ALBERT RIVERA DÍAZ, CONFIDENTIAL.

      ALBERT RIVERA DÍAZ, CONFIDENTIAL.

Ciudadanos es comença a veure com una pel·lícula de gènere negre, dolenta. El guió és sempre l'espina dorsal d'un film, i aquest guió en política és la ideologia. Quan Albert Rivera va crear el seu partit, amb el cartell electoral de la seva figura nua, era pura demagògia, va crear més que un partit, va crear un artefacte electoral.

 

Les idees i la ideologia que en dimana, és essencial en qualsevol activitat humana i en política és paradigmàtica, la ideologia és el pal de paller que dóna cohesió a un partit més que les circumstàncies, per favorables que siguin. Això Rivera no ho sabia, Rivera es permet citar a Kant reconeixent que no l'havia llegit, fum en definitiva.

Borgen ho escenifica de manera molt clara. Quan es funda un nou partit, sempre hi ha una allau de militants que s'apunten al principi de tot. El líder que aixeca la bandera, rep el suport de proporcions de nous militants que quasi sempre tenen la mateixa composició; 10-15% que creuen honestament en les idees que el líder exposa; 10-15% de rebotats d'altres partits, que ja acumulen una motxilla de ressentiment polític notable; un 20% d'individus que independentment de les idees són pescadors en temps de revolta; i els més perillosos, un 40-50% cerquen l'oportunitat d'obtenir un benefici espuri, molts cops delinqüencial, i on l'honestedat és inexistent.

Els partits són, en el fons, escoles per a la política, on amb etapes o esglaons, hi ha una decantació de les persones i idees que dóna fortalesa, si es pot dir així, a les estructures dels partits. Els partits forts tenen molta història, bona i dolenta, que els hi dóna autoritat i fortalesa interna i externa, per resistir els error propis i aliens. Però, darrere hi ha sempre la ideologia.

La ideologia pot ser canviant, millor dit, cal que s'adapti als temps. Quan Felipe González, abandona el marxisme, tothom ho entén, en el seu partit especialment. El marxisme com a instrument a implementar rígidament cau amb la Glàsnost i la Perestroika, però ideològicament informa la socialdemocràcia europea i és una de les seves arrels. Ribera ho fa molt malament quan passa de declarar-se socialdemòcrata a liberal, pur teatre, ja que no formula una tercera via intel·lectualment parlant, això li és letal davant de l'electorat.

La tercera via, o partit frontissa, o partit centrista, o moderador de qualsevol executiu, no existeix a l'Estat Espanyol. Històricament ho han dut a terme els partits perifèrics, PNB i abans CiU, que en termes de país invertebrat com es Espanya, ha mancat un partit de tercera via. Això respon a una arrel de l'Estat Hispànic que és el maniqueisme històric, de fet és el que Machado expressava dient que el ciutadà tenia unes opcions molt clares, una que no li agrada i un altre que li glaça el cor.

El retorn al Bipartidisme s'albira, i els catalans tornarem al dilema; col·laborar empassant-se el seu propi orgull i tradició històrica, o bé, oposar-s'hi amb les conseqüències de repressió i l'empobriment econòmic que ja coneixem.

El dilema històric està servit novament.