Acaba de sortir publicat en castellà el quart volum de l’obra magna sobre el feixisme italià d’Antonio Scurati, professor de literatura contemporània a la Universitat de Milà.
Aquesta obra, ja considerada monumental, inclou els títols següents: El hijo del siglo (2020), El hombre de la providencia (2021), Los últimos días de Europa (2023) i La hora del destino (2024). En conjunt, són més de 3.000 pàgines que han esdevingut un punt de referència tant per a la literatura italiana (premi Strega), com per a la història europea del segle XXI.
Sí, estem parlant de literatura i història, o, millor dit, d’història literària. Aquesta és la singularitat de l’obra de Scurati: basant-se en extractes de documentació significativa, i seguint un ordre cronològic rigorós, construeix un relat literari que explica de manera clara i impactant la història del feixisme italià. La documentació seleccionada i destil·lada és molt entenedora per al lector, i no només il·lustra, sinó que també ofereix interpretacions i conclusions que conviden a la reflexió.
Aquesta obra monumental, insisteixo, planteja nombroses reflexions algunes ben conegudes, però sempre necessàries de recordar. Alguns exemples:
Sobre els règims autoritaris
• Els règims unipersonals, com el feixisme, el nazisme o el franquisme, són garantia de patiment incommensurable per als pobles que els generen. Tot i que ja ho sabem, és imprescindible reiterar-ho: la democràcia és fonamental. Altres exemples fora d’Europa, com el peronisme, l’estalinisme o el maoisme, també ho corroboren. En aquest sentit, podríem dividir els règims en dues grans categories: aquells que tenen un substrat ideològic original i propi, generat per la mateixa societat que els suporta, i aquells que adopten una ideologia importada i adaptada a la seva idiosincràsia, com va ser el cas del franquisme a Espanya.
Innovacions estilístiques de Scurati
• Un dels grans mèrits de Scurati és el seu llenguatge. Amb un estil molt visual, en alguns moments gairebé cinematogràfic, construeix una narrativa basada en documents històrics sòlids. Cal recordar que Roma va ser declarada ciutat oberta, a diferència de Berlín, i això ha permès conservar la major part de la documentació dels ministeris, inclosa la del Palazzo Venezia, seu de la presidència del govern italià en aquella època. A més, molts dels protagonistes d’aquest període no van morir durant la guerra ni en la postguerra, fet que ha deixat un important llegat memorialístic.
• Aquesta documentació, juntament amb els testimonis personals, ha estat clau per a la reconstrucció detallada dels episodis més significatius del feixisme italià, inclosa la Segona Guerra Mundial.
Aproximació psicològica als personatges
• Una altra innovació destacable és el tractament psicològic dels personatges. Scurati aprofundeix en el seu caràcter, les actituds i les decisions, probablement gràcies a l’estudi minuciós de les actes documentals i les reunions executives, especialment aquelles on Mussolini participava directament. Cada personatge és presentat amb un perfil biogràfic mínim que permet comprendre millor les seves motivacions. Aquest estil teatral, gairebé escènic, transporta el lector a les sales on es prenien decisions transcendents. Si disposéssim de gravacions d’aquelles reunions, es podria gairebé escenificar amb gran precisió el desenvolupament dels debats.
Mussolini: entre paranoia i complex d’inferioritat
• El llibre també destaca que, fins i tot en els moments inicials i més victoriosos de les guerres, les victòries italianes eren més miratges que realitats. La paranoia de Mussolini es manifesta en totes les seves decisions militars, ja fos al nord d’Àfrica o en les invasions d’Albània i Grècia. Aquesta actitud responia a la necessitat de demostrar a Hitler que Itàlia podria reclamar conquestes substancials tant a Àfrica com als Balcans en una futura taula de pau. Però el seu complex d’inferioritat profund era evident, i, en el fons, Mussolini era plenament conscient que, si no aconseguia victòries clares, Itàlia acabaria sent un mer comparsa d’Alemanya.
Derrotes militars i pèrdua de sobirania
• A principis de 1941, les derrotes italianes es multipliquen en tots els fronts: Grècia, Albània, Tripolitània, Cirenaica i Etiòpia. Aquesta concatenació de desastres militars hauria fet caure governs sencers en qualsevol democràcia. Però a la Itàlia feixista de Mussolini, no. Tot s’excusava amb informes interns inversemblants, i, encara més greu, es va perdre completament la sobirania en recórrer a Alemanya per recuperar territoris i mantenir les posicions històriques al nord d’Àfrica. Aquesta submissió política és sorprenent, i posa en evidència un poble italià anestesiat pel feixisme.
Els diagnòstics externs: Hitler i Churchill
• L’abril de 1941, les tropes alemanyes, atacant des d’Àustria, Romania i Bulgària, arrasen Iugoslàvia i ocupen Grècia. Churchill, des del Parlament britànic, compara l’actitud de Mussolini amb la d’un xacal al costat del seu amo alemany. El mateix Hitler declararia: “Quina gent tan feliç, quan perden, en tres dies ho obliden, i les victòries les recorden per a l’eternitat”. Ambdós diagnòstics, encara que provinents de punts de vista diferents, coincideixen plenament.
Una obra moderna i exemplar
Aquest quart volum de Scurati aporta aquestes i moltes altres consideracions que el converteixen en una peça clau per revisitar el feixisme italià. Però ens queda un interrogant: quan tindrem un historiador-literat que faci una obra semblant sobre el franquisme?. Hi ha historiadors espanyols valuosos, com Àngel Viñas, però cap ha produït una saga amb l’ambició i el pes d’aquesta obra monumental de Scurati.
TEMPUS FUGIT
(869 paraules) Gener 2025