7
La virtut i el risc de contrastar el pensament a través l'acció. (pàg.65,66,67)
El pensament de Pasqual Maragall mai ha deixat indiferent a ningú, ni propis, ni estranys, la seva personalitat respon a un signe propi dels creadors i, per tant, de l'heterodox.
Podem reflexionar sobre els llocs i opinions més recurrents:
- Excèntric:
Etimològicament, poc centrat, poc conservador, i així es pot considerar com un lliure pensador, on el raonament propi era el nord i guia, sense importar-li, en general, l'opinió dels altres en un sentit gregari i de correcció política, fins i tot intel·lectual. La coneguda "Gota Malaia". Per il·lustrar la seva actitud també podria aplicar-se el ben conegut aforisme de J.M.Keynes: "Si les circumstàncies canvien, les meves idees canvien, i vostè no ho fa??"
Ell segurament bon Keynesià era també un bon practicant. I l'aforisme keynesià podria ser un aforisme seu perfectament.
- L'heterodòxia:
Aquest és el tret que el fa diferent, es podria traduir com valentia en l'acció. Era valent en l'acció, es podria adduir que el seu origen aristocràtic li donava la seguretat que li calia, però el seu discurs podria ser, per exemple enfront Espanya, com el d'un afrancesat al s. XVIII. La seva valentia mereixeria una anàlisi detalladíssima molt reveladora en termes d'història comparada.
- La complexitat:
La seva complexitat també podria considerar l'herència de l'avi Joan Maragall i Gorina, i que li ve de família. Carles Riba distingeix, en el poeta, els seus versos entre maragallians i maragallistes. Molt sintèticament, els maragallians tenen un punt d'arrencada en la Modernitat i els maragallistes el que se centren més en les arrels profundes, mudes, i anònimes de la nació.
Aquesta dicotomia també la podríem veure i aplicar en el seu net, és modern, contemporani sempre, amb un realisme saxó si es vol, però sempre té un altre sentit a la vegada, l'arrel, la història, la nació com substrat, les dues actituds conviuen en ell sense cap problema, i es retroalimenten fructíferament.
La complexitat realista és el seu valor màxim segurament, i és percebut pels electors i lectors com un atractiu essencial no una contradicció.
- L'innovador:
Potser és millor el concepte expressat en l'assaig, l'anticipador. Sí, fou un anticipador en gairebé tots els fronts: en la sociologia de la ciutat, l'habitatge, la mobilitat, l'organització política de l'Estat Espanyol, l'organització europea, l'Euroregió, la tecnologia i la seva influència, etc. , insondable.
És tot un horitzó polític català, espanyol i europeu, truncat en molts casos, els més sovintejat, però amb èxit en casos concrets que han canviat el rumb de la nostra història en molts casos.
Aquesta innovació li va comportar mancances de comprensió de tota mena, però el temps és un traductor formidable, i les seves idees, primerament no compreses, ara i en el futur son i seran clares, patents i apreciades com necessàries.
- La importància dels factors espacials:
Des del primer moment la mesura mètrica de la ciutat fou considerada essencial. Mesurar, reflexionar i actuar, com a part del mètode científic era part de la ideologia Maragall.
Ell i n'Ernest Maragall des del primer moment, 1980, creen la societat municipal Informació Cartogràfica i de Base spm. (ICB), com a instrument per fer el Cadastre de Barcelona, que tenia unes bases obsoletes, basades en el cadastre Galtier dels anys 1960. I des del mateix 1983 signen un acord amb l'Institut Cartogràfic de Catalunya per fer un mapa nou, a escala 1:500, digital, i amb bases geodèsiques noves, com base mètrica per integrar-hi, georeferenciadament, totes les variables de la ciutat.
S'anticipaven als conceptes de Sistema d'informació Geogràfica que en els següents anys serien elements tecnològics comuns. Barcelona fou una de les primeres ciutats Europees en la seva digitalització, amb un Institut Municipal d'informàtica (IMI), que serà una escola de quadres i produirà una generació de tècnics que seran part de la base humana que esdevindrà essencial en l'èxit de la tecnologia Olímpica del 1992.
- L'autocrítica:
Actuant com un home lliure (rara avis¡) reflexionava parentèticament, considerant-se no posseïdor de la veritat, i per tant qüestionant-se a ell mateix i el seu propi pensament. El públic (amics i no amics) ho confonien en ser contradictori o diletant, res més lluny de la realitat, sols és explicable amb mala fe o poca intel·ligència. Maragall no creia en els absoluts, sols en les factibilitats.
En el fons té un rerefons Kantià, tot considerant que l'essencial no és estar en possessió de la certesa o veritat, ans el que és fonamental és lluitar contra la falsa aparença.
En termes pràctics i quotidians, aquest rerefons explica per exemple les seves sortides sistemàtiques del despatx, anant a dormir a casa dels seus veïns per conèixer de primera mà la realitat i experimentar-la i el desemmascarament de les falses aparences.
-La connexió entre reflexió i acció:
Aquesta connexió es pot sintetitzar en el concepte de coherència personal, que s'extrapola a la seva actuació política en el més ampli sentit.
Aquestes són algunes facetes d'una personalitat realment polièdrica i que és part del present amb la seva herència sobre Barcelona i els Barcelonins.
TEMPUS FUGIT
16/7/2019.
(841)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada