LA NOSTRA DEMOCRÀCIA LIBERAL EN PROBLEMES
Realment, l’extrema dreta nord-americana està exportant la seva supremacia incondicional en els EUA a la resta del món, i amb aquesta actitud superba i feixistoide avança cap al seu cant del cigne abans de morir.
Fem servir les paraules precises amb sentit. Superba és el seu comportament quotidià en les seves relacions internacionals, amb intromissions desvergonyides i fora de qualsevol norma d'educació entre estats. I feixistoide es pot percebre amb la promoció d'escamots armats que desfilen per les ciutats. Antonio Scurati en els seus llibres sobre el feixisme italià ho descriu patentment.
La imposició dels seus mandats, de manera autoritària, fa que el món es rebel·li contra aquest autoritarisme, que no fa més que assemblar-se al dels altres actors autoritaris globals i menystenir la democràcia tal com Europa la concep.
Si la seva aposta és que els EUA poden sotmetre el món sencer, al segle XXI, la tenen perduda amb tota seguretat, esperem.
Som davant un canvi d’època que es concreta en la fi de la “pax americana”, fruit de la seva victòria planetària a la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació ha durat vuitanta anys, i l’administració Trump n’està precipitant el final.
De fet, ja el 1956 es va iniciar una amalgama de líders mundials (Nasser, Tito, Nehru i alguns altres) que van crear el Moviment dels No Alineats. Aquesta organització internacional agrupava 118 estats l’any 2008 (amb 17 estats i 9 organitzacions internacionals més amb estatus d’observador), que es definien com a “no sentir-se alineats ni a favor, ni contra cap gran potència mundial”.
Però aquell nucli inicial no tenia un lideratge clar, i als anys cinquanta el món encara estava immers en la reconstrucció dels estralls de la guerra, sense prou múscul econòmic ni globalització consolidada.
Avui, 2025, la recent cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) ha confirmat la seva conversió en la major organització política, econòmica i de cooperació del planeta (40% de la població mundial, 25% del PIB i 80% de la superfície d’Euràsia). La integren la Xina, Kazakhstan, Kirguizstan, Rússia, Tadjikistan, Uzbekistan, l’Índia, el Pakistan, l’Iran i Bielorússia, entre molts altres observadors.
Això configura un inici d'eix, de facto, Xina-Rússia-Índia. On han quedat les declaracions i els embargaments d’Europa contra Rússia per la guerra de Crimea?
Aquesta situació hauria de fer reflexionar els països europeus sobre el nostre futur, sota la màxima llatina: "si vis pacem, para bellum". Calen ja tropes europees sobre el terreny a Ucraïna.
En termes econòmics, només cal examinar l’Índia, una economia dels OCS en desenvolupament avançat, amb 1.451 milions d’habitants (ja ha superat la Xina, 1409 milions, el 2024) i un PIB de 4 bilions de dòlars (Espanya: 1,8 bUSD). A més, és un país de llengua anglesa, amb universitats que graduen més de 250.000 enginyers l’any. Tot i que encara està lluny d’Occident, els indis ja han colonitzat el lideratge de les grans tecnològiques nord-americanes, i aviat s’aproximaran a Europa. Generen el nombre més gran de superdotats, en llengua anglesa, del món.
Tot el que hem dit fins ara només és una aproximació al contorn de la situació en el segon quart del segle XXI.
El que realment importa és: la cultura política global
Creiem en allò que hem construït: la igualtat de les persones en termes democràtics, l’habeas corpus, la separació de poders, el govern de les majories amb respecte de les minories, la igualtat d’oportunitats socials, l’anivellament econòmic via fiscalitat…
Tot això ha definit la nostra societat occidental actual, d’arrel judeo-cristiana, als segles XX i XXI.
Però aquest model s’està exhaurint.
La ineficiència del rigorós respecte a les identitats estatals, via les regles d’unanimitat, està paralitzant l’acció política europea.
Els interessos creats i les estructures existents, fan impossible una potència militar europea real. Què fem amb 27 exèrcits distints i un amic americà que no és un amic real?
Els interessos econòmics xoquen amb la resistència a una fiscalitat comuna, base d’una economia sana i connectada, mantenint 27 illes fiscals. I els paradisos fiscals existents a la mateixa Europa.
Una política FRONTEX que és només declarativa, sense potestat legal ni instruments reals de defensa fronterera.
L’absència de polítiques migratòries comunes: no hi ha plans de visats conjunts ni cap implementació d’un sistema de visats com l’ESTA d'accés als EUA.
Una ciència i unes humanitats fragmentades i amb poca integració massiva, un punt que havia estat fortalesa d’Europa i que avui s’esvaeix.
I així podríem continuar.
Nosaltres, amb un individualisme d’arrel cristiana, ens confrontem amb visions d’arrel oriental (per exemple, budista), on la societat és tant o més important que l’individu. Això, a l’hora d’implementació política, implica una gran eficiència operativa.
Un exemple concret: la visió xinesa d’“un país, dos sistemes” de Deng Xiaoping respon a un pragmatisme respectuós, d’arrel confuciana, que busca l’harmonia social. Es tracta de conciliar l’autoritarisme polític, que conecta amb el Mandarinat, amb la prosperitat capitalista del mercat. Aquesta és la diferència fonamental respecte a la nostra política cristiana-liberal, centrada en la concentració del capital privat sense límits.
Per això s’entén que la Xina tingui un PIB de 18 bilions de dòlars (2024), mentre l’Índia, amb una població similar, es queda en 4 bilions. L’evolució del PIB xinès per habitant és igualment significativa: de 823 dòlars l’any 2000 fins a 12.303 dòlars el 2024.
Naturalment, tots coneixem els fets autoritaris de la invasió del Tibet (1950, com a compromís de Mao Zedong) o l’actual persecució del fonamentalisme religiós musulmà al Xinjiang. Tot és cert, i contrari a les nostres conviccions, però és molt eficient en termes de la construcció nacional xinesa.
La “invasió” demográfica xinesa i índia d’Europa és només qüestió de temps. Tenen poblacions més grans, més joves, amb la força i les ganes de l’immigrant, i sobretot amb més capacitat de formar comunitats compactes i sòlides, que les comunitats individualistes d’Occident.
Tenim símptomes de decadència més que de dificultats, i això hauria de preocupar Brussel·les i esperonar-nos a la formació d’un Estat europeu ferm.
En cas contrari, la nostra civilització serà substituïda, com ha passat tants cops a la història (Vegeu Toynbee).
TEMPUS FUGIT (952) — setembre 2025