L'ESCLAVISME ( SOLS ECONÒMIC??) AVUI.

L'ESCLAVISME (SOLS ECONÒMIC??) AVUI.

L'esclavitud sembla que no existeixi formalment, almenys en el que s'anomena Occident. 

A altres cultures com a la musulmana (on les dones estan esclavitzades literalment), les animistes (on es permet l'esclavitud real), les indostàniques (les classes menys afavorides en són subjectes de l'esclavisme, via el seu sistema de castes); de fet l'ONU considera que viuen en condicions d'esclavitud real de l'ordre de 50 milions de persones al món, en diversos graus, via el treball forçós, l'explotació sexual, el tràfic de persones, els matrimonis forçats, el treball infantil, les servituds per deutes, l'esclavitud domèstica, i d'altres situacions.

Però a la nostra societat Europea l'esclavitud en termes de drets i llibertats afortunadament no hi és present, però hi ha uns altres tipus d'esclavituds: les econòmiques.

Ho mirem, encara que no ho veiem en la nostra societat i en els nostres carrers. Ja sabem des d'en Kandinski, en el seu assaig de mirar un quadre, que és molt distint mirar que veure.

Fem un petit assaig de sistematització del que veiem i ordenem l'esclavisme econòmic que ens és més proper, per graus o esglaons, no cal fer cap anàlisi profunda, sols cal mirar al nostre voltant i tractar de veure:

Grau 0: els subsaharians. Pels nostres carrers veiem subsaharians, abans se'ls anomenaven negres, que treballen recollint ferralla. Són alts, membres de la negritud centre africana, prims, fibrosos, atlètics i amb la gana de l'emigrant que surt del mar i els seus perills de mort, són supervivents, i són en general, animistes de religió. No parlen més que un francès o anglès mal après, en el millor dels casos, ja que les seves llengües maternes son suahili, mandinga i moltes altres, desconegudes per nosaltres, i que parlen milions de persones al centre d'Àfrica.

Grau 1: els africans de la riba nord de la Mediterrània. Són musulmans, amb certes habilitats d'aprenentatge que els permet treballar legalment, o no, en la construcció, la rehabilitació, i amb altres feines de molt baixa responsabilitat. 

Grau 2: Hindús, Pakistanis i altres ciutadans d'Orient Mitjà. Tenen un mínim capital per agenciar-se una bicicleta elèctrica per distribuir menjar a domicili en empreses tipus Glovo, Uber Eats i moltes altres. Omplen els carrers amb una educació viària que ens sobta i que és la que tenen en els seus orígens a Karachi o Calcuta.

Els més avançats són conductors de taxi que parlant ininterrompudament per ràdio i et pregunten cap a on és l'adreça que els hi has indicat i la introdueixen al seu navegador.

Altres, amb cert petit capital inverteixen i/o treballen en botigues de queviures, obertes 24 hores, que proliferen al costat del comerç tradicional, com complement horari.

Grau 3: Llatinoamericans de baixa formació. Donat que tenen una llengua que és cooficial a casa nostra, poden interaccionar més fàcilment amb la seva feina. Es dediquen a la neteja o a feines manuals de reposadors a supermercats i similars.

Grau 4: Llatinoamericans de mitja formació. Amb coneixements de manteniment, són bàsics per tasques de manya, fuster, electricitat, etc. També s'ocupen majoritàriament en tasques de suport, i de més qualificació, a la restauració.

Grau 5: Orientals, xinesos i ciutadans de l'àrea Asia-Pacific. Tenen un esperit empresarial molt alt i creen petites empreses de comercialització de baix valor, i són recolzats en la seva comunitat, d'origen xinès majoritàriament. També monopolitzen els serveis d'estètica i cura de terceres edats i assistència personal. No esperen cap suport de la societat on viuen i volen aprendre d'ells mateixos. Aprenen les llengües locals i volen integrar-se sense perdre la seva condició.

Grau 6: Llatinoamericans amb formació. Estan ocupant molts llocs de treball en el món sanitari, donades les nostres contradiccions, demanem altíssims currículums per estudiar medicina als aborigens, per exemple, però el col·legi de metges homologa titulacions sanitàries estrangeres de baix nivell acreditat.

També són molt apreciats en altres llocs tècnics. Cal dir que fan els llocs de treball menys agraïts i de menys remuneració amb horaris que els locals rebutgen.

Grau 7: Ciutadans espanyols i catalans sobretitulats, que treballen en llocs de treball poc qualificats. I els més decidits quan s'afarten emigren.

Dimensionem:

El 25,8% dels empadronats a Catalunya ha nascut a fora d'Espanya. A la franja dels 20 als 44 anys és el 44%.

Ho mirem, ho tenim davant dels ulls, però no ho veiem. És propi de la condició humana. De fet, ens afavoreix i no volem qüestionar-ho i menys sentir-nos culpables o responsables.

Podem raonar el perquè dels diversos aspectes d'aquesta situació social, preguntem-nos-ho??:

- Volem créixer sense cap qüestionament. Volem créixer en greix i no en muscle, ja que el muscle significa un esforç com a societat i és millor créixer amb PIB brut, sense fixar-nos en el fet que no creixem en PIB per capita. Volem eixamplar la base de la piràmide sense importar-nos que no creixem en alçada.

- És un fet estadístic que en els darrers vint anys a Catalunya hem crescut en dos milions de persones fins als vuit milions actuals, i avui el Govern de Catalunya ens anuncia, i prepara mentalment, en què en l'horitzó 2050 serem deu milions. I ningú li importen les conseqüències que caldria afrontar immediatament.

- La societat està dopada de creixement en quantitat i no en qualitat. Ens interessa els aspectes lucratius del creixement, però ningú es pregunta els preus a pagar, en sanitat, serveis socials, habitatge, inflacions diverses, educació, etc i etc. 

- Creem llocs de treball que no podem cobrir amb els aborígens i comptem amb la immigració com solució laboral. És molt similars a altres països europeus i als mateixos EUA. 

- Estem cecs a les conseqüències socials sobre la major part de la població autòctona, però no sols en els aspectes materials, abans esmentats, també en els aspectes polítics percebuts per la població, especialment la més jove.

No es percep que les generacions joves no tenen l'ascensor social que abans existia. No tenim un projecte de formació realista, el fet que tots els joves siguin titulats universitaris no té futur. Una formació professional estigmatitzada per la seva baixa valoració social i remuneració, no enforteix la societat i, a més, afavoreix l'aparició del desànim que és un primer pas cap als desitjos més desesperats i cap a les solucions fàcils i d'extrema dreta.

Com redreçar-ho.

En primer lloc, cal no confiar en solucions fàcils, màgiques i sense esforç. No ens posarem dramàtics, però cal prometre suor i alguna llágrima. Conservar i garantir els drets assolits sols es pot fer amb sacrificis i canvis.

Caldria que algun president del Govern que digui: Ciutadans, estudiïn !!!.

Si hem d'acollir fins a deu milions de persones els propers 25 anys, el 2050, no podem continuar amb els sistemes polítics del segle XX. Cal ampliar la democràcia, en cas contrari ens desintegrarem en un trencadís social; ja en tenim exemples com els actuals EUA.

Els canvis no agraden. Hem instaurat una societat de drets i no de deures. Mai veurem a ningú reclamar els deures no assolits. No ven i no genera vots, raó última del nodriment dels qui ens representen.

- El sistema representatiu ha de canviar. La limitació dels mandats és imperatiu. Una reelecció a tots els nivells representatius, com a màxim, i al seu torn professionalitzar als servidors civils i premiar la meritocràcia. Potser que les legislatures siguin de cinc anys.

- La democràcia cal que sigui més directe. Les circumscripcions electorals cal que s'implantin, i es pugui conèixer, no sols que es vota, també a qui es vota. Això donaria confiança realista a l'electorat, avui el seu vot és un instrument en què el votant no sap com es concreta i en qui delega el seu poder democràtic.

- Hauríem de tendir a aprofundir en les virtuts de les democràcies saxones on es vota no sols a l'alcalde, també al cap de policia, el fiscal de districte, l'advocat general, i d'altres com els presidents dels consells escolar que gestionen els pressupostos d'educació, etc. Cal un altre món representatiu.

- Reduir el nombre de municipis actual a Catalunya. És inqüestionable. Catalunya: 947 municipis i 63 entitats municipals descentralitzades (que tenen el 60% de les competències municipals), Espanya: 8.132 municipis, i els EUA: 3.243 countys. Cal reduir els nivells administratius, l'actual situació de municipis, comarques, vegueries, províncies, govern autònom i govern estatal, és insostenible i ineficient. És un problema de poder polític i d'agència de col·locació de les classes polítiques.

A més una condició "sine qua non" per tenir, després de 50 anys, una llei electoral pròpia a Catalunya, pecat enorme de l'actual democràcia.

Sols amb l'aplicació de canvis en profunditat en aquests quatre àmbits la democràcia i eficiència milloraria substancialment. Si continuem igual, la decadència avançarà.

Aquests quatre punts no són una desiderata, és un escenari de canvi democràtic necessari que suposa un esforç per la societat establerta i del poder polític que se suposa que la serveix.

Cal que el poder legislatiu legisli més informadament i de manera més realista, i que l'estructura de l'executiu es reorganitzi en termes d'eficiència i coneixement.

TEMPUS FUGIT 1297. Novembre 2025.

HOMO SAPIENS

HOMO SAPIENS

L'home contemporani s'autodenomina «Homo Sapiens», en un exercici de supèrbia antropològica.

L'antropologia com a ciència hauria de contemplar l'evolució d'aquest primat, que és l'home, també com es comporta respecte a ell mateix i aleshores segurament la classificació seria de «Homo Habilis», com a màxim, per com es comporta en les societats que ha creat.

De fet, ens preuem del molt que hem avançat i de la nostra especialització en les nostres habilitats, però no som conseqüents amb els aspectes més crítics de les nostres civilitzacions.

Ens dividim en races, quan de fet sols hi ha una sola raça humana que presenta diverses morfologies, totes lligades al clima de la franja terrestre on habitem i a l'alimentació que ens hem pogut donar.

Els cànids sí que tenen races molt diferenciades, l'home no.

Calen solament dues o tres generacions d'educació i alimentació proteínica per a fer convergir el que anomenem races humanes. Sols cal fixar-se en les cues de les botigues de luxe del Passeig de Gràcia de Barcelona, on pacientment fan cua grups de xinesos i xineses per adonar-se que tenen una alçada física com l'europea, i una educació i un color assimilable a la de qualsevol membre del nostre continent.

A l'edat mitjana a Europa, l'educació superior d'aleshores, anomenada arts lliberals, es dividia en el Trívium (la gramàtica —la llengua—, la dialèctica —la filosofia—, la retòrica —raonar i parlar—) i el Quadrivium (l'aritmètica —l'àlgebra i el càlcul—, la geometria —el dibuix analític—, l'astronomia —on som a l'univers—, i la música); aquesta és, tal com s'anomenava, l'educació clàssica general.

Posteriorment, i encara dura, es dividí en ciències i lletres des de la Il·lustració. I avui es deixa l'herència clàssica per les Universitats d'herència saxona que formen les seves classes dirigents, deixant les altres formacions per les classes burgeses més il·lustrades i orientades al mercantilisme.

Copsar tot el saber era impossible, d'aquí que tal pretensió originés l'insult de setciències, definit per l'Enciclopèdia Moderna Catalana de Joseph Fiter (1912) com "Qui de tot vol entendre sense saber (sic)".

Però la situació actual té un punt reduccionista. No estudiem gairebé res d'astronomia, per exemple.

Situem-nos on som com a part de l'Univers on estem.

Avui 2026, la sonda interplanetària Voyager I, llançada el 1977, és a 25.000 milions de quilòmetres de la Terra. És el primer objecte que ha sortit del sistema solar, ha visitat Júpiter i Saturn, ha sortit de l'Heliosfera amb èxit, i viatja lentament a 17 km/s.

Ja és a 25.000 milions de quilòmetres de casa, que no és res còsmicament parlant; es tracta d'una petita nau (de la mida d'un automòbil) que continua lliscant per la negror infinita. Aquesta Voyager I, llançada el 1977, des de llavors no ha deixat d'avançar, incansable, durant gairebé mig segle.

Porta un disc d'or amb salutacions, música i fotografies de la Terra… un missatge embotellat per a qualsevol forma de vida que pogués trobar-lo i entendre-ho en el seu camí.

Els seus senyals electromagnètics ara triguen més de 22 hores a tornar a nosaltres, creuant un abisme còsmic que, vist des de la Terra, cap altre artefacte humà no ha aconseguit travessar.

I així i tot… continua parlant.

Avui, Voyager I no és només una nau: és el nostre testimoni etern, un ambaixador còsmic i silenciós que continua allunyant-se cap a un territori sense mapes, recordant-nos que alguna cosa construïda per les nostres mans encara viatja entre les estrelles, explorant en nom nostre.

El que no ens imaginem és que en els pròxims 5.000 milions d'anys, la Voyager I continuarà viatjant i el nostre Sol haurà consumit el seu combustible i implosionat en forma de nana blanca, col·lapsant els seus planetes, Terra inclosa.

La NASA, la institució mare que la va llançar, prediu que en 1.000 milions d'anys la Voyager I arribarà sols a l'altre extrem de la Via Làctia, la nostra Galàxia. Cal dir que els astrònoms que han estudiat el conjunt d'imatges proporcionades pel telescopi Hubble estimen que hi ha més d'un bilió de galàxies en l'Univers observable amb els mitjans actuals. El nou telescopi James Webb (JWST) està ampliant l'observació.

Ja llavors el Sol haurà evaporat els oceans de la Terra, i les restes de la nostra civilització que encara estiguin presents desapareixeran.

Què té a veure l'astronomia amb l'educació i nosaltres? Poc i molt.

Poc, en el sentit que com no estudiem astronomia, perquè no és aplicable a les nostres vides materials, no ens afecta en la nostra consciència d'espècie.

Molt, si tornéssim a les disciplines clàssiques seríem més conscients que som una casualitat cosmològica: amb aigua provinent de l'exterior del nostre petit planeta rocós, i a una distància del Sol que la manté líquida, aquesta casualitat ha generat la vida animal i vegetal que temporalment existeix.

I un primat que s'autodenomina «Homo Sapiens», que és el més avançat en la seva evolució fins ara, es creu el rei de l'Univers. Tempus Fugit, més que mai.

 

TEMPUS FUGIT 825, novembre 2025.

EL VEHICLE ELÈCTRIC I LA TERMODINÀMICA

EL VEHICLE ELÈCTRIC I LA TERMODINÀMICA

El vehicle elèctric, com a fet innovador en el futur de la mobilitat, ha hagut de superar alternatives més o menys fictícies que han anat apareixent al llarg del temps.

L'hidrogen ha estat l'alternativa més sòlida aparentment, juntament amb altres com l'etanol o combustibles derivats de diversos processos de destil·lació. Per exemple, la decisió de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) i l'AMB d'incorporar autobusos propulsats per hidrogen no ha reeixit, i l'han capgirada cap a vehicles elèctrics.

En realitat, eren opcions promocionades per les grans petrolieres per tal d'allargar la seva llarga agonia i torpedinar la veritable transició energètica en l'àmbit del transport. Tant és així que es van arribar a inventar diversos "colors" d'hidrogen (verd, blau, gris, etc.), i fins i tot el gas natural es va voler colar com a energia de transició, amb l'objectiu de no perdre mercat i sobreviure a l'electrificació massiva de la propulsió. De fet, l'obtenció d'hidrogen blau pot tenir conseqüències mediambientals pitjors que la mateixa combustió de carbó.

És sorprenent com s'han fet inversions abundants, arribant fins i tot a la comercialització, amb compromisos industrials seriosos per guanyar-se un lloc sota el sol. Gegants com Toyota (amb el Mirai), Honda o Stellantis (que recentment ha abandonat la fabricació de piles de combustible) són la constatació del fracàs d'aquesta tecnologia per al transport terrestre.

En el transport aeri, però, el gegant Airbus continua amb els seus projectes ZEROe basats en piles de combustible d'hidrogen i motors elèctrics.

Tot i això, i en paral·lel, amb l'aparició dels motors elèctrics de flux axial (com els de YASA, Mercedes-Daimler), molt més compactes, lleugers, amb una densitat de potència tres vegades superior i el doble de tracció, sembla marcar el camí cap al futur.

Però la termodinàmica és tossuda.

El cotxe tèrmic actual és un desastre en termes d'eficiència: des del jaciment de petroli fins a la carretera, l'eficiència real oscil·la entre el 17% i el 21%.

En el cas de l'hidrogen, la cadena és millor, però igualment poc eficient: l'electròlisi per obtenir-lo i comprimir-lo té un rendiment del 70%; el transport i la seva conversió a electricitat dins la pila de combustible ofereix un 60%, i finalment, el moviment del vehicle implica pèrdues d'un 70%. El resultat final és una eficiència global d'un 45%.

Mentrestant, les bateries d'ions de liti presenten eficiències globals entre el 85% i el 95%. Sense comentaris.

L'electrificació total comportarà, en termes de matèries primeres, que la plata es valoritzi substancialment, no per l'ús en joieria, sinó per la seva propietat de ser el metall més conductiu de la terra. S'integra en cada circuit electrònic, en cada xarxa 5G, en cada panell solar i en cada bateria de qualsevol vehicle elèctric.

Avui, l'any 2026, ja és evident que el futur de la tracció en la mobilitat terrestre serà totalment elèctrica. Els motors seran elèctrics de flux axial, i l'alimentació de la mobilitat es gestionarà com si es tractés d'un electrodomèstic més.

Tanmateix, no tothom sembla haver-ho entès. Espanya, França i la Unió Europea impulsen encara projectes multimilionaris per construir canonades per transportar hidrogen i crear una xarxa d'hidrolineres. S'hi destinen recursos públics considerables, sota l'argument que Espanya —amb la seva alta capacitat solar— pot esdevenir exportadora d'hidrogen verd. Però la realitat avança per una altra banda: és probable que aquestes infraestructures quedin obsoletes abans d'inaugurar-se.

En lloc d'això, seria molt més eficient i transformador invertir en la tan reclamada —i sempre ajornada— connexió elèctrica paneuropea, una autèntica autopista de l'electricitat que permetria optimitzar la producció renovable i equilibrar el sistema energètic continental en temps real i evitar apagades com les darreres de 2024.

Ara ja sembla clar. Negar-ho és un negacionisme més.

Tempus fugit. 617. juny de 2025.

EUROPA. "QUO VADIS?"

EUROPA. QUO VADIS?

Escriure la veritable història de l'Europa del present: heus ací un objectiu per a tota una vida. Lev Tolstoi, Diaris. Setembre 1852.

Els "Baby Boomers" europeus d'avui (la generació dels nascuts entre 1944 i 1964) cada dia estem més que preocupats per l'evolució de la nostra taula de salvació històrica que hem identificat sempre com a Europa.

Veiem que la nostra autosatisfacció de les darreres dècades que es plasmava en el gairebé aforisme "Mai més guerres a Europa", oblidant la dels Balcans com un contraexemple, està en crisi. Aquesta contradicció ens fa trontollar les nostres conviccions, amb la desorientació que això ens comporta.

Ens tornen els dimonis familiars continentals. Allò que ha estat oblidat fins avui, que és l'enfrontament secular entre els germànics i els eslaus, ha ressorgit ara amb l'actual Rússia de Putin, que no sols està en guerra amb Ucraïna sinó també amb l'Europa occidental.

I aleshores l'Europa de la defensa, encarnada en el tractat de l'OTAN, veu que no pot comptar amb el seu màxim garant i protector, els EUA. I a més, Trump es declara enemic d'Europa obertament.

Aquest enfrontament Europa occidental versus Europa oriental ja tenia precedents anteriors, com el del Grup de Visegrád, actiu des de 1991, i molt abans en la història, i conformat pels països excomunistes: Polònia, Txèquia, Hongria i Eslovàquia. Aquests països, molt eslaus en alguns casos, recelen de la burocràcia i legalitat limitativa que representa Brussel·les i la seva pèrdua de sobirania, de les polítiques d'immigració qualificades de perilloses per a la seva supervivència i d'una ideologia que comparteixen, que es pot anomenar nacionalpopulisme amb elements tradicionalistes i amb un catolicisme preconciliar.

Cal dir que aquest rebuig a la unitat confederal d'Europa té també un reflex antiliberal, país a país: Marine Le Pen, Nigel Farage, AfD, Vox, Aliança Catalana. En cada país, amb estat o sense, hi ha símptomes de rebuig a la federalització europea, ja que comporta un canvi dels valors tradicionals i, en el fons, una pèrdua de protagonisme històric. Tot amanit per la influència transatlàntica transcendental de l'administració MAGA.

En aquest segle XXI, Europa està en crisi de federalització, pel fet que molts dels protagonistes nacionals volen tornar a l'Europa de finals del segle XIX en la mística dels imperis nacionals en competència, que ens van portar als desastres del segle XX que sembla que no recordem prou o gens.

Aquests imperis nacionals no són més que caricatures d'ells mateixos. El segle XXI té ja gegants nous, que abans eren colònies: Xina, Índia, Turquia, Brasil, Sud-àfrica i tots els emergents. I aquesta realitat encara no és entesa pels que estan en contra del multilateralisme, i volen tornar a les doctrines Monroe, i pels nacionalismes de tots pelatges, que tant mal van produir.

Siguem clars: Rússia ens assetja i no deixarà de fer-ho fins que no tinguem una resposta militar contundent.

L'OTAN, comandada sempre per un general nord-americà, no s'involucrarà realment mai. Ucraïna serà l'escenari quotidià, i la resta del món no serà solidari amb la UE. Aquesta és la situació avui, 2026.

Els problemes europeus interns són ben coneguts, creixents i amb un horitzó més que incert. Els problemes externs se centren en l'aparició d'una guerra oberta amb la demencial política de la restauració de l'imperi rus i l'amarga queixa de la pèrdua dels països excomunistes com a àmbits de la seva influència, que anomenen seguretat, de l'antic imperi rus. Aquest és el punt.

Nosaltres hem de seguir en els deu anys vinents mantenint l'OTAN. No tenim la intel·ligència militar, el comandament integrat, els sistemes de defensa integrats (tenim 27 exèrcits distints!), i al final el paraigua nuclear tampoc no està integrat. Estem indefensos fins a la creació d'un veritable exèrcit europeu i d'obediència europea.

Hi ha esperança: Airbus, Galileu, Copernicus, ESA i molts d'altres són exemples de coherència i d'excel·lència industrial d'abast continental.

Però som uns nans polítics i militars, fruit de la derrota continental de la Segona Guerra Mundial que encara dura i durarà.

L'economia no ens ajuda. L'error estratègic de la cancellera Merkel, que parlava en rus maternal amb Putin, de dependre energèticament de Rússia, ens ha de servir d'experiència i cal que n'aprenem.

La globalització no és una solució total, és només parcial. No podem deixar de fer mascaretes sanitàries, una cosa senzilla, però no en sabem fer de barates, i la crisi de la pandèmia va demostrar que no en teníem capacitat de fer-ne massivament, i com aquest exemple mínim molts d'altres de quotidians.

No hem d'utilitzar la Xina i l'Orient en general com la nostra fàbrica generalista, hem de tenir seny estratègic i tàctic, fet que va en contra de l'economia dels productes, sovint. En el fons les botigues del "tot a cent" ens estan matant. Això vol dir resistir l'acusació de ser econòmicament dirigistes davant dels lliberals acusadors.

Trump té raó, no podem ser una colònia militar total respecte als EUA. Cal gastar més en defensa, i l'antic lema "si vis pacem, para bellum" atribuït a Juli Cèsar és cert avui. El 5% és només per a la premsa, no és el problema principal, ja que es pot absorbir. 

El problema veritable és què fem amb 27 exèrcits distints, 27 acadèmies militars distintes per cada arma i 27 generalats diferents, en definitiva 27 exèrcits de terra, de l'aire i moltes armades diferents. Com els integrem en un sol exèrcit europeu eficient i poderós? Avui dia no ens posem d'acord ni a fer un únic avió de sisena generació.

Un europeista britànic convençut, Timothy Garton Ash, al seu recent llibre (2023), "Europa. Una història personal", ens dona una visió intel·ligent que ajuda a entendre el nostre futur.

Quina esperança política i militar tenim? La recent declaració conjunta de França-Alemanya-Regne Unit per gestionar la defensa nuclear europea és un àmbit d'esperança.

Continuem amb els tòpics militars ben coneguts: l'armada britànica i els seus submarins nuclears, la "force de frappe" francesa i la seva aeronàutica i espai, i la indústria militar pesada alemanya són les bases reals d'una defensa europea contra els enemics continentals, ja que no són globals com foren al segle XIX.

Cal formar un nucli inicial de 8-10 països per la formació d'una defensa europea genuïna, després altres s'hi afegiran, com sempre s'ha fet en la construcció europea.

Esperem saber on anem!!

TEMPUS FUGIT. 1050. Octubre 2025.

XINA ÉS A PROP

La natura té l'anomenat "horror vacui", i l'economia en general també.

Actualment amb el moviment MAGA els EUA està retirant la seva presència econòmica i industrial arreu del món i altres economies industrials nacionals la substitueixen, la principal és la xinesa.

Estem parlant sempre de les economies del segle XX, no de les del segle XXI, això vol dir que els EUA es retiren cap a les de més alt valor afegit, deixant les més "productivistes" en mans de la resta del món, especialment també a la indústria xinesa.

La dimensió i els efectes d'aquesta substitució industrial xinesa, des de la fortalesa europea, ens semblen llunyans, però no és així. Veiem un exemple que ens és molt proper.

A Catalunya, especialment en les darreres dècades del segle XX, la important indústria motociclística (Derbi, Bultaco, Ossa, Montesa, Sanglas, Rieju i algunes més) que tenia nivell europeu, va desaparèixer per tancament o absorció per part de marques nipones. Efecte que també es va donar en l'àmbit europeu amb menys intensitat

Avui, està començant el mateix procés a la indústria automobilística europea, on Espanya està produint 2,5 milions de vehicles (2,6% del món i la segona d'Europa), respecte de la Xina amb 30 milions (32% del món) i els EUA 10,6 milions (11% del món). L'erosió industrial xinesa parteix del seu enorme mercat intern, i de la seva capacitat d'electrificació molt superior.

En l'àmbit europeu la indústria de l'automòbil és el 7% del PIB continental i representa 13,4 milions de llocs de treball.

Aquest exemple industrial és una conseqüència, indirecta, si es vol, de la retirada nord-americana de les indústries no digitals, no financeres, o de negocis no avançats i de les de poc valor afegit.

La retirada estratègica dels EUA ja es va iniciar fa moltes dècades a la indústria de l'acer, la indústria naval, la dels electrodomèstics, la de la calor i fred, i la del maquinari en general. Molta ocupació suprimida, molta gent acomiadada i retirada dels negocis amb un benefici molt laboriós i considerat insuficient.

En canvi, es concentra en les de més rendibilitat i valor afegit i facilitat de domini global. Exemples principals són: la del programari, la financera, la cultural, la del multimèdia en general, i la de la IA recentment.

Però tornant al fenomen xinès, cal preguntar-nos per què la Xina avança a aquesta velocitat?

La resposta pot ser: perquè hi ha un pla per sobre del mateix mercat. La mà invisible encunyada per l'economista i filòsof moral escocès Adam Smith, que ha sigut vàlida i acceptada per l'economia occidental com essencial, és superada en l'economia oriental per la direcció estratègica de l'economia planificada com a marc econòmic superior de totes les societats xineses.

El gran sinòleg Simon Leys ens recorda que el 1994 (època del president Jiang Zemin, successor de Deng Xiaoping) les autoritats comunistes de Pequín van organitzar un gran simposi per celebrar el 2545 aniversari del naixement de Confuci. El principal orador convidat va ser el primer ministre de Singapur Lee Kuan-yew. La principal raó de la invitació va ser que es volia aprendre la recepta màgica, suposadament original de Confuci, per conciliar la política autoritària i la prosperitat capitalista.

Aquesta raó última ha sigut la determinant per tal que la Xina s'apliqués a l'equació de convertir-se en la factoria global,

Factoria Global = baixos salaris + lliure comerç + demanda global intensa

Aquesta situació ha perdurat trenta-i-cinc anys, a cavall de la fi del segle XX i l'inici del XXI.

Però estem a Barcelona, i tenim certes aberracions òptiques respecte a la Xina. La conurbació de GUANGZHOU té una població de 72,7 milions d'habitants i la de SHANGHAI 41,6 milions d'habitants, l'any 2025. I, vint ciutats xineses tenen més de deu milions d'habitants. Aquestes dimensions són ordres de magnitud respecte a les nostres petites capitals europees. I tot plegat és molt difícil de copsar per les nostres mentalitats.

Continuem amb les macromagnituds, difícils de comprendre des d'Occident. La Xina produeix molta més capacitat d'inversió de la que pot executar a casa seva. Produeix el 32% de la inversió global, un 33% de les manufactures, per exemple, però només n'absorbeix un 13%. La gran pressió econòmica d'aquesta manca de capacitat d'absorció té només dues vies d'escapament, les exportacions i quan aquestes estan al límit, la inversió directa (Àfrica, els països limítrofs, els projectes verds propis als deserts del Xinjiang, a l'economia verda del món fent dumping, etc.).

L'ambaixador d'Espanya a la Xina en tres ocasions, Eugeni Bregolat, ho explica molt gràficament. Identifica un clic històric en el moment de la massacre de Tiananmen el 1989, quan el comitè central del partit comunista li diu i acusa Deng Xiaoping que aquestes revoltes són fruit de la seva política d'«un país dos sistemes» i que l'ha de revertir, i Deng Xiaoping reflexiona i fa el contrari, accelerant els processos de liberalització.

En aquest procés de fa només trenta-cinc anys el drac adormit s'ha despertat, i abans de tenir una política militarista per fortificar-se, com fa per exemple Rússia, i fer créixer els seus exèrcits, s'ha dedicat intel·ligentment a fer créixer la seva economia i el benestar de la seva població. Confucianisme pur.

D'on surt aquesta intel·ligència mil·lenària? Podem veure-ho a les Analectes confucianes cap. 13.9, on el mestre percep que hi ha molta població i el seu deixeble li pregunta: «Quan hi ha molta població, què cal fer?» La resposta és: «Enriquir-la».

Aquesta saviesa mil·lenària fa de la Xina el que és, un país intel·ligent, amb visió llarg termini, ja que conserva les seves arrels i la saba que li proveeix de coneixement en els moments crítics de la seva història.

Però aquesta intel·ligència llarg termini del drac xinès ens afecta i molt i de prop.

Per exemple, per què la indústria alemanya, el nostre líder global més proper, està en crisi amb les seves manufactures estancades (són el 20% del seu PIB i 5,5 milions de treballadors)?

Resposta: per la seva autosatisfacció, autocomplaença, en català, i manca de visió estratègica.

Primer, la Sra. Merkel que, parlant en rus, la seva segona llengua, amb el president Putin, creia que podia tenir energia barata indefinidament. Greu error de supèrbia germànica davant de l'ós eslau. I també la creença de la seva superioritat industrial, creient que posant fàbriques d'automòbils a la Xina, els xinesos es conformarien a ser només consumidors i no esdevindrien, amb el canvi de paradigma que suposa l'electrificació, els primers productors mundials, un segon error estratègic greu europeu.

El gener del 2004 Alemanya regala a la Xina, així figura a l'estela commemorativa a l'estació de l'aeroport de Pudong, el tren MAGLEV de levitació magnètica de 30 km de longitud entre l'aeroport de Shanghai i el centre de la ciutat, que funciona a velocitat sostinguda de més 400 km/h. Aquest regal que Alemanya creia que li obriria definitivament el mercat ferroviari xinès a les empreses industrials alemanyes no va tenir els efectes catalítics que Alemanya esperava. La Xina avui fabrica la seva pròpia tecnologia ferroviària sense ajut extern.

Però més enllà dels nostres errors com continent desunit, ells els xinesos, continuen iniciant el seu 15è Pla quinquennal 2026-2030 recentment aprovat (el primer va ser el 1953-1957), el nou pla consolida l'horitzó ja conegut d'una economia «moderadament desenvolupada» per al 2035 amb un PIB per càpita, dels 1.600 milions d'habitants que es preveu a la data, d'aproximadament uns 30.000 USD, gairebé el triple del nivell del 2020.

No ens centrem en els fets que són de dimensions inabastables per nosaltres, analitzem la música estratègica del pla.

Durant el quart ple del comitè central del partit comunista, el passat 30 d'octubre del 2025, el president Xi Jinping va donar a conèixer el 15è Pla Quinquennal xinès i el seu nou model de governança exigent. Abans de la seva explicació oficial, els mitjans de comunicació oficials xinesos van publicar les orientacions estratègiques per a l'aplicació completa, científica i precisa de l'esperit del Ple, signades per Xi.

S'hi podia llegir el següent: «Totes les regions i tots els departaments s'han d'adherir a un enfocament sistèmic, actuar conscientment en l'interès general i jugar el tauler nacional. Cal saber tocar el piano, planificar una regió sense oblidar el conjunt, basar-se en el present sense ignorar el llarg termini, posar èmfasi en els punts importants sense descuidar la resta».

És una delícia, més enllà del fet polític, llegir-ne la presentació: https://legrandcontinent.eu/es/2025/10/30/el-nuevo-plan-quinquenal-de-china-en-palabras-de-xi-jinping-traduccion-inedita/

Hi podem veure Mao Zedong i Confuci barrejats en el mateix text. El passat i el present proper conjuntament.

És difícil, de fet impossible, veure un text d'origen Brussel·les que invoqui la saviesa grecoromana o renaixentista per conduir les polítiques continentals. Fins i tot faria riure a alguns illetrats. El nostre individualisme ens està matant.

En definitiva, la confrontació de models culturals, de fet sistèmics, serà l'espectacle que contemplarem fins al 2050, i més enllà.

Bona sort per a tots nosaltres.

TEMPUS FUGIT. 1482 novembre de 2025.