COM GOVERNAR UN PAÍS. GUIA ANTIGA PER A POLÍTICS MODERNS.

Sempre els clàssics ens il·luminen.

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou un gegant del pensament i de la política de tots els temps.

Ens ha arribat un breu assaig - Montaigne encara trigaria 1.700 anys a aparèixer-, titulat "Com governar un país". Guia antiga per a polítics moderns, sobre el govern de les Nacions, o la “governança”, com es diu ara.

El panegíric més reeixit sobre aquest text prové probablement de John Adams, segon president dels Estats Units (1735-1828), que va afirmar:

“És com si, en llegir cada pàgina, estigués llegint la història de totes les èpoques i nacions, i sobretot la dels darrers quaranta anys del nostre estat. N’hi haurà prou de canviar els noms perquè tot el que s’hi explica sigui aplicable a nosaltres.”

Podria signar-se avui.

Ciceró fou un escriptor prolífic, del qual, miraculosament, s’han conservat molts textos: tractats, reflexions generals i cartes personals. Sempre el jutgem amb la distància dels segles, i això comporta un gran risc de distorsió. Així i tot, podem afirmar que era un home conservador, per la època, que propugnava més l’enteniment que no pas la confrontació, fet que el fa intemporal per equilibrat. Les seves reflexions conserven plena vigència perquè incideixen en l’arrel de la condició i l’actitud humana.

Podem sintetitzar deu dels seus “consells” o aforismes sobre el govern. Són realment universals i intemporals, però alhora connecten directament amb la realitat de cada època:

1. Hi ha lleis universals que regeixen la conducta i les relacions humanes.

Ciceró era creacionista; la teoria de l’evolució encara era molt lluny. Els déus dictaven les lleis, i amb elles, els drets i llibertats dels homes. Haurem d’esperar fins a 1948 per veure una declaració universal de drets humans laica, tot i que la Declaració d’Independència dels EUA (1776), redactada per bons lectors de Ciceró, ja introduïa aquests conceptes que s'han fet universals:

"We hold these truths to be self-evident: that all men are created equal; that they are endowed by their Creator with certain unalienable rights; that among these are life, liberty and the pursuit of happiness…"

2. La millor forma de govern és la que es basa en l’equilibri dels poders.

Fins a Montesquieu (1748), no s’articula plenament la divisió de poders, però Ciceró ja advertia que cal disposar-ho tot de manera que “el poder limiti el poder”. Un principi fins i tot més avançat que el del mateix Montesquieu. D’aquí deriven els famosos contrapesos de la democràcia nord-americana.

3. Els qui governen haurien de tenir un caràcter propi i una integritat excepcionals.

Ciceró exigia als governants valor, capacitat i determinació. Avui, aquestes qualitats escassegen. El valor s’ha disfressat de prudència; la capacitat, substituïda per l’adoctrinament via consignes; i la determinació, reemplaçada per l’obediència a l’aparell de la jerarquia del partit. Per això, l’exigència ciceroniana resulta gairebé inexistent en la nostra realitat política, amb honroses excepcions.

4. Cal tenir a prop els amics i encara més a prop els enemics.

Una sentència que s'ha transformat en clàssica. En primer lloc, implica respecte per l’enemic: no subestimar ningú, ni persones, ni nacions. La història ho demostra: El Vietnam contra els EUA, Afganistan contra Rússia i EUA, Ucraïna contra Rússia, avui. També vol dir que cal observar de prop l’adversari, per reduir el risc de menysteniment o sorpresa. Tot el contrari de la prepotència i l’orgull de molts.

5. La intel·ligència no és cap defecte.

Des d'Adlai Stevenson, cap polític realment brillant ha estat candidat a la presidència dels EUA (1952,1956). La intel·ligència política ha estat relegada darrere l’astúcia i les navallades. Els intel·lectuals desperten sospites: hi poden entendre massa. El resultat??, discursos buits, sovint incoherents i sovint també incomprensibles. Ciceró, una vegada més, apunta al cor del problema.

6. Per obtenir resultats, cal fer concessions.

Els catalans som titllats sovint de pactistes. Som ciceronians en això. Pactar és senyal de respecte a l’adversari. Ara bé, Ciceró advertia també que no sempre convé cedir: a vegades, el pacte pot ser percebut com una feblesa i portar-nos a una desfeta majúscula. Tenim molta experiéncia.

7. No s’han d’augmentar els impostos si no és absolutament necessari.

Més actual, impossible. Al segle I aC, ja deia que la funció d’un govern és garantir primer que el ciutadà pugui conservar el que és seu, més que redistribuir la riquesa. Una visió avui molt conservadora, però també afirmava que la concentració extrema de riquesa era perillosa. L’Estat, conclou, ha de vetllar per un equilibri entre els qui tenen i els qui no.

8. La immigració enforteix un país.

Roma va créixer integrant pobles sencers. Cinc emperadors —Trajà, Adrià, Marc Aureli, Máxim  i Teodosi— van néixer en els seus orígens a la Hispània romana. Avui, un català no sera mai president del Govern avui, ni President d'Espanya si fóssim una república. A més, els esclaus intel·lectualment dotats podien assolir la llibertat i posicions de poder. Una societat meritocràtica, en part, que veia en la diversitat una font de fortalesa. Avui és d'actualitat total.

9. Mai no s’ha de començar una guerra injusta.

Què és just o injust? Antiga qüestió. Però Ciceró defensa que la guerra només s’ha d’emprendre en defensa pròpia o de l’honor de la nació. Una visió noble, sí, però avui sovint ignorada en favor d’interessos econòmics o geoestratègics.

10. La corrupció destrueix les nacions.

Sigui quina sigui la seva forma, la corrupció corromp la comunitat. Avui, juliol del 2025, veiem com el president dels EUA manipula els mercats amb declaracions per beneficiar interessos privats. Això incita al descontentament, que pot derivar en còlera i eventualment en rebel·lió. Els efectes dels mals morals poden trigar, però sempre arriben.

I no parlem de la situació Espanyola que no tenim espai per tractar...

Epíleg. Una anècdota antològica.

Ja entrat en la vellesa, Octavià —convertit en l’emperador August— va veure un dia el seu net llegint una obra de Ciceró. El noi, espantat, va intentar amagar el llibre, atès que Ciceró havia estat condemnat a mort per ordre del seu avi. August, però, va agafar el llibre, en va llegir un fragment i li va tornar tot dient: “Un home savi, fill meu; un home savi i amant de la seva pàtria.”

Un altre testimoni històric que ens sembla contemporani és del germà petit de Ciceró, Quint Tul·li. En el 64 aC. va escriure al seu germà un breu tractat sobre com presentar-se a les eleccions al Consolat. Poc podia pensar-se que aquest document passaria a la posteritat, no sols pel seu valor intrínsec, ans per la sorprenent actualitat dels seus encertats consells, més enllà d'altres consideracions ètiques. 

Els nostres polítics llegeixen Ciceró??. No ho sembla. Però caldria. I potser un altre gall ens cantaria, com diu la saviesa popular.

TEMPUS FUGIT

(992)

P. S. Aforismes extrets de l’edició "How to Run a Country", Princeton University Press, 2013.

CINISME FISCAL GLOBAL.

La cancellera Merkel (2005–2021), amb el seu ministre d’economia copilot Wolfgang Schäuble, va ser el rostre visible de les polítiques d’austeritat europees que, avui, només quatre anys després, han canviat radicalment. Només quatre anys!

Els EUA, com a punta de llança de les polítiques econòmiques globals, han aprovat una llei pressupostària —la Big Beautiful Bill, de lectura obligada, encara que sigui parcial, (https://www.congress.gov/bill/119th-congress/house-bill/1/text)— que esmicolen les normes i criteris vigents fins ara, i aboca el país a un deute del 124% del PIB l’any 2034.

Al Regne Unit, el govern laborista s’ha hagut d’empassar el seu pla d’ajust; a França, amb un dèficit del 5,8% i un deute del 112%, s’ha engegat un programa d’austeritat social que podria fer caure l’executiu. El Japó, amb un deute del 250% del PIB, es troba immers en una crisi política profunda sobre aquesta qüestió.

Alemanya, primer actor del drama de l’austeritat, ara —fins i tot modificant la constitució— emet 850.000 milions d’euros en bons amb un ampli consens parlamentari, verds inclosos. El deute, abans maleït, ara és beneït.

Què està passant amb aquest canvi copernicà respecte al deute públic mundial?

I encara més greu: mirant enrere, què li diem al poble grec, que va ser escarnit i martiritzat pel seu dèficit fiscal?

Es donen dues raons —totes, en el fons, conjunturals- , la guerra d’Ucraïna i la inestabilitat provocada per les polítiques MAGA dels EUA. Són suficients per justificar un canvi de criteri tan essencial en l’economia global?

Hem decidit, a través dels que hem votat, que volem créixer a través del deute. Decisió essencial, tenint en compte que volem créixer més del que permet la mateixa productivitat, que era el motor econòmic tradicional. Però això no és suficient: l’economia de mercat ha estat superada pel capitalisme pur i dur.

Un exemple: els butlletins militars exposen que el complex militar-industrial exigeix un creixement sideral. Vegem-ne un cas concret: el bombarder estrella B-21 Raider, amb característiques úniques, costa 2.000 milions de dòlars per unitat. Ja se n’han construït 24, i la indústria en vol fabricar-ne 200 més, abans del 2030.

L’administració Trump ha impulsat un pressupost de defensa rècord de 850.000 milions de dòlars per al 2025, però ja no es poden fer més retallades ni generar més deute per finançar nous bombarders, cúpules de ferro, portaavions, etc.

Tanmateix, la indústria militar-tecnològica reclama dos bilions més fins al 2032. Trump els diu: “Jo no els tinc, però us aconseguiré més diners que pagaran els europeus diletants, comprant-vos armes sofisticades”, i amb aquesta proposta viatja a Brussel·les.

Aquest és el drama del món: el dilema del creixement més enllà de la productivitat (IA, tecnologies robotiques, ciències de la vida, computació quàntica, etc.), ja que aquests sectors tenen un període de maduració massa lent per satisfer les apetències de Wall Street.

Paul Krugman, premi Nobel d’Economia (2008), ho va definir brillantment: el govern federal dels EUA és com una “asseguradora amb exèrcit”, i els bons del tresor són les pòlisses d’assegurança de governs aliats, institucions i particulars de tot el món, que sempre seran defensades per la flota nord-americana i els seus 11 portaavions desplegats —i tres més en construcció.

Krugman simplifica, però encerta. Fiscalment, diu, els EUA només tenen quatre grans partides: la Seguretat Social, la sanitat, l’exèrcit i els interessos del deute, que ja són superiors al pressupost de defensa.

En aquest escenari, és clar que no tots els deutes són retornables. La cursa pel creixement basat en la fantasia del deute nacional té un futur limitat. Hem traït l’economia, i la finança pretén un creixement deslligat dels fonaments econòmics reals. Aquesta és una situació que, històricament, condueix a la guerra.

Arnold Toynbee, en la seva monumental obra A Study of History, ja advertia que els períodes d’auge i decadència tenen dues arrels: la religiosa i l’econòmica —per aquest ordre. Avui, l’econòmica ha passat al davant i ens arrossega cap a la destrucció econòmica.

Avui, l’amenaça més patent i perillosa és el deute públic sideral, encapçalat pel nord-americà.

Si apareix algun cigne negre, i n’hi ha diversos: una recessió japonesa que obligui a vendre bons dels EUA; una guerra real a l’estret de Taiwan; o una caiguda severa de les deu grans tecnològiques nord-americanes per l’alentiment de la monetarització de les inversions massives en IA —una nova bombolla tecnològica. Aleshores si que patirem.

Confiem que el proper cigne negre sigui positiu.

Encara no l’albirem si vola.

TEMPUS FUGIT. 21.7.2025.

ANIMALS RACIONALS, SEMPRE PER AQUEST ORDRE

"Hi ha cent noranta-tres espècies vivents de simis i micos, anomenats primats. Cent noranta-dos estan cobertes de pèl. L'excepció és un primat nu que s'ha posat a si mateix, orgullosament, el nom d'Homo sapiens".

Aquesta és la síntesi inicial que el gran zoòleg, etòleg, divulgador científic i pintor, Desmond Morris, que el 1967 va publicar en el seu més difós llibre "El Simi Nu".

Els llatins, som molt preuats de nosaltres mateixos, i no ens agrada de ser considerats primats, en canvi, els saxons, més realistes, tenen càtedres de zoologia humana, com és el cas de la Universitat d'Oxford i d'en Desmond Morris com catedràtic d'aquesta.

Som animals fa molt temps, des de sempre en la nostra curta memória, i som racionals nominalment fa ben poc.

No es tracta de reflexionar des d'un punt de vista zoològic i etològic, respecte als nostres comportaments com a primats avui, podem sols observar-ho com ens comportem en el nostre dia a dia en la nostra societat occidental, d'arrels cristianes i de raça blanca en evolució. Podem aproximar-nos-hi amb el vernís de la nostra propia cultura.

Amb quins paràmetres podem mesurar la nostra animalitat??, una resposta incrustada en nosaltres mateixos es troba en el que ens ha estat prohibit¡¡

Modernament, el fundador de l'etologia com disciplina Konrad Lorenz (Nobel, 1973) distingia nou pecats mortals de la humanitat civilitzada. Es referia a la humanitat moderna per ell, i feia un exercici vist des del segle XX dels pecats de deshumanització i dels nous fenòmens que amenacen la cultura contemporània. Tot molt eurocèntric i molt centrat en els fets socials i culturals especialment.

Podem llistar-los:

1. Pertorbacions funcionals dels sistemes vius.

2. La Superpoblació.

3. Exhauriment de l'espai vital.

4. La competència entre humans.

5. Mort en vida del sentiment humà.

6. Decadència genètica.

7. Trencament de les tradicions.

8. Formació adoctrinada.

9. Les armes nuclears.

Com pot veure's no té res que veure aquests qualificats "pecats mortals de Lorenz" amb els pecats personals bíblics. Són més aviats pecats, si ho són, sociològics o socials en general. I són pecats propis del segle XX i, per tant, "moderns", i en conseqüència de curta experiència humana. Per això no són perennes. En qualsevol cas és d'interès veure la curta i caduca visió de moltes intel·ligències un temps considerats cims del pensament.

Els mons antics sempre més perdurables, defineixen millor la condició humana.

L'antic i el nou testament institueix el pecat original del qual som culpables des del nostre naixement, i és en les nostres arrels culturals recents (en el papat de Gregori Magne s.VI, s'institueixen els set pecats capitals) que ens han introduït en el nostre comportament el sentiment de culpa.

Tenim sentit de culpa en l'univers cristià de la nostra existència en un sentit ampli, i aquesta culpabilitat s'ha explicitat en els pecats capitals que identifiquen les nostres pulsions i accions condemnatòries. De fet, determinen que són fets contra la llei de déu, i de les seves corporacions que són les esglésies diverses.

Tractem de fer un ajornament dels pecats capitals clàssics a la nostra animalitat perenne.

1. La Supèrbia.

Som superiors al nostre entorn donat que som creats per un Déu. Soc el jo individualista cristià i posseeixo el planeta. Però el planeta i els seus problemes humans no m'afecten perquè considero que és meu, i poso la màxima distància possible entre el meu hàbitat (carrer, regió, país, continent) i els problemes que m'arriben. Si l'estat d'Israel fa una resposta genocida a una agressió i mata 50.000 palestins, ho veig per la televisió cada dia, i no m'afecta. Jo soc superior.

El mateix cal dir-ho de la fam al món, els genocidis diversos, la liquidació del planeta a ulls veients, això no m'afecta, perquè joc soc superior. És la superioritat moral de l'animal que es considera Homo sapiens. D'exemples horripilants, sols al segle XX, n'hi ha un llistat infinit: l'Holodomor, l'extermini armeni, el genocidi ruandès, l'holocaust, la massacre de Katyn, bé la llista no fi.

La supèrbia de considerar que no són dels nostres, de la nostra tribu, ens tranquil·litza com animals.

2. L'avarícia.

Tot a la nostra vida, des de l'educació inicial fins a la jubilació, està orientat a l'acumulació. Confonem l'obtenció de recursos com a precaució, amb l'acumulació com a objectiu en ell mateix. Sense cap consideració ètica o moral. Tot i val.

El sistema capitalista és un sistema acumulatiu per excel·lència. El regne animal no el contempla en ell mateix. Confia que sempre podrà caçar per obtenir proteïna, i tindrà fruits a l'abast d'una natura amb estacions infinites. Els primats i d'altres acumulen els que resta d'una peça caçada, però no ho fan més enllà de les seves necessitats.

És la desconfiança de l'Homo sapiens en ell mateix, i la mala consciència per veure patir als altres amb el seu individualisme paranoic.

A més, recentment s'ha estès el luxe massiu. Aquest és un fenomen nou a la història. Qui el tasta no el vol deixar de cap manera, és addictiu, i aquesta dependència ens impulsa i condueix a la dèria de l'acumulació sense fi.

3. La Luxúria.

L'animalitat dels primats humans s'ha fet patent fins a l'actualitat. Els primats en general delegen en les femelles les tasques lligades a la procreació i la subsistència. Els mascles competeixen entre si per les femelles i la territorialitat geogràfica.

La preponderància fisiològica és fins avui present en tota societat humana, la moda prepara l'exhibició femenina cap al gènere masculí. Els esports femenins estan subvalorats fins avui. Les relacions laborals són desiguals. En fi, les religions han donat una preponderància absoluta al gènere masculí. En termes polítics, recordem que encara no fa cents anys del vot femení a Espanya.

Mai s'ha reconegut que la testosterona masculina té més de vint vegades d'abundància en sang que en el gènere femení, aquest fet és darrere de molts dels actes criminals de violència de gènere que hi ha a les societats contemporànies. La violència vicaria és ben coneguda entre lleons i lleones, per captar l'atenció de les femelles per part dels mascles. L'ablació femenina en algunes societats és la manera de privar de plaer femení i sotmetre a les dones al jou del mascle.

L'animalitat humana és preponderant davant de la racionalitat sense que les organitzacions humanes ho tractin de resoldre, fins als inicis d'aquest segle, amb èxits discrets.

La dona està subjecta i esclavitzada en la majoria de les societats humanes actuals on l'animalitat supera a la racionalitat de manera patent.

4. L'enveja.

És una conseqüència directa de l'organització social. En una societat on la categorització dels valors des del punt de vista de la competició absoluta i amb una educació nul·la respecte a les limitacions personals, la conseqüència és que tots creiem que podem accedir a tot.

En un altre sentit tenim un marc legal que no limita les il·legalitats de manera efectiva en l'espai i el temps, aquestes coordenades limitatives condueixen a l'individu a creure's en possessió de drets inabastables i quan es reflecteix en els altres reacciona amb un sentiment d'enveja, normalment insana.

L'enveja és pròpia dels primats poc evolucionats i poc intel·ligents. Cal dir que hi ha una petita part de les enveges humanes que serveixen positivament a l'estímul i emulació, és cert, però molt minoritària.

5. La ira.

La ira té una conseqüència directa que és la venjança. La manca d'intel·ligència implica que la serenor, la reflexió i la visió de conjunt són superades per l'emocionalitat generadora de violència, com a solució a les situacions que normalment el primat ha provocat tenen un estat inicial que és la ira. La venjança va ser tractada en un post meu del 9 de novembre del 2023 i no repetiré els conceptes ja analitzats al respecte.

6. La gula.

La golafreria també té un origen més animal que racional. Però la gula, originalment, no té una consideració de pecat, com les religions identifiquen, són precaucions d'acumulació alimentària per resistir i superar les limitacions precivilitzatòries. L'accés puntual a una gran quantitat d'aliments ens pot permetre acumular proteïnes i greixos per a més endavant, preparant-se per arribar a llargs terminis, com la hibernació, en molts mamífers.

En cultures recents, ja periclitades, la gula era una convenció socialment admesa, però que en la modernitat actual on la fam cada cop és més rara donada la seguretat alimentària en la major part del planeta.

Concretant, la cultura de la gula als EUA condueix a més d'un 40% de ciutadans d'adults amb sobrepès i un 18% als menors de divuit anys. Aquesta cultura mediàtica de normalització de la golafreria també s'estén a la resta del món.

7. La mandra. La cultura de l'esforç és molt propera a la reflexió racional moderna, especialment lligada a les cultures calvinistes. Lliga amb la cultura cooperativa que molts mamífers han practicat en moltes de les seves activitats.

Caçar en manada és practicat per tota mena de mamífers respectant jerarquies i orientant-se a l'alimentació de les tribus i les famílies. Però l'etologia animal està farcida d'exemples cooperatius. La cultura de l'esforç, molt preuada a Occident, té un origen clarament animal.

Finalment: la animalitat es patent en tot moment entre nosaltres, matar més de 50.000 sers humans a canonades a Gaza, per exemple, encara que aquesta animalitat estigui recoberta de una fina capa de racionalitat que li diem cultura.

TEMPUS FUGIT.

(1532) 9.8.2024

L’ANÀLISI DE SANG DE CATALUNYA

L’IDESCAT, l’Institut d’Estadística de Catalunya, és una institució de referència que desenvolupa la seva tasca amb solvència com a organisme d’un país avançat. Com totes les institucions estadístiques europees, afronta el repte d’hibridar amb la intel·ligència artificial, un procés que ja ha començat, com es pot veure en el cas de l’EUSTAT (Institut Basc d’Estadística): https://baic.eus.

Mentrestant, les seves dades macroeconòmiques i socials proporcionen una visió propera i estructurada de l’estat del sistema social, econòmic i de salut del Principat.

La situació de Catalunya el 2024 es pot parametritzar amb les següents xifres. Per oferir una perspectiva més completa, afegim les dades corresponents a Espanya i a la Unió Europea:

---

---

1. Població

Catalunya: 8.016.606 persones

Espanya: 48,08 milions

UE: 448,75 milions

Densitat d’habitants/km²: 250 CAT / 95 ES / 109 UE

En 25 anys, Catalunya ha crescut en dos milions d’habitants —una tercera part més—, fet que posa a prova les costures del país. Tenim menys naixements que defuncions i, per tant, un horitzó de substitució progressiva de la població autòctona per població nouvinguda. Ens situem al mig de la taula demogràfica de la UE (posició 14), amb un creixement demogràfic molt accelerat.

2. Població estrangera

1.361.981 persones (17,2%).

Fertilitat per dona: 1,1 fills.

Edat mitjana del primer fill: 31,7 anys.

Tenim la fertilitat més baixa d’Europa. La tendència és clarament decreixent i, sense polítiques decidides de suport a la natalitat, difícilment es podrà revertir. Cal prendre nota de les experiències d’Itàlia i Hongria.

3. Llengua

Ús inicial: 29,2% català / 47,5% castellà

Comprensió: 99,5% castellà / 95,9% català

El prestigi social del català ha disminuït. És possible viure a Catalunya sense aprendre la llengua pròpia. Calen mesures decidides per a la supervivència cultural: la llengua és l’arrel de tot.

4. Educació

Població de 25 a 34 anys amb estudis superiors:

56,5% CAT / 52,0% ES / 43,1% UE

Tot i que la dada és positiva, la universitat sovint es percep com una etapa més del sistema educatiu bàsic, devaluant el seu valor i convertint-la en un espai de treball acadèmic no consolidat.

5. Salut

Esperança de vida: 80,8 anys (homes) / 86,3 anys (dones)

Mitjana: 83,6 CAT / 83,3 ES / 80,1 UE

Anys de vida saludable: 70,3

La sanitat pública, juntament amb l’escola i els serveis socials, constitueix un dels grans tresors del país. Catalunya destaca per la seva alta qualitat de vida en termes de salut.

6. Ocupació

Persones ocupades: 3.734.500

Distribució: 16,8% indústria / 75,8% serveis / 6,1% construcció

Taxa d’atur: 9,3% CAT / 12,1% ES / 6,0% UE

Tenim poca indústria en relació amb Europa i un excés de serveis de baix valor afegit. L’atur és un 50% superior al de la mitjana europea. Els esforços per reindustrialitzar el país encara són insuficients.

7. Renda en paritat de poder de compra

23.455 € CAT / 20.478 € ES / 24.271 € UE

Aquest paràmetre pot ser enganyós. Tot i el creixement del PIB, l’efecte de la inflació i la distribució desigual dels beneficis fan que la percepció real no sigui tan positiva.

8. Producte Interior Brut (PIB)

316.728 M€ (2024)

Creixement anual respecte 2023: 3,6%

108,7% respecte a la mitjana de la UE

El PIB , a la sortida del període COVID,ha crescut impulsat per l’arribada de dos milions de persones des de l’any 2000, i l'ajut dels diversos fons europeus. Això ha generat pressions greus en l’habitatge i l’educació. El creixement ha estat més en greix que en múscul, i aquesta és una de les claus estructurals de la nostra societat. Ens situem al mig de la taula económica dels paisos UE (posició 14/27), amb un creixement económic molt accelerat.

9. PIB per habitant

40.091 € CAT / 33.100 € ES / 37.600 € UE

Tot i l’increment, la productivitat roman estancada des de fa tres dècades. Si la població hagués crescut amb més moderació, la renda per càpita seria molt més elevada.

10. Comerç exterior (2024)

Importacions: 110.556 M€

Exportacions: 100.133 M€ (26% del total espanyol)

Balança comercial: -10.000 M€, compensada pels serveis

Les exportacions catalanes han fet del món el seu mercat. Aquest és un factor clau de resiliència econòmica i positiu cap el futur

11. Recerca i desenvolupament (R+D)

Despesa en % del PIB: 1,79% CAT / 1,44% ES / 2,24% UE

Es tracta d’una debilitat estructural que no remunta. Més enllà de la xifra, cal repensar el model organitzatiu i les estructures de suport a la recerca.

12. Turisme estranger (2024)

19,9 milions de visitants (+9,7% respecte a 2023)

Aquestes xifres confirmen el risc de “morir d’èxit”. Amb pics de població flotant que poden superar els 14 milions de residents, el país es veu tensionat en tots els àmbits.

13. Medi ambient (2023)

Emissions de CO₂ per habitant: 5,4 t CAT / 6,3 t ES / 7,9 t UE

Total d’emissions: 37,91 Mt

Tot i l’increment d’activitat econòmica, les emissions es mantenen estables. És una dada positiva, però cal que la transició energètica avanci decididament.

14. Superfície forestal

64,2% CAT / 41,2% ES / 43,4% UE

Catalunya manté un alt percentatge de territori forestal, mentre concentra la seva població al litoral. Una majoria encara més àmplia dels habitants (61,6%) resideix en tan sols un 3,7% del país, en zones molt densament poblades de l’àrea metropolitana de Barcelona i les capitals provincials de Girona, Tarragona i Lleida. La resta es pot qualificar com la Catalunya buida.

15. Energies renovables

Consum sobre energia final: 10,1% CAT / 22,1% ES / 23,0% UE

Catalunya no ha disposat d’un govern energètic real des de la restauració democràtica. La transició energètica col·lideix amb els interessos de les grans empreses del sector i el rebuig territorial ha contribuït a la inacció. Aquest és el resultat: a la cua d’Espanya i d’Europa.

RESULTAT DE L’ANÀLISI DE SANG

No per conegudes aquestes dades es bo recordarles per projectarnos cap el futur. Cal veure el futur amb un optimisme prudent.

Catalunya és un país amb bona salut i més potent del que sovint perceben els seus habitants. 

Els catalans identifiquen prioritàriament els seus problemes —fet clau per poder afrontar-los—, però tenen un país valorat tant pels visitants com pels immigrants.

L’economia funciona malgrat el dèficit fiscal i les infraestructures deficients.

Comparar-nos amb Espanya i Europa és una manera útil d’incentivar l’acció i l’ambició col·lectiva.

TEMPUS FUGIT

(1080)