EL MÓN D'AHIR

“Educats en silenci, tranquil·litat i austeritat, se’ns llança de cop al món; cent mil ones ens envolten, tot ens sedueix, tot de coses ens agraden, moltes altres ens enutgem, i d’hora en hora titubeja el sentiment fàcilment inquiet; sentim, i allò que sentim la bigarrada confusió del món no consola”. Això ho deia Goethe entre els segles XVIII i XIX.

És ja un consens molt generalitzat que estem en un món en trànsit cap a un altre món.

Aquesta manera de veure la realitat contemporània sempre em recorda la visió de Stefan Zweig que va plasmar en el seu molt difós llibre "El món d'ahir".

Ell nascut el 1881 a la monarquia dels Habsburg, se sentia com un home de "l'Ancien Régime", com a membre de la generació d'abans de la Primera Guerra Mundial. Aquest punt d'inflexió històric va significar l'inici de la desaparició de les aristocràcies basades en la possessió de la terra, i també basades i recolzades en la religió i la milícia. La possessió de la terra, que engabia a les poblacions dels països, va tenir una pèrdua de pressió i va permetre l'escapament per les migracions europees a la nova Amèrica, l'església va perdre poder per la seva manca de saviesa per adaptar-se a l'evolució social, cal esmentar per exemple, que fins a 1966 a Espanya va estar vigent l'Índex dels llibres prohibits, i pel que fa a la milícia la guerra mundial en sol europeu i les seves carnisseries humanes els va conduir a la pèrdua del prestigi com a defensa social que es confirmaria en l'adveniment dels feixismes als quals van abraçar per sobreviure.

Avui podem fer una mirada, encara curta, però Zweig, tampoc tenia gaire perspectiva, menys de seixanta anys, i ell mateix era testimoni del vertigen que li produeix l'acceleració històrica on estava immers, es queixa de la velocitat imposada i que concreta concretada en fets tecnològics com el telèfon, el telègraf, l'electricitat, l'automòbil, l'automatització fabril, etc. Aquest vertigen li fa dir que l'Antic Règim era més segur i que s'ha esmicolat el passat món de la seguretat. La seguretat com a valor o noció que va periclitar.

Ara nosaltres tenim una mirada encara curta també, per l'efecte que patim és similar.  Els membres de la generació dels "baby-boomers 1946-1966" que ara estem començant a desfilar, també no sabem adonar-nos del canvi sideral que hem viscut. Cal fer, els de 1950, una mica de memòria: jugàvem al carrer, a la caiguda del vespre apareixia un encenedor dels fanals de gas per a la il·luminació pública, teníem a les nits, serenos i vigilants que per Nadal venien a recollir l'aguinaldo, els cotxes al carrer eren contats, el tramvia a Barcelona era comú, els autobusos tenien un cobrador humà, el color predominant era el gris. En fi, un món irreconeixible pels baby-boomers vius actuals.

Ara nosaltres, catalans-espanyols-europeus, i generació actual, tenim també una curta perspectiva per albirar l'horitzó. És consens general que l'actual administració Trump als EUA és un punt d'inflexió històric, però crec que és sols una espurna, millor dit una bengala que il·lumina un escenari dels mons que ens deixa corpresos, però tot bé de lluny. La globalització és l'escenari real. La comprensió per part d'Occident que els seus valors, no l'economia sinó els seus valors han periclitat, i això és el que ens congela el nostre cor. El fet de comprovar que la democràcia consagrada com bé suprem, consagrat també com el mètode únic per accedir a la bondat humana, no és ni suficient ni un camí segur, i això ens genera una inseguretat que s'esdevé en por. Des de la satisfacció d'haver acabat amb el feixisme inhumà, i la confiança en què el capitalisme, embridat per la socialdemocràcia, ens podia garantir un món segur, i floreixen en economia i cultura, tot això entra en crisi.

La riquesa repartida i en procés de concentració a la vegada, es transforma en hedonisme i la seva expressió màxima és el luxe. El luxe en tot, i com aspiració per a tots. Això ens condueix a la frustració dels més desperts i a la somnolència a la majoria. Més enllà d'Occident les autocràcies resulta que són més eficients, no per ser més intel·ligents sinó per l'eficiència del comandament únic. Tot això ens condueix a la decadència demogràfica, i a la substitució real dels aborígens per als immigrants que entren de bona gana fugint dels seus propis inferns.

Cal afegir a l'escenari les corresponents dosi de la droga tecnològica amenitzada i basada en la microelectrònica i la societat de la informació global. Deixem de ser amos del nostre destí i estem sotmesos als esdeveniments aliens des del mateix Internet fins a les plataformes audiovisuals. Tot està mediatitzat per fer-nos sotmesos i sometents.

A les nostres ciutats apareix l'esclavitud, com ho fou a Roma i Grècia. Els carrers ho testimonien, sols cal fixar-si, però cal no sols mirar també cal veure. S'estratifica l'esclavatge econòmic. El primer esglaó és el dels recollidors de ferralla, subsaharians alts i prims, fibrosos, que han sobreviscut al mar que recullen per un preu inimaginablement baix la ferralla al mateix carrer. Tot seguit apareixen els anomenats Raiders, pakistanesos, nord-africans, indis, etc. que tenen recursos per comprarse una bicicleta elèctrica i un telèfon que els hi ordena on recollir i portar la pizza de torn, les obres al carrer estan plenes de quadrilles de nord-africans que reparen la ciutat. El quart esglaó és ja dels que parlen un idioma conegut, fan obres de rehabilitació i treballen en la restauració de baix nivell. Els llati americans de més nivells arriben al sector serveis, l'atenció a la salut personal o bé la empresarial, secretariats sanitaris de tot ordre. El Setè nivell és ja els dels titulats superiors, llatí americans i fins i tot alguns europeus de l'Est, que poden assumir posicions tècniques i del món de la economia més productiva. És la globalització total de persones i idees.

En fi, tot això passa davant dels nostres ulls ho mirem i ens envolta, però no som conscients que això és la globalització que fa desaparèixer el món d'ahir que era el nostre món. Si voleu el meu món.

Stefan Zweig (1881) finalment sumit en el desarrelament més profund és suïcida el 1941 a Petrópolis, no ho va resistir. No va veure el nou renaixement de la seva pàtria Austríaca i de la seva estimadíssima Viena com pilar de la cultura Occidental. De fet, tenia el mateix sentiment que en Goethe cent anys abans.

Podem pensar que mort a l'edat de seixanta-un anys hi hagués fruit. Pot ser que arribant a centenari, en els nostres temps, hagués constatat que tot són cicles i que es repeteixen sense fi.

TEMPUS FUGIT

(1105)