LES DERROTES TERRITORIALS DE CATALUNYA AVUI.
Cal felicitar a la Societat Catalana de Geografia (SCG) i a la Societat d'Ordenació del Territori (SCOT), ambdues societats filials de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), per l'organització aquest mes de novembre del 2025, d'un cicle de debats sota el títol, "L'organització territorial: una assignatura pendent".
Els debats foren:
- 25 anys de l'informe sobre la revisió del model organitzatiu territorial i ara què?? (5/11).
- 40 anys de debats i d'intents de reformes (12/11).
- L'encaix de les àrees metropolitanes en l'organització territorial (18/11).
- Formes de cooperació local (25/11).
L'organització territorial és un dels fets cabdals que el país té pendent d'afrontar des de l'adveniment de la democràcia. Aquesta afirmació té un consens generalitzat que no s'ha afrontat mai, més enllà de canvis circumstancials i conjunturals.
Afirmem que és una derrota, ja que l'organització d'un país és un fet essencial pel seu bon funcionament, com en qualsevol activitat humana, però un altre cop està present "l'avara povertà di Catalogna" del Dante, en el cant VIII del Paradís, de la Divina Comèdia, i és ben patent encara avui.
Tenim un oxímoron, per una banda un creixent i benestar econòmic com mai a la nostra història, i al mateix cop un comportament poruc i covard en afrontar reptes de present, com ès la divisió territorial.
Parlem de les realitats tècniques on tot es basa.
L'arrel central de la divisió territorial és el mapa municipal. Aquesta arrel és competència exclusiva del Govern de Catalunya ja des de l'Estatut del 1979 (art.9, epígraf 9) pel que fa a l'ordenació del territori, fet que va ser refermat en l'Estatut del 2006.
Però el legislador va ometre el fet cabdal, de la disponibilitat per l'exercici d'aquesta competència d'ordenació territori, de disposar de les actes (7.366 documents) i quaderns de camp topogràfics (3.269 plànols) que l'Institut Cartogràfic (ICC) va haver d'escanejar, amb grans dificultats, als soterranis de l'ens depositari a l'Instituto Geográfico Nacional (IGN) a Madrid els anys 1984-1985. L'interès de l'ICC era inicialment cartogràfic, ja que un mapa sense límits territorials polítics no és un mapa complet.
Cal dir que eren actes i quaderns de camp històriques fetes majoritàriament a principis i mitjans del segle XX, i alguns alcaldes les signaven amb el dit. El rosec de la història.
Aquesta era la situació a l'inici dels anys mil nou-cents vuitanta, quan tot era possible i tot estava per fet.
Fins a la Llei 8/1987 no es crea la comissió de delimitació territorial i no es regula la mateixa fins al Decret 225/2002. No es consideraba com quelcom important, i era vist pels Honorables Consellers de l'època que la presidien com un niu de conflictes constants.
Veiem els problemes/derrotes que tenim avui encara:
Derrota I.
L'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, conegut informalment com l'Informe Roca ja que fou el seu president, entregat l'any 2000, és la proposta de reorganització territorial de Catalunya feta per iniciativa del Parlament de Catalunya. Sintèticament proposava:
- Urgia a la supressió dels municipis de menys de 250 habitants (eren 203 segons les dades estadístiques del 1996, i el 2018 havien perdut el 4,9% de població), la correcció de les disfuncions territorials mitjançant la supressió d'enclavaments, l'agregació d'alguns municipis, i l'agrupació funcional dels municipis que no arribesin als 1.000 habitants (o 500 en zones de muntanya) amb la finalitat de incrementar i compartir determinats serveis públics. Es volien reduir uns 200 municipis, fet prudent i de progrès. Dinamarca país comparable amb Catalunya, després de la Segona Guerra Mundial, va reduir de 900 a 600 els seus municipis, i posteriorment als 98 actuals.
- Es proposa que les quatre diputacions esdevinguessin sis vegueries, equiparables a províncies per no contradir la Constitució del 1978. Possibilista.
- La vegueria de Barcelona podria assumir les funcions pròpies de l'Àrea metropolitana de Barcelona simplificant l'organització institucional. Fet molt important en termes de futur. Però amb el perill de generar un contrapoder vers la Generalitat.
Aquest informe va generar un rebuig frontal de l'administració local petita. El mateix Miquel Roca recorda que va ser declarat "persona non grata" per dos petits municipis catalans.
Aquest informe és història avui, perquè "no tocava", però encara és la referència propositiva més reeixida que s'ha dut a terme fins ara.
Derrota II.
Els millors anys de treball planificador a Catalunya es van dur a terme a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques pel tàndem de l'H.C. Joaquim Nadal i Farreras i el secretari de Govern Oriol Nel·lo i Colom. En aquest període 2003-2010, set anys lluminosos per la planificació, es va establir una planificació, macro i micro del país, i es van assentar moltes bases de l'actual present. La seqüència dels plans territorials parcials fou:
Alt Pirineu i Aran (2006), Metropolità de Barcelona (2010), Camp de Tarragona (2010), Comarques Centrals (2008), Terres de Lleida (2007), Terres de l'Ebre (2010), Comarques Gironines (2010).
Set plans que donen perspectiva encara, i que és preveía que fossin revisats i adaptats com eines vives que són. Aquí s'inicia de la derrota. Els períodes de revisió i actualització s'han incomplert, i més quan el país ha incrementat de manera molt important el seu creixement econòmic, d'ocupació del territori i demogràfic especialment.
En termes instrumentals, també es va crear el RPUC (Registre de Planejament urbanístic) i el MUC (Mapa urbanístic), primers intents de posar en estructures digitals el complex assumpte de l'urbanisme a Catalunya. Ambdós instruments van ser pioners, però no han tingut la continuïtat en mitjans i en l'interès polític que els caldria.
Als catalans, alguns, no ens agrada planificar, confonem el lema "planificar el futur per a garantir successius presents", amb una cotilla pels interessos confesables o no.
Derrota III:
El pla general metropolità (PGM), fou aprovat l'any 1976. El tàndem Albert Serratosa i Palet i Joan Antoni Solans i Huguet el van dibuixar en un interval de 3-4 anys sobre els 27 municipis de la Corporació Metropolitana de Barcelona. L'any vinent 2026 farà 50 anys. Està clara la derrota.
Actualment, s'està redactant un Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) que avui (2025) encara està en fase d'aprovació inicial, avançant cap a una segona aprovació inicial. L'interessat pot il·lustrar-se , a la web de l'AMB, en els 12 volums que avui dia el componen.
El PDUM és un metallenguatge, ningú a l'AMB vol dibuixar sobre el territori el futur dels ciutadans a escala executiva, i es deixa que els municipis prenguin decisions i després ja es coordinarà, i per tant cada municipi tindrà la seva visió municipal naturalment, i l'AMB es seguirá trovarant amb el que és ara el PGM, que actualment té un conjunt de més de 1200 modificacions, un patchwork, en català trencadís, que desvirtua qualsevol idea integrada de futur territorial.
Els problemes essencials dels 36 municipis de l'AMB, i a tota la Regió I per extensió natural, estan per plantejar-se sobre una escala de gestió.
Aquesta situació que denominem "derrotes territorials" comporten les següents conseqüències directes sobre el territori i la societat catalana:
- Els primers perjudicats i víctimes són els mateixos petits municipis, ja que no tenen possibilitats materials per complir les seves obligacions que els hi són pròpies. El País té 947 municipis en 43 comarques i 65 entitats municipals descentralitzades EMD (que tenen un 60% de competències d'un municipi regular, inclós pressupost propi). Les xifres parlen soles.
- Comparativament amb altres estats, Espanya té 8.132 municipis amb Catalunya inclosa, Estats Units 3.141 counties, i Dinamarca de dimensions semblants a Catalunya té avui 98 kommuner, però al mateix estat espanyol València té 542 municipis i Andalusia, amb més població que Catalunya, en té 785 municipis. Això patentitza que el nostre escolament irracional.
- En termes organitzatius és notori que els 328 municipis que tenen fins a 500 habitants, i els 259 de 500 a 2000 habitants sumen 587 municipis avui, i són un 62% del total. No poden tenir ni secretari, ni interventor, ni arquitecte municipals propis, tres funcionaris bàsics. La mateixa Sindicatura de Comptes declara que no li és possible sindicar materialment a tots els ens locals de Catalunya. Manca de consistència i control, fet i base imprescindible per a l'eficiència.
- Però la realitat no és encotillable. Els serveis públics com són els sanitaris, els policials, de la justícia, les seccions censals, les seccions postals, i molts altres, tenen les seves pròpies divisions territorials lligades normalment a la població, com és natural. Això genera unes disfuncionalitats més que notòries.
- La Comissió de delimitació territorial existent des de 1987, ha fet la tasca de passar les actes i quaderns de camps del s. XX a s. XXI, però ho ha fet mimèticament a partir de les actes antigues i , per tant, es produeixen fets com que els polígons industrials i les xarxes hidrogràfiques, per exemple, no han sigut adaptats a les línies de delimitació municipal vigent. Aquesta comissió hauria de ser la base pels canvis radicals que ens calen i no ho es.
- Els municipis petits se senten agreujats i assetjats, i sense uns recursos mínims. Però al mateix cop es defensen en termes de supervivència, quan s'haurien d'agrupar en termes de solucions. Les competències municipals són iguals des del més petit (Gisclareny 26 hab.) al segon més gran (l'Hospitalet de Llobregat 292.161 hab.), però la base fiscal és sideralment diferent. A més, el Parlament de Catalunya legisla en sentit contrari a la concentració territorial, amb la recent (juliol 2025) llei de l'Estatut dels municipis rurals, per exemple, que sentencia que afectarà a 608 municipis de menys de 2.000 habitants.
- La situació actual d'una organització territorial actual basada en: municipis, EMD, comarques, vegueries, províncies, Generalitat i Estat, es determinen set nivells administratius sobreposats, que de manera natural han generat una classe política i funcionarial connexa i ocupada, i que es resisteix al canvi. Aquest és el punt bàsic del perquè de tot plegat.
- Les implicacions netament polítiques són evidents. Catalunya és l'única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia. Evidentment, no hi haurà llei fins que el territori no tingui una ordenació demogràfica i poblacional coherent.
En termes d'esperança, donat que som incapaços d'evolucionar per nosaltres mateixos ens cal ajut propi i extern. Ens caldria:
1. Ajut Europeu, sobretot en termes de condicionaments econòmics a les administracions locals no viables. Sense una palanca externa no ens en sortirem.
2. Un poder polític fort del Govern de la Generalitat, que posi l'eficiència damunt dels immensos rosecs interns que haurà de vèncer, que no tingui por a les reaccions que van en contra de la lógica territorial i caldria que rellegís intensament l'informe Roca que ja té vint-i-cinc anys de vida.
Amén.
TEMPUS FUGIT, 1750 desembre 2025.