GRÀCIES, MR. TRUMP!!

GRÀCIES, MR. TRUMP!!

La història i la política racional analitzen els fets que es produeixen tot mirant d'identificar els perquès del desenvolupament de les societats i de detectar els factors més profunds, com ara les arrels fills de l'economia, la demografia, les crisis ètniques, filosòfiques, religioses i moltes altres. Ara bé, paren poca atenció als individus mateixos i a les seves accions, que en són realment determinants.

L'individu més determinant d'aquest inici del segle, en les presidències 45 i 47 —aquesta darrera, l'actual—, és el Sr. Donald John Trump. Avui mateix, en el segon any de la seva segona administració, és ben clar que es comporta com un egòlatra i paranoic amb actituds totalment dictatorials i unipersonals.

Tanmateix, les seves decisions contra l'ordre establert estan posant al descobert equilibris fràgils i ficticis que fins ara no havíem estat capaços de fer visibles ni d'aportar-hi solucions. Per aquesta raó, en un punt cínic, ho hem de veure en positiu, per mirar de reconstruir-ne sortides més sólides i donar nova vida a situacions que altrament no s'encararien.

Les gràcies que li hem de donar es poden concretar així:

Gràcies, Mr. Trump, per no entendre res. Diuen els mitjans informats que no es llegeix cap dels micro-informes que li preparen. Com a bon egòlatra, improvisa els missatges convençut que són idees genials. Només es refia dels familiars i dels socis, com un agent novaiorquès de la propietat immobiliària a l'ús. La comunitat sionista l'ha enganyat fent-li creure que l'Iran pot caure com Veneçuela que és un país sense arrels. L'Iran, en canvi, té arrels fondes: són els antics perses, actuals xiïtes, descendents religiosos d'Alí —cosí i gendre del Profeta— que tenen interioritzat el concepte de sacrifici. Però el Sr. Trump això no ho sap, ni ho vol saber. Mercès per la seva ignorància culpable i sovint assassina.

Gràcies, Mr. Trump, per encetar un canvi de consciència europeu cap a la majoria d'edat. Deixem de tenir pare protector. Deixem d'estar anestesiats per la superioritat nord-americana, de comprar les armes pesants a un únic subministrador, de dependre essencialment de la seva ciència, la seva tecnologia, el comerç electrònic, els mitjans de comunicació, les agències de notícies, el cinema, i podríem allargar la llista i tot. Estem despertant de l'anestèsia del segle XX i dels nostres traumes, i comencem a fer-nos càrrec, per nosaltres mateixos, del nostre destí.

Gràcies, Mr. Trump, per esmicolar el mite dels "checks and balances" i de la suposada indestructibilitat de la democràcia. Ja ho va fer al final de la presidència 45 i ara, en la 47, ho qüestiona dia sí i dia també, i entreveu un camí que voldria que fos un feixisme del segle XXI sense control, amb forces policials polítiques de l'estil de l'ICE (la seva SA particular).

Gràcies, Mr. Trump, per fer palesa la necessitat d'una defensa europea i per desvetllar-ne la nostra consciència. Ja des de la guerra d'Ucraïna en la seva segona fase, el 2022, ha quedat ben clar que els EUA no són un aliat incondicional, especialment després de les seves apetències sobre el Canadà i Groenlàndia, i, sobretot, pel fet que tots dos són membres de l'OTAN. Els EUA són el primer exportador d'armes del món (42 %) i volen continuar creixent a costa nostra, ja que tenim capacitat adquisitiva d'alta tecnologia, sobretot avions de cinquena generació i míssils de precisió.

La Comissió Europea, conscient que té 27 exèrcits diferents (l'OTAN en té 32), ja ha fet els primers passos (150.000 milions d'euros per reforçar, unificar i modernitzar nous arsenals). Però no tot són diners: són necessaris, però no pas suficients. Calen projectes conjunts per crear una capacitat industrial europea —el caça de sisena generació n'és un bon exemple— tot superant les tendències centrípetes fruit de la història de cada país. Ja es veu de lluny que els EUA no són un aliat fiable.

Políticament, cal un nou tractat que estableixi un pacte de defensa continental, amb el Regne Unit a dins, naturalment.

Gràcies, Mr. Trump, perquè cada pas que feu —com la guerra d'Ucraïna i la recent de l'Iran— ens obliga a desobeir-vos, a cohesionar-nos i a cercar posicions comunes intraeuropees. Els atacs col·laterals a països veïns de la guerra de l'Iran són neutralitzats per armes nord-americanes operades per exèrcits europeus.

Fins fa poc, la UE no tenia regles comunes ni protocols per al desplaçament transfronterer de tropes i armes. Abans no s'acabi el 2026 hi haurà un Schengen militar que ho establirà. A més, es potenciarà un estat major militar (EUMS) per a la planificació i l'execució de missions militars europees fora d'Europa; aquest estat major existeix sobre el paper, però cal donar-li contingut efectiu. És el començament de la substitució de l'OTAN.

Gràcies, Mr. Trump, per fer-nos veure de quina manera depenem energèticament del gas, del petroli i del nitrogen de fora d'Europa. L'errada de Merkel de refiar-se de les converses en rus amb Putin l'estem pagant cara. Això ens empeny a reconvertir-nos cap a la transició elèctrica, seguint l'exemple de la planificació xinesa. Espanya també s'està espavilant, amb un 19,9 % d'energia primària renovable el 2024; encara som lluny de l'objectiu del 48 % per al 2030. Trump ens fa un cop de mà —cínicament parlant— i ens ofereix el seu petroli, fruit del seu propi fracking, que esmicola els seus territoris; en fi, ell ni ho sap, ni li expliquen.

Gràcies, Mr. Trump, perquè ja és un consens que els errors nord-americans en geopolítica són ben patents. És evident que s'estan reforçant les polítiques xineses de creixement econòmic sense fagocitar el creixement social, en pur equilibri confucià. L'actitud xinesa de planificació, equilibri tecnològic en tots els camps és patent en la inversió dels seus superàvits comercials en projectes reals de futur a l'Àfrica i a l'Àsia. Europa l'observa amb estupefacció. La Xina practica la màxima napoleònica: «No destorbis l'enemic quan veus que s'equivoca».

La darrera errada, amb l'inici de la guerra de l'Iran, constata un cop més el servilisme envers el capitalisme sionista intern dels EUA —recordem que Nova York és la primera ciutat jueva del món, amb 2,2 milions d'habitants jueus censats— i la ignorància de què és l'Iran, on el règim xiïta té en la seva religió el concepte de sacrifici que el fa imbatible en una guerra de destrucció total amb l'ocupació que en derivaria. Però Trump no llegeix i, per tant, la seva egolatria —o quelcom pitjor— el duu a errors percebuts per tothom.

Gràcies, Mr. Trump, per esperonar la nostra sobirania industrial. El canceller Merz i el president Macron arribaran a un acord, o no, per pressionar Airbus i Dassault Aviation que treballin plegats. La banca nord-americana, sempre amatent, veu en la defensa aèria europea una de les grans oportunitats de l'època. Els sistemes industrials que representen MBDA, BAE, Airbus, Leonardo, Indra i molts altres seran motors de creixement, com a receptors de l'horitzó del 5 % del PIB europeu que caldrà invertir en defensa en les properes dècades. Tant de bo la finança europea hi estigui al cas.

Gràcies, Mr. Trump, des que l'administració MAGA va arribar al poder, la NASA ha perdut uns 4.000 treballadors (amb baixes incentivades i jubilacions anticipades) i uns 880 a la NOAA (Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera), el centre de referència per molts serveis meteorològics del món. La proposta de la Casa Blanca pel 2027, retallaria 1.600 milions en el pressupost de la NOAA –suposaria la pèrdua de 1.450 llocs de treball– i reduiria també en un 23-24% el pressupost total de la NASA, cosa que faria tancar completament els seus programes de recerca climàtica i ciències de la Terra. Trump va acomiadar els 20 científics independents que formen el consell assessor de la National Science Foundation, un altre organisme que proposa retallar en la seva proposta de pressupost. De fet, des del gener del 2026 els Estats Units ja no participen oficialment ni en l'IPCC (eren el 18% del total) ni en el seu homòleg per a la biodiversitat IPBES, després que Trump retirés el seu país de desenes de fòrums globals. 

Això farà despertar-se també en aquest sector a Europa. Europa tenim recursos propis suficients per sobreviure a aquest impacte, però sense les dades oceàniques de la NOAA sí que ens quedaríem parcialment cecs en una part del món que és fonamental per a l'estudi del canvi climàtic, com són els oceans i caldrà intensificar la construcció de satèl·lits d'observació de la terra europeus en aquest àmbit.

I la llista podria continuar. I nosaltres hauríem de fer-ne reflexió.

Però encara resten molts mesos d'administració MAGA, i les sorpreses que vindran seran de primera magnitud.

Si el proper 3 de novembre de 2026 Trump no s'enduu una desfeta electoral contundent i el seu entourage no n'atura la seva fúria senil, podem tenir problemes de magnitud desconeguda.

Tinguem esperança: no costa res.

TEMPUS FUGIT 1448, abril 2026.

COM LA IA I LA COMPUTACIÓ QUÀNTICA REDIBUIXEN EL MAPA ECÔMIC I SOCIAL.

La nova frontera: com la IA i la computació quàntica redibuixen el mapa econòmic i social

Després de la frontera oberta per la intel·ligència artificial generativa, el capital, la ciència i la geopolítica comencen a traçar-ne una de nova, la de la computació quàntica, i totes dues comencen a fusionar-se. No es tracta de tres situacions sobre borsa, recerca i ètica, sinó de tres talls del mateix procés: l'obertura d'un territori tecnològic encara sense fronteres fixes, que ja atrau capital massiu, ja produeix avenços científics concrets i ja també genera l'advertència que caldrà governar-lo abans que es consolidi.

La frontera econòmica: Wall Street aposta abans que arribin els ingressos.

La sortida a borsa de Quantinuum (Cambridge Quantum Computing) aquest juny 2026 —1.680 milions de dòlars captats, amb una demanda vint vegades superior a l'oferta— és el símptoma més visible avui d'aquesta nova frontera. Els inversors no compren resultats: compren una promesa de canvi de paradigma.

Com assenyala l'analista de Bloomberg Intelligence Jake Silverman, les empreses quàntiques "cotitzen més pel potencial d'un canvi de paradigma en la computació que pels canvis fonamentals a curt o mitjà termini". La valoració implícita de Quantinuum (uns 15.600 milions de dòlars) només té sentit si es descompten uns 1.000 milions d'ingressos cap al 2030, condicionats al fet que la companyia arribi a demostrar el seu full de ruta —passar dels 48 qubits lògics actuals cap al llindar dels 100 qubits lògics que, segons Barclays, marcarà la primera "avantatge quàntica" real.

Aquesta desconnexió entre expectativa i ingrés actual és exactament la mateixa lògica que va obrir, uns anys abans, la frontera de la IA generativa: capital que passa de 2.000 a 12.600 milions de dòlars en un any (2024-2025), amb un 97% del finançament ja procedent d'inversors privats, i governs que hi afegeixen més de 55.000 milions de dòlars en fons públics perquè hi veuen, més enllà del retorn financer, una qüestió de sobirania tecnològica: ciberseguretat, defensa, comunicacions. La frontera econòmica i la frontera geopolítica, en aquest sector, ja no es poden separar.

La frontera científica: quan la IA aprèn a imitar la màquina quàntica

Cal desplaçar la mirada de la borsa al laboratori, i hi apareix un gir revelador: la mateixa intel·ligència artificial que ha obert la plusvàlua i la frontera anterior és ara l'eina que permet avançar cap a la frontera quàntica. L'equip de la Henan Key Laboratory i la Nanyang Technological University ha demostrat que models clàssics d'IA —els anomenats predictive surrogates, o bé "bessons digitals" del processador quàntic— poden reproduir amb precisió el comportament d'un xip de fins a 42 qubits, reduint en més d'un 99,97% la necessitat de mesures experimentals directes.

La implicació econòmica i social d'aquest resultat és tan important com el resultat científic mateix: si un model predictiu entrenat amb poques dades pot substituir milions de mesures sobre maquinari extremadament car i escàs, el coll d'ampolla deixa de ser només la construcció de més ordinadors quàntics i passa a ser també la intel·ligència artificial que els interpreta. És, literalment, una democratització de l'accés a una tecnologia que fins ara estava reservada a un grapat de laboratoris amb infraestructura criogènica pròpia. Aquí la frontera no es traça entre països ni entre empreses, sinó entre qui té accés directe al maquinari quàntic i qui, gràcies a la IA, en pot aprofitar les capacitats de manera indirecta. Dit planerament: màquines que simulen i construeixen màquines.

La frontera de govern: l'advertència de Hassabis

Es tanca el cercle amb la peça que falta: qui posa límits a aquest territori nou. Demis Hassabis, conseller delegat de Google DeepMind i Nobel de Química 2024, adverteix que la intel·ligència artificial general podria arribar "d'aquí tres o quatre anys" i que la regulació avança més lenta que la tecnologia mateixa. La seva proposta —un organisme internacional de supervisió, inicialment voluntari i després obligatori, que avaluï els models més potents abans del seu llançament— reconeix un fet incòmode: ni els mateixos investigadors entenen del tot el funcionament intern dels sistemes que estan creant.

Aquesta és, en el fons, la tercera frontera, i la més difícil de gestionar: no la del capital ni la de la ciència, sinó la de la governança. Una frontera econòmica s'obre amb diners; una de científica, amb organització i descobriments; però una de normativa només s'obre —o es tanca— amb coordinació política internacional, que és precisament el que, segons Hassabis, encara no existeix a l'escala necessària.

Sintetitzant: una frontera econòmica i social, no només tecnològica

Aquest escenari dibuixa la mateixa estructura que qualsevol frontera en termes històrics: primer hi arriba el capital especulatiu, atret per un territori encara mig inexplorat (Quantinuum i la resta del sector quàntic borsari, per exemple); després hi arriben els descobriments que en redueixen els costos d'accés i n'acceleren l'explotació (els predictive surrogates que abarateixen dràsticament l'ús de maquinari quàntic); i finalment arriba —sempre amb retard respecte als dos primers moviments— la pregunta sobre qui hi posa ordre (l'advertència de Hassabis sobre l'AGI). La IA i la computació quàntica ja no són dues tecnologies paral·leles: la primera s'ha convertit en l'eina que fa més barata i més ràpida l'exploració de la segona, i totes dues comparteixen el mateix patró de risc —valoracions que corren per davant dels ingressos, i un poder de transformació social que corre per davant de la capacitat reguladora dels estats.

La pregunta que deixen obertes les fronteres, doncs, no és només si la computació quàntica serà la "propera IA" en termes borsaris, sinó si aquesta nova frontera —econòmica, científica i social alhora— ens colonitzarà amb les mateixes regles improvisades amb què ens va colonitzar, fa poc, la de la IA generativa, o si aquesta vegada la governança arribarà a temps d'acompanyar l'expansió en lloc de perseguir-la.

Seria realment un escenari nou a la història.

TEMPUS FUGIT. 959. Agost 2026.

L'ORIGEN DE LA VIDA

 L'ORIGEN DE LA VIDA

No s'ensenya cosmologia a les escoles i universitats, ja que caldria parlar de l'origen de la vida i això implicaria fer-nos preguntes profundes que farien trontollar l'ordre establert.

Recentment, el 2026, l'Acadèmia de Ciències dels EUA ha premiat un treball de quatre espanyols per la seva recerca sobre l'evolució de l'origen de la vida des de la simplicitat a la complexitat (https://doi.org/10.1073/pnas.2422968122).

Durant gairebé la meitat de la història de la vida a la Terra, la complexitat de tots els organismes es va limitar a la de cèl·lules procariotes simples (organismes unicel·lulars sense nucli, en què l'ADN es troba dins de la membrana cel·lular), com són els bacteris contemporanis.

Vist en perspectiva, durant la meitat de la història de la vida a la Terra, tots els organismes eren procariotes. Com es va produir l'aparició d'organismes amb nucli diferenciat (anomenats eucariotes), que són l'arrel del funcionament de tots els éssers vius actuals?

Aquest augment de la complexitat cel·lular, que es va produir de manera contínua però que va esclatar abruptament en un moment crític, va obrir el camí cap als organismes multicel·lulars. Sempre hi ha un punt d'inflexió a la natura.

L'origen dels eucariotes (ja amb nucli dins de la cèl·lula) representa un dels esdeveniments més significatius de l'evolució, ja que va permetre l'aparició posterior d'organismes multicel·lulars i, per tant, inicià el camí fins a nosaltres.

Els autors de l'article esmentat analitzen la distribució de la longitud de les proteïnes i els seus gens corresponents per a 6.519 espècies de l'arbre de la vida conegut a la Terra. Hi troben una relació invariant en l'escala entre la longitud mitjana dels gens i la variància mantinguda al llarg de tota la història evolutiva.

L'augment de la complexitat cel·lular va tenir una evolució també en el creixement de les proteïnes fins a uns 500 aminoàcids, i els autors modelitzen que aquest creixement es va deure a una transició de fase algorísmica (per als qui no som versats en la matèria, això vol dir que és un fenomen de la física estadística en què una situació canvia dràsticament en variar un paràmetre del problema); en altres paraules planeres, un altre punt d'inflexió a la natura.

I això es va produir per les restriccions físiques i biològiques en el procés de trobar proteïnes cada cop més grans. De fet, el sistema cel·lular es va veure forçat a evolucionar perquè no podia trobar proteïnes funcionals més llargues de manera eficient.

Però el lector pot dir que aquest article tracta d'explicar un pas que, per important que sigui, és només una baula en l'evolució de la vida a la Terra.

I l'origen?

La intuïció humana és l'avantcambra del coneixement, i en aquesta apassionant pregunta sobre l'origen de la vida, ja els grecs —sempre els grecs—, Anaximandre i Aristòtil, van intuir i explicitar que la vida podria brotar de la humitat tèbia de la Terra.

Sempre el paper i el llapis, en el coneixement humà, van davant de la constatació empírica i experimental, que s'encarrega, més tard, d'identificar-ho, quantificar-ho i sancionar-ho.

L'any 1944, Erwin Schrödinger (Nobel 1933), en la seva obra cabdal Què és la vida? (recomanada; ISBN: 978-84-9066-168-0), com a guspira filosòfica, va imaginar que la vida existeix en un univers que tendeix al desordre i l'entropia amb l'impuls de l'energia.

Un any abans, el 1943, Luria i Delbrück (Nobel 1969) van demostrar que els bacteris sí que tenen gens i que l'evolució funciona amb mutacions espontànies.

L'any 1953, Watson, Crick i Wilkins (Nobel 1962) van descobrir l'estructura de doble hèlix de l'ADN —a partir, també, de les dades cristal·logràfiques de Rosalind Franklin—, confirmant la predicció de Schrödinger.

Crick va fer una formulació segons la qual la informació genètica és dinàmica i es transcriu de l'ADN a l'ARN missatger, i aquest es tradueix en una proteïna, responsable última de la funció cel·lular.

I d'això, encara avui, en ple segle XXI, n'estem explotant la idea central.

Però podem argumentar que són etapes avançades de la vida, no el mateix origen.

El mateix any 1953, Miller i Urey van idear un experiment històric que tractava de recrear les condicions hipotètiques que es creia que eren presents en l'etapa primerenca del desenvolupament del planeta Terra.

Tornant al llapis i al paper, aquest experiment va assajar les hipòtesis d'Alexander Oparin (Premi Lenin 1974) i J. B. S. Haldane sobre el fet que les condicions de la Terra primitiva afavorien les reaccions químiques que sintetitzaven compostos orgànics a partir de precursors inorgànics.

De fet, la hipòtesi tractava de provar que, a partir de compostos inorgànics (metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua), es podien obtenir, mitjançant descàrregues elèctriques i radiacions ultraviolades, compostos orgànics (urea i aldehids) i aminoàcids (glicina, alanina i àcid aspàrtic).

Després de la mort de Miller (2007), els científics van reexaminar amb més tecnologia els productes conservats de l'experiment original i van constatar que s'havien produït més de 20 aminoàcids diferents, un nombre superior al que havia informat Miller en el seu moment, i que superava els 20 aminoàcids que es presenten de manera natural a la vida. Fet veritablement notable, que va provar que els blocs fonamentals de la vida podien sorgir a partir de components inorgànics.

Però on era l'ambient i com es podia produir la creació de la vida a la Terra?

El 1985, els microbiòlegs Baross i Hoffman van llançar la hipòtesi que les xemeneies volcàniques podien ser crisols en què els còctels d'ions metàl·lics, CO₂ i les altes temperatures podien disparar les catàlisis que generaven les primeres cadenes de carboni, base de la vida.

Fins avui hi ha tota una sèrie d'hipòtesis i constatacions empíriques —i els premis Nobel associats— que condueixen a les proteïnes generadores de la vida i documenten el camí del salt de la química a la biologia.

Avui hi ha diverses hipòtesis experimentals que condueixen al concepte LUCA (Last Universal Common Ancestor), que s'estima que la vida primigènia va aparèixer a la Terra fa uns 3.800 milions d'anys, gairebé 700 milions d'anys després que la Terra es consolidés com a planeta.

Reflexió final.

La Terra és un planeta rocós que té una distància al Sol que permet que l'aigua, arribada amb meteorits des de l'espai, hagi generat processos de síntesi des dels components bàsics fins a les cèl·lules, i d'aquestes a la flora i la fauna que coneixem avui.

Els conceptes fonamentals no s'ensenyen als infants ni als joves per les conseqüències sociològiques que comportarien. El fet real és que som una casualitat còsmica.

Esperem que el coneixement avanci i les censures s'esvaeixin. Amén.

TEMPUS FUGIT. 1100. Març 2026.

"LA SINGULARITAT ESTÀ AQUÍ"

Raymond Kurzweil (1948) ha sigut un visionari actiu sempre i molt proper a la realitat.

La primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser fa més de 50 anys, quan va presentar una màquina de llegir diaris per a cecs. Ja llavors va ser un fet que semblava inabastable per a la tecnologia de l’època, però li va funcionar i va generar productes comercials.

Per situar-nos en el personatge, és un intel·lectual omnidireccional: inventor nord-americà, a més de músic, empresari, escriptor, filòsof i científic especialitzat en ciències de la computació i intel·ligència artificial. Des de 2012 és director d’enginyeria a Google Co..

A més, és també president i impulsor de la Universitat de la Singularitat, radicada a Silicon Valley.

Va rebre l’any 1999 la Medalla Nacional de Tecnologia i Innovació, imposada pel president Bill Clinton (amb l’actual president Trump això no hauria estat possible, ni ell ho hauria acceptat probablement).

Va publicar un llibre seminal (2005) titolat en castellá "La singularidad está cerca" i sots titolat "Cuando los humanos transcendamos la biologia", on dibuixava un escenari que s'ha complert essencialment.

Avui, ha presentat un nou llibre anomenat "La singularidad está más cerca" (2025), amb un sots titulat "Cuando los humanos nos fusionamos con la IA", on ja delimita un horitzó temporal de l’adveniment de la singularitat, entesa com la robòtica amb qualitats de raonament i interacció de nivell humà, i que sigui una propera realitat.

Kurzweil prediu que un ordinador passarà el test de Turing cap al 2029, demostrant així tenir una ment (intel·ligència, consciència de si mateix, riquesa emocional…) indistingible de la d’un ésser humà. El HAL, del film 2001 d'en Stanley Kubrick, ja estará aqui el 2029.

Però altres peces també van encaixant:

• A principis de l'any 2025, Alphabet, la companyia matriu de Google, va llançar discretament una bomba al món tecnològic: havia aconseguit una fita important en la computació quàntica, el xip darrere d’aquest avenç. Una peça de maquinari elegant i d’avantguarda anomenada Willow. I tot i que els titulars ja són notícia, crec que la majoria de la gent encara no hem entès la magnitud d’això. La computació quàntica comença a ser una realitat de manera estable, no comercial encara, però aviat ho será.

• La IA comercial ja té productes conversacionals multiidiomàtics que permeten tenir una capacitat de raonament parcial molt avançada, tenint darrere no sols els algorismes LLM que sòn un model de llenguatge extens que consisteix en una xarxa neuronal amb molts paràmetres, entrenada amb grans quantitats de text sense etiquetes i mitjançant aprenentatge no supervisat, per tant, totalment automàtic. Els LLM van sorgir comercialment al voltant del 2018 i funcionen bé en una gran varietat de tasques, també treballen sobre un mar de dades inabastable per a qualsevol ser humà. Encara es tardarà a aconseguir un algorisme que permeti que un robot es lligui els cordons de les seves sabates; abans ho substituirà per un velcro.

• Les xarxes 6G. La latència en la comunicació del robot amb el núvol ja té nivells més que suficients per a una cinemàtica i dinàmica superior a la humana. Les noves xarxes d’infraestructura per a l’estàndard 6G ja estan prenent forma a la Xina i Corea del Sud, i la comercialització a Occident és propera. El 2024, ambdós països van aconseguir un avenç significatiu en llençar xarxes de demostració de camp 6G, que integren tant comunicacions com intel·ligència artificial. Això comporta una latència de 0,1 milliseconds i un flux de 200 Gbps. Cal dir que el estándar 7G ja és en especificacions, i en fase d’aprovació. 

Actualment, tenim per les xarxes telemátiques XG uns 10 anys de separació en la seva aparició comercial com a interval entre generacions, si seguim la seqüència: primeres proves, primers desplegaments, acceptació del mercat massiu i, finalment, la seva substitució per la generació següent. Basant-nos en aquesta seqüència, el 2025 el 5G ja és un estàndard comercial implantat totalment, el 6G és en el marc temporal del 2035 i el 7G sobre el 2045.

Podem posar un exemple robòtic actual. A Hangzhou (Xina), una petita ciutat de tretze milions d’habitants, el 26 de maig de 2025 es va dur a terme el primer campionat de kickboxing entre robots humanoides, amb combats reals i control humà en temps real. No cal dir-ho, és a YouTube i és instructiu veure-ho:

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=7p9g__Za30o

Això ja ens demostra l’alta capacitat de miniaturització dels sistemes inercials d’equilibri, els potents parells dels motors d’actuació, de les bateries de potència, dels sistemes de visió i reconeixement en temps real, i de tot el que els fa dinàmics, estables i potents.

Tenim a l’horitzó un robot humanoide dotat amb les tecnologies robòtiques existents, una connexió XG, una IA adaptada i una computació quàntica ad hoc, aquesta és ja una realitat que poc viurà qui no arribi a veure-la.

Finalment, Ray Kurzweil creu que ell mateix ho veurà, i la seva Universitat de la Singularitat (su.org) ho continuarà impulsant.

Amén.

TEMPUS FUGIT (716), maig 2025

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO SEU QUAN VOL

 

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO SEU QUAN VOL

Aquesta dita catalana dels refranys populars, amb un punt escatològic, té molta actualitat en la situació actual de la UE dels 27.

No cal llegir els butlletins Bloomberg de pagament per adonar-se que Europa, en aquest segon quart del s. XXI, té quatre problemes/desafiaments principals que cal que afronti urgentment, i no els afronta decididament.

- El binomi demografia-immigració. El papa Francesc ho va dir molt gràficament: «menys gossos, més fills». Per aquesta raó de comoditat-decadència ens deixem anar cap a la substitució poblacional.

- En el binomi seguretat-defensa, hem preferit «llogar» els nostres paraigües per a la defensa a un «big brother», cosa que avui el 2026, ja és un fet constatat que ha estat un error històric del que Charles de Gaulle ja ens va advertir, però era més còmode i barat cloure els ulls.

- En el binomi creixement-energia barata, també ens hem equivocat, primer amb el gas rus i en la confiança de la cancellera Merkel amb Putin, que estem pagant tots, i en segon lloc, en no impulsar més decididament la transició energètica, especialment a Catalunya.

- La manca d'inversió financera i d'esforç científic-tècnic-industrial i de mercat, en l'àmbit europeu que ens és propi, refiant-nos sols del nord-americà, que ens ha deixat marginats i ens hem convertit en espectadors/consumidors del món digital nord-americà, per dir-ho de manera sintètica.

Els informes Letta-Draghi ja ho han advertit i no els fem cas; des del juny del 2024 està molt clar, ja està enunciat i escrit fa temps: https://jaumemirandacanals.blogspot.com/search/label/MARIO%20DRAGHI

Som prou bons fent informes i diagnòstics, però no ho som fent teràpies. No tenim metges (polítics escollits) valents per decidir-les i aplicar-les.

En aquest darrer polinomi, ciència-tecnologia-indústria-mercat, sembla que hi ha un despertar. En el darrer MWC de març de 2026 a Barcelona (que no el valorem prou), el president de Telefònica va donar un missatge clar: «la prioritat ara és invertir, invertir, invertir», i va sintetitzar: «Se ha hecho bien el análisis. Se ha aplaudido el contenido del Informe Draghi, pero ha pasado un año y nada se ha movido»; per fi un lideratge hispànic. La síntesi és clara: cal deixar de llogar el nostre futur tecnològic al Silicon Valley.

De manera immediata, la vicepresidenta europea per a la competitivitat, i més coses, la Sra. Teresa Ribera (per cert, una bona substituta del president Sánchez, però això és un altre tema...) recollia el comentari sorgit a Barcelona i donava un criteri d'avançar cap a la unió de grans empreses, ja que sense gegants empresarials no tindrem cap capacitat d'inversió al gran nivell que cal.

Esperem que aquest moviment reclamat sigui ràpid. Però mentrestant, els diagnòstics són clars.

El passat desembre 2025, el Joint Research Center (JRC), que és un centre de recerca de la UE, un entre d'altres centres radicats a Ispra (Itàlia), al costat del Lago Maggiore —un lloc tranquil on es pot pensar el futur—, va publicar: «Obert però no impotent: cap a una comprensió comuna de la sobirania digital de la UE», informe-diagnòstic curt (8 pàg.), sintètic, però molt aclaridor.

https://publications.jrc.ec.europa.eu/repository/handle/JRC144908

Els títols de les coses, si estan ben pensats, ja informen prou dels continguts; en aquest cas:

«Obert però no impotent» vol dir que la transparència europea i la seva concreció en la regulació, de la qual és acusada, és garantia d'estabilitat i perdurabilitat.

«Recalca la sobirania digital comuna» enfront de la situació il·liberal a la qual les grans tecnològiques americanes i xineses ens pretenen sotmetre.

Però l'informe diu molt més. Vegem alguns pocs aspectes que enuncia el JRC —sols alguns, ja que es recomana la lectura detallada— per a la reflexió.

JRC: La necessitat urgent d'afirmar la sobirania digital per salvaguardar els valors democràtics, enfortir la seguretat, mantenir la competitivitat econòmica i influir en els estàndards globals.

Sobirania, sobirania de qui? Paraula màgica que confronta amb la lliure circulació de capital, per exemple. Els valors democràtics són antitètics amb el capitalisme digital excloent, que es basa en el benefici a tota costa, que al seu torn és contrincant de la política fiscal o de contribució a la societat que acull cada sobirania.

JRC: El predomini actual de la propietat no europea en les infraestructures digitals clau ja genera vulnerabilitats estratègiques avui, alhora que consolida trajectòries que podrien aprofundir la influència no europea en les tecnologies i els serveis del futur.

La veritable propietat implica directament la consolidació fiscal, voldria dir l'eliminació de les 27 illes fiscals i els autèntics paradisos fiscals tecnològics com avui són Irlanda i Holanda, per exemple. Llarg i feixuc camí, però essencial en el futur d'Europa.

JRC: La capacitat de la UE d'exercir la seva independència en l'àmbit digital mantenint-se oberta i connectada a les xarxes globals.

Tenim les idees, per exemple, vàrem crear la tipografia moderna amb Bodoni i els polinomis de Bézier(de la usine Renault) ecuacions que modelitzen la tipografia digital, però ADOBE, en un garatge a Palo Alto Ca., crea el processador de textos més universal basat en les nostres idees europees. No sabem, per dimensió, arribar al mercat.

JRC: L'enfortiment de les competències, les infraestructures i la governança de la UE per garantir que la transformació digital doni suport a la competitivitat, la resiliència i la confiança.

Dit això, bones intencions, però què fem? Crear i imposar (sona fatal!!), com fan els EUA, productes dins del nostre propi mercat intern, abans de portar-ho al món. El mercat nord-americà el crea el propi govern dels EUA sense cap acusació econòmica d'il·liberal, ni pròpia ni aliena.

JRC: Models alternatius —orientat al mercat als Estats Units i centrat en l'Estat a la Xina— qüestionen la universalitat de la visió europea basada en drets i la seva concreció en regulacions.

Si volem sobirania, no hem de tenir cap consideració ni respecte a les crítiques. Els drets també s'imposen; en les etapes inicials sobretot, cal productes autòctons ultrasubvencionats fins que flotin sols. Com fan els EUA.

JRC: La sobirania digital a la Unió Europea s'entén com quelcom alhora pràctic i fonamentat en valors —ancorat en normes compartides—, i en una presa de decisions eficaç.

Aquest és un dels molls de l'os. Presa de decisions eficaç: aquest és un punt dels més que febles en el somni europeu; calen nuclis durs de decisió industrial que obliguin el poder polític a donar suport a tota costa, i sense pors, al que sempre manca: «Made in Europa».

JRC: La sobirania digital obté gran part de la seva legitimitat de la inclusió social i la confiança. Tancar la bretxa de competències digitals d'Europa requereix no només una reforma educativa, sinó també una inversió a llarg termini en aprenentatge al llarg de la vida, reciclatge professional i programes d'inclusió que arribin als grups desfavorits.

És aquí on ens diferenciem en positiu i molt. Legitimitat com a pivot central de les accions governamentals. L'exemple de la construcció de l'euro digital com a sistema de pagament, que desplaci del monopoli els sistemes Visa, Mastercard, American Express, etc., és un exemple que cal que sigui reeixit i s'estengui a tots els terrenys. Hem de deixar de ser sols clients de tot; és la plasmació de l'antisobirania.

L'informe és molt més dens i sucós; per a qui estigui interessat en el nostre futur digital, és una lectura obligada.

Com es pot veure, amb sols aquests pocs diagnòstics, es clara la situació, però la dificultat de les cirurgies i teràpies necessàries és pròpia de titans polítics i econòmics, i no en tenim gaires. Però l'escenari del que cal fer és clar, si volem llegir-lo.

Seguint amb els diagnòstics, tenim afirmacions d'europeisme clares. I Mario Draghi segueix sent la veu d'una certa consciència federal europea.

En un discurs pronunciat recentment a la Universitat Catòlica de Lovaina, el 2 de febrer de 2026, Draghi va fer una crida a Europa a federalitzar-se per no acabar esclafada entre el president nord-americà, Donald Trump, i el xinès, Xi Jinping. «Per convertir-se en una potència, Europa ha de passar de ser una confederació a una federació».

Lectura obligada a: https://legrandcontinent.eu/es/2026/02/02/mario-draghi-los-cimientos-de-la-nueva-europa/

I continua: «Ens enfrontem a uns Estats Units que, almenys en la seva posició actual, posa l'accent en els costos que ha suportat, ignorant els avantatges que ha obtingut. Imposa aranzels a Europa, amenaça els nostres interessos territorials i deixa clar, per primera vegada, que considera que la fragmentació política europea beneficia els seus interessos», ens ha advertit l'economista italià.

Està tot més que clar per a nosaltres, europeus conscients i preocupats.

TEMPUS FUGIT (1410). Març 2026

TÈCNIQUES DE COP D'ESTAT

TÈCNIQUES DE COP D'ESTAT

Avui ja és un tòpic generalitzat dir que aquest 2026 vivim en un nou període històric, que correspon al que es considera com el final real de la Segona Guerra Mundial.

Si som conseqüents amb aquesta percepció, hauríem de rellegir les obres cabdals que van descriure la situació del món el segle passat.

Ara fa cinquanta anys de la mort de Curzio Malaparte (Kurt Erich Suckert) 1898-1957, del qual molts vam, a la nostra joventut, llegir les seves obres més conegudes (La Piel i Kaputt, entre d'altres), però no s'havia editat a Espanya "Tecnica del colpo di Stato", que no va ser traduït al castellà fins al març del 2009. És instructiu revisitar-lo per constatar la seva categoria de clàssic.

Què és un clàssic?. Podem donar moltes respostes a la qüestió, una d'elles que és la més senzilla: és una obra que és vigent encara.

Malaparte va tenir una vida novel·lesca. Pel que fa a aquesta obra concreta, el canceller Hitler va demanar al Duce empresonar-lo l'octubre de 1933 per "manifestacions antifeixistes a l'estranger", fet inèdit fins a la data. L'enèsima prova fefaent de la intolerància total, manifesta i sistemàtica del món feixista.

La tesi essencial del llibre consisteix en el següent axioma: "De la mateixa manera que tots els medis que s'apliquen per suprimir la llibertat es permeten, també cal permetre'ls per defensar-la". Axioma que ens hauria de fer reflexionar molt al respecte.

Fem cas a Goethe quan diu que els fets històrics són moltes vegades homòlegs, però mai anàlegs. Què volia dir Goethe: els fets històrics homòlegs són aquells que tenen una estructura similar però funcionen de manera diferent; els anàlegs són els fets històrics que compleixen funcions semblants malgrat tenir un origen diferent.

Podem tractar de traslladar-ho a la nostra realitat actual, la que ens envolta en el nostre present, relacionant-la amb el passat, fent les homologies com ens proposa Malaparte.

Malaparte va tenir un extens currículum intel·lectual en el convuls segle XX, essent testimoni i gairebé actor a Polònia, Alemanya, Finlàndia, Rússia, Egipte, França, Itàlia i molt proper a l'Espanya d'entreguerres mundials, amb el seu amic Agustín de Foxá. Això li dona perspectiva sobre els feixismes i dictadures.

On estem avui a Europa, Espanya i Estats Units, que són els pols magnètics socials i polítics que més ens afecten?

Europa és un continent social. Aquesta afirmació és fruit i conseqüència de la nostra història recent, especialment fruit dels drames del segle XIX i XX.

El benestar econòmic i material europeu en general, ens immunitza de les revolucions dels anys 1920 i 1930. La Unió Europea de l'economia i el comerç ens ha vacunat respecte a qualsevol extremisme revolucionari, i els extremismes d'extrema dreta són en el seu origen orientats cap a la via de conservar el benestar davant de les amenaces externes identificades, essencialment la immigració.

Les organitzacions obreres estan anestesiades i comprades barates amb la cultura de la subvenció. Els seus afiliats són mínims i actuen testimonialment només l'U de Maig de cada any. Les lleis de relacions laborals són protectores del treball, i també de les patronals, i l'equilibri és total. La seguretat social i els sistemes de pensions actuen de protectors estomacals socials respecte a qualsevol temptació revolucionària.

Els estats europeus funcionen raonablement bé, en general, el creixement econòmic és sostingut, s'identifiquen els problemes interns dels estats, i les ajudes europees resolen alguns dels problemes històrics com el del sector primari. Aquesta és una visió panorámica; evidentment, si posem la lupa en el dia a dia, molts dels problemes són punyents, però molts són generats pel propi creixement històric de cada país i la seva idiosincràsia i cultura.

Els moviments revolucionaris europeus d'arrel marxista, la Baader-Meinhof i les Brigate Rosse, per exemple, van tenir solucions d'extermini policial i cap contagi social.

Els Estats Units, encanvi, no són un estat social. Són culturalment fills de la Europa luterana, però han evolucionat cap a un individualisme encara més profund, atès que són molt joves i no han tingut guerres socials internes com Europa. No han tingut els drames europeus que els immunitzin.

En qualsevol cas, es perceben fets que Malaparte probablement hi identificaria com a ingredients per a un retrocés de la democràcia als EUA i el seu equilibri de poders famós.

La societat dels EUA ha viscut econòmicament per sobre de les seves possibilitats reals, basant-se en un exèrcit global i una moneda imperial que els protegia per sobre de la seva pròpia dimensió, com expresaba Paul Krugman. El deute sideral dels EUA debilita el dòlar com a divisa refugi; això impulsa l'administració MAGA a accions contra l'euro, identificant-lo com a enemic.

L'adveniment de l'administració MAGA produeix i implementa dos canvis conceptuals econòmics i polítics, que van en contra de la història del món. Oposar-se a l'evolució de l'energia en general en el seu trànsit cap a les renovables, retornant a la combustió i negant la mobilitat elèctrica, és un error que els farà perdre el lideratge industrial i energètic sectorial del futur.

L'imperialisme real de les set grans tecnològiques va en contra de la tradició democràtica dels EUA. Sempre han compartit el coneixement i les piràmides d'informació que el generen. Avui estan, fins i tot, en contra de les tradicions democràtiques acadèmiques i científiques. Cal incloure el negacionisme en molts dels sectors socials i globals. Aquesta actitud els aïllarà a ells de la resta del món.

Malaparte analitza l'aparició de les SA (Sturmabteilung), camises pardes, a l'Alemanya dels anys 1920 com a tropes d'assalt per lluitar contra els oponents polítics, i reclutades per desocupats i classe treballadora aturada, com l'inici de la implementació violenta del nazisme. Avui dia, l'aparició de l'ICE (Immigration and Customs Enforcement) és el més semblant avui a les SA nazis. Aquest ICE està emparat en la "Big Beautiful Bill", aprovada el passat juliol de 2025, amb un finançament il·limitat de 37.500 milions de dòlars en els quatre anys vinents. L'intent d'assalt del Capitoli del 6 de gener del 2021 va fracassar per manca d'una SA organitzada, no per la manca de suport polític del president Trump; cal recordar-ho sempre.

Els EUA com a líder d'Occident té símptomes preocupants, com tots sabem. Esperem que la democràcia, basada en institucions sòlides i equilibrades, ens curin de les malalties ben conegudes per tots, tant les del passat com les del futur.

Rellegir Malaparte és instructiu pels temps que corren.

TEMPUS FUGIT 1012, gener 2026.