PRESENTACIÓ 7 PORTES. 21/11/2017.

 SOPAR TERTÙLIA 7 PORTES. 21/11/2017

I. DRETS I DEURES PER L'ACCÉS A L'ENERGIA.

- L'Energia en el seu vessant de consum domèstic, no industrial, ha evolucionat en les darreres tres generacions (3*20/anys). Nosaltres, ciutadans-clients, hem passat del consum energètic basat en la combustió fins a l'electrificació mes la combustió neta, i de l'ús d'una "commodity", essencialment una matèria primera que consumim com a clients, a un dels drets de ciutadania.

-En una futura Constitució, en el supòsit que sigui, cal diferenciar entre drets fonamentals jurídics com la llibertat, la igualtat, etc. i els drets de ciutadania, és a dir, els drets que formen el contracte social de cada persona té amb l'Estat. Les fonts i l'accés a l'Energia, cal que siguin considerades com un bé comú com l'aigua, el territori, els boscos, el litoral, etc.

-Essencialment l'home ha descobert que pot amb el Planeta com depredador econòmic, i pot exhaurir la seva biosfera, i per tant apareix la noció del deure de preservació per les generacions futures.

II.- MARC i ESTRATÈGIA EUROPEA.

El 30 de Novembre 2016 el Consell europeu aprova un document essencial i fonamental "Cap a una Energia Neta per a tots els Europeus.", en síntesi:

A. Reduir el 40% del GEH pel 2030. (és demà)

B. Mobilitzar capital públic i privat per valor de 177.000 Meur. Fins a 2021 i contribuir a incrementar l'1% del PIB europeu. Això implicarà crear 900.000 llocs de treball en els sectors renovables.

C. Garantir el coneixement en l'acció, essencial, per tant cal impulsar les polítiques de R+D+i.

D. Eficiència, en el consum, en el disseny d'un nou mercat, en la seguretat en el subministrament, en la governança, i sobretot en la implantació de les energies renovables.

III.- PLANS NACIONALS CATALANS EN EL MARC DE LES DIRECTIVES EUROPEES.

-Deixar de cremar condueix a l'electrificació total del País.

-Objectiu 2030: 30% renovables+30% eficiència+ 40% reducció GEH.

-Objectiu 2050: 100% renovables.

-Tenim la nostra Via Catalana: els 7 eixos del pacte Pla Nacional per la Transició Energètica PNTE, que fou aprovat per consens.

-Totes les energies renovables són importants, però cal l'impuls de les més avançades en termes de substitució de les de combustió actuals.

-Cal que es defineixin els instruments operatius següents: Pla Nacional per l'Energia Eòlica (PNEO), el Pla Nacional per l'Energia Fotovoltaica (PNEF) i el Pla Nacional de Desnuclearització (PND)

-Cal impulsar també d'altres fonts energètiques sense combustió, com la Geotèrmica on Catalunya té fonts pròpies importants (Caldes, claus en mà, l'exemple Francès)

IV.- PNEO -PLA NACIONAL DE L'ENERGIA EÒLICA.

 -L'energia solar com font inexhaurible: l'1% de l'energia solar absorbida per la Terra es transforma en energia cinètica en l'atmosfera, es continua, renovable i no uniforme (3,4*10^14 MW.), és igual a 22 cops consum global estimat per l'any 2050.

-Exemples: Dinamarca, el 2015, el 42% del consum elèctric fou eòlic.

-Cal una acurada planificació territorial: de mitigació de l'impacte visual, de protecció a les aus, d'efectes sonors, de generació de senyals electromagnètics, d'ocupació i impacte territorial.

-Tresor Eòlic Català: El canó de l'Ebre, a les legislatures laboristes VII-VIII s'estudia els mapes de vents mitjançant satèl·lits NOAA i de la Marina USA, demostra'n la viabilitat eòlica similar als estrets skagerrat-kategat-sund danesos.

-Cal canviar la composició de la generació elèctrica a Catalunya. A Catalunya 2015 la composició és, 12.800 MW de potència total instal·lada, amb 8.800 MW NO RENOVABLES (4.000 MW de cicles combinats+3.100 MW de les tres nuclears operatives i d'altres) +4.000 MW RENOVABLES (2.300 MW hidràulica+1.200 MW eòlica+altres).

-No excuses econòmiques: cost 1GW eòlic té un cost de 600 Meur. (i baixant a gran velocitat) vs. 4.000 Meur la nuclear. (Cal dir que amb 2000 hores eòliques versus les 7.423 h (REE 2015) efectives hores nuclears, la nuclear produeix un 179% més d'energia)

V.- PNEF - PLA NACIONAL D'ENERGIA FOTOVOLTAICA.

-Catalunya 2015: 267 MW (sols el 2% del consum total), no és una anomalia, és un problema amb un clar origen en els interessos del lobby industrial i polític espanyol amb accés al BOE.

-Oligopoli: Les condicions solar de la península Ibèrica són evidents. Al Regne Unit les empreses espanyoles tenen instal·lats més de 10 GW, que duplica els 5,4 GW de les mateixes empreses a Espanya. És clar l'interès de l'Oligopoli fòssil i nuclear.

-Un futur on les persones siguin productores l'EO és especialment socialitzable i propera al ciutadà, li cal menys capital massiu, i té una més fàcil introducció en l'àmbit domèstic, industrial i de serveis.

VI.- PND-PLA NACIONAL DE DESNUCLEARITZACIÓ.

Bombes de rellotgeria: Tenim 4 centrals, Vandellòs-1(1972), Vandellòs-2 (1988) 1.087 MW, i ASCÓ 1-ASCÓ 2 (1984) 2.016 MW. Les tres centrals operatives representen el 24% del consum total energètic català.

Vandellòs-1,després d'un incendi greu el 1989, es desconnecta el 1980,sols després de 17 anys de funcionament. L'herència són 300.000 tones de material+1.763 tones de material irradiat de mitja i alta intensitat, dipositat a França, amb un cost de dipòsit, de 21.9 Meur/any.

El calendari actual per les tres centrals actives és 2040, que s'hauria d'avançar i crear les fonts de substitució. ES URGENT.

VII.- NOU MODEL DE SISTEMA ENERGÈTIC. OBJECTIUS BÀSICS.

Tenim actualment (2017) un model energètic hereu de la revolució industrial.

-OBJECTIU 1: Drets i deures individuals i col·lectius per la producció i ús de les energies renovables.

-OBJECTIU 2: Plans energètics locals.

-OBJECTIU 3: Potenciar les xarxes, de producció i distribució, seguint l'exemple d'Internet i de la propera internet de les coses.

        VIII.- POTENCIAR LA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA PRÒPIA.

-L'Acadèmia, amb partenariats industrials. Exemple alemany.

-Desenvolupament de centrals mini eòliques i mini fotovoltaiques. Exemple Danés.

-Potenciar els sistemes d'emmagatzemament. Exemples alemanys i USA.

-Potenciar els sistemes d'energia distribuïda (DER).

-Potenciar sistemes de formació i informació de la població.

-L'empoderament ciutadà.

IX.-AVUI cap al 2020.

-L'Estat desperta, a causa de les directives europees, 2020 tenim el proper examen on cal un compliment d'un 20% d'energies d'origen renovable produint, i amb les multes pertinents a l'horitzó.

-En els 2020-2030 l'statu quo actual cal que hagi canviat radicalment. I les possibilitats d'autoconsum i d'auto producció estaran permeses per la legalitat vigent. Semblant a l'esdevenir de Telefònica els anys 1980.

-L'energia eòlica és prioritzada davant de la fotovoltaica per dues raons: la primera és la seva major productivitat (per cada MW instal·lat, l'eòlica produeix més) i la segona és que li cal una component de capital major, en detriment dels productors particulars, agregadors, administracions locals i PIMES.

-Es URGENT una legalitat protectora del productor a petita escala, en cas contrari els OLIGOPOLIS renovats en renovables, ES MANTINDRAN ??.

X.- L'ACCELERACIÓ ACTUAL.

-Després d'anys d'inacció el Govern espanyol el 26/7/2017 ha subhastat 8.037 MW renovables, amb una inversió de 7.000- 8.000 Meur.

-Avui hi ha en funcionament 20.100 MW eòlics i 4.700 MW fotovoltaics, un cop més es configura un escenari d'oligopoli en el camí cap a l'electrificació total.

-Cal esmentar l'aparició inicial de l'automòbil elèctric. L'Agencia Europea de l'Energia dona un horitzó 2060 amb un 85% de vehicles elèctrics o híbrids endollables, i a això comportarà una capacitat elèctrica general i addicional d'un 15% del sistema actual i que serà un 10% de tota la capacitat instal·lada a la data.

EN DEFINITIVA HEM DE DEIXAR DE CREMAR I ASSUMIR UN PAPER MÉS ENLLÀ DE SER CONSUMIDORS PASSIUS SEGUINT ELS EXEMPLES DE LES TELECOMUNICACIONS, INTERNET, LA MOBILITAT, EL TRANSPORT, Etc.

El Club dels cérvols voladors

Sense límits ni fronteres

Recordo aquells caps de setmana com uns temps combinació alhora estimulants i estressants.

Eren els principis dels 70. Els ordinadors just començaven a ser màquines útils per als mortals que havíem après a programar-los, res que veure amb el que són avui, i els cervells dels qui havíem après a programarlos, tampoc acabaven d’estructurar-se del tot bé per a la feina que preteníem fer amb aquelles màquines primerenques.

Aquesta combinació, o més exactament, aquesta manca d’encaix, donava lloc a grans decepcions i també alguns cops, a grans alegries, precedides, unes i altres, per llargues estones d’angoixes i patiments, mentre la màquina “digeria” les instruccions que treballosament havíem perforat en targetes i es preparava per executar-les, amb un resultat que sempre era incert.

Els caps de setmana, el COM (Centro Ordenador Municipal), el centre de la incipient informatització de l’Ajuntament de Barcelona, es convertia en una mena de club on hi treballaven uns quants “sense sostre” que no teníem altra alternativa que acollir-nos a l’amabilitat d’en Manuel Fernández de Castro, el Director del Centre, per tenir accés a un dels pocs ordinadors mitjanament potents que en aquells temps hi havia a Barcelona.

L’IBM 360/40 del COM treballava 24 hores al dia, pràcticament els 365 dies de l’any, i no tinc ni idea de per què, en Fernández de Castro, en una iniciativa que és molt d’agrair, havia decidit obrir-lo a disposició pública els caps de setmana, quan la majoria de les feines del propi centre demanaven pocs recursos de màquina. Allà ens hi reuníem uns quants “okupes” virtuals, cada u amb la seva dèria, el seu problema o les dues coses alhora.

En el petit món de la informàtica de principis dels 70 era freqüent trobar-se personatges singulars, i en els caps de setmana al COM, la densitat de personatges singulars era especialment alta. El centre, com els casinos de Las Vegas, no tenia finestres, per tant no podies saber si a fora era de dia o de nit, si plovia o feia sol, i de fet, a ningú no l’importava saber-ho. Urbanistes calculant camins mínims en els complexos grafs de les xarxes urbanes comparteix taula amb astrònoms que cercaven la precessió de no sé quins equinoccis ...

En aquells temps, jo vivia i treballava a Gijón, a la Universitat Laboral, i després de penjar un parell de vegades l’ordinador de la siderúrgica Hunosa per culpa dels meus programes d’anàlisi estadística, no vaig tenir més alternativa per poder-los passar, que fer els 1.000 Km que separan Gijón de Barcelona i formar part d’aquell exòtic grup. Intentava, per tant, aprofitar al màxim els meus caps de setmana aquí i em passava moltes hores al COM, on coincidia freqüentment amb en Vergés.

Sóc incapaç de recordar ara què feia qui, però sí recordo que en Martí era una mena de “Kalikatres Sapientísimo” a qui tothom anava a consultar els seus dubtes. També recordo el que feia: ajudar al músic Josep Maria Mestres Quadreny, una figura mítica de la música contemporània, a composar el que en deien “música estocàstica”.

Un dia el vaig veure entrar a la sala on hi havia l’ordinador amb un aparell de ràdio a transistors. Vine, vine, em va dir. Va posar la ràdio sobre la CPU, les fitxes del seu programa a la lectora, la màquina se les va empassar, van passar els sempre anguniosos minuts de l’espera ... i a la ràdio va sonar la música de “Els Segadors”. En aquell moment vaig aprendre que res és massa heterodox com per no poder-nos plantejar una forma de fer-ho amb un ordinador i a la vida.

Uns mesos després, en Marti en va dir “Però tu, què hi fas a Gijón? Els japonesos ens han regalat un ordinador i jo he de muntar un centre per donar servei a tota la universitat. Vols venir a ajudar-me?

Aglutinant talent

Un ordinador totalment desconegut, un munt de manuals, bé en japonès o en un anglès que no sempre era fàcilment desxifrable … Cap problema! En Martí assigna un manual a cada un dels membres de la tribu, i que aquest el llegeixi, el desxifri, i l’expliqui als demés. Una mena de “entre tots ho farem tot”, però sabent molt bé quina part del “ tot” s’assigna a cada un dels “tots”.

Perquè evidentment no tots els “tots” érem iguals. Uns érem més operatius/manipulatius, altres més intuïtius, uns altres més abstractes, ... Tothom podia aportar, però cadascú podia contribuir en una cosa diferent i aquí estaba una de les moltes habilitats d’en Martí, demanar a cada persona allò que aquell o aquella podia aportar, i a més i gairebé sempre, en el límit del possible. Després he après que a això, els pedagogs li diuen “zona de desenvolupament proper”, aquella zona d’objectius que són assolibles però amb molt d’esforç i potser amb una mica d’ajuda. Aquells objectius que et fan sentir orgullós de tu mateix quan els assoleixes. No crec que en Martí, que havia llegit molt i de tot, hagués llegit gaires llibres de pedagogia; actuava per intuïció, sempre empenyent a tothom al límit del que podia fer, sempre saben treure de cada un de nosaltres el millor de nosaltres mateixos.

Fa unes línies, he estat dubtant abans de fer servir la paraula “tribu” per descriure el grup, però penso que li escau bastant bé. Érem un grup sense estructura i de límits dispersos, no tothom hi era sempre ni amb la mateixa dedicació, i en Martí, el cap indiscutible, no semblava molestar-li gaire.

Una altra característica del grup, que es va accentuar més a mida que el centre va anar creixent, era la heterogeneïtat. Sovint tendim a rodejar-nos de persones que són més o menys com nosaltres. Només ens sentim còmodes amb companys que, en una forma o una altra, se’ns semblen: són del nostre mateix tarannà, ni molt més llestos, ni molt més ximples … En Martí no era així, i la tribu d’en Martí era de lo més heterogènia, sense que ningú és sentís incòmode. No li vaig sentir dir mai, però segur que conscient o inconscientment tenia al cap que dels que són com nosaltres, difícilment s’aprèn.

Al principi les reunions de “posada en comú” es feien al laboratori de càlcul de la ETSIIB, però desprès ja a la planta de l’Escola d’Aparelladors on s’havia d’instal·lar el centre, i on van anar apareixent el terra tècnic, la vidriera que tancava el que seria la “sala de màquines”, ...

A mi em tocava la part més operativa de la posada en marxa. Els records se’m confonen ara, però no tinc consciència d’haver-me mai sentit sense saber què fer davant d’un problema. “Pregunta-li a …” era la resposta típica d’en Martí. Sempre hi havia algú que s’havia mirat (i havia entès) el manual que tocava i et donava el consell o la recomanació que et feia falta.

El que he dit, una “tribu” on cada u donava el millor de si mateix ... No hi ha més límits que els que tu mateix et poses.

El Centre va anar creixent, incorporant nous membres, peces d’un puzle, que no crec que en Martí tingués en ment quan vam començar, però que molt hàbilment anava configurant a mida que anàvem creixent en feina i en responsabilitats.

La Universitat Politècnica de Barcelona havia nascut el 1971 i nosaltres ho vam fer el 1973. Recordo haver dissenyat el logo del nostre CCUPB, com una variació del que es va dissenyar per a la universitat, aprofitant que la simetria de les panxes de les P i B donava lloc a les nostres dues C. Ningú no m’ho va impedir ni m’ho va criticar, perquè treballant amb en Martí els únics límits te’ls posaves tu mateix.

A vegades els nostres mètodes xocaven amb la realitat de l’entorn. Com es pot traslladar un pesat terminal Univac DCT-2000 des de la planta 5a de la ETSIIB al CCUPB? El terminal tenia rodes, oi? Doncs molt simplement: fent-les servir. Vam arrossegar el terminal, que devia pesar ben bé uns 400 Kg i tenia unes petites rodetes de material plàstic, des d’un lloc a l’altre com la cosa més natural del món. No recordo com vàrem baixar i pujar les voreres que ens vam trobar. El que sí encara recordo i encara em fa una certa angúnia, és el soroll i les vibracions quan passàvem per sobre els dibuixos de les rajoles de la voravia. Les rodetes van “morir” en l’operació, però el terminal va resistir i molt poc després, es tornava a connectar al “Centro de Cálculo y de Proceso de Datos del Ministerio de Educación”, amb franques condicions d’inferioritat en relació al flamant Facom 230-25 que Fujitsu havia cedit al CCUPB.

Es podia xocar amb la física i la resistència dels materials, però també es podia xocar amb la burocràcia i la resistència al canvi de les persones. La UPB tenia el seu Gerent, un home que batallava per fer que un munt d’escoles i centres que fins feia poc havien estat dispersos cada un anant a la seva, es configuressin com una Universitat Politècnica. Malgrat la seva tasca, que segur era meritòria, aquest senyor mai no va ser per a nosaltres més que el “In-gerent”.

La cosa no hagués passat d’acudit terminològic si no haguéssim creuat algunes línies vermelles que no recordo quines eren, però què sé perfectament que vam creuar. El Cap d’Administració de la Universitat va opinar que els nostres pecats eren prou greus com merèixer un càstig exemplar, i aquest càstig havia de ser el meu acomiadament en forma fulminant. En aquells anys abans del 1975, aquestes actuacions encara eren possibles i a mi m’havia tocat rebre. M’hagués agradat veure la cara que va posar aquell funcionari amb el seu bigotet quan va descobrir que jo no era un empleat de la universitat. El meu sou, i probablement el sou d’altres membres de l’equip, el pagava directament en Martí de la seva butxaca. Consultant els registres oficials, he vist que els dos primers anys no vaig ser empleat de la UPB ni consto a cap lloc. Jo no ho sabia i si ho hagués sabut, tampoc m’hagués importat gaire. Vam crear un Centre de Càlcul i donàvem servei a alumnes i professors de totes les universitats catalanes, això era el únic que comptava.

Una terra en la que cada u podia florir

Una altra operació de trasllat meritòria va ser la del plotter Kongsberg que ens va cedir l’Escola d’Arquitectura, un fantàstic plotter pla que admetia fulls fins DIN A0. Era per tant, de grans dimensions. En aquest cas no el vam arrossegar per terra, vam convertir les finestres de la Sala de Màquines en una gran porta corredissa, i amb una grua el vam fer entrar per allà. El plotter tenia un processador dedicat, un miniordenador també Kongsberg. A fi de facilitar el muntatge i també la substitució en cas d’avaries, era freqüent en les màquines d’aquella generació que els circuits integrats no anessin soldats a les plaques com la resta dels components electrònics, sinó endollats a pressió en uns sòcols que sí anaven soldats a les plaques. Quan finalitzat el trasllat vam revisar com estava tot per dins abans d’endollar-ho, vam descobrir que, amb les vibracions, molts dels circuits integrats havien saltat dels seus sòcols i jeien barrejats sobre la base de l’equip. Evidentment els manuals que teníem eren guies d’usuari, no disposàvem de cap manual explicant la part electrònica de l’equip. Tornar a posar cada chip al seu lloc no era una operació elemental. Això es podia veure com una dificultat o com un repte, i els reptes necessiten algú que els faci seus.

No feia gaire que, després d’un acurat procés de selecció, havíem contractat els quatre primers operadors que va tenir el Centre, tots estudiants de la pròpia universitat. A un altre dels estudiants que es van presentar, un noi que semblava força espavilat, no el vam contractar perquè estava ja a quart curs i en Martí va argumentar que, estan a punt d’acabar la carrera, no es quedaria gaire temps treballant com a operador del Centre. Amb el tema del plotter Kongsberg, però, no ens trobàvem en front de tasques d’operació, sinó amb el repte, molt més complex, de fer que aquell munt de plaques sense chips i de chips sense plaques acabés funcionant. Recordo que en Martí em va dir: “crec que a aquell noi que vam descartar com a operador, li podria agradar aquesta feina”.

Quan va arribar, el plotter des de l’Escola d’Arquitectura venia amb una cinta de paper amb un dibuix de demostració que consistia en una vista en perspectiva d’una carretera de muntanya. Aquell noi força espavilat va saber, en pocs anys, passar d’aquell dibuix i d’aquell plotter sense chips a un dels centres de cartografia digital més importants d’Europa.

És una sort poder veure com persones que tens al costat, igual que en els vídeos sobre natura en càmera ràpida, les plantes “floreixen” i creixen més enllà d’on un mateix mai no podria arribar. El CCUPB d’en Martí Vergés m’ha donat múltiples exemples d’això. Alumnes o joves professors que van començar com a becaris o col·laboradors externs i han acabat essent recercadors eminents o grans directius d’empreses importants, tots amb el segell que en Martí ens va saber marcar als qui vam tenir el privilegi de poder treballar amb ell.

Cérvols voladors

D’aquells anys en que tot estava per fer i tot era possible, molts cops em ve al cap la història que explicava un dels membres de l’equip com a metàfora sobre la nostra forma d’actuar. Ho escric en castellà perquè aquesta era la llengua del qui l’explicava: “No hace mucho, un grupo de ingenieros aeronáuticos estudiaron la envergadura de las alas y la potencia muscular del ciervo volante en relación con el peso de ese escarabajo. Después de múltiples cálculos y verificaciones demostraron sin dejar lugar a ninguna duda, que el ciervo volante no puede volar. Sin embargo, el ciervo volante no lo sabe, y vuela”.

En la teva memòria, i amb el nostre agraïment, Martí.

Xavier Kirchner Nebot.

(2346), 13 pàg.

SOLANS. 30 ANYS ICC.

Llibre trenta anys de L'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Contribució de Joan Antoni Solans i Huguet.

Vicepresident de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, període 1983-1999.

---

Els objectius en el moment de la seva creació: Emergir i créixer.

La visió institucional.

La recuperació de la Generalitat en el marc del procés de transició política plantejarà la necessitat de dotar-se urgentment de cartografia sobre la qual rellançar el procés de recuperació física del territori, després del desordenat procés de creixement urbà del franquisme. Sense saber on érem, quins eren els dèficits urbans, difícilment podíem plantejar on calia obrar amb més urgència i, el més important, com alterar l'herència del planejament urbanístic heretat i vigent. La transició, pel fet de no haver estat un procés de ruptura política, no suposà la caiguda automàtica de l'anterior ordenament jurídic, la qual cosa obligà a fer-ho per via de la revisió puntual dels vells drets en el marc d'un debat cas per cas, municipi per municipi, i amb el sistema econòmic en marxa, sense poder-lo aturar, fet que encara ho faria més difícil. No revisar-lo hauria representat que s'acceptaven les seves abusives densitats, la flagrant manca de dotacions públiques, no saber on emplaçar els equipaments comunitaris que la població ens reclamava i no poder fer més agradosa la ciutat a través de l'aparició d'espais lliures públics i del restabliment de condicions de natura dins de la ciutat.

En una paraula, en l'àmbit més pròxim al ciutadà, no haver-ho fet, no hauria permès demostrar que el canvi democràtic tenia uns efectes directes sobre la qualitat de vida dels ciutadans, un augment de l'anomenat salari social, a través de les escoles públiques, els centres de salut, els camps per a la pràctica esportiva, les guarderies infantils, o els centres de formació professional i ensenyament secundari; haguera impedit la real extensió de la igualtat d'oportunitats.

El dèficit cartogràfic era paorós. No sols pel fet que el creixement urbà i industrial, ocorregut des del pla d'estabilització fins a la gran crisi econòmica i política de 1974, havia estat enorme des del punt de vista físic, sinó també per la forma que havia adoptat aquell amuntegament sobre el territori.

En l'àmbit dels vint-i-set municipis de l'entorn de Barcelona, s'havia passat del milió set-cents mil habitants de 1960, als tres milions cent mil de 1974, sense que s'hi implantessin les infraestructures, i la nova ciutat que requeria, i no era un canvi d'escala, la mutació que s'estava patint. Un creixement que va piconar la ciutat heretada, i que va ocupar de forma esparsa el territori seguint el front de les carreteres i dels camins agrícoles, i tot això, sense cap mena d'urbanització ni de desguassos i sense el previ establiment dels serveis a l'edificació. Al final, amb la proliferació de les hores extres del desarrollismo, la cirereta que va acabar de malmetre-ho tot fou la proliferació de més de dues mil urbanitzacions clandestines, on la gent somiava fugir del desori urbà i les dures condicions d'habitabilitat que havia de suportar en el suburbi. La parcel·la representava el somni de retrobar, encara que només fos els caps de setmana, el tros que havien hagut d'abandonar en el seu lloc de procedència.

Vicenç Martorell i Portas (1879-1956). Dirigí la brigada topogràfica d'enginyers de l'Exèrcit (1920-24) encarregada d'aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova Oficina del Pla de la Ciutat de l'Ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937).

Després de la Guerra Civil de 1936-39, ocupà el càrrec d'enginyer en cap de l'Agrupació de Serveis Tècnics d'Urbanisme i Valoracions de l'Ajuntament de Barcelona. Des de 1948 fou membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts.

Josep Maria Puchades i Benito (1913-1982). Els anys trenta col·laborà amb Pau Vila en els treballs de la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya. Entre el 1958 i el 1978 dirigí el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, tasca que compartí amb la docència de la topografia i de la cartografia a diverses escoles i facultats de la Universitat de Barcelona. Impulsà les editorials Alpina i Montblanch, que publiquen guies i llibres de caràcter geogràfic i excursionista, i el 1978 creà la Revista Catalana de Geografia.

També la cartografia es troba al final d'una etapa. El pla de la ciutat de Barcelona s'havia quedat com l'havia deixat en Martorell en jubilar-se, junt amb innombrables plànols d'alineacions i rasants dels carrers que s'havien anat obrint, desordenats i sense encaix en un plànol de conjunt. La gravetat del tema el trobem en barris com el de les Roquetes, on les rasants oficials tenien res a veure ni amb el que havia sorgit espontàniament ni amb les cotes del terreny natural.

Més greu era la situació a la qual havia arribat la cartografia 1:5.000 i 1:25.000 de la Diputació de Barcelona. A la jubilació d'en Puchades, el desànim que causava saber que mai no atraparies el que has de representar, perquè, amb els recursos que et donen, el que has de representar canvia més ràpid que el temps que et pren traslladar la realitat al paper, explica que el deteriorament s'accelerés de manera estrepitosa i que, el 1978, els plànols de què es disposava calia qualificar-los "de plànols de museu". Quan certs grups de pressió interessats en la requalificació del que anomenaven "la cornisa del Maresme", recolzant-se en personalitats de l'administració local d'aquella època, promogueren la redacció d'un pla comarcal perquè en el seu marc se'ls qualifiquessin els seus terrenys, el drama que sofriren, i la sort que tingué la comunitat, fou que no disposaren de plànols adequats per a portar-ho a terme. No sols no figurava l'autopista inaugurada el 1969 i que era el motiu de l'aventura especulativa, sinó que hi mancava la major part del que hi havia construït.

La redacció de la revisió del pla comarcal de 1953, que l'any 1965 acabarà com a pla de l'àrea metropolitana, dels 176 municipis que es troben entre la Tordera i el Riu de Foix, es va haver de treballar sense poder representar la ciutat existent a la base del seu document normatiu, cosa que explicarà en gran manera, entre altres consideracions més acadèmiques, que el pla acabés com a esquema director representat sobre un plànol fussy, borrós i diagramàtic. A la llum de la gravetat del problema, Albert Serratosa, nomenat subgerent de la Comissió d'Urbanisme de la Comarca de Barcelona, posarà en marxa el vol de 1970, i la corresponent restitució fotogramètrica de l'àmbit de la comarca, que s'estendrà en una segona fase a la resta de l'àmbit.

Els pilars de l'ICC.

En aquells moments les empreses cartogràfiques les controlaven coronels de l'Exèrcit de l'Aire, que eren els qui tenien facilitat per a fer els vols i això explica l'encàrrec a ESTOSA, i al seu director el coronel Luis Florence Sandoval. Només en Joan Massó i en Pluma havien temptat a Girona una sortida civil al tema de l'aixecament cartogràfic, amb només voluntariosos resultats. Aquella cartografia d'ESTOSA fou la que vaig poder fer servir per al Pla Comarcal de 1974, reconvertit després de la Llei de l'Entitat Metropolitana de Barcelona, en el Pla General Metropolità. No obstant la relativa millora que va representar aquella nova cartografia respecte de l'anterior, no era ben recolzada geodèsicament ni tampoc no havia incorporat el treball de camp complementari per a evitar que les ombres dels edificis i ràfecs i barbacanes impedissin l'acurada representació de la ciutat, a aquella escala 1:5.000, i explica que el plànol topogràfic construït presentés greus problemes de mesura. Parlem de vint metres al final del carrer d'Anglí en la seva junció amb la Via Augusta, allà on s'havia de construir la plaça d'Orient, de significats ben diferents de l'homònima madrilenya, i les errades arribaven a més dels cents metres a l'extrem de l'àrea metropolitana, en el terme del Montmell, cosa que explicava que la cartografia no tanqués.

D'altra banda, ens trobem davant d'un moment de canvi tecnològic transcendental. La incipient aparició de la cartografia digital vectorial. L'eina que ens permetia de somiar que podríem tenir la cartografia i els plànols temàtics sempre al dia, i que per filtratge podríem superar el problema de les escales, anar de la visió territorial a la visió local amb un simple zoom. La recerca d'hidrocarburs de la indústria petroliera i els dibuixos animats de la Disney introduïren l'ús dels ordinadors en la representació gràfica. Això portarà a millorar les targetes gràfiques dels ordinadors de l'època i a construir tauletes especials de digitalització que substituiran les velles taules de dibuix.

El doctor i catedràtic Martí Vergés i Trias, de l'Escola d'Enginyers de la Universitat Politècnica de Barcelona (el 1984 passa a anomenar-se Universitat Politècnica de Catalunya) ens animà a endinsar-nos en el nou camp i aconseguim que Albert Serratosa i Palet hi estigui al cas. L'any 1975 ens n'anem a Londres acompanyats d'en Jaume Miranda i Canals, i hi comprem els dos primers equips Calmagraphics que entren a Espanya. Corrien en una estació de treball Eclipse i en posem un a la Corporació Metropolitana de Barcelona i l'altre a l'Escola d'Enginyers per a la preparació dels futurs tècnics que han de permetre el canvi tecnològic en la representació de l'urbanisme, però que aviat veurem que ho serà en tot el que tingui a veure amb el territori, quan es generalitzen els sistemes d'informació geogràfica.

Els nous paràmetres d'edificació que introdueix el Pla General Metropolità, el 14 de juliol de 1976, sobre les 45.000 hectàrees de l'àmbit de la Corporació Metropolitana es calcularan automàticament amb l'ajut de les noves eines. Els alcaldes que creien que el nou pla decauria en quedar blocat el procés d'atorgament de llicències pel canvi dels vells paràmetres es trobaren estupefactes quant, independentment de la forma de les illes, regulars o irregulars, còncaves o convexes, se'ls trametia el plànol de les fondàries edificables i el nombre de plantes pis, que corresponien a cada tram de carrer de cada illa dels vint-i-set municipis, l'endemà de la publicació del Pla en el Boletín Oficial del Estado. Les persones encarregades de la preparació del sistema foren en Jaume Miranda, en Jordi Viñas i Folch i en José Antonio Sáez Villar, aquest darrer, després fitxat per la Diputació Foral de Navarra, per a muntar el cadastre i la hisenda pròpia d'aquella Diputació.

En el quadrienni 1977-1980, essent nomenat delegat d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, inicio un procés semblant en aquell ajuntament. Obrim la relació del plànol de la ciutat amb el Centre Ordenador Municipal a través de la Carme Sanmiguel, per a poder bolcar la important informació de les finques del plànol Galtier sobre el plànol Martorell. Entrarà en Lluís Sanz per a portar el nou equip digital, i l'arquitecte Jesús Portavella, del plànol de la ciutat, s'encarregarà de generalitzar el seu ús com a eina imprescindible per al futur planejament urbà de la ciutat.

Quan l'agost de 1980 prenc possessió del càrrec de director general d'Urbanisme de la Generalitat, el tema de la revisió dels plans pren el primer pla. Encara que per subsistemes, en l'època provisional de Cantallops-Armet s'havia encarregat cartografia tradicional a escala 1:1.000 dels subsistemes urbans que la Generalitat havia encarregat arran de la revisió dels plans d'ordenació urbana. Sense una eina visual que, estalviant-nos les anades de camp, ens permetés de verificar les propostes que els tècnics i els ajuntaments ens plantejaran, l'anàlisi dels futurs documents, més tres-cents dels nou-cents quaranta-un municipis d'aquella època, al llarg dels tres primers anys de govern, haurien esdevingut impossibles de jutjar i d'aprovar, en no tenir una mínima base cartogràfica posada al dia. D'altra banda, aquella cartografia no digital, bé que a escala 1:1.000, precisament pel cost de l'escala, se cenyia exclusivament a les zones urbanes, però no comprenia el conjunt del terme municipal. Plantejo a l'Albert Vilalta, flamant secretari general del primer Departament de Política Territorial i Obres Públiques, la necessitat de crear un institut català de cartografia per tal que els d'Obres Públiques tinguin plànols sobre els quals fer la previsió de carreteres i transport i perquè a Urbanisme li serveixi per a l'anàlisi dels plans, i li plantejo que l'equip de la Universitat Politècnica de Barcelona que comandava aquell projecte de cartografia digital, dirigit per en Jaume Miranda, podia ser el responsable de prendre, amb una lògica completament allunyada de la tradicional, dels enginyers topògrafs, de mira i teodolit, qui es posés al capdavant de la nova institució que a partir de zero, sense les inèrcies de les institucions existents, creés un Institut Cartogràfic punter, amb voluntat, a més, d'incorporar en la seva cartoteca els diferents fons cartogràfics que es trobaven pel país i per cartoteques privades. Li venc que, a més, amb els nous mètodes amb menys gent es pot fer més. L'Albert Vilalta, amb lògica de Prat de la Riba –que va anar sempre a l'ombra del govern de la Mancomunitat, i més en aquells inicis–, li planteja el tema al conseller, Josep M. Cullell i Nadal, que de seguida veu amb bons ulls la iniciativa, encara que sense seguir-la quan se li planteja, especialment per a finançar-la, que inclogui també la formació del cadastre, a semblança del que feia Navarra, perquè això pagaria la festa. Cal dir que finalment l'Institut farà la Cartografia per l'Administració de l'Estat, però no el Cadastre com a base pròpia.

Es prepara la llei que situa el conseller com a president del nou Institut i a mi em situen de vicepresident. El problema en l'inici és d'aconseguir al més ràpidament possible la màxima cobertura del territori, i en Jaume Miranda planteja l'interès de disposar d'una ortofoto a escala 1:5.000 que ens permeti de veure al més ràpid possible la màxima cobertura del país, i a partir de la qual, més lentament, aniria sorgint un mapa topogràfic a escala 1:5.000. En Jaume Miranda ens fa avinent que el sistema Gestalt Photomapper canadenc té un equip molt sofisticat que, treballant en part en òptica analògica, i, en una altra part, en base digital, per un procediment d'aplanament de les fotos aèries mitjançant els models digitals del terreny generats per correlació numérica, permet de disposar ràpidament d'unes ortofotos en gamma de grisos de tot el territori. L'equip fou la màquina de major cost que el Canadà va vendre aquell any als països de la Comunitat Europea, cosa que va moure l'encarregada de negocis del Canadà per a Europa a voler conèixer qui eren els intrèpids que havien pres aquella decisió. Cal recordar que Gestalt en aquell temps es dedicava a posar satèl·lits de comunicacions a l'espai, cosa a què no ens vàrem atrevir, malgrat que algunes ganes ja en teníem. Cal dir que amb els parells de contactes dels negatius i les lents estereoscòpiques, la fotointerpretació, per als ulls acostumats llur lectura, permet de deduir un gran volum d'informació, major que la de la lectura dels simples mapes topogràfics en blanc i negre: procés històric, usos del sòl, tipologies arquitectòniques, qualitats edàfiques, estructura agrària, estructura geològica, elements singulars del paisatge, organització de les explotacions agràries, etc. Podíem arribar a qualsevol racó de Catalunya, podíem avaluar la lògica de qualsevol autorització que els ajuntaments presentessin davant de les comissions d'urbanisme en el sòl no urbanitzable. Per primer cop no anàvem a les palpentes.

Però, a partir d'aquell inici, l'important no és el que vàrem aconseguir, sinó el que vàrem desencadenar, i els resultats de tot ordre començaren a arribar, resultats que els qui em segueixen en aquesta crònica us exposaran amb una major precisió de la qual jo us puc explicar. Com se sol dir ara, havíem posat en marxa estructures d'estat, i així fou ràpidament reconegut pels països per als quals l'Institut Cartogràfic de Catalunya ha treballat durant tots aquests anys.

La cartografia: Instrument i mirall de projectes col·lectius

Un mapa vol ser, abans de res, una representació de la realitat. Transforma, a través d'un seguit de convencions, una porció de la superfície terrestre en una imatge gràfica bidimensional sobre la qual es poden prendre mesures i referenciar objectes. Però el mapa pot ser vist, també, com una prefiguració de la realitat, com un intent de construir-la. El cartògraf, en delimitar el territori que vol reflectir sobre la carta, en definir l'escala i les convencions que utilitzarà per fer-ho, en seleccionar els elements que hi vol incloure, executa un exercici de definició del món que n'altera la naturalesa.

Per això pot afirmar-se que tot mapa conté, de manera implícita, un designi i un projecte: la voluntat de viatjar, la voluntat de governar, la voluntat de planificar. Com a exercici d'apropiació i de transformació de la realitat el mapa ens parla doncs no solament d'aquesta, sinó dels interessos i les aspiracions d'aquell que el dreça. El mapa, com la fotografia, com tot intent de representació de la realitat, és doncs un mirall que reflecteix pels dos costats: per una banda, la imatge de la realitat que pretén mostrar, per l'altra, el seu mateix autor, el cartògraf.

Des de temps molt reculats el cartògraf, tanmateix, no és pas un subjecte individual. La seva obra es mou per interessos col·lectius i, molt sovint, actua per mandat de poders que el superen. Per aquesta raó, el mapa no és només l'expressió de la visió del món i dels projectes del cartògraf individual, que de fet, en molts casos, ha deixat d'existir, sinó dels interessos i les aspiracions que prevalen (o pugnen per prevaldre) en la societat on el document cartogràfic s'origina. És aquesta la raó per la qual la cartografia històrica d'un país constitueix, certament, una font d'informació impagable sobre les transformacions del seu territori –l'evolució dels assentaments, l'extensió dels camins, la disposició de les fortificacions– però també sobre els projectes, les ambicions i els anhels d'aquells que hi han viscut i, en particular, d'aquells que l'han governat o han pretès de governar-lo.

La història de la cartografia a Catalunya ens dóna mostres excel·lents d'aquesta naturalesa del mapa com a instrument i com a projecte col·lectiu: els portolans medievals que feren possible el comerç i les conquestes a la Mediterrània; els mapes dels cartògrafs militars francesos del segle XVII, concebuts per a la guerra i la invasió; la carta, d'altra banda magnífica, de Josep Aparici, amb la plasmació territorial dels corregiments del Decret de Nova Planta; les divisions comarcals de la Renaixença, envoltades de símbols patriòtics; els cartells revolucionaris de la Guerra Civil.

(3065), 15 pàg.