dissabte, 29 de novembre del 2025

PUJOL i JO.

PUJOL i JO.

He manllevat aquest títol d'un recent llibre (2/2025) de Txema Seglers, sobre la inexhaurible figura del molt honorable president Pujol i la seva època. Es tracta d'un conjunt de 27 testimonis coetanis que reflecteixen el que el subtítol expressa clarament "Les cares i les creus de l'home que ha transformat tot un país".

Molts cops a les famílies tenim persones i personatges que estan sovint lluny, però a la vegada estan sempre presents a les converses, donat que són referents opinables, i sovint controvertits, que decanten consciències en els més diversos sentits.

En Jordi Pujol i Soley és un d'aquests familiars que durant vint-i-tres anys, com a President de Catalunya, i molts anys abans i després, fou un referent quotidià, i que ens ha influït a tots i totes, estan presents principalment en la realitat de la nostra democràcia del s. XX-XXI.

Pujol ha sigut, i és, un dels personatges que més han conformat la Catalunya moderna, potser el principal. Tota la seva vida ha estat un gran creador de relat, com es diu avui, la herència italiana de "il discorso".

Ha sigut qui connectava més íntimament amb les essències nacionals dels catalans que l'escoltaven. Si som mínimament equànimes, cal reconèixer que ha teixit un imaginari col·lectiu molt influent respecte que és la nació catalana i què és ser català.

Si el general De Gaulle va tenir el seu Mitterrand, el president Pujol, a escala, va tenir el seu "alter ego" en el President Maragall. Dues cares de la moneda de què és ser català. Ambdós resisteixen a hores d'ara els estralls de la seva edat, encara que es porten uns deu anys. Hi ha una fotografia antiga on Pujol, a la platja i amb cabells, porta de la mà un nen, en Maragall, amb un cubell de sorra i una pala. Aquesta dualitat, més que maniqueisme, ha sigut una gran benedicció per l'equilibri de Catalunya. És propi d'un gran país.

Pot ser que la síntesi més afortunada podria ser: "La Barcelona de Maragall està basada en les obres, la Catalunya de Pujol, en l'esperit". Tota síntesi és sempre parcial, per necessitat, però tracta de ser aclaridora per reduccionisme. És sols l'octau d'iceberg, sí, però és el que sura més equilibradament.

És inevitable referir-se a la confessió i a "la deixa". Això, per simetria, vol dir en positiu que la resta de la seva petjada és difícil de discutir. De fet, si ho mirem amb ulls molt cristians, la seqüència és clara: el martirologi inicial (Tagamanent, fets del Palau, presó, pintades pel país Pujol=Catalunya, etc.), la sorpresa del seu accés el 1980, no previst, a la presidència de la Generalitat (Felipe González, murri, ja ho havia pronosticat, "Raventós es una buena persona"), l' obra de Govern laboriosa i continuada (tot calia i tot estava per fer), el seu regnat de sis eleccions guanyades aclaparadorament al principi, i el relleu dels que ocupen el Palau.

A aquest relat li mancava l'expiació cristiana dels pecats, aquesta va arribar l'estiu del 2014 (el 25 de juliol). Una història gairebé bíblica en un sentit cristià.

Des d'un punt de vista territorial nacional era un nacionalista català integral. Ja des dels seus escrits inicials dels anys 1980 i abans, deia: "Les ciutats hanseàtiques són ciutats poderoses, sense rerepaís, però no són un país". Això guia el seu discurs i les seves accions, cosa que des de l'Estat espanyol genera una admiració soterrada (quan dissol la Corporació Metropolitana, el 1987, a la "Administración General del Estado" invoquen: "que cojones tiene este Pujol").

De fet, la seva és una visió parcial i reduccionista de les ciutats alemanyes, modernament totes han desenvolupat la seva àrea metropolitana, de fet l'Àrea Metropolitana de Barcelona és recreada el 2010, constatant-ne que els problemes moderns de les ciutats tenen un abast regional que supera els límits territorials de les ciutats, si són capitals especialment.

Aquesta és una realitat que, per exemple, avui constatem en el cas Valencià davant de la catàstrofe DANA. Si existís una àrea metropolitana de València, per ineficient que fos, hauria fet polítiques hidràuliques suficients que haurien reduït l'abast de la desgràcia, ben segur.

Però la seva autoritat la malmet en alguns casos. El problema endèmic del nombre de municipis i entitats municipals descentralitzades, el mapa municipal, que el coneix perfectament.

Encarrega a un Lord - Miquel Roca i Junyent - un informe que li diu el que és evident, que amb més de 1000 ens municipals locals (947 municipis i més de 63 entitats municipals descentralitzades), no es pot tenir ni eficàcia, ni eficiència territorial.

Dinamarca, un país dimensionalment semblant a Catalunya, redueixen el seu mapa municipal a 600 municipis i després a 300. L'informe Roca va a un calaix sense més ni més, perquè no toca, i el nombre de municipis continua incrementant-se encara avui.

Ell, Pujol, amb la seva immensa autoritat a l'època, podria haver canviat a l'administració local del país per sempre, Diputacions incloses, i el País seria un altre. Posteriorment, ningú ha tingut prou autoritat per enfrontar-se el problema.

En el primer quart de segle fundacional de la Generalitat actual, es van forjar les estructures administratives del país. Prat de la Riba hauria tingut un altre instint, però en Pujol no hi creu. Si es vol forjar un país, el primer pas seria dotar-lo d'una administració distinta de la clònica de l'Estat, aquest desafiament no li interessa. En canvi, en la Sanitat que si li interessa -deu ser que és metge de formació- instrumenta un sistema publicoprivat exitós i exemplar mentre els equilibris demogràfics funcionin. Si sap atacar problemes difícils, però sols els que entén de primera mà, gairebé intuïtivament.

El president Pujol i la seva petjada és insondable i encara vivim de les seves idees reeixides o no tant, però, sí Cambó i Prat de la Riba destaquen en la primera part del s. XX, Pujol és una figura clau i protagonista en els darrers cinquanta anys, conjuntament amb el president Maragall.

Finalment, encara que vaig comunicar-me poc amb el president Pujol, sovint m'enviava al seu cunyat, el conseller Antoni Subirà i Claus, que jo coneixia ja de la meva època del centre de càlcul de la universitat politècnica. Venia ell, i li explicava detalladament que fèiem a l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Suposo que aprovava l'examen, ja que no em cessaven, sense ser de CiU. En els pocs contactes personals, Pujol, sempre va ser proper i amable, tot dient: "vostè, faci, faci", que jo compartia i agraïa.


TEMPUS FUGIT. (943) setembre 2025













dissabte, 15 de novembre del 2025

ESPAÑA

ESPAÑA

És ben conegut que els historiadors hispanistes de referència més significatius no són només els mateixos espanyols, sinó que han de compartir protagonisme amb molts de forans. A més, entenen com a història contemporània aquella que ja ha adquirit prou perspectiva temporal per ser analitzada, i no pas la coetània. En canvi, en altres països es fa història dels temps presents o molt recents.

Recentment (2023), Michel Reid ha publicat un llibre que podríem qualificar d’“història periodística”, amb un títol clar i contundent: ESPAÑA.

Corresponsal del prestigiós diari conservador The Economist a Espanya durant cinc anys, Reid parteix de la seva posició privilegiada per connectar amb testimonis valuosos, que va identificant al llarg del llibre.

L’autor explica el seu primer contacte amb Espanya, l’any 1971, quan «España era un país mucho más pobre que el Reino Unido», però que, malgrat tot, el va captivar i li va donar una gran sensació de llibertat.

Res de nou, doncs, ja que Espanya ha estat vista sovint com un lloc exòtic i decadent, com ja testimoniaren: Dumas, Said, Mérimée, Bizet, Gautier, Ford, Hemingway, Orwell, Borkenau i tants d’altres.

Tanmateix, els catalans solem percebre aquesta mirada com si es referís sempre a un país aliè.

La visió externa pot semblar-nos més equilibrada, encara que no sempre ho sigui. La tardor del 2017, amb el referèndum, la DUI i l’empresonament dels dirigents catalans, fou considerada un conjunt  d'actuacións incomprensibles pels comentaristes britànics i nord-americans. Des de l’Orwell, Catalunya ha ocupat un lloc en la imaginació romàntica com a nació oprimida: no exactament com la Grècia sotmesa als otomans cantada per Byron, però en un sentit semblant.

Es reconeixia, alhora, que la democràcia espanyola era tendra. El Times, el febrer del 2019, escrivia: «Els fantasmes de la guerra civil ronden una España destrozada por Catalunya». Aquesta és la dualitat: país exòtic, d’una banda, i país europeu forçat a ser-ho, de l’altra.

Simplificant, els observadors externs ens veuen immersos en una batalla interna permanent, sense solució aparent, entre les nacions diferents que conformen Espanya o la idea d’un tot uniforme. Un vell dilema aristotèlic en el qual encara ens trobem atrapats.

Michel Reid es pregunta si l’èxit econòmic i social de la democràcia espanyola no hauria d’haver esmorteït el sentiment nacional català (i d’altres nacions ibériques), i per què no ho ha fet. Llavors, el periodista deixa pas a l’historiador quan afirma: «La història no determina com pensem en el present, però sí que hi influeix poderosament».

La Transició espanyola, des de 1975 fins avui, és considerada, amb raó, el període d’estabilitat més llarg de la història moderna i contemporània d’Espanya, especialment en comparació amb el passat.

En els 163 anys, des de 1812 fins a 1975, Espanya va viure sis constitucions diferents, set pronunciaments militars reeixits, quatre abdicacions reials, dues dictadures militars i quatre guerres civils: un currículum desertitzador per a qualsevol país. Per això el Times parla de «fantasmes» quan es refereix a l’estabilitat de l’Estat espanyol.

En la història recent hi ha un punt clarament identificat: el 2003, sota el president Aznar. Les seves reformes econòmiques lliberals van ser determinants per complir els requisits d’entrada a la UE, però la seva alineació amb els EUA a la guerra de l'Iraq fou un error clarament impopular. El punt clau, però, va ser l’oportunitat perduda quan, en renunciar a un tercer mandat, no va impulsar un canvi constitucional que limités a dos els mandats polítics de reelecció. Aquesta reforma —juntament amb el vot directe per circumscripcions i la transparència en el finançament dels partits— hauria aproximat realment Espanya a les democràcies anglosaxones.

Tot i la desconfiança històrica dels ciutadans espanyols envers ells mateixos, els números econòmics parlen per si sols. El 1986, la renda per càpita era el 68% de la mitjana comunitària; el 2007 ja era el 90% de la UE-15, i avui, amb la UE-27, és del 92%, malgrat la caiguda provocada per les incorporacions d'altres països amb menys renda, i la COVID.

Els problemes actuals de 2025 ens semblen irresolubles, però dins el segle XX tenim exemples de superació. Del 2000 al 2008, la població espanyola va créixer de 40 a 45 milions d’habitants, amb un ritme de construcció de 700.000 habitatges anuals.

Ara, davant un creixement de 80-100.000 habitants per any a Catalunya, ens sembla impossible crear prou habitatge. Però recordem que entre 1981 i el 1983 es van construir més 92.000 habitatges a Catalunya.

Potser cal que algú de fora ens recordi què va passar fa tan poc temps.

Certament, convé recordar també que la construcció va arribar a representar el 12% del PIB, quan a Europa la mitjana era del 5%, i aquest excés encara arrossega conseqüències. Sempre el fet pendular de la història peninsular.

Avui, Espanya i Catalunya dins seu, creixen sostingudament per sobre del 3% anual i lideren Europa en aquesta senda de creixement. Per això cal repassar la història recent, recordar els excessos i apostar per invertir en futur del bo: infraestructures necessàries i coneixement avançat que ens facin forts.

Un historiador espanyol de llarg recorregut, en Santos Juliá Díaz, ho sintetitzava essencialment: "Demasiados retrocesos" 

Llibres com el de Michel Reid ens ajuden a reflexionar-hi.


TEMPUS FUGIT (894) – maig 2024