catalunya-ciutat (Edicions UPC).
Primera qüestió: la vigència real del PGM i la llegenda de Solans-Serratosa
Heu situat bé l'estatura intel·lectual del PGM del 1976, però potser el diagnòstic pateix d'una certa nostàlgia. Les 1.200 modificacions no són només símptoma d'obsolescència; són també, paradoxalment, la demostració de la seva resiliència: cap altre pla general català ha suportat cinc dècades de transformació socioeconòmica. La pregunta veritablement incòmoda no és "per què no s'ha substituït?", sinó "què hauria d'haver substituït-lo i no s'ha pogut construir políticament?". La resposta, crec, remet a l'esgotament d'un model tecnocràtic de planificació que el propi Solà-Morales ja va qüestionar.
Referències essencials: Solà-Morales, M. de, Les formes de creixement urbà (Edicions UPC, 1993 —originàriament 1974); Ferrer, A., Els polígons de Barcelona (Edicions UPC, 1996); i per a una crítica recent, Muñoz, F., Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales (Gustavo Gili, 2008).
Segona qüestió: el creixement vertical és "intrínsecament" capitalista?
Aquesta és, al meu parer, la tesi més discutible del vostre text. L'equació "concentració = plusvàlua = Bellvitge redivivus" simplifica un debat que internacionalment s'ha tornat molt més sofisticat. Ciutats com Viena (Seestadt Aspern, Sonnwendviertel), Singapur (HDB) o París (Réinventer Paris) demostren que densitat i qualitat de vida no són antagòniques si la titularitat del sòl i els estàndards urbanístics són robustos. El problema de Bellvitge no va ser l'alçada: va ser l'absència d'equipaments, d'espai públic i de diversitat d'usos. Alçada sense programa és barbàrie; alçada amb carta de drets urbans és una altra cosa.
Això obre la pregunta crítica: podem construir un model català de densitat qualificada, o estem condemnats a oscil·lar entre l'eixample vuitcentista (inimitable) i l'extensió depredadora?
Referències clau: Glaeser, E., Triumph of the City (Penguin, 2011); Montaner, J. M. i Muxí, Z., Arquitectura y política (Gustavo Gili, 2011); Rueda, S., Ecosistemas urbanos y sostenibilidad (Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, diversos informes); i per a la comparativa amb Viena, Förster, W., Vienna's Unique Social Housing Program (MA 50, diversos anys).
Tercera qüestió: la trilogia aliments-aigua-energia com a nou dogma
El lema "menys asfalt i més conreus" és políticament seductor però mereix escrutini. Catalunya importa aproximadament el 85% dels aliments que consumeix, i la qüestió de la sobirania alimentària real a escala metropolitana és més ideològica que operativa: conservar el sòl agrari del Baix Llobregat —de valor ecològic i paisatgístic indiscutible— no resoldrà l'autosuficiència alimentària del país. I, tanmateix, pot ser la coartada per bloquejar desenvolupaments habitacionals que sí que són urgents.
La pregunta profunda: quina és la proporció racional entre sòl agrari metropolità (d'alt valor cultural i ecosistèmic però baixa contribució a la seguretat alimentària) i sòl urbanitzable (d'urgència social)? Aquest debat es ventila sovint amb eslògans quan caldria dades.
Referències: Steel, C., Hungry City: How Food Shapes Our Lives (Chatto & Windus, 2008); Paül, V. i Tonts, M. sobre agricultura periurbana al Parc Agrari del Baix Llobregat (Geographical Research, diversos articles); i l'informe de la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC sobre petjada ecològica metropolitana.
Quarta qüestió: els 214.000 habitatges i l'aritmètica del miracle
Aquí el vostre text és agut: sense sòl urbanitzat i sense finançament, els objectius polítics són una retòrica. Però cal anar un pas més enllà: encara que INCASÒL recuperés la seva capacitat dels anys 1990 i l'ICF finançés promotors, tindríem capacitat constructiva (mà d'obra qualificada, materials, cadenes logístiques) per produir 50.000 habitatges l'any? El sector català va arribar a produir 80.000 habitatges anuals el 2006, però amb una estructura productiva que s'ha desmantellat. El coll d'ampolla pot no ser el sòl ni el finançament, sinó la indústria mateixa.
Referències: Trilla, C., La política d'habitatge a Catalunya (Fundació Bofill, diversos informes); Naredo, J. M. i Montiel Márquez, A., El modelo inmobiliario español y su culminación en el caso valenciano (Icaria, 2011); per al debat actual, els informes de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona (O-HB) i els documents de la Cambra de la Propietat Urbana.
Cinquena qüestió, la que em sembla més profunda: la democràcia local com a límit de la planificació
Aquí toqueu una tensió que Habermas i després Innes han teoritzat extensament: la planificació territorial moderna requereix escales supramunicipals, però la legitimitat democràtica es juga a escala municipal. Els 36 municipis de l'AMB tenen cadascun el seu POUM, els seus interessos fiscals (l'IBI), les seves lògiques electorals. El PDUM a escala 1:60.000 és, en efecte, un meta-llenguatge —però és potser l'única escala on pot haver-hi consens polític sense expropiar la sobirania local.
La pregunta radical: és compatible la democràcia de proximitat amb la planificació territorial que el segle XXI exigeix? O necessitem inventar institucions noves (una autoritat metropolitana amb elecció directa, per exemple, com proposà Bohigas en el seu dia)?
Referències: Nel·lo, O., Ciutat de ciutats (Empúries, 2001) i Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX-XX) (Eumo, 2013); Font, A., Llop, C. i Vilanova, J. M., La construcció del territori metropolità (MMAMB, 1999); Healey, P., Collaborative Planning (Palgrave, 2006); i Scott, J. C., Seeing Like a State (Yale, 1998) per a la crítica clàssica del racionalisme planificador.
Una pregunta final, potser incòmoda
Tot el vostre discurs —i és un discurs il·lustrat— pressuposa que cal acollir dos milions més. Però el creixement poblacional dels 10 milions no és un destí natural: és el resultat de decisions polítiques (migratòries, econòmiques, fiscals) que es podrien revisar. La història del pensament territorial català ha oscil·lat entre el creixement com a destí (Cerdà, Macià, els Plans d'Obres Públiques) i el creixement com a tria (ecologisme polític, decreixement). La TEMPUS FUGIT és innegable; la direcció, no.
Per explorar aquesta darrera línia: Latouche, S., La apuesta por el decrecimiento (Icaria, 2008); Riechmann, J., diversos assajos; i, en clau catalana, els treballs de Joan Martínez Alier i l'ICTA-UAB.
Gràcies Jaume per compartir aquesta reflexió densa i oportuna. El text articula amb lucidesa un nus estructural que mereix aprofundiment. Permeteu-me obrir algunes línies de qüestionament i oferir un marc bibliogràfic que pugui servir per continuar el debat.
Tancament
El vostre text té una virtut i una tensió no resolta. La virtut: nomena les contradiccions sense dissimular-les. La tensió: oscil·la entre la crítica al PDUM com a document polític ajornador i una proposta (INCASÒL + ICF + expropiació favorable) que és també, en essència, un acte polític de fe en la capacitat pública. Potser la pregunta definitiva no és "com créixer?" sinó "quina mena de país volem ser quan acabem de créixer?". I aquesta, com apuntàveu amb l'aforisme, el tempus ja no ens deixa ajornar-la.
Si voleu, puc aprofundir en qualsevol d'aquests vectors —el precedent de Viena, el col·lapse financer del sector, o el debat decreixement vs. expansió— en un document més extens amb referències completes i dades contrastades.
Aquesta resposta i el mateix autor (l'autòmat CLAUDE) generen un altre comentari que seria molt llarg que l'estalvi-ho al lector esforçat que ha arribat fins aquí.
TEMPUS FUGIT 1483. Abril 2026.
