El Club dels cérvols voladors

El Club dels cérvols voladors.El Club dels cérvols voladors

Sense límits ni fronteres

Recordo aquells caps de setmana com uns temps combinació alhora estimulants i estressants.

Eren els principis dels 70. Els ordinadors just començaven a ser màquines útils per als mortals que havíem aprés a programar-los, res que veure amb el que són avui, i els cervells dels qui havíem aprés a programarlos, tampoc acabaven d’estructurar-se del tot be per a la feina que preteníem fer amb aquelles màquines primerenques. Aquesta combinació, o més exactament, aquesta manca d’encaix, donava lloc a grans decepcions i també alguns cops, a grans alegries, precedides, unes i altres, per llargues estones d’angoixes i patiments, mentre la màquina “digeria” les instruccions que treballosament havíem perforat en targetes i es preparava per executar-les, amb un resultat que sempre era incert.

Els caps de setmana, el COM - Centro Ordenador Municipal, el centre de la incipient informatització de l’Ajuntament de Barcelona, es convertia en una mena de club on hi treballàvem uns quants “sense sostre” que no teníem altra alternativa que acollir-nos a l’amabilitat d’en Manuel Fernández de Castro, el Director del Centre, per tenir accés a un dels pocs ordinadors mitjanament potents que en aquells temps hi havia a Barcelona.

L’IBM 360/40 del COM treballava 24 hores al dia, pràcticament els 365 dies de l’any, i no tinc ni idea de per què, en Fernández de Castro, en una iniciativa que és molt d’agrair, havia decidit obrir-lo a disposició pública els caps de setmana, quan la majoria de les feines del propi centre demanaven pocs recursos de màquina. Allà ens hi reuníem uns quants “okupes” virtuals, cada u amb la seva dèria, el seu problema o les dues coses alhora.

En el petit món de la informàtica de principis dels 70 era freqüent trobar-se personatges singulars, i en els caps de setmana al COM, la densitat de personatges singulars era especialment alta. El centre, com els casinos de Las Vegas, no tenia finestres, per tant no podies saber si a fora era de dia o de nit, si plovia o feia sol, i de fet, a ningú no l’importava saber-ho. Urbanistes calculant camins mínims en els complexos grafs de les xarxes urbanes compartien taula amb astrònoms que cercaven la precessió de no sé quins equinoccis ...

En aquells temps, jo vivia i treballava a Gijón, a la Universitat Laboral, i després de penjar un parell de vegades l’ordinador de la siderúrgica Hunosa per culpa dels meus programes d’anàlisi estadística, no vaig tenir més alternativa per poder-los passar, que fer els 1.000 Km que separen Gijón de Barcelona i formar part d’aquell exòtic grup. Intentava, per tant, aprofitar al màxim els meus caps de setmana aquí i em passava moltes hores al COM, on coincidia freqüentment amb en Vergés.

Sóc incapaç de recordar ara què feia qui, però sí recordo que en Martí era una mena de “Kalikatres Sapientísimo” a qui tothom anava a consultar els seus dubtes. També recordo el que feia: ajudar al músic Josep Maria Mestres Quadreny, una figura de la música contemporània, a composar el que en deien “música estocàstica”.

Un dia el vaig veure entrar a la sala on hi havia l’ordinador amb un aparell de ràdio a transistors. Vine, vine, em va dir. Va posar la ràdio sobre la CPU, les fitxes del seu programa a la lectora, la màquina se les va empassar, van passar els sempre anguniosos minuts de l’espera ... i a la ràdio va sonar la música de “Els Segadors”. En aquell moment vaig aprendre que res es massa heterodox com per no poder-nos plantejar una forma de fer-ho amb un ordinador i a la vida.

Uns mesos després, en Marti en va dir “Però tu, què hi fas a Gijón? Els japonesos ens han regalat un ordinador i jo he de muntar un centre per donar servei a tota la universitat. Vols venir a ajudar-me?

Aglutinant talent

Un ordinador totalment desconegut, un munt de manuals, be en japonès o en un anglès que no sempre era fàcilment desxifrable … Cap problema! En Martí assigna un manual a cada un dels membres de la tribu, i que aquest el llegeixi, el desxifri, i l’expliqui als demés. Una mena de “entre tots ho farem tot”, però sabent molt be quina part del “ tot” s’assigna a cada un dels “tots”.

Perquè evidentment no tots els “tots” érem iguals. Uns érem més operatius/manipulatius, altres més intuïtius, uns altres més abstractes, ... Tothom podia aportar, però cadascú podia contribuir en una cosa diferent i aquí estava una de les moltes habilitats d’en Martí, demanar a cada persona allò que aquell o aquella podia aportar, i a més i gairebé sempre, en el límit del possible. Després he aprés que a això, els pedagogs li diuen “zona de desenvolupament proper”, aquella zona d’objectius que són assolibles però amb molt d’esforç i potser amb una mica d’ajuda. Aquells objectius que et fan sentir orgullós de tu mateix quan els assoleixes. No crec que en Martí, que havia llegit molt i de tot, hagués llegit gaires llibres de pedagogia; actuava per intuïció, sempre empenyent a tothom al límit del que podia fer, sempre sabent treure de cada un de nosaltres el millor de nosaltres mateixos.

Fa unes línies, he estat dubtant abans de fer servir la paraula “tribu” per descriure el grup, però penso que li escau bastant be. Érem un grup sense estructura i de límits dispersos, no tothom hi era sempre ni amb la mateixa dedicació, i a en Martí, el cap indiscutible, no semblava molestar-li gaire.

Una altra característica del grup, que es va accentuar més a mida que el centre va anar creixent, era la heterogeneïtat. Sovint tendim a rodejar-nos de persones que són més o menys com nosaltres. Només ens sentim còmodes amb companys que, en una forma o una altra, se’ns semblen: són del nostre mateix tarannà, ni molt més llestos, ni molt més ximples … En Martí no era així, i la tribu d’en Martí era de lo més heterogènia, sense que ningú es sentís incòmode. No li vaig sentir dir mai, però segur que conscient o inconscientment tenia al cap que dels que són com nosaltres, difícilment s’aprèn.

Al principi les reunions de “posada en comú” es feien al laboratori de càlcul de la ETSIIB, però desprès ja a la planta de l’Escola d’Aparelladors on s’havia d’instal·lar el centre, i on van anar apareixent el terra tècnic, la vidriera que tancava el que seria la “sala de màquines”, ...

A mi em tocava la part més operativa de la posada en marxa. Els records se’m confonen ara, però no tinc consciència d’haver-me mai sentit sense saber què fer davant d’un problema. “Pregunta-li a …” era la resposta típica d’en Martí. Sempre hi havia algú que s’havia mirat (i havia entès) el manual que tocava i et donava el consell o la recomanació que et feia falta.

El que he dit, una “tribu” on cada u donava el millor se sí mateix ... No hi ha més límits que els que tu mateix et poses

El Centre va anar creixent, incorporant nous membres, peces d’un puzle, que no crec que en Martí tingués en ment quan vam començar, però que molt hàbilment anava configurant a mida que anàvem creixent en feina i en responsabilitats.

La Universitat Politècnica de Barcelona havia nascut el 1971 i nosaltres ho vam fer el 1973. Recordo haver dissenyat el logo del nostre CCUPB, com una variació del que es va dissenyar per a la universitat, aprofitant que la simetria de les panxes de les P i B donava lloc a les nostres dues C. Ningú no m’ho va impedir ni m’ho va crititcar, perquè treballant amb en Martí els únics límits te’ls posaves tu mateix.

A vegades els nostres mètodes xocaven amb la realitat de l’entorn. Com es pot traslladar un pesat terminal Univac DCT-2000 des de la planta 5a de la ETSIIB al CCUPB? El terminal tenia rodes, oi? Doncs molt simplement: fent-les servir. Vam arrossegar el terminal, que deuria pesar ben be uns 400 Kg i tenia unes petites rodetes de material plàstic, des d’un lloc a l’altre com la cosa més natural del món. No recordo com vàrem baixar i pujar les voreres que ens vam trobar. El que sí encara recordo i encara em fa una certa angúnia, és el soroll i les vibracions quan passàvem per sobre els dibuixos de les rajoles de la voravia. Les rodetes van “morir” en l’operació, però el terminal va resistir i molt poc després, es tornava a connectar al “Centro de Cálculo y de Proceso de Datos del Ministerio de Educación”, amb franques condicions d’inferioritat en relació al flamant Facom 230-25 que Fujitsu havia cedit al CCUPB.

Es podia xocar amb la física i la resistència dels materials, però també es podia xocar amb la burocràcia i la resistència al canvi de les persones. La UPB tenia el seu Gerent, un home que batallava per fer que un munt d’escoles i centres que fins feia poc havien estat dispersos cada un anant a la seva, es configuressin com una Universitat Politècnica. Malgrat la seva tasca, que segur era meritòria, aquest senyor mai no va ser per a nosaltres més que el “In-gerent”.

La cosa no hagués passat d’acudit terminològic si no haguéssim creuat algunes línies vermelles que no recordo quines eren, però que sé perfectament que vam creuar. El Cap d’Administració de la Universitat va opinar que els nostres pecats eren prou greus com merèixer un càstig exemplar, i aquest càstig havia de ser el meu acomiadament en forma fulminant. En aquells anys abans del 1975, aquestes actuacions encara eren possibles i a mi m’havia tocat rebre. M’hagués agradat veure la cara que va posar aquell funcionari amb el seu bigotet quan va descobrir que jo no era un empleat de la universitat. El meu sou, i probablement el sou d’altres membres de l’equip, el pagava directament en Martí de la seva butxaca. Consultant els registres oficials, he vist que els dos primers anys no vaig ser empleat de la UPB ni consto a cap lloc. Jo no ho sabia i si ho hagués sabut, tampoc m’hagués importat gaire. Vam crear un Centre de Càlcul i donàvem servei a alumnes i professors de totes les universitats catalanes, això era el únic que comptava.

Una terra en la que cada u podia florir

Una altra operació de trasllat meritòria va ser la del plotter Kongsberg que ens va cedir l’Escola d’Arquitectura, un fantàstic plotter pla que admetia fulls fins DIN A0. Era per tant, de grans dimensions. En aquest cas no el vam arrossegar per terra, vam convertir les finestres de la Sala de Màquines en una gran porta corredissa, i amb una grua el vam fer entrar per allà. El plotter tenia un processador dedicat, un miniordenador també Kongsberg. A fi de facilitar el muntatge i també la substitució en cas d’avaries, era freqüent en les màquines d’aquella generació que els circuits integrats no anessin soldats a les plaques com la resta dels components electrònics, sinó endollats a pressió en uns sòcols que sí anaven soldats a les plaques. Quan finalitzat el trasllat vam revisar com estava tot per dins abans d’endollar-ho, vam descobrir que, amb les vibracions, molts dels circuits integrats havien saltat dels seus sòcols i jeien barrejats sobre la base de l’equip. Evidentment els manuals que teníem eren guies d’usuari, no disposàvem de cap manual explicant la part electrònica de l’equip. Tornar a posar cada chip al seu lloc no era una operació elemental. Això es podia veure com una dificultat o com un repte, i els reptes necessiten algú que els faci seus.

No feia gaire que, després d’un acurat procés de selecció, havíem contractat els quatre primers operadors que va tenir el Centre, tots estudiants de la pròpia universitat. A un altre dels estudiants que es van presentar, un noi que semblava força espavilat, no el vam contractar perquè estava ja a quart curs i en Martí va argumentar que, estan a punt d’acabar la carrera, no es quedaria gaire temps treballant com a operador del Centre. Amb el tema del plotter Kongsberg, però, no ens trobàvem en front de tasques d’operació, sinó amb el repte, molt més complex, de fer que aquell munt de plaques sense chips i de chips sense plaques acabés funcionant. Recordo que en Martí em va dir: “crec que a aquell noi que vam descartar com a operador, li podria agradar aquesta feina”.

Quan va arribar, el plotter des de l’Escola d’Arquitectura venia amb una cinta de paper amb un dibuix de demostració que consistia en una vista en perspectiva d’una carretera de muntanya. Aquell noi força espavilat va saber, en pocs anys, passar d’aquell dibuix i d’aquell plotter sense chips a un dels centres de cartografia digital més importants d’Europa.

És una sort poder veure com persones que tens al costat, igual que en els vídeos sobre natura en càmera ràpida, les plantes “floreixen” i creixen més enllà d’on un mateix mai no podria arribar. El CCUPB d’en Martí Vergés m’ha donat múltiples exemples d’això. Alumnes o joves professors que van començar com a becaris o col·laboradors externs i han acabat essent recercadors eminents o grans directius d’empreses importants, tots amb el segell que en Martí ens va saber marcar als qui vam tenir el privilegi de poder treballar amb ell.

Cérvols voladors

D’aquells anys en que tot estava per fer i tot era possible, molts cops em ve al cap la història que explicava un dels membres de l’equip com a metàfora sobre la nostra forma d’actuar. Ho escric en castellà perquè aquesta era la llengua del qui l’explicava: “No hace mucho, un grupo de ingenieros aeronáuticos estudiaron la envergadura de las alas y la potencia muscular del ciervo volante en relación con el peso de ese escarbajo. Después de múltiples cálculos y verificaciones demostraron sin dejar lugar a ninguna duda, que el ciervo volante no puede volar. Sin embargo, el ciervo volante no lo sabe, y vuela”.

En la teva memòria, i amb el nostre agraïment, Martí.

Xavier Kirchner Nebot.