La cancellera Merkel (2005–2021), amb el seu ministre d’economia copilot Wolfgang Schäuble, va ser el rostre visible de les polítiques d’austeritat europees que, avui, només quatre anys després, han canviat radicalment. Només quatre anys!
Els EUA, com a punta de llança de les polítiques econòmiques globals, han aprovat una llei pressupostària —la Big Beautiful Bill, de lectura obligada, encara que sigui parcial, (https://www.congress.gov/bill/119th-congress/house-bill/1/text)— que esmicolen les normes i criteris vigents fins ara, i aboca el país a un deute del 124% del PIB l’any 2034.
Al Regne Unit, el govern laborista s’ha hagut d’empassar el seu pla d’ajust; a França, amb un dèficit del 5,8% i un deute del 112%, s’ha engegat un programa d’austeritat social que podria fer caure l’executiu. El Japó, amb un deute del 250% del PIB, es troba immers en una crisi política profunda sobre aquesta qüestió.
Alemanya, primer actor del drama de l’austeritat, ara —fins i tot modificant la constitució— emet 850.000 milions d’euros en bons amb un ampli consens parlamentari, verds inclosos. El deute, abans maleït, ara és beneït.
Què està passant amb aquest canvi copernicà respecte al deute públic mundial?
I encara més greu: mirant enrere, què li diem al poble grec, que va ser escarnit i martiritzat pel seu dèficit fiscal?
Es donen dues raons —totes, en el fons, conjunturals- , la guerra d’Ucraïna i la inestabilitat provocada per les polítiques MAGA dels EUA. Són suficients per justificar un canvi de criteri tan essencial en l’economia global?
Hem decidit, a través dels que hem votat, que volem créixer a través del deute. Decisió essencial, tenint en compte que volem créixer més del que permet la mateixa productivitat, que era el motor econòmic tradicional. Però això no és suficient: l’economia de mercat ha estat superada pel capitalisme pur i dur.
Un exemple: els butlletins militars exposen que el complex militar-industrial exigeix un creixement sideral. Vegem-ne un cas concret: el bombarder estrella B-21 Raider, amb característiques úniques, costa 2.000 milions de dòlars per unitat. Ja se n’han construït 24, i la indústria en vol fabricar-ne 200 més, abans del 2030.
L’administració Trump ha impulsat un pressupost de defensa rècord de 850.000 milions de dòlars per al 2025, però ja no es poden fer més retallades ni generar més deute per finançar nous bombarders, cúpules de ferro, portaavions, etc.
Tanmateix, la indústria militar-tecnològica reclama dos bilions més fins al 2032. Trump els diu: “Jo no els tinc, però us aconseguiré més diners que pagaran els europeus diletants, comprant-vos armes sofisticades”, i amb aquesta proposta viatja a Brussel·les.
Aquest és el drama del món: el dilema del creixement més enllà de la productivitat (IA, tecnologies robotiques, ciències de la vida, computació quàntica, etc.), ja que aquests sectors tenen un període de maduració massa lent per satisfer les apetències de Wall Street.
Paul Krugman, premi Nobel d’Economia (2008), ho va definir brillantment: el govern federal dels EUA és com una “asseguradora amb exèrcit”, i els bons del tresor són les pòlisses d’assegurança de governs aliats, institucions i particulars de tot el món, que sempre seran defensades per la flota nord-americana i els seus 11 portaavions desplegats —i tres més en construcció.
Krugman simplifica, però encerta. Fiscalment, diu, els EUA només tenen quatre grans partides: la Seguretat Social, la sanitat, l’exèrcit i els interessos del deute, que ja són superiors al pressupost de defensa.
En aquest escenari, és clar que no tots els deutes són retornables. La cursa pel creixement basat en la fantasia del deute nacional té un futur limitat. Hem traït l’economia, i la finança pretén un creixement deslligat dels fonaments econòmics reals. Aquesta és una situació que, històricament, condueix a la guerra.
Arnold Toynbee, en la seva monumental obra A Study of History, ja advertia que els períodes d’auge i decadència tenen dues arrels: la religiosa i l’econòmica —per aquest ordre. Avui, l’econòmica ha passat al davant i ens arrossega cap a la destrucció econòmica.
Avui, l’amenaça més patent i perillosa és el deute públic sideral, encapçalat pel nord-americà. Si apareix algun cigne negre, i n’hi ha diversos: una recessió japonesa que obligui a vendre bons dels EUA; una guerra real a l’estret de Taiwan; o una caiguda severa de les deu grans tecnològiques nord-americanes per l’alentiment de la monetarització de les inversions massives en IA —una nova bombolla tecnològica.
Confiem que el proper cigne negre sigui positiu.
Encara no l’albirem si vola.
TEMPUS FUGIT. 21.7.2025.