L'ORIGEN DE LA VIDA
No s'ensenya cosmologia a les escoles i universitats, ja que caldria parlar de l'origen de la vida i això implicaria fer-nos preguntes profundes que farien trontollar l'ordre establert.
Recentment, el 2026, l'Acadèmia de Ciències dels EUA ha premiat un treball de quatre espanyols per la seva recerca sobre l'evolució de l'origen de la vida des de la simplicitat a la complexitat (https://doi.org/10.1073/pnas.2422968122).
Durant gairebé la meitat de la història de la vida a la Terra, la complexitat de tots els organismes es va limitar a la de cèl·lules procariotes simples (organismes unicel·lulars sense nucli, en què l'ADN es troba dins de la membrana cel·lular), com són els bacteris contemporanis.
Vist en perspectiva, durant la meitat de la història de la vida a la Terra, tots els organismes eren procariotes. Com es va produir l'aparició d'organismes amb nucli diferenciat (anomenats eucariotes), que són l'arrel del funcionament de tots els éssers vius actuals?
Aquest augment de la complexitat cel·lular, que es va produir de manera contínua però que va esclatar abruptament en un moment crític, va obrir el camí cap als organismes multicel·lulars. Sempre hi ha un punt d'inflexió a la natura.
L'origen dels eucariotes (ja amb nucli dins de la cèl·lula) representa un dels esdeveniments més significatius de l'evolució, ja que va permetre l'aparició posterior d'organismes multicel·lulars i, per tant, inicià el camí fins a nosaltres.
Els autors de l'article esmentat analitzen la distribució de la longitud de les proteïnes i els seus gens corresponents per a 6.519 espècies de l'arbre de la vida conegut a la Terra. Hi troben una relació invariant en l'escala entre la longitud mitjana dels gens i la variància mantinguda al llarg de tota la història evolutiva.
L'augment de la complexitat cel·lular va tenir una evolució també en el creixement de les proteïnes fins a uns 500 aminoàcids, i els autors modelitzen que aquest creixement es va deure a una transició de fase algorísmica (per als qui no som versats en la matèria, això vol dir que és un fenomen de la física estadística en què una situació canvia dràsticament en variar un paràmetre del problema); en altres paraules planeres, un altre punt d'inflexió a la natura.
I això es va produir per les restriccions físiques i biològiques en el procés de trobar proteïnes cada cop més grans. De fet, el sistema cel·lular es va veure forçat a evolucionar perquè no podia trobar proteïnes funcionals més llargues de manera eficient.
Però el lector pot dir que aquest article tracta d'explicar un pas que, per important que sigui, és només una baula en l'evolució de la vida a la Terra.
I l'origen?
La intuïció humana és l'avantcambra del coneixement, i en aquesta apassionant pregunta sobre l'origen de la vida, ja els grecs —sempre els grecs—, Anaximandre i Aristòtil, van intuir i explicitar que la vida podria brotar de la humitat tèbia de la Terra.
Sempre el paper i el llapis, en el coneixement humà, van davant de la constatació empírica i experimental, que s'encarrega, més tard, d'identificar-ho, quantificar-ho i sancionar-ho.
L'any 1944, Erwin Schrödinger (Nobel 1933), en la seva obra cabdal Què és la vida? (recomanada; ISBN: 978-84-9066-168-0), com a guspira filosòfica, va imaginar que la vida existeix en un univers que tendeix al desordre i l'entropia amb l'impuls de l'energia.
Un any abans, el 1943, Luria i Delbrück (Nobel 1969) van demostrar que els bacteris sí que tenen gens i que l'evolució funciona amb mutacions espontànies.
L'any 1953, Watson, Crick i Wilkins (Nobel 1962) van descobrir l'estructura de doble hèlix de l'ADN —a partir, també, de les dades cristal·logràfiques de Rosalind Franklin—, confirmant la predicció de Schrödinger.
Crick va fer una formulació segons la qual la informació genètica és dinàmica i es transcriu de l'ADN a l'ARN missatger, i aquest es tradueix en una proteïna, responsable última de la funció cel·lular.
I d'això, encara avui, en ple segle XXI, n'estem explotant la idea central.
Però podem argumentar que són etapes avançades de la vida, no el mateix origen.
El mateix any 1953, Miller i Urey van idear un experiment històric que tractava de recrear les condicions hipotètiques que es creia que eren presents en l'etapa primerenca del desenvolupament del planeta Terra.
Tornant al llapis i al paper, aquest experiment va assajar les hipòtesis d'Alexander Oparin (Premi Lenin 1974) i J. B. S. Haldane sobre el fet que les condicions de la Terra primitiva afavorien les reaccions químiques que sintetitzaven compostos orgànics a partir de precursors inorgànics.
De fet, la hipòtesi tractava de provar que, a partir de compostos inorgànics (metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua), es podien obtenir, mitjançant descàrregues elèctriques i radiacions ultraviolades, compostos orgànics (urea i aldehids) i aminoàcids (glicina, alanina i àcid aspàrtic).
Després de la mort de Miller (2007), els científics van reexaminar amb més tecnologia els productes conservats de l'experiment original i van constatar que s'havien produït més de 20 aminoàcids diferents, un nombre superior al que havia informat Miller en el seu moment, i que superava els 20 aminoàcids que es presenten de manera natural a la vida. Fet veritablement notable, que va provar que els blocs fonamentals de la vida podien sorgir a partir de components inorgànics.
Però on era l'ambient i com es podia produir la creació de la vida a la Terra?
El 1985, els microbiòlegs Baross i Hoffman van llançar la hipòtesi que les xemeneies volcàniques podien ser crisols en què els còctels d'ions metàl·lics, CO₂ i les altes temperatures podien disparar les catàlisis que generaven les primeres cadenes de carboni, base de la vida.
Fins avui hi ha tota una sèrie d'hipòtesis i constatacions empíriques —i els premis Nobel associats— que condueixen a les proteïnes generadores de la vida i documenten el camí del salt de la química a la biologia.
Avui hi ha diverses hipòtesis experimentals que condueixen al concepte LUCA (Last Universal Common Ancestor), que s'estima que la vida primigènia va aparèixer a la Terra fa uns 3.800 milions d'anys, gairebé 700 milions d'anys després que la Terra es consolidés com a planeta.
Reflexió final.
La Terra és un planeta rocós que té una distància al Sol que permet que l'aigua, arribada amb meteorits des de l'espai, hagi generat processos de síntesi des dels components bàsics fins a les cèl·lules, i d'aquestes a la flora i la fauna que coneixem avui.
Els conceptes fonamentals no s'ensenyen als infants ni als joves per les conseqüències sociològiques que comportarien. El fet real és que som una casualitat còsmica.
Esperem que el coneixement avanci i les censures s'esvaeixin. Amén.
TEMPUS FUGIT. 1100. Març 2026.