PUJOL i JO.
He manllevat aquest títol d'un recent llibre (2/2025) de Txema Seglers, sobre la inexhaurible figura del molt honorable president Pujol i la seva època. Es tracta d'un conjunt de 27 testimonis coetanis que reflecteixen el que el subtítol expressa clarament "Les cares i les creus de l'home que ha transformat tot un país".
Molts cops a les famílies tenim persones i personatges que estan sovint lluny, però a la vegada estan sempre presents a les converses, donat que són referents opinables, i sovint controvertits, que decanten consciències en els més diversos sentits.
En Jordi Pujol i Soley és un d'aquests familiars que durant vint-i-tres anys, com a President de Catalunya, i molts anys abans i després, fou un referent quotidià, i que ens ha influït a tots i totes, estan presents principalment en la realitat de la nostra democràcia del s. XX-XXI.
Pujol ha sigut, i és, un dels personatges que més han conformat la Catalunya moderna, potser el principal. Tota la seva vida ha estat un gran creador de relat, com es diu avui, la herència italiana de "il discorso".
Ha sigut qui connectava més íntimament amb les essències nacionals dels catalans que l'escoltaven. Si som mínimament equànimes, cal reconèixer que ha teixit un imaginari col·lectiu molt influent respecte que és la nació catalana i què és ser català.
Si el general De Gaulle va tenir el seu Mitterrand, el president Pujol, a escala, va tenir el seu "alter ego" en el President Maragall. Dues cares de la moneda de què és ser català. Ambdós resisteixen a hores d'ara els estralls de la seva edat, encara que es porten uns deu anys. Hi ha una fotografia antiga on Pujol, a la platja i amb cabells, porta de la mà un nen, en Maragall, amb un cubell de sorra i una pala. Aquesta dualitat, més que maniqueisme, ha sigut una gran benedicció per l'equilibri de Catalunya. És propi d'un gran país.
Pot ser que la síntesi més afortunada podria ser: "La Barcelona de Maragall està basada en les obres, la Catalunya de Pujol, en l'esperit". Tota síntesi és sempre parcial, per necessitat, però tracta de ser aclaridora per reduccionisme. És sols l'octau d'iceberg, sí, però és el que sura més equilibradament.
És inevitable referir-se a la confessió i a "la deixa". Això, per simetria, vol dir en positiu que la resta de la seva petjada és difícil de discutir. De fet, si ho mirem amb ulls molt cristians, la seqüència és clara: el martirologi inicial (Tagamanent, fets del Palau, presó, pintades pel país Pujol=Catalunya, etc.), la sorpresa del seu accés el 1980, no previst, a la presidència de la Generalitat (Felipe González, murri, ja ho havia pronosticat, "Raventós es una buena persona"), l' obra de Govern laboriosa i continuada (tot calia i tot estava per fer), el seu regnat de sis eleccions guanyades aclaparadorament al principi, i el relleu dels que ocupen el Palau.
A aquest relat li mancava l'expiació cristiana dels pecats, aquesta va arribar l'estiu del 2014 (el 25 de juliol). Una història gairebé bíblica en un sentit cristià.
Des d'un punt de vista territorial nacional era un nacionalista català integral. Ja des dels seus escrits inicials dels anys 1980 i abans, deia: "Les ciutats hanseàtiques són ciutats poderoses, sense rerepaís, però no són un país". Això guia el seu discurs i les seves accions, cosa que des de l'Estat espanyol genera una admiració soterrada (quan dissol la Corporació Metropolitana, el 1987, a la "Administración General del Estado" invoquen: "que cojones tiene este Pujol").
De fet, la seva és una visió parcial i reduccionista de les ciutats alemanyes, modernament totes han desenvolupat la seva àrea metropolitana, de fet l'Àrea Metropolitana de Barcelona és recreada el 2010, constatant-ne que els problemes moderns de les ciutats tenen un abast regional que supera els límits territorials de les ciutats, si són capitals especialment.
Aquesta és una realitat que, per exemple, avui constatem en el cas Valencià davant de la catàstrofe DANA. Si existís una àrea metropolitana de València, per ineficient que fos, hauria fet polítiques hidràuliques suficients que haurien reduït l'abast de la desgràcia, ben segur.
Però la seva autoritat la malmet en alguns casos. El problema endèmic del nombre de municipis i entitats municipals descentralitzades, el mapa municipal, que el coneix perfectament.
Encarrega a un Lord - Miquel Roca i Junyent - un informe que li diu el que és evident, que amb més de 1000 ens municipals locals (947 municipis i més de 63 entitats municipals descentralitzades), no es pot tenir ni eficàcia, ni eficiència territorial.
Dinamarca, un país dimensionalment semblant a Catalunya, redueixen el seu mapa municipal a 600 municipis i després a 300. L'informe Roca va a un calaix sense més ni més, perquè no toca, i el nombre de municipis continua incrementant-se encara avui.
Ell, Pujol, amb la seva immensa autoritat a l'època, podria haver canviat a l'administració local del país per sempre, Diputacions incloses, i el País seria un altre. Posteriorment, ningú ha tingut prou autoritat per enfrontar-se el problema.
En el primer quart de segle fundacional de la Generalitat actual, es van forjar les estructures administratives del país. Prat de la Riba hauria tingut un altre instint, però en Pujol no hi creu. Si es vol forjar un país, el primer pas seria dotar-lo d'una administració distinta de la clònica de l'Estat, aquest desafiament no li interessa. En canvi, en la Sanitat que si li interessa -deu ser que és metge de formació- instrumenta un sistema publicoprivat exitós i exemplar mentre els equilibris demogràfics funcionin. Si sap atacar problemes difícils, però sols els que entén de primera mà, gairebé intuïtivament.
El president Pujol i la seva petjada és insondable i encara vivim de les seves idees reeixides o no tant, però, sí Cambó i Prat de la Riba destaquen en la primera part del s. XX, Pujol és una figura clau i protagonista en els darrers cinquanta anys, conjuntament amb el president Maragall.
Finalment, encara que vaig comunicar-me poc amb el president Pujol, sovint m'enviava al seu cunyat, el conseller Antoni Subirà i Claus, que jo coneixia ja de la meva època del centre de càlcul de la universitat politècnica. Venia ell, i li explicava detalladament que fèiem a l'Institut Cartogràfic de Catalunya.
Suposo que aprovava l'examen, ja que no em cessaven, sense ser de CiU. En els pocs contactes personals, Pujol, sempre va ser proper i amable, tot dient: "vostè, faci, faci", que jo compartia i agraïa.
TEMPUS FUGIT. (943) setembre 2025