DAVANT DEL DOLOR DELS ALTRES
He manllevat aquest títol del llibre homònim de Susan Sontag (1933–2004), escriptora referent en tants àmbits, i a qui alguns trobem a faltar profundament.
La notícia tràgica d’aquest estiu, entre d’altres, és l’esgarrifosa xifra de més de 60.000 morts assesinats a Gaza, i la ignominiosa actuació de l’exèrcit israelià i el seu executiu contra el poble Palestí. Veiem per televisió com disparen sobre cues famolenques que esperen aliments. Això s’assembla massa al tracte que els nazis van infligir als jueus durant l’Holocaust. Estem davant d’un holocaust Palestí.
De fet, en una entrevista televisiva a un colon sionista davant de la pregunta sobre que li sembla la massacre de la població Palestina a Gaza, va contestar: "però, si són animals¡¡". Aquesta deshumanització implícita en la resposta és la mateixa que la que va justificar la decisió nazi per la solució final coneguda com a Holocaust. Es tracta de la mateixa idea, exactament, que es va formalitzar a la conferència de Wannsee, als afores de Berlín, el 20 de gener de 1942, entre alts funcionaris nazis i dirigents de les SS que va decidir "la solució final".
Deshumanitzar l'adversari és el primer pas per qualsevol pogrom o genocidi. Aquest és el cas d'avui a Palestina.
El poble jueu —del qual molts dels seus membres ens han il·luminat el món, i en som deutors: Einstein, Freud, Marx, per citar-ne només tres del segle XX— es comporta ara com ha denunciat històricament que el món s’havia comportat amb ells.
Per què?, Per què passa, i pot passar, això? És incomprensible per a qualsevol observador neutral que aquesta situació es repeteixi avui, com ja s’ha anat repetint des de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948. La història és coneguda: les 67 paraules de la Declaració Balfour incloïa, textualment, la necessitat de respectar els drets del arabs palestins anomenats com “non-Jewish communities in Palestine”, i s’adreçava a la Federació Sionista, no al conjunt del poble jueu. Potser en aquell moment els termes semblaven sinònims, però no ho eren, ni ho són ara.
De fet, era una transacció política a canvi del suport financer jueu/sionista a l'esforç de guerra anglès, i lord Rothschild era el destinatari.
Avui, juliol de 2025, el govern britànic reacciona davant del esgarrifos genocidi diari anunciant que, si no s’atura, reconeixerà l’Estat Palestí el setembre vinent. Faran 108 anys des de la Declaració. 108 anys.
Però no abordem encara la qüestió essencial: per què la societat —no només occidental, sinó global— no reacciona amb contundència davant de l’Estat d’Israel?
Hi ha diverses raons implicites. La primera, la potència cultural jueva arreu del món. N’hi ha prou amb passejar pel Baix Manhattan o pels carrers 40-60 de Nova York per percebre que és, de facto, la primera ciutat jueva del món: més de dos milions de jueus censats entre 8,3 milions d’habitants (de fet són el 15% de la població jueva a tots els EUA). Són una minoria amb una influència majoritària total, tant econòmica com religiosa, en el cor del poder nord-americà. Fins i tot les famílies de diversos presidents nord-americans estan emparentades amb jueus practicants i sionistes compromesos.
La segona, i més important: les finances nord-americanes estan en mans sionistes —més enllà del fet religiós. I, com han sostingut alguns dels historiadors més destacats, l’economia s’ha imposat a la religió i a la política, i governa sense escrúpols.
Els sociòlegs van determinar que, per implementar la “solució final”, el nazisme va començar deshumanitzant el poble jueu i d’altres col·lectius, identificant-los com a animals. Així, els podien sacrificar com si fossin caps de bestiar en camps de concentració on es va industrialitzar l’assassinat massiu.
La condició humana avança, és més conscient i més intel·ligent que mai. Però encara té por d’enfrontar-se al seu passat quan aquest és fosc i dolorós. Europa, encara en fase tendra de formació política, no ha estat capaç d’enfrontar-se a l’Estat d’Israel. I, tanmateix, és l’única esperança dels palestins.
Els Estats Units consideren Israel com el seu estat número cinquanta-u, a tots els efectes, cosa que els invalida com a garants dels drets humans palestins. A més, geo-estratègicament els hi és molt útil com a falca a l'Orient Mitjà, per dominar a la preponderancia arab, desunida, i que està als seus peus i ordres.
Susan Sontag, en el seu assaig sobre el dolor dels altres, ho deixa ben clar: "la compassió no és acció. Mirar no és intervenir. Però si no mirem, si apartem la vista, deixem de ser humans.". Afegiria, " i si no intervenim, també".
TEMPUS FUGIT. (744) Juliol 2025.