EL CAPITAL ALERTA.

El capital fa molt temps que va descobrir que la TE  és un bussines de futur, i no només és un negoci, especulatiu,si no que pot ser una nova base econòmica per perpetuar i incrementar els models d'oligopoli actuals, locals i globals.

L'AMBICIÓ DE LA MESURA.ELS CRITERIS ROMANEN VIGENTS.

1982-2012

30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya.

 L’ambició de la mesura

Aquest document tracta de no ser una memòria de memòries; les memòries anuals ja existeixen i han estat el que el seu nom invoca: la memòria detallada qualitativa i quantitativa d'un exercici concret. 

Ara pertoca fer un panorama en un interval de temps més dilatat, com són 30 anys, i es tracta essencialment d'explicar i reflexionar sobre per què s'han fet cadascuna de les activitats disciplinàries d'aquest període.

El període 1982-2012, a més d'un canvi de segle, ha suposat un període d'acceleració històric, en pau, mai conegut abans. Catalunya ha tingut un comportament que li éstípic, és a dir, un avanç ansiós cap a la modernitat nacional i social, com també, a és petita escala, ho van ser el Modernisme i la Renaixença. L'ecosistema polític de democràcia estable, la integració a Europa i l'establiment de bases pròpies per al desenvolupament econòmic ens han donat una estabilitat suficient com a país per tal que les virtuts pròpies de la laboriositat, i de la cerca de la qualitat, florissin i donessin resultats substancials i únics a la nostra història, sols cal veure l'Atles topogràfic-històric de Catalunya 1:50 000 recentment publicat (2012).

Sempre que hem tingut prou estabilitat política en termes de capacitat d'acció, unade les primeres decisions governamentals ha estat la creació d'una estructura orgànica per a la mesura del país. Tot i les dues dictadures esterilitzadores del segle XX i la Guerra Civil, la Mancomunitat de Catalunya creà un Servei del Mapa Geogràfic i la Generalitat Republicana un Servei Cartogràfic que, de manera essencialment eficient,iniciaven la producció de les sèries cartogràfiques del país, tot i els recursos limitadíssimsde llur institució mare. Però existiren i produïren inicis de bases geogràfiquespel país.

La Generalitat democràtica, ja en la seva incepció, l'any 1978, creà un Servei Cartogràfic que era una reacció del nou govern de Catalunya, per tercer cop en el segle XX, en el sentit de l'aplicació conscient dels axiomes del mètode científic mesurar-reflexionar-actuar. Els nostres governants, sempre apressats per les necessitats imperatives d'actuació imminent, tingueren la decisió de reconèixer la necessitat de conèixer el territori de manera precisa i moderna. Precisa, ja que llur voluntat d'actuació no era generalista o populista, ans al contrari, definida i concreta. Moderna, perl'ànsia de qualitat nacional; consideraven que Catalunya no podia fer actuacions dèbils i de poca qualitat, calia que ens acreditéssim com a país, enfront dels enemics i davant dels amics. Aquesta dèria nacional de "la feina ben feta", examinable i exportable ha influït essencialment en la construcció de la geoinformació nacional. De fet, no era res nou, era quelcom ja detectable en altres disciplines lligades a les ciències de la Terra necessàries per al govern, com l'estadística, la meteorologia, la geologia i moltes d'altres. Aquests paràmetres de modernitat, qualitat i exigència tenien també un embolcall que és la utilitat, en altres paraules, una orientació al servei.Servei al govern i servei a la comunitat, al país en definitiva.

Cal dir que l'assumpció d'aquest horitzó no hauria estat possible sense un contacte directe, des de l'origen, amb l'Acadèmia, és a dir, amb les universitats catalanes.Tant en la provisió de tècnics, preparats o novells, com en la cooperació simbiòtica en moltes de les ciències i tècniques que la geoinformació demanda per a la seva construcció i difusió. En termes disciplinaris, hi ha hagut un enorme dèficit, que tant la geoinformació com la cartografia han patit en no tenir un reflex docent universitari reglat al nivell de la tradició del país. La incapacitat de la Universitat d'impartir l'enginyeria en geodèsia i cartografia, tot i els esforços esmerçats en diversos sentits, és una llosa que pesa sobre el present i en el proper futur, altres universitats dels països catalans són un bon exemple a imitar. En qualsevol cas, esperem que es produeixin les mutacions necessàries per a donar més esperança de creació de coneixement genuïnament català en els àmbits disciplinaris de la geoinformació.

En aquest període cal dir que els quatre Molt Honorables Presidents i els deu Honorables Consellers de Política Territorial i Obres Públiques, i de Territori i Sostenibilitat, en llur diversitat, han tingut un criteri únic: "ens cal conèixer el país en la profunditat que la mètrica comporta, per actuar-hi". Aquest fil conductor ha permès la continuïtat en l'esforç, com a quarta virtut, també molt pròpia del país, la continuïtat en l'esforç quan és possible. Aquesta virtut ha estat fonamental i catalitzadora de les altres tres (modernitat, qualitat i exigència) en el sentit que la informació geogràfica (les sèriescartogràfiques, per exemple) necessita per a la realització i la plasmació tècniques, quinquennis i dècades d'esforços continuats; sols cal veure els exemples de les sèries nacionals dels països avançats del nostre entorn. Aquest esforç continuat ha generat no sols estabilitat, sinó una conseqüencia directa: productivitat.

Aquesta maduresa de manera directa té dues conseqüencies. La primera és l'eficiència, avui produïm un servei governamental i públic de geoinformació, amb la qual, a partir d'una situació d'endarreriment secular i de limitacions imposades, com la censura militar, es pot afirmar que ja som comparables amb països del nostre pes geogràfic (Bèlgica, Holanda, Suïssa, etc.), que tenen tradicions productives més que centenàries.

 La segona és la notorietat. Catalunya és coneguda primer per la seva història cartogràfica, essencialment per la seva cartografia nàutica, els portolans dels segles XV i XVI, però també per l'activitat contemporània, i així es reconegué en el Congrés i l'Assemblea de l'Associació Cartogràfica Internacional ICA/ACI l'any 1995, duta a terme a Barcelona, i ho demostren els guardons rebuts al llarg dels anys. Aquesta notorietat ha tingut un altre efecte beneficiós, que és el reconeixement industrial. L'activitat internacional en termes de transferències de coneixement i en la realització de projectes productius ha estat copiosa. A l'Amèrica Llatina, especialment, a la República Argentina i a la República de Veneçuela la dècada dels anys noranta s'executaren importants projectes sempre iniciats per la notorietat de la qualitat dels productes catalans. Aquest mateix efecte és, actualment, el que dóna suport als actuals projectes a l'Orient Mitjà i el Sud-est Asiàtic.

Fins aquí hem fet les consideracions sobre la visió i la missió que ens han conduït en aquest període, a més cal dir que la implementació de les idees en programes i projectes s'ha dut a terme amb uns criteris força determinats que ho han condicionat tot.

Les idees força en el comportament de la Institució poden resumir-se en el decàleg següent:

1 La modernitat conceptual i tecnològica, com a instrument per a la superació de l'endarreriment històric de la geoinformació catalana al final de la dictadura. Un bon exemple inicial fou: la concepció d'un programa d'ortofotomapa a escala 1:5 000 que abastés tot el país i la implantació d'un correlador numèric d'imatges per a la producció del model digital del terreny i l'ortofoto mateixa. Aquest sistema canadenc Gestalt Photomapper GPM-IV, molt avançat per a l'època, produí una herència de coneixement en procés d'imatge i un conjunt de desenvolupaments propis com el digitalitzador d'imatges DINIRALT i, a més, la primera edició de l'Ortofotomapa de Catalunya 1:5 000.

2 Pensar en el país cartogràficament, parlant en termes de projectes a executar. Un projecte és una activitat humana que té inici i final. Tenim altres exemples d'agències cartogràfiques catalanes i espanyoles que no tenien l'horitzó de final enfront de les seves sèries i això produïa una frustració esterilitzadora a ells mateixos i al públic/país a qui servien.

3 El concepte de servei: res no ha d'implementar-se sense que aquest objectiu final es trobi en la concepció de cada producte o servei. No ens podem permetre d'estar allunyats de qui cal servir. L'experimentalisme s'ha de fomentar en termes d'importació d'idees madures i properes a llur implementació.

4 La captació primària aèria com a eina de sobirania limitada i d'alliberament de l'encotillament legal. Els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, que implanten l'Absolutisme, arrogant-se la sobirania de Catalunya invocant un dret diví, ja imposaven la pèrdua de coneixement (Universitats) i la mesura (el dret a l'hora astronòmica). La Llei 11/1982 del Parlament de Catalunya, que en l'article donava la competència de la realització de cartografia de base, fou recorreguda pel govern de l'època i, afortunadament, el Tribunal Constitucional va ratificar la competència de la mesura del territori al govern de Catalunya. De manera immediata, s'instrumentava la creació de les sèries topogràfiques de base i els sistemes tecnològics; essencialment, les xarxes geodèsiques i els avions fotogramètrics amb diversos sensors. Aquest instrumental ha donat cos a la competència "reflexiva i instrumental" que es va reconèixer en la sentència 76/1984,de 29 de juny.

5 L'ús de la indústria: la d'arts gràfiques i la topogràfica. La temptació de les agències cartogràfiques nacionals europees és d'ésser autosuficients. Això significava tenir en llur si tots els instruments que els calia per al seu objectiu. Aquest concepte caduc no es va implementar a Catalunya, que tenia, per exemple, una potent indústria d'arts gràfiques, de nivell europeu, i per tant no es necessitaven sistemes d'impressió propis. Aquest criteri d'eficàcia i economicista ha estat clau per a alleugerir la Institució de departaments poc útils i d'activitats productives perfectament subcontractables. L'esdevenir del temps ha demostrat l'encert de la decisió.

6 La qualitat: el rigor intern en la mesura de la qualitat, la precisió, la resolució i la repetibilitat. La mesura ha tingut sempre un component de qualitat. Definir els productes, documentar-los, produir-los, comercialitzar-los, millorar-los amb versions més i més avançades, és la història de les nostres sèries nacionals. Sempre s'ha intentat, i aconseguit sovint, d'ésser mesurats i jutjats per agències externes que valoren els nostres productes i procediments. Els ISO's aconseguits i mantinguts així ho demostren. Els premis internacionals concedits per tribunals especialitzats. L'ús sistemàtic per desenes de milers d'usuaris que dia a dia empren els productes i serveis, i els suggeriments de millora rebuts i assimilats (majoritàriament relatius a la toponomàstica) són el conjunt més patent de la qualitat assolida.

7 La toponímia arrel de la cultura geogràfica: i més, un mapa és format per les ciències de la mesura geogràfica, però seria mut si no tingués l'empremta humana, formada per la toponímia i la divisió territorial. Mesures del territori, sigui per mitjans analògics, sigui per mitjans digitals, no són completes sense una toponímia que caracteritza, afita i orienta. En aquest sentit podem dir que enfront d'un fet complex, cooperatiu, dialèctic, multidisciplinari... s'ha acomplert l'objectiu de normalització amb 350 000 topònims georeferenciats i dues edicions del nomenclàtor nacional (gazetteer) publicats.

8 La independència tecnològica matisada com a font de creativitat. Es tracta de mantenir un delicat equilibri entre la legalitat dels sistemes informàtics de la Corporació, que ens governa, assumint com a pròpies les aplicacions corporatives per a la gestió, mantenint al mateix temps la iniciativa en la implementació pròpia dels sistemes tècnics de producció.

9 El passat com a part del present i l'obligació de preservació vers el futur. Aquesta obligació s'ha implementat mitjançant la Cartoteca de Catalunya. Superades les dificultats institucionals inicials, avui és acreditada com la primera cartoteca de Catalunya i de les primeres (sic) d'Espanya, per activitat, fons contemporanis i publicacions. Des del seu inici (1985) ha intentat d'adquirir els fons històrics a l'abast, centrant-se en la cartografia històrica de Catalunya i pensant en el futur, i de recopilar les sèries nacionals del món, en format paper, que amb tota seguretat no es tornaran a publicar. Així mateix ha format una biblioteca especialitzada en l'àmbit cartogràfic, de la geografia, les ciències de la Terra, i també en les ciències i tècniques que convenen a l'ICC, etc. Aquest esforç s'ha complementat amb un esforç paral·lel de catalogació, digitalització i difusió que la situa, a dia d'avui, com un referent comparatiu amb països de la nostra grandària. L'ús de la Cartotecamitjançant Internet produeix noves dimensions d'ús de la informació del passat per a enriquir el nostre present i projectar-lo cap al futur.

10 Last but not least: el fet nacional. I com a base que ho suporta tot: treball per al país, per a la societat a la qual cal la geoinformació produïda i per a la nació, que cal que avanci en la modernitat com sempre que s'ha pogut s'ha fet. Som hereus dels cartògrafs dels països catalans que a la sortida de la fosca medieval il·luminaven el món amb les seves cartes de navegació, connectant directament amb el saber hel·lènic, saltant-se gairebé un mil·lenni d'incúria d'origen cristià i sortint-ne.

Parlant de l'economia del període s'ha de dir que l'ICC ha estat una institució econòmica per al país i per al seu govern. Per al país, ja que ha donat unitat de doctrina tècnica i productiva amb les economies d'escala conseqüents, la reducció a zero de la repetitivitat de l'acció productiva i la unicitat tècnica. Aquesta economia de país és patentitza avui (2012) en la bona posició que tenim per a complir, com a país europeu que som, l'horitzó 2020 que la Directiva INSPIRE ens demana. 

Per al govern,les auditories anuals ho patentitzen. Un autofinançament mitjà sostingut del 45,13% durant els trenta anys i el 9,57% d'aportació de recursos econòmics extra a la producció dels quatre Contractes Programes signats amb el govern de la Generalitat. Ambdues xifres són importants i significatives.

Si la dècada dels vuitanta fou la dècada en què vàrem emergir i la dels noranta la de la consolidació, la dels dos mil ha estat la de la maduresa. La maduresa significa una multiplicitat d'efectes: la producció amb criteris d'eficiència, la selectivitat territorial i l'estandardització europea. 

També significa, severitat en l'enfrontament dels desafiaments com l'assumpció de la llei europea de la geoinformació, com a una oportunitat més que com a una obligació feixuga, o bé, també significa serenitat en el necessari procés de reinvenció de la Institució i, per tant, de les persones, això vol dir que, enfront de l'acceleració tecnològica més ràpida de la història de la geoinformació, s'ha d'incrementar en gran manera la lluita contra l'obsolescència, i la primera obsolescència és la del coneixement. Cal la reinvenció dels programes i dels mètodes, però aquesta no és possible si les persones no es reciclen, no estudien continuadament, en definitiva.

Aquest llibre tracta d'explicar el passat proper, en aquest període que és, ben segur, el més fruitós de la història de Catalunya. Tracta de fer-ho analíticament, de manera cooperativa, ja que moltes persones en són les protagonistes i d'elles són les decisions comunes i també les transcendents. Però el lector també podrà comprovar algunes de les mancances en geoinformació no assumides, per exemple, la hidrografia. No som ni hem treballat en la compilació del coneixement i la producció de la cartografia hidrogràfica del país i que cal al país. No és competència legal tant de la Llei de 1982 com la del 2005, però és un dèficit real i legal.

Institucionalment, cal subratllar l'activitat impulsora, en termes de la generació d'institucions de govern, l'Institut Geològic de Catalunya (2005) i l'Institut de Geomàtica (1997), així mateix empreses instrumentals com GEOCAT (1992) i d'altres. Aquesta activitat d'estimular la xarxa institucional sempre ha estat una preocupació per aproximar-nos als models europeus més desenvolupats i encara ens queda un llarg recorregut al respecte.

Tenim l'instrument institucional i la maduresa operativa, tenim, així mateix, els desafiaments més grans enfront nostre. Enumerem-los: La carrera tecnològica, que cal combatre amb un sol instrument, l'estudi i l'esforç que comporta la tecnologia, que cal absorbir amb prudència i decisió a la vegada, cal inversió però cal més eficiència molts cops. L'ecosistema institucional i les seves limitacions, potser el més difícil de superar; tenim una funció pública amb criteris de drets adquirits (segle XVIII) i lògiques comunitàries pre competitives (segle XX); la iniciativa de les persones és el més valuós i això cal preservar-ho a tot cost, i costarà.

El relleu generacional, els equips fundacionals ja estan donant pas a la segona generació formada en la Institució i la tercera s'està formant. Aquest camí, si no s'estronca, és la millor i única garantia de futur.

Finalment, la millor garantia de futur sempre són els paradigmes clàssics, per exemple, "quelcom que no s'entén, no se sap dibuixar". Si no entenem el territori ni el sabemrepresentar adientment en cada cas, no podrem servir a qui ho necessita. Aquesta és la clau de volta que ens ha guiat i guiarà a la Institució; servir el govern de la Generalitat, la societat i el país.

Tempus fugit.

EL PLA DIRECTOR URBANÍSTIC DE L' ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA (PDU-AMB)

Probablement el PDU-AMB és el  document territorial més important d'aquest inici del s. XXI.

EL SUPREMO. Una experiència de part 10.4.2019.

EL SUPREMO. Una experiència de part 10.4.2019.



El Tribunal Suprem d’Espanya (TSE) es defineix com el tribunal més alt de la justícia ordinària. Aquesta definició ja genera un punt d'inquietud, és el més alt possible?, té el privilegi de la possessió de la veritat?, i que és la justícia ordinària, la que sols s'exerceix via la interpretació dels codis?, més qüestions, qui es pot atribuir la possessió de la veritat?, i els fets que no estan inclosos en els codis, qui els jutge??


Totes aquestes dèries m'amoïnaven en el trajecte en AVE, BCN-MAD, el proppassat deu d'abril en ocasió d´assistir a la sessió núm. 29 del judici, causa especial 20907/2017, anomenada del "procès". De fet la meva curiositat i interès era molt gran per veure en directe una de les 52 sessions d'aquest procés històric, tenint sempre en la ment que veuria un acte jurídic similar al que és desenvolupar en les mateixes setmanes, fa 84 anys, l'any 1935, que va sentenciar al MHP Lluís Companys i el seu Govern, en la mateixa sala, a trenta anys de presó per a tots els acusats.


El continent del TSE en un edifici molt gran, com una illa de l'eixample barcelonès, de construcció actual relativament recent 1915, tenint davant de la façana principal l'anomenada Plaza de la Villa de Paris, que sembla premonitori de la voluntat política de semblar-se, en monumentalitat, a l'arquitectura institucional francesa, voluntat que no assoleix més que en la seva volumetria.








L'entrada comuna és per una porta lateral ben custodiada, al carrer Marques de la Ensenada, amb un ampli vestíbul. Els assistents són primerament identificats en un llistat previ, que ja classifica els assistents en tres grups, premsa i mitjans de comunicació, familiars conjuntament amb persones prèviament convidades i públic en general. Aquesta divisió ja em va fer pensat en la importància mediàtica del judici, calia cuidar a la premsa, era patent.


Després del corresponent registre per l'arc electrònic, i el requisament temporal de tota mena de telèfons, tabletes, portàtils, etc. se'ns va instruir en formar tres grups per esperar l'hora d'entrada a la sala del Judici a la primera planta.


Era curiós observar el trànsit de funcionaris/es entrant i sortint de l'edifici, així com la recepció de les seves mirades obliqües. Suposo que no estan acostumats a processos tan notoris, amb tanta concurrència, però els hàbits funcionarials són universals. La policia nacional que vigilava i ordenava el moviment de les persones actuaven com a directors de trànsit amb experiència.


A l'entrada a la Sala de Plenos, per part dels visitants, ens trobarem els acusats, defenses i acusacions ja instal·lats i vaig tenir la sort d'aconseguir un lloc central a segona fila que permetia una visió completa de la sala i els seus actors.









La Sala de Plenos del TSE és petita per la dimensió de l'edifici i la importància jurisdiccional del que es dicta, l'entrada és lateral, fet que produeix que el públic veu directament de prop l'entrada i sortida de les persones actuants. Presideix el tribunal, amb set seients i amb un lloc més destacat pel president de la Sala, el jutge Manuel Marchena Gómez. La il·luminació es nota que s'ha instal·lat per capes, dues làmpades de cristall que la seva funció sembla més decorativa que un altra cosa, uns aplics daurats a les parets instal·lats al voltant de la sala i una instal·lació sobre les columnes falses i que il·luminen indirectament el sostre de la sala. Aquestes llums superposades generaven una atmósfera lleugerament irreal.


Em va sorprendre que la bandera espanyola era l'única present i l'europea no hi era. Encara que Europa té capacitat jurisdiccional a l'Estat Espanyol, era suggerent aquest oblit, donades les relliscades de la justícia Espanyola davant de la justícia tres països europeus i la consciència de ser observats per la Justícia Europea.









L'estrada de l'esquerra l'ocupaven les nombroses defenses dels acusats i a voltes tenien els tenien asseguts en una segona filera per coordinar-se millor amb les seves defenses, suposo. A l'estrada de la dreta hi estaven instal·lats, primer dos membres del ministeri fiscal presents per parelles, dels quatre assignats, a la seva esquerra dos lletrats de l'advocacia de l'Estat, i curiosament dos lletrats més del partit polític VOX. Aquest fet, que és legal, fa reflexionar al respecte. Tots els partits polítics podrien ser-hi??. Un cop més tenim una legalitat moltes vegades incomprensible, per dir-ho d'una manera suau. Els representants de VOX són dos polítics que han estat en els medis de comunicació, amb ocasió de les dues eleccions recents, és això possible, que en períodes electorals certs candidats tinguin palestra judicial en funció dels seus interessos?? Els familiars, convidats i públic tenen únicament sis fileres, cosa que produïa certes compressions.


La sessió núm. 29 fou d'interès limitat en el seu contingut, al matí fou un degoteig de declaracions de diversos cossos policials, en concret nou policies nacionals, cinc agents de la guàrdia urbana de Badalona i set mossos d'esquadra. Entre els policies nacionals que van declarar hi havia l'instructor de l'acta policial del districte de les Corts i de Sabadell, així com la del districte de Sarrià-Sant Gervasi.


A la tarda declararen dos policies nacionals que van intervenir a l'escola Can Vilumara de l'Hospitalet de Llobregat. Els agents han descrit els problemes per poder accedir al centre, per les dues-centes persones que diuen que hi havia concentrades a la porta, entre elles, l'alcaldessa Núria Marín, i afirmen que va increpar als agents. Diuen que els manifestants els van barrar el pas i que, en el tancament d'una de les portes, van enganxar el peu d'un dels agents. Aquesta és la qüestió que la fiscalia volia que quedés clara a la sala. Però curiosament l'agent ferit hi ha tret importància.


Qualsevol espectador podia observar el següent:


-La coincidència terminològica dels policies nacionals, cosa que traspuava un alliçonament previ per part de les fiscalies al respecte. Era impossible que es repetissin els mateixos termes i expressions sense una coordinació prèvia.


- Les preguntes de la fiscalia eren repetitives, seguint un patró definit i les respostes dels testimonis patentitzaven les diferències culturals pròpies dels testimonis i les diferències castellanes-catalanes. Tot plegat, en certs moments, es produïen somriures i comentaris en les defenses, que podíem observar els assistents.


- El tracte del president Carmena als testimonis era molt diferenciat. Els policies sense graduació eren tractat com números i amb un cert menysteniment, en canvi els oficials eren tractats amb més respecte. Curiós.


- El desinterès de VOX, en tota la jornada, en preguntar als testimonis. No tenia interès mediàtic, evidentment, i per tant no servia als seus interessos.


- També era sorprenent que els advocats de VOX eren saludats per tots els policies nacionals i alguns funcionaris als passadissos. També es feien fotos amb alguns llobatons, molt joves, que dins i fora de l'edifici els esperaven.


Al voltant de les 11.00 h, en un cert moment, Marchena va demanar desallotjar la Sala, "porque Paco ha tenido un problema", fora ens vàrem assabentar que l'anomenat Paco era un tècnic, present a la Sala, que gestionava els sistemes multimèdia i que havia tingut una lleu lipotímia.


Al migdia es va fer un recés, en aquest moment els acusats podien parlar breument amb els assistents i vaig tenir oportunitat de parlar cinc minuts amb l'H.C. Josep Rull, el meu darrer Conseller, el vaig veure més prim i amb un molt bon estat d'ànim. Els seus comentaris traspuaven la seva fermesa i em va presentar a en Jordi Cuixart. Per la meva part li vaig regalar un llibre etern "Les Meditacions" de Marc Aureli, clàssic de l'estoïcisme i crec molt apropiat per la seva situació de captiveri.


En la sala d'espera dels acusats, al fons en una cantonada, el M.H. Oriol Junqueres era assegut en una tauleta on despatxava amb col·laboradors i visitants. Em va sorprendre la naturalitat de tot plegat, afortunadament amb un cert grau de civilització dins d’una justícia injusta.


Al pati central, ple de tarongers, els acusats no empresonats, podien departir amb els assistents i vaig aprofitar per parlar amb el HC. Santi Vila, el meu penúltim Conseller. El vaig veure com sempre, és un exclòs pel seu perfil equidistant cosa molt pròpia del seu esperit empordanés. Vaig fer una mica de prospectiva amb ell, en el sentit de fer un calendari ficció. Si la pena és reduïda, de vuit anys per exemple, i si la tercera part del compliment de la pena comporta la llibertat condicional, i no ho canvien, podem imaginar que per Nadal 2019 podien ser alliberats. Aquest escenari ens va animar als dos, de fet es tractava d´aportar esperança a un acusat no empresonat en el seu patiment.


Al voltant de les 14.00 h, Marchena determina el recés per dinar.


La tarda fou un calc del matí sense més.


Les meves reflexions més enllà de les pròpies de la sessió.


1.- Aquest judici és una mostra evident de la instrumentació política de la justícia per part dels partits espanyols de dretes. Fet fonamental. És patent que el poder executiu espanyol és incapaç d'enfrontar les reivindicacions catalanes desde sempre i utilitza el poder judicial com escut de defensa, fent desistiment de les seves responsabilitats polítiques i constitucionals.


2.- El poder Judicial ha evolucionat, des de la transició democràtica, a una velocitat menor que la d'altres poders. És farcit de cognoms notoris en la dictadura i el seu tarannà els identifica. Aquesta mentalitat encara és incrustada en l'ordenament jurídic vigent, Constitució inclosa, i orienta les accions que él TSE ha portat a terme. La principal, l'empresonament preventiu dels acusats. Es tracta de fer-els-hi pagar d'avançada pena de presó. Això serà, molt probablement, condemnat per la justícia europea, però serà massa tard.


3.- La Constitució Espanyola està en qüestió. Les seves regles s'han de canviar. El ministeri fiscal, per exemple, no ha de dependre del Ministre de Justícia, Europa ja ho ha advertit a l'Estat Espanyol dient que, tot respectant la sobirania espanyola, com a mínim les instruccions que es donin al ministeri fiscal siguin per escrit. Hi han molts altres fets de la justícia espanyola que no són propis del s.XXI.


Reflexió final:

De fet es confirmen les meves conviccions. Europa és l’única sol.lució per Catalunya, en cas contrari abans de 80 anys tornarem a aquest edifici.





Tempus Fugit.


JMC/12.06.2019