L'ESCLAVISME ( SOLS ECONÒMIC??) AVUI.

L'ESCLAVISME (SOLS ECONÒMIC??) AVUI.

L'esclavitud sembla que no existeixi formalment, almenys en el que s'anomena Occident. 

A altres cultures com a la musulmana (on les dones estan esclavitzades literalment), les animistes (on es permet l'esclavitud real), les indostàniques (les classes menys afavorides en són subjectes de l'esclavisme, via el seu sistema de castes); de fet l'ONU considera que viuen en condicions d'esclavitud real de l'ordre de 50 milions de persones al món, en diversos graus, via el treball forçós, l'explotació sexual, el tràfic de persones, els matrimonis forçats, el treball infantil, les servituds per deutes, l'esclavitud domèstica, i d'altres situacions.

Però a la nostra societat Europea l'esclavitud en termes de drets i llibertats afortunadament no hi és present, però hi ha uns altres tipus d'esclavituds: les econòmiques.

Ho mirem, encara que no ho veiem en la nostra societat i en els nostres carrers. Ja sabem des d'en Kandinski, en el seu assaig de mirar un quadre, que és molt distint mirar que veure.

Fem un petit assaig de sistematització del que veiem i ordenem l'esclavisme econòmic que ens és més proper, per graus o esglaons, no cal fer cap anàlisi profunda, sols cal mirar al nostre voltant i tractar de veure:

Grau 0: els subsaharians. Pels nostres carrers veiem subsaharians, abans se'ls anomenaven negres, que treballen recollint ferralla. Són alts, membres de la negritud centre africana, prims, fibrosos, atlètics i amb la gana de l'emigrant que surt del mar i els seus perills de mort, són supervivents, i són en general, animistes de religió. No parlen més que un francès o anglès mal après, en el millor dels casos, ja que les seves llengües maternes son suahili, mandinga i moltes altres, desconegudes per nosaltres, i que parlen milions de persones al centre d'Àfrica.

Grau 1: els africans de la riba nord de la Mediterrània. Són musulmans, amb certes habilitats d'aprenentatge que els permet treballar legalment, o no, en la construcció, la rehabilitació, i amb altres feines de molt baixa responsabilitat. 

Grau 2: Hindús, Pakistanis i altres ciutadans d'Orient Mitjà. Tenen un mínim capital per agenciar-se una bicicleta elèctrica per distribuir menjar a domicili en empreses tipus Glovo, Uber Eats i moltes altres. Omplen els carrers amb una educació viària que ens sobta i que és la que tenen en els seus orígens a Karachi o Calcuta.

Els més avançats són conductors de taxi que parlant ininterrompudament per ràdio i et pregunten cap a on és l'adreça que els hi has indicat i la introdueixen al seu navegador.

Altres, amb cert petit capital inverteixen i/o treballen en botigues de queviures, obertes 24 hores, que proliferen al costat del comerç tradicional, com complement horari.

Grau 3: Llatinoamericans de baixa formació. Donat que tenen una llengua que és cooficial a casa nostra, poden interaccionar més fàcilment amb la seva feina. Es dediquen a la neteja o a feines manuals de reposadors a supermercats i similars.

Grau 4: Llatinoamericans de mitja formació. Amb coneixements de manteniment, són bàsics per tasques de manya, fuster, electricitat, etc. També s'ocupen majoritàriament en tasques de suport, i de més qualificació, a la restauració.

Grau 5: Orientals, xinesos i ciutadans de l'àrea Asia-Pacific. Tenen un esperit empresarial molt alt i creen petites empreses de comercialització de baix valor, i són recolzats en la seva comunitat, d'origen xinès majoritàriament. També monopolitzen els serveis d'estètica i cura de terceres edats i assistència personal. No esperen cap suport de la societat on viuen i volen aprendre d'ells mateixos. Aprenen les llengües locals i volen integrar-se sense perdre la seva condició.

Grau 6: Llatinoamericans amb formació. Estan ocupant molts llocs de treball en el món sanitari, donades les nostres contradiccions, demanem altíssims currículums per estudiar medicina als aborigens, per exemple, però el col·legi de metges homologa titulacions sanitàries estrangeres de baix nivell acreditat.

També són molt apreciats en altres llocs tècnics. Cal dir que fan els llocs de treball menys agraïts i de menys remuneració amb horaris que els locals rebutgen.

Grau 7: Ciutadans espanyols i catalans sobretitulats, que treballen en llocs de treball poc qualificats. I els més decidits quan s'afarten emigren.

Dimensionem:

El 25,8% dels empadronats a Catalunya ha nascut a fora d'Espanya. A la franja dels 20 als 44 anys és el 44%.

Ho mirem, ho tenim davant dels ulls, però no ho veiem. És propi de la condició humana. De fet, ens afavoreix i no volem qüestionar-ho i menys sentir-nos culpables o responsables.

Podem raonar el perquè dels diversos aspectes d'aquesta situació social, preguntem-nos-ho??:

- Volem créixer sense cap qüestionament. Volem créixer en greix i no en muscle, ja que el muscle significa un esforç com a societat i és millor créixer amb PIB brut, sense fixar-nos en el fet que no creixem en PIB per capita. Volem eixamplar la base de la piràmide sense importar-nos que no creixem en alçada.

- És un fet estadístic que en els darrers vint anys a Catalunya hem crescut en dos milions de persones fins als vuit milions actuals, i avui el Govern de Catalunya ens anuncia, i prepara mentalment, en què en l'horitzó 2050 serem deu milions. I ningú li importen les conseqüències que caldria afrontar immediatament.

- La societat està dopada de creixement en quantitat i no en qualitat. Ens interessa els aspectes lucratius del creixement, però ningú es pregunta els preus a pagar, en sanitat, serveis socials, habitatge, inflacions diverses, educació, etc i etc. 

- Creem llocs de treball que no podem cobrir amb els aborígens i comptem amb la immigració com solució laboral. És molt similars a altres països europeus i als mateixos EUA. 

- Estem cecs a les conseqüències socials sobre la major part de la població autòctona, però no sols en els aspectes materials, abans esmentats, també en els aspectes polítics percebuts per la població, especialment la més jove.

No es percep que les generacions joves no tenen l'ascensor social que abans existia. No tenim un projecte de formació realista, el fet que tots els joves siguin titulats universitaris no té futur. Una formació professional estigmatitzada per la seva baixa valoració social i remuneració, no enforteix la societat i, a més, afavoreix l'aparició del desànim que és un primer pas cap als desitjos més desesperats i cap a les solucions fàcils i d'extrema dreta.

Com redreçar-ho.

En primer lloc, cal no confiar en solucions fàcils, màgiques i sense esforç. No ens posarem dramàtics, però cal prometre suor i alguna llágrima. Conservar i garantir els drets assolits sols es pot fer amb sacrificis i canvis.

Caldria que algun president del Govern que digui: Ciutadans, estudiïn !!!.

Si hem d'acollir fins a deu milions de persones els propers 25 anys, el 2050, no podem continuar amb els sistemes polítics del segle XX. Cal ampliar la democràcia, en cas contrari ens desintegrarem en un trencadís social; ja en tenim exemples com els actuals EUA.

Els canvis no agraden. Hem instaurat una societat de drets i no de deures. Mai veurem a ningú reclamar els deures no assolits. No ven i no genera vots, raó última del nodriment dels qui ens representen.

- El sistema representatiu ha de canviar. La limitació dels mandats és imperatiu. Una reelecció a tots els nivells representatius, com a màxim, i al seu torn professionalitzar als servidors civils i premiar la meritocràcia. Potser que les legislatures siguin de cinc anys.

- La democràcia cal que sigui més directe. Les circumscripcions electorals cal que s'implantin, i es pugui conèixer, no sols que es vota, també a qui es vota. Això donaria confiança realista a l'electorat, avui el seu vot és un instrument en què el votant no sap com es concreta i en qui delega el seu poder democràtic.

- Hauríem de tendir a aprofundir en les virtuts de les democràcies saxones on es vota no sols a l'alcalde, també al cap de policia, el fiscal de districte, l'advocat general, i d'altres com els presidents dels consells escolar que gestionen els pressupostos d'educació, etc. Cal un altre món representatiu.

- Reduir el nombre de municipis actual a Catalunya. És inqüestionable. Catalunya: 947 municipis i 63 entitats municipals descentralitzades (que tenen el 60% de les competències municipals), Espanya: 8.132 municipis, i els EUA: 3.243 countys. Cal reduir els nivells administratius, l'actual situació de municipis, comarques, vegueries, províncies, govern autònom i govern estatal, és insostenible i ineficient. És un problema de poder polític i d'agència de col·locació de les classes polítiques.

A més una condició "sine qua non" per tenir, després de 50 anys, una llei electoral pròpia a Catalunya, pecat enorme de l'actual democràcia.

Sols amb l'aplicació de canvis en profunditat en aquests quatre àmbits la democràcia i eficiència milloraria substancialment. Si continuem igual, la decadència avançarà.

Aquests quatre punts no són una desiderata, és un escenari de canvi democràtic necessari que suposa un esforç per la societat establerta i del poder polític que se suposa que la serveix.

Cal que el poder legislatiu legisli més informadament i de manera més realista, i que l'estructura de l'executiu es reorganitzi en termes d'eficiència i coneixement.

TEMPUS FUGIT 1297. Novembre 2025.