PIKETTY: MARX AVUI. CADA COP MÉS D'ACTUALITAT.
Reflexionar sobre la significació de la igualtat ens porta a passar per l'economia, la filosofia i la teoria política.
El contracte social. J.J. Rousseau
Thomas Piketty (Clichy, 1971) és probablement un dels economistes acadèmics contemporanis amb més influència social i política i, curiosament, no és nord-americà.
Té un ampli currículum docent i investigador a institucions als dos costats de l'Atlàntic. La primera obra que li va donar notorietat fou "El capital al segle XXI. 2013", però el que ha suposat la seva consagració ha estat "Capital i ideologia. 2019", que és actualment com un manual (1.245 pàg.) per a la comprensió del món econòmic i social modern.
Per comprendre la complexitat del personatge cal dir que el 2015 va rebutjar la legió d'honor del govern francès amb l'argument de "no crec que sigui funció del govern decidir qui és honorable".
Sorprenentment, el totpoderós exrector de la Universitat de Harvard i exsecretari del Tresor dels EUA, sota la presidència de Bill Clinton, Larry Summers, nebot de Paul Samuelson, va demanar públicament el Premi Nobel d'Economia per al jove científic social Thomas Piketty, quan l'any 2013 va aparèixer el seu llibre "El capital en el segle XXI". No tenia precedents: a un francès i a un jove!!.
Piketty havia aconseguit, amb el seu nou aparell estadístic de caràcter històric, el que no havien aconseguit els seus col·legues de primera fila (entre ells, diversos premis Nobel) en estudiar el fenomen de la desigualtat creixent en el món. El que està en perill, va sentenciar Piketty, és la democràcia.
Fonts properes al comitè Nobel d'economia donen com a raó per la qual no el guanya que les seves contribucions tenen interès polític i cultural, però gens d'importància profunda en l'anàlisi econòmica. Per aquesta mateixa raó tampoc no li haurien donat el premi Nobel a l'economista Karl Heinrich Marx.
L'economia és una ciència social, la més analítica si es vol. Per aquesta raó, Piketty ha estat original basant-se més en les dades que en els models matemàtics.
Els models analítics són més abordables des d'un punt de vista intel·lectual, i els de les dades són més laboriosos atès l'enorme esforç de cerca i captura amb els enormes problemes d'homogeneïtzació davant de fonts d'una diversitat sideral. Aquesta aproximació li ha valgut crítiques ferotges, sovint interessades i poc ponderades.
No és fàcil resumir les conclusions sintètiques del seu pensament:
Els rendiments superiors del capital, si són superiors al creixement econòmic, augmenten la desigualtat. Literalment sintetitza: "El capitalisme de mercat a la llarga condueix a l'acumulació de la riquesa en un petit nombre de persones. El capital creix i s'acumula més ràpidament que el mateix creixement social." La seva eficiència és molt més gran i la tecnologia actualment l'impulsa encara més.
Més enllà del keynesianisme econòmic, que va aportar les polítiques exitoses contra la Gran Depressió i va posar les bases de l'actual estat del benestar, amb la seva desaparició ha esdevingut posteriorment la més gran desigualtat que s'imposa amb els capitalismes comercial, financer i avui també tecnològic.
Preconitza que l'única solució real és incrementar enormement la despesa pública nodrida per grans impostos als més rics. Arriba a demanar impostos confiscatoris. Com ja són vigents en els països nòrdics.
Alerta que la concentració galopant de la riquesa atempta contra les bases de la cohesió social, la meritocràcia i la justícia social.
Piketty és acusat de marxista "avant la lettre" atès que assumeix que la taxa de retorn del capital (r) és sempre superior fa molt temps a la de creixement de la renda (g), que és la contradicció central del capitalisme.
Aquesta regla té excepcions com el període 1945-1975, els trenta anys gloriosos, on la socialdemocràcia redueix el procés de concentració o forat negre del capital. Piketty no té en compte l'existència de factors de contorn que condueixen a la moderació de la regla (r)>(g), com és l'existència de l'URSS, que encara que es coneixia com un tigre de paper, existia tot recordant la revolució social com a factor de vigilància i de risc per al capital.
El triumvirat Reagan-Thatcher-Joan Pau II fan caure el mur de Berlín i tot el bloc soviètic darrere. Recolzats intel·lectualment en les idees econòmiques de l'escola de Chicago amb Milton Friedman al capdavant.
Això torna a reafirmar la regla de concentració i amb maniobres de distracció com les terceres vies de Tony Blair, sense contingut real, arribem fins al paroxisme actual on la presa de possessió del president Trump i els seus convidats de les set tecnològiques digitals (pagant cadascun un milió de dòlars per seient a la seva presa de possessió) dona lloc a un esprint d'acumulació on avui ens trobem immersos.
Es compleix que el capital no té límits i això implica cada cop més desigualtat, com Marx anuncia al primer tom del Capital, però Piketty no té una explicació intuïtiva i política com ho fa Marx, sinó que es recolza en una explicació estadística sobre muntanyes de dades i guarda silenci sobre les connexions de poder diferents del capital i el treball; el capital sempre colonitza el poder polític en benefici propi, òbviament. Això últim se li retreu pels cercles de l'ortodòxia marxista encara romanent.
Des dels anys 1980, la baixada dels impostos i els programes neoliberals, inclosa la globalització, han conduït a què les rendes del treball disminuïssin i es deprimís la demanda fins a no poder pagar els endeutaments domèstics, deutors d'una expansió gegantina del crèdit, que fou l'origen de l'hecatombe de les hipoteques subprime, que va esclatar en la crisi del 2008. Hi ha una pel·lícula paradigmàtica anomenada "Margin Call" que ho palesa de manera excepcionalment clara.
Però la voracitat i la cobdicia, que està en l'essència de la contradicció essencial del capitalisme, ha generat la nova manera de guanys especulatius que són les criptomonedes. Són fum sobre fum, sense cap suport més que l'especulatiu. Però té un límit, que és la credibilitat o bona fe dels especuladors aficionats.
Els grans en els mercats de borsa al voltant del món han entès que cal basar-se un cop més en els fets tecnològics revolucionaris, com va ser propi de la primera i segona revolució industrial, que van permetre acumular les primeres grans fortunes als EUA i Europa (ferrocarrils, acer, mercats financers, etc.).
Per aquesta raó de cobdícia financera, ara s'està teixint al voltant de l'economia digital i la IA especialment, una xarxa d'inversions a crèdit gegantina i una altra xarxa de participacions creuades i contractes mutus entre les grans corporacions que segurament esperen que quan els mercats no responguin a les expectatives creades els Estats apliquin el principi del "too big to fail" que ja els hi va funcionar en la crisi anterior.
Algunes vegades ments lúcides, que n'hi ha a tot arreu, il·luminen els escenaris. Per exemple: "Per descomptat que hi ha una lluita de classes, i és la meva classe, la dels rics, la que l'està duent a terme i l'estem guanyant." Warren Buffett.
Ara estem en plena era econòmica MAGA i sotmesos als seus capricis, per tal de sostenir un deute públic dels EUA del 127% del seu PIB (2025) i sent el de tota la zona euro de 87% del seu PIB, tenint els EUA 350 milions d'habitants i la UE-27 una població de 420 milions. És clar que els EUA viu per sobre de les seves possibilitats econòmiques.
La visió de Piketty rejoveneix, amb dades, la visió de l'economista d'un segle anterior Carles Heinrich Marx i confirma que el capitalisme extractiu condensa el benefici, per la seva provada eficiència i cobdícia, com si fos un forat negre econòmic i, a més, la resta del món hem de suportar el creixent dèficit, i nivell de vida que financem de manera indefinida.
Esperem que amb aquest sistema econòmic imperant no ens fem mal tots.
TEMPUS FUGIT. 1267. Gener 2026.