SOLANS. 30 ANYS ICC.

Llibre trenta anys de L'Institut Cartogràfic de Catalunya.
Contribució de Joan Antoni Solans i Huguet.
Vicepresident de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, període 1983-1999.

Els objectius en el moment de la seva creació: Emergir i créixer.

La visió institucional.

La recuperació de la Generalitat en el marc del procés de transició política plantejarà la necessitat de dotar-se urgentment de cartografia sobre la qual rellançar el procés de recuperació física del territori, després del desordenat procés de creixement urbà del franquisme. Sense saber on érem, quins eren els dèficits urbans, difícilment podíem plantejar on calia obrar amb més urgència i, el més important, com alterar l'herència del planejament urbanístic heretat i vigent. La transició, pel fet de no haver estat un procés de ruptura política, no suposà la caiguda automàtica de l'anterior ordenament jurídic, la qual cosa obligà a fer-ho per via de la revisió puntual dels vells drets en el marc d'un debat cas per cas, municipi per municipi, i amb el sistema econòmic en marxa, sense poder-lo aturar, fet que encara ho faria més difícil. No revisar-lo hauria representat que s'acceptaven les seves abusives densitats, la flagrant manca de dotacions públiques, no saber on emplaçar els equipaments comunitaris que la població ens reclamava i no poder fer més agradosa la ciutat a través de l'aparició d'espais lliures públics i del restabliment de condicions de natura dins de la ciutat.

En una paraula, en l'àmbit més pròxim al ciutadà, no haver-ho fet, no hauria permès de mostrar que el canvi democràtic tenia uns efectes directes sobre la qualitat de vida dels ciutadans, un augment de l'anomenat salari social, a través de les escoles públiques, els centres de salut, els camps per a la pràctica esportiva, les guarderies infantils, o els centres de formació professional i ensenyament secundari; haguera impedit la real extensió de la igualtat d'oportunitats.

El dèficit cartogràfic era paorós. No sols pel fet que el creixement urbà i industrial, ocorregut des del pla d'estabilització fins a la gran crisi econòmica i política de 1974, havia estat enorme des del punt de vista físic, sinó també per la forma que havia adoptat aquell amuntegament sobre el territori.

En l'àmbit dels vint-i-set municipis de l'entorn de Barcelona, s'havia passat del milió set-cents mil habitants de 1960, als tres milions cent mil de 1974, sense que s'hi implantessin les infraestructures, i la nova ciutat que requeria, i no era un canvi d'escala, la mutació que s'estava patint. Un creixement que va piconar la ciutat heretada, i que va ocupar de forma esparsa el territori seguint el front de les carreteres i dels camins agrícoles, i tot això, sense cap mena d'urbanització ni de desguassos i sense el previ establiment dels serveis a l'edificació. Al final, amb la proliferació de les hores extres del desarrollismo, la cirereta que va acabar de malmetre-ho tot fou la proliferació de més de dues mil urbanitzacions clandestines, on la gent somiava fugir del desori urbà i les dures condicions d'habitabilitat que havia de suportar en el suburbi. La parcel·la representava el somni de retrobar, encara que només fos els caps de setmana, el tros que havien hagut d'abandonar en el seu lloc de procedència.

Vicenç Martorell i Portas (1879-1956). Dirigí la brigada topogràfica d'enginyers de l'Exèrcit (1920-24) encarregada d'aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova Oficina del Pla de la Ciutat de l'Ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937).

Després de la Guerra Civil de 1936-39, ocupà el càrrec d'enginyer en cap de l'Agrupació de Serveis Tècnics d'Urbanisme i Valoracions de l'Ajuntament de Barcelona. Des de 1948 fou membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts.

Josep Maria Puchades i Benito (1913-1982). Els anys trenta col·laborà amb Pau Vila en els treballs de la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya. Entre el 1958 i el 1978 dirigí el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, tasca que compartí amb la docència de la topografia i de la cartografia a diverses escoles i facultats de la Universitat de Barcelona. Impulsà les editorials Alpina i Montblanch, que publiquen guies i llibres de caràcter geogràfic i excursionista, i el 1978 creà la Revista Catalana de Geografia.

També la cartografia es troba al final d'una etapa. El pla de la ciutat de Barcelona s'havia quedat com l'havia deixat en Martorell en jubilar-se, junt amb innombrables plànols d'alineacions i rasants dels carrers que s'havien anat obrint, desordenats i sense encaix en un plànol de conjunt. La gravetat del tema el trobem en barris com el de les Roquetes, on les rasants oficials tenien res a veure ni amb el que havia sorgit espontàniament ni amb les cotes del terreny natural.

Més greu era la situació a la qual havia arribat la cartografia 1:5 000 i 1:25 000 de la Diputació de Barcelona. A la jubilació d'en Puchades, el desànim que causava saber que mai no atraparies el que has de representar, perquè, amb els recursos que et donen, el que has de representar canvia més ràpid que el temps que et pren traslladar la realitat al paper, explica que el deteriorament s'accelerés de manera estrepitosa i que, el 1978, els plànols de què es disposava calia qualificar-los "de plànols de museu". Quan certs grups de pressió interessats en la requalificació del que anomenaven "la cornisa del Maresme", recolzant-se en personalitats de l'administració local d'aquella època, promogueren la redacció d'un pla comarcal perquè en el seu marc se'ls qualifiquessin els seus terrenys, el drama que sofriren, i la sort que tingué la comunitat, fou que no disposaren de plànols adequats per a portar-ho a terme. No sols no figurava l'autopista inaugurada el 1969 i que era el motiu de l'aventura especulativa, sinó que hi mancava la major part del que hi havia construït.

La redacció de la revisió del pla comarcal de 1953, que l'any 1965 acabarà com a pla de l'àrea metropolitana, dels 176 municipis que es troben entre la Tordera i el Riu de Foix, es va haver de treballar sense poder representar la ciutat existent a la base del seu document normatiu, cosa que explicarà en gran manera, entre altres consideracions més acadèmiques, que el pla acabés com a esquema director representat sobre un plànol fussy, borrós i diagramàtic. A la llum de la gravetat del problema, Albert Serratosa, nomenat subgerent de la Comissió d'Urbanisme de la Comarca de Barcelona, posarà en marxa el vol de 1970, i la corresponent restitució fotogramètrica de l'àmbit de la comarca, que s'estendrà en una segona fase a la resta de l'àmbit.

Els pilars de l'CC.

En aquells moments les empreses cartogràfiques les controlaven coronels de l'Exèrcit de l'Aire, que eren els qui tenien facilitat per a fer els vols i això explica l'encàrrec a ESTOSA, i al seu director el coronel Florence. Només en Massó i en Pluma havien temptat a Girona una sortida civil al tema de l'aixecament cartogràfic, amb només voluntariosos resultats. Aquella cartografia d'ESTOSA fou la que vaig poder fer servir per al Pla Comarcal de 1974, reconvertit després de la Llei de l'Entitat Metropolitana de Barcelona, en el Pla General Metropolità. No obstant la relativa millora que va representar aquella nova cartografia respecte de l'anterior, no era ben recolzada geodèsicament ni tampoc no havia incorporat el treball de camp complementari per a evitar que les ombres dels edificis i ràfecs i barbacanes impedissin l'acurada representació de la ciutat, a aquella escala 1:5 000, i explica que el plànol topogràfic construït presentés greus problemes de mesura. Parlem de vint metres al final del carrer d'Anglí en la seva junció amb la Via Augusta, allà on s'havia de construir la plaça d'Orient, de significats ben diferents de l'homònima madrilenya, i les errades arribaven a més dels cents metres a l'extrem de l'àrea metropolitana, en el terme del Montmell, cosa que explicava que la cartografia no tanqués.

D'altra banda, ens trobem davant d'un moment de canvi tecnològic transcendental. La incipient aparició de la cartografia digital vectorial. L'eina que ens permetia de somiar que podríem tenir la cartografia i els plànols temàtics sempre al dia, i que per filtratge podríem superar el problema de les escales, anar de la visió territorial a la visió local amb un simple zoom. La recerca d'hidrocarburs de la indústria petroliera i els dibuixos animats de la Disney introduïren l'ús dels ordinadors en la representació gràfica. Això portarà a millorar les targetes gràfiques dels ordinadors de l'època i a construir tauletes especials de digitalització que substituiran les velles taules de dibuix.

El doctor i catedràtic Martí Vergés i Trias, de l'Escola d'Enginyers de la Universitat Politècnica de Barcelona (el 1984 passa a anomenar-se Universitat Politècnica de Catalunya) ens animà a endinsar-nos en el nou camp i aconseguim que Albert Serratosa hi estigui al cas. L'any 1975 ens n'anem a Londres acompanyats d'en Jaume Miranda i hi comprem els dos primers equips Calmagraphics que entren a Espanya. Corrien en una estació de treball Eclipse i en posem un a la Corporació Metropolitana de Barcelona i l'altre a l'Escola d'Enginyers per a la preparació dels futurs tècnics que han de permetre el canvi tecnològic en la representació de l'urbanisme, però que aviat veurem que ho serà en tot el que tingui a veure amb el territori, quan es generalitzen els sistemes d'informació geogràfica.

Els nous paràmetres d'edificació que introdueix el Pla General Metropolità, el 14 de juliol de 1976, sobre les 45.000 hectàrees de l'àmbit de la Corporació Metropolitana es calcularan automàticament amb l'ajut de les noves eines. Els alcaldes que creien que el nou pla decauria en quedar blocat el procés d'atorgament de llicències pel canvi dels vells paràmetres es trobaren estupefactes quant, independentment de la forma de les illes, regulars o irregulars, còncaves o convexes, se'ls trametia el plànol de les fondàries edificables i el nombre de plantes pis, que corresponien a cada tram de carrer de cada illa dels vint-i-set municipis, l'endemà de la publicació del Pla en el Boletín Oficial del Estado. Les persones encarregades de la preparació del sistema foren en Jaume Miranda, en Jordi Viñas i Folch i en José Antonio Sáez Villar, aquest darrer, després fitxat per la Diputació Foral de Navarra, per a muntar el cadastre i la hisenda pròpia d'aquella Diputació.

En el quadrienni 1977-1980, essent nomenat delegat d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, inicio un procés semblant en aquell ajuntament. Obrim la relació del plànol de la ciutat amb el Centre Ordenador Municipal a través de la Carme Sanmiguel, per a poder bolcar la important informació de les finques del plànol Galtier sobre el plànol Martorell. Entrarà en Lluís Sanz per a portar el nou equip digital, i l'arquitecte Jesús Portavella, del plànol de la ciutat, s'encarregarà de generalitzar el seu ús com a eina imprescindible per al futur planejament urbà de la ciutat.

Quan l'agost de 1980 prenc possessió del càrrec de director general d'Urbanisme de la Generalitat, el tema de la revisió dels plans pren el primer pla. Encara que per subsistemes, en l'època provisional de Cantallops-Armet s'havia encarregat cartografia tradicional a escala 1:1.000 dels subsistemes urbans que la Generalitat havia encarregat arran de la revisió dels plans d'ordenació urbana. Sense una eina visual que, estalviant-nos les anades de camp, ens permetés de verificar les propostes que els tècnics i els ajuntaments ens plantejaran, l'anàlisi dels futurs documents, més tres-cents dels nou-cents quaranta-un municipis d'aquella època, al llarg dels tres primers anys de govern, haurien esdevingut impossibles de jutjar i d'aprovar, en no tenir una mínima base cartogràfica posada al dia. D'altra banda, aquella cartografia no digital, bé que a escala 1:1 000, precisament pel cost de l'escala, se cenyia exclusivament a les zones urbanes, però no comprenia el conjunt del terme municipal. Plantejo a l'Albert Vilalta, flamant secretari general del primer Departament de Política Territorial i Obres Públiques, la necessitat de crear un institut català de cartografia per tal que els d'Obres Públiques tinguin plànols sobre els quals fer la previsió de carreteres i transport i perquè a Urbanisme li serveixi per a l'anàlisi dels plans, i li plantejo que l'equip de la Universitat Politècnica de Barcelona que comandava aquell projecte de cartografia digital, dirigit per en Jaume Miranda, podia ser el responsable de prendre, amb una lògica completament allunyada de la tradicional, dels enginyers topògrafs, de mira i teodolit, qui es posés al capdavant de la nova institució que a partir de zero, sense les inèrcies de les institucions existents, creés un institut cartogràfic punter, amb voluntat, a més, d'incorporar en la seva cartoteca els diferents fons cartogràfics que es trobaven pel país i per cartoteques privades. Li venc que, a més, amb els nous mètodes amb menys gent es pot fer més. L'Albert Vilalta, amb lògica de Prat de la Riba –que va anar sempre a l'ombra del govern de la Mancomunitat, i més en aquells inicis–, li planteja el tema al conseller, Josep M. Cullell, que de seguida veu amb bons ulls la iniciativa, encara que sense seguir-la quan se li planteja, especialment per a finançar-la, que inclogui també la formació del cadastre, a semblança del que feia Navarra, perquè això pagaria la festa. Cal dir que l'Institut farà la Cartografia per l'Administració de l'Estat, però no el Cadastre com a base pròpia.

Es prepara la llei que situa el conseller com a president del nou Institut i a mi em situen de vicepresident. El problema en l'inici és d'aconseguir al més ràpidament possible la màxima cobertura del territori, i en Jaume Miranda planteja l'interès de disposar d'una ortofoto a escala 1:5 000 que ens permeti de veure al més ràpid possible la màxima cobertura del país, i a partir de la qual, més lentament, aniria sorgint un mapa topogràfic a escala 1:5 000. En Jaume Miranda ens fa avinent que el Gestalt Photomapper canadenc té un equip molt sofisticat que, treballant en part en òptica analògica, i, en una altra part, en base digital, per un procediment d'aplanament de les fotos aèries mitjançant els models digitals del terreny, permet de disposar ràpidament d'unes ortofotos en gamma de grisos de tot el territori. L'equip fou la màquina de major cost que el Canadà va vendre aquell any als països de la Comunitat Europea, cosa que va moure l'encarregada de negocis del Canadà per a Europa a voler conèixer qui eren els intrèpids que havien pres aquella decisió. Cal recordar que Gestalt en aquell temps es dedicava a posar satèl·lits de comunicacions a l'espai, cosa a què no ens vàrem atrevir, malgrat que algunes ganes ja en teníem. Cal dir que amb els parells de contactes dels negatius i les lents estereoscòpiques, la fotointerpretació, per als ulls acostumats llur lectura, permet de deduir un gran volum d'informació, major que la de la lectura dels simples mapes topogràfics en blanc i negre: procés històric, usos del sòl, tipologies arquitectòniques, qualitats edàfiques, estructura agrària, estructura geològica, elements singulars del paisatge, organització de les explotacions agràries, etc. Podíem arribar a qualsevol racó de Catalunya, podíem avaluar la lògica de qualsevol autorització que els ajuntaments presentessin davant de les comissions d'urbanisme en el sòl no urbanitzable. Per primer cop no anàvem a les palpentes.

Però, a partir d'aquell inici, l'important no és el que vàrem aconseguir, sinó el que vàrem desencadenar, i els resultats de tot ordre començaren a arribar, resultats que els qui em segueixen en aquesta crònica us exposaran amb una major precisió de la qual jo us puc explicar. Com se sol dir ara, havíem posat en marxa estructures d'estat, i així fou ràpidament reconegut pels països per als quals l'Institut Cartogràfic de Catalunya ha treballat durant tots aquests anys.

La cartografia: Instrument i mirall de projectes col·lectius

Un mapa vol ser, abans de res, una representació de la realitat. Transforma, a través d'un seguit de convencions, una porció de la superfície terrestre en una imatge gràfica bidimensional sobre la qual es poden prendre mesures i referenciar objectes. Però el mapa pot ser vist, també, com una prefiguració de la realitat, com un intent de construir-la. El cartògraf, en delimitar el territori que vol reflectir sobre la carta, en definir l'escala i les convencions que utilitzarà per fer-ho, en seleccionar els elements que hi vol incloure, executa un exercici de definició del món que n'altera la naturalesa.

Per això pot afirmar-se que tot mapa conté, de manera implícita, un designi i un projecte: la voluntat de viatjar, la voluntat de governar, la voluntat de planificar. Com a exercici d'apropiació i de transformació de la realitat el mapa ens parla doncs no solament d'aquesta, sinó dels interessos i les aspiracions d'aquell que el dreça. El mapa, com la fotografia, com tot intent de representació de la realitat, és doncs un mirall que reflecteix pels dos costats: per una banda, la imatge de la realitat que pretén mostrar, per l'altra, el seu mateix autor, el cartògraf.

Des de temps molt reculats el cartògraf, tanmateix, no és pas un subjecte individual. La seva obra es mou per interessos col·lectius i, molt sovint, actua per mandat de poders que el superen. Per aquesta raó, el mapa no és només l'expressió de la visió del món i dels projectes del cartògraf individual, que de fet, en molts casos, ha deixat d'existir, sinó dels interessos i les aspiracions que prevalen (o pugnen per prevaldre) en la societat on el document cartogràfic s'origina. És aquesta la raó per la qual la cartografia històrica d'un país constitueix, certament, una font d'informació impagable sobre les transformacions del seu territori –l'evolució dels assentaments, l'extensió dels camins, la disposició de les fortificacions– però també sobre els projectes, les ambicions i els anhels d'aquells que hi han viscut i, en particular, d'aquells que l'han governat o han pretès de governar-lo.

La història de la cartografia a Catalunya ens dóna mostres excel·lents d'aquesta naturalesa del mapa com a instrument i com a projecte col·lectiu: els portolans medievals que feren possible el comerç i les conquestes a la Mediterrània; els mapes dels cartògrafs militars francesos del segle XVII, concebuts per a la guerra i la invasió; la carta, d'altra banda magnífica, de Josep Aparici, amb la plasmació territorial dels corregiments del Decret de Nova Planta; les divisions comarcals de la Renaixença, envoltades de símbols patriòtics; els cartells revolucionaris de la Guerra Civil.