dilluns, 30 de juny del 2025

TRUMP I EL SEU OBJECTIU DARRER


Siguem clars: l’objectiu real de l’administració Trump és la destrucció de la classe mitjana nord-americana.


Quin és el principal obstacle per a l’oligarquia americana en el seu camí cap a un poder totalment alineat amb els seus interessos? Doncs precisament la classe mitjana, que constitueix la majoria electoral. Així de simple.


És esfereïdor escoltar el que explica Scott Bessent, el 79e. Secretari del Tresor (Ministre d'economia) dels EUA, en una entrevista concedida a Tucker Carlson, un conegut entrevistador de la dreta extrema estatunidenca. Cal veure l’entrevista per comprendre realment què pensa Trump i el seu entorn i què ens espera:


 https://x.com/TuckerCarlson/status/1908204378613248067


No caldria afegir gaire més, però aquest problema no és només dels EUA: ens afecta a tots. És un conflicte de models, no només econòmics, sinó també socials i culturals, en el fons.


El narcisisme de Trump és, com tot narcisisme, profundament personal. Però també vol introduir la seva família dins l’elit de la plutocràcia americana. Vol portar-los a l’Olimp. Plutocràcia: una democràcia formal, burgesa, on només manen els més poderosos. 


Tradicionalment, aquesta elit incloïa noms com Rockefeller, Carnegie, Vanderbilt o Mellon, però amb l’avenç de la tecnologia i els canvis generacionals, la configuració ha canviat. Un petit article de Jordi Gual ho exposa amb claredat:


 https://www.lavanguardia.com/dinero/20241119/10117668/plutocracia-america.html


Tot plegat no és nou del tot. Ronald Reagan ja pretenia capgirar el model, i ho va aconseguir amb el suport de Margaret Thatcher i Joan Pau II, tant a nivell geopolític com econòmic. Les seves decisions encara ressonen avui a Europa, especialment a través de les “terceres vies” inventades per la socialdemocràcia europea.


Però, al costat de Trump, Reagan sembla un aprenent. Només cal veure els porters de la Trump Tower a la Cinquena Avinguda de Nova York: homes afroamericans de 2,10 metres d’alçada vestits com membres de la guàrdia reial britànica "bearskins". Això ho diu tot.


Bessent ho diu clarament: “un dels objectius del president Trump és reordenar el comerç” i “eliminar l’excés de mà d’obra del govern federal”, fet que —segons ell— reduiria l’endeutament i alhora proporcionaria nova mà d’obra per a la indústria manufacturera.


Però no diu que això també debilita la capacitat de l’estat federal per controlar les empreses, ni les seves funcions fiscals. És la desregulació total. Per als seus.


Elon Musk n’és un exemple paradigmàtic: inverteix 44.000 milions de dòlars en adquirir Twitter, i aporta 370 milions més en metàl·lic a les campanyes electorals. Narcisista de manual que també busca un lloc a l’Olimp.


I per consolidar el control sobre la democràcia, cal també controlar la demografia. Primer, tancar les fronteres sense contemplacions. Negar els drets als “dreamers”, joves nascuts als EUA però sense papers, que han de ser mantinguts en un limbe legal sense ciutadania, ni drets polítics. Com en una monarquia del Golf o en un estat policial. Alhora, facilitar l’entrada dels molt rics: amb una inversió de 5 milions de dòlars es pot obtenir una visa daurada per residir-hi durant 10 anys sense problemes. Una altra paranoia trumpista.


Aquest pla busca, ni més ni menys, destruir la classe mitjana, erosionar els drets constitucionals i desmantellar l’estat de dret, concentrant el màxim poder legal, polític i econòmic en mans de l’oligarquia.


Bessent ho verbalitza sense embuts. La resta ho dissimulen amb una guerra cultural de distracció: avortament, immigració, fòbies LGTBI, atacs a les universitats… Però el veritable objectiu és controlar el poder i reformar la Constitució per permetre una nova reelecció de Trump el 7 de novembre de 2028. Abans tindrem un tast democràtic en les properes "mid-term elections" el proper 3 de Novembre de 2026.


Hi arribarem sans i estalvis? Esperem que sí. Els Estats Units, malgrat tot, han estat un exemple democràtic en molts àmbits i tenen prou vigor per superar l’actual deriva plutocràtica i retornar als seus valors constitucionals. Ja ho van fer cap al 1850, quan el Poder Esclavista —una oligarquia de rics propietaris d’esclaus del Sud— va controlar el govern federal: Congrés, Presidència i Tribunal Suprem. Allò acabà amb una guerra civil. Esperem que avui no calgui arribar tan lluny.


Mentrestant, nosaltres, no deixem que aquesta onada ens arrossegui més del compte.

Amén.


TEMPUS FUGIT. juny 2025.



diumenge, 15 de juny del 2025

BARCELONA 2025, QUO VADIS ?.


Les ciutats són les persones que hi habiten. Aquest lema incontestable és especialment evident quan es publiquen les dades demogràfiques de cada padró municipal. Ara, al maig de 2025, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) ha publicat les darreres xifres del 2024.

Som a Barcelona 1,73 milions, recuperant la xifra històrica més alta des de 1983, amb un increment de l’1,87%, uns 30.000 habitants en un sol any. Això s’ha produït no pas per un augment de la natalitat pròpia —de fet, és inferior a la mortalitat—, sinó per la immigració creixent. El 45% dels habitants barcelonins són nascuts a la mateixa ciutat, i el 35% provenen de fora de l’Estat espanyol.

Tot està canviant a un ritme vertiginós. Manhattan, sempre termòmetre d’avantguarda del que posteriorment ens arriba, és un sensor significatiu. Avui, la globalització galopant ja ens afecta plenament. Ara que estem molt preocupats per l’ús del català a casa nostra, cal observar que a Manhattan la primera llengua és el binomi anglès–llatí americà i la tercera és el jiddisch. En el futur, a Barcelona, la primera llengua podria ser el castellà-anglès i la tercera, el català. Esperem que això trigui molt a arribar.

L’envelliment és notori: 1.106 centenaris, sense millora en la base de la piràmide poblacional. Tenim un melting pot multiracial i multicultural a la nord-americana. Els expats rics es tanquen en les seves empreses i escoles; els pobres, en els seus ghettos, sense cap voluntat de nacionalitzar-se mínimament. L’escola pública, en el cas dels pobres, fa una gran tasca essencial de formació de base, però és fàcilment substituïda en l’ús diari i cultural pel castellà imperant.

En el període 2000-2024 han arribat a Catalunya dos milions de persones noves, i el ritme actual és de l’ordre de 100.000 l’any.

Per què arriben? Per dues raons principals: la primera, perquè es creen més llocs de treball dels que la població autòctona pot cobrir. L’escreix és de baix valor afegit, i això no preocupa, ni socialment, ni políticament. La segona raó és que no hi ha controls fronterers. Això es pot veure fins i tot a TV3, on famílies que arriben al Prat són entrevistades i declaren que venen a treballar per quedar-se, quan hauria de considerar-se un delicte arribar sense residència legal, “sense papers”, com es diu habitualment. De fet, és un procés amb certa reversibilitat: la situació de la COVID va generar una certa emigració entre els que havien immigrat.

El més preocupant és que les projeccions demogràfiques apunten a un horitzó 2045 amb deu milions de persones com a població de Catalunya i Barcelona apropant-se als dos milions.

No distingim el que qualsevol persona adulta entén de seguida: les decisions i les seves conseqüències formen un tot. Si demanes un préstec, l’has de tornar. Aquesta racionalitat no és patent en el cada dia de la nostra societat.

Sembla difícil d’explicar que, amb un increment de la població catalana del 33% en vint anys, les costures materials de la nostra societat no hagin explotat. Ha resistit realment la sanitat, l’habitatge, l’educació i els serveis socials? Per no parlar de les pensions a mig termini. Els conflictes són patents.

De fet, qui més protesta pel trencament de les costures socials no són els nouvinguts, sinó els aborígens joves, que veuen com els serveis, dimensionats per a una població molt inferior, són insuficients, es degraden i col·lapsen en molts casos. A més, les polítiques socials no controlades, sovint anomenades “woke”, promouen el col·lapse. Un cas notori és l'empadronament massiu i sense control: el padró municipal és una porta d’entrada directa a l’estat del benestar per a la població arribada sense haver-hi contribuït prèviament.

Alguns exemples de la interconnexió total de les conseqüències d’aquest creixement poblacional: les parelles, noves i establertes, han de destinar una part excessiva dels seus ingressos a l’habitatge; veuen que l’educació no pública dels seus possibles fills els deixaria sense recursos mínims, i la conseqüència directa és que no contemplen tenir fills. El seu escreix econòmic el dediquen al gaudi. Això explica que la fecunditat a Barcelona sigui d’1,1 fills per dona, una de les més baixes del món, i que l’edat mitjana de maternitat sigui de 33 anys i creixent. Per tant, no hi haurà un segon fill, i ho veiem cada dia.

Hi ha més raons interconnectades: els immigrants necessiten sanitat i educació, però de manera immediata els hi cal un sostre, una llar. En el seu aterratge a Barcelona, primer habiten en llars d’amics i familiars, però a molt curt termini els cal habitatge social, que és inexistent. A més, els aborígens també el necessiten per raons d’emancipació juvenil, divorci o nous aparellaments. Per aquesta raó el problema és candent i d’actualitat.

L’habitatge no és impossible de crear. Entre els anys 1982 i 1984 es construïren gairebé 100.000 habitatges a Catalunya, possibles per les condicions de disponibilitat de sòl i per la regulació existent. El problema potser rau en la contradicció intrínseca de les forces d’esquerra: defensen l’absorció de la immigració amb pocs límits i, alhora, s’oposen a l’ocupació del territori barceloní, metropolità i català a diversos nivells.

Si volem —o no ens oposem— a una Catalunya 2045 amb deu milions d’habitants, no podem oposar-nos a ocupar racionalment el territori. Com fer-ho és un desafiament.

El veritable desafiament és, en primer lloc, reconèixer quina és la realitat i fer-ne un diagnòstic realista assumint el lideratge. El segon desafiament és l’ordenació del territori, que no pot anar a remolc dels esdeveniments, sinó que ha d’avançar-se als problemes per dimensionar-los adequadament.

TEMPUS FUGIT. Maig 2025.











diumenge, 1 de juny del 2025

EL MÓN D'AHIR



“Educats en silenci, tranquil·litat i austeritat, se’ns llança de cop al món; cent mil ones ens envolten, tot ens sedueix, tot de coses ens agraden, moltes altres ens enutgem, i d’hora en hora titubeja el sentiment fàcilment inquiet; sentim, i allò que sentim la bigarrada confusió del món no consola”. Això ho deia Goethe entre els segles XVIII i XIX.


És ja un consens molt generalitzat que estem en un món en trànsit cap a un altre món.

Aquesta manera de veure la realitat contemporània sempre em recorda la visió de Stefan Zweig que va plasmar en el seu molt difós llibre "El món d'ahir".

Ell nascut el 1881 a la monarquia dels Habsburg, se sentia com un home de "l'Ancien Régime", com a membre de la generació d'abans de la Primera Guerra Mundial. Aquest punt d'inflexió històric va significar l'inici de la desaparició de les aristocràcies basades en la possessió de la terra, i també basades i recolzades en la religió i la milícia. La possessió de la terra, que engabia a les poblacions dels països, va tenir una pèrdua de pressió i va permetre l'escapament per les migracions europees a la nova Amèrica, l'església va perdre poder per la seva manca de saviesa per adaptar-se a l'evolució social, cal esmentar per exemple, que fins a 1966 a Espanya va estar vigent l'Índex dels llibres prohibits, i pel que fa a la milícia la guerra mundial en sol europeu i les seves carnisseries humanes els va conduir a la pèrdua del prestigi com a defensa social que es confirmaria en l'adveniment dels feixismes als quals van abraçar per sobreviure.

Avui podem fer una mirada, encara curta, però Zweig, tampoc tenia gaire perspectiva, menys de seixanta anys, i ell mateix era testimoni del vertigen que li produeix l'acceleració històrica on estava immers, es queixa de la velocitat imposada i que concreta concretada en fets tecnològics com el telèfon, el telègraf, l'electricitat, l'automòbil, l'automatització fabril, etc. Aquest vertigen li fa dir que l'Antic Règim era més segur i que s'ha esmicolat el passat món de la seguretat. La seguretat com a valor o noció que va periclitar.

Ara nosaltres tenim una mirada encara curta també, per l'efecte que patim és similar.  Els membres de la generació dels "baby-boomers 1946-1966" que ara estem començant a desfilar, també no sabem adonar-nos del canvi sideral que hem viscut. Cal fer, els de 1950, una mica de memòria: jugàvem al carrer, a la caiguda del vespre apareixia un encenedor dels fanals de gas per a la il·luminació pública, teníem a les nits, serenos i vigilants que per Nadal venien a recollir l'aguinaldo, els cotxes al carrer eren contats, el tramvia a Barcelona era comú, els autobusos tenien un cobrador humà, el color predominant era el gris. En fi, un món irreconeixible pels baby-boomers vius actuals.

Ara nosaltres, catalans-espanyols-europeus, i generació actual, tenim també una curta perspectiva per albirar l'horitzó. És consens general que l'actual administració Trump als EUA és un punt d'inflexió històric, però crec que és sols una espurna, millor dit una bengala que il·lumina un escenari dels mons que ens deixa corpresos, però tot bé de lluny. La globalització és l'escenari real. La comprensió per part d'Occident que els seus valors, no l'economia sinó els seus valors han periclitat, i això és el que ens congela el nostre cor. El fet de comprovar que la democràcia consagrada com bé suprem, consagrat també com el mètode únic per accedir a la bondat humana, no és ni suficient ni un camí segur, i això ens genera una inseguretat que s'esdevé en por. Des de la satisfacció d'haver acabat amb el feixisme inhumà, i la confiança en què el capitalisme, embridat per la socialdemocràcia, ens podia garantir un món segur, i floreixen en economia i cultura, tot això entra en crisi.

La riquesa repartida i en procés de concentració a la vegada, es transforma en hedonisme i la seva expressió màxima és el luxe. El luxe en tot, i com aspiració per a tots. Això ens condueix a la frustració dels més desperts i a la somnolència a la majoria. Més enllà d'Occident les autocràcies resulta que són més eficients, no per ser més intel·ligents sinó per l'eficiència del comandament únic. Tot això ens condueix a la decadència demogràfica, i a la substitució real dels aborígens per als immigrants que entren de bona gana fugint dels seus propis inferns.

Cal afegir a l'escenari les corresponents dosi de la droga tecnològica amenitzada i basada en la microelectrònica i la societat de la informació global. Deixem de ser amos del nostre destí i estem sotmesos als esdeveniments aliens des del mateix Internet fins a les plataformes audiovisuals. Tot està mediatitzat per fer-nos sotmesos i sometents.

A les nostres ciutats apareix l'esclavitud, com ho fou a Roma i Grècia. Els carrers ho testimonien, sols cal fixar-si, però cal no sols mirar també cal veure. S'estratifica l'esclavatge econòmic. El primer esglaó és el dels recollidors de ferralla, subsaharians alts i prims, fibrosos, que han sobreviscut al mar que recullen per un preu inimaginablement baix la ferralla al mateix carrer. Tot seguit apareixen els anomenats Raiders, pakistanesos, nord-africans, indis, etc. que tenen recursos per comprarse una bicicleta elèctrica i un telèfon que els hi ordena on recollir i portar la pizza de torn, les obres al carrer estan plenes de quadrilles de nord-africans que reparen la ciutat. El quart esglaó és ja dels que parlen un idioma conegut, fan obres de rehabilitació i treballen en la restauració de baix nivell. Els llati americans de més nivells arriben al sector serveis, l'atenció a la salut personal o bé la empresarial, secretariats sanitaris de tot ordre. El Setè nivell és ja els dels titulats superiors, llatí americans i fins i tot alguns europeus de l'Est, que poden assumir posicions tècniques i del món de la economia més productiva. És la globalització total de persones i idees.

En fi, tot això passa davant dels nostres ulls ho mirem i ens envolta, però no som conscients que això és la globalització que fa desaparèixer el món d'ahir que era el nostre món. Si voleu el meu món.

Stefan Zweig (1881) finalment sumit en el desarrelament més profund és suïcida el 1941 a Petrópolis, no ho va resistir. No va veure el nou renaixement de la seva pàtria Austríaca i de la seva estimadíssima Viena com pilar de la cultura Occidental. De fet, tenia el mateix sentiment que en Goethe cent anys abans.

Podem pensar que mort a l'edat de seixanta-un anys hi hagués fruit. Pot ser que arribant a centenari, en els nostres temps, hagués constatat que tot són cicles i que es repeteixen sense fi.

TEMPUS FUGIT

(1105)