TRUMP I EL SEU OBJECTIU DARRER

Siguem clars: l’objectiu real de l’administració Trump és la destrucció de la classe mitjana nord-americana.

Quin és el principal obstacle per a l’oligarquia americana en el seu camí cap a un poder totalment alineat amb els seus interessos? Doncs precisament la classe mitjana, que constitueix la majoria electoral. Així de simple.

És esfereïdor escoltar el que explica Scott Bessent, el 79e. Secretari del Tresor (Ministre d'economia) dels EUA, en una entrevista concedida a Tucker Carlson, un conegut entrevistador de la dreta extrema estatunidenca. Cal veure l’entrevista per comprendre realment què pensa Trump i el seu entorn i què ens espera:

 https://x.com/TuckerCarlson/status/1908204378613248067

No caldria afegir gaire més, però aquest problema no és només dels EUA: ens afecta a tots. És un conflicte de models, no només econòmics, sinó també socials i culturals, en el fons.

El narcisisme de Trump és, com tot narcisisme, profundament personal. Però també vol introduir la seva família dins l’elit de la plutocràcia americana. Vol portar-los a l’Olimp. Plutocràcia: una democràcia formal, burgesa, on només manen els més poderosos. 

Tradicionalment, aquesta elit incloïa noms com Rockefeller, Carnegie, Vanderbilt o Mellon, però amb l’avenç de la tecnologia i els canvis generacionals, la configuració ha canviat. Un petit article de Jordi Gual ho exposa amb claredat:

 https://www.lavanguardia.com/dinero/20241119/10117668/plutocracia-america.html

Tot plegat no és nou del tot. Ronald Reagan ja pretenia capgirar el model, i ho va aconseguir amb el suport de Margaret Thatcher i Joan Pau II, tant a nivell geopolític com econòmic. Les seves decisions encara ressonen avui a Europa, especialment a través de les “terceres vies” inventades per la socialdemocràcia europea.

Però, al costat de Trump, Reagan sembla un aprenent. Només cal veure els porters de la Trump Tower a la Cinquena Avinguda de Nova York: homes afroamericans de 2,10 metres d’alçada vestits com membres de la guàrdia reial britànica "bearskins". Això ho diu tot.

Bessent ho diu clarament: “un dels objectius del president Trump és reordenar el comerç” i “eliminar l’excés de mà d’obra del govern federal”, fet que —segons ell— reduiria l’endeutament i alhora proporcionaria nova mà d’obra per a la indústria manufacturera.

Però no diu que això també debilita la capacitat de l’estat federal per controlar les empreses, ni les seves funcions fiscals. És la desregulació total. Per als seus.

Elon Musk n’és un exemple paradigmàtic: inverteix 44.000 milions de dòlars en adquirir Twitter, i aporta 370 milions més en metàl·lic a les campanyes electorals. Narcisista de manual que també busca un lloc a l’Olimp.

I per consolidar el control sobre la democràcia, cal també controlar la demografia. Primer, tancar les fronteres sense contemplacions. Negar els drets als “dreamers”, joves nascuts als EUA però sense papers, que han de ser mantinguts en un limbe legal sense ciutadania, ni drets polítics. Com en una monarquia del Golf o en un estat policial. Alhora, facilitar l’entrada dels molt rics: amb una inversió de 5 milions de dòlars es pot obtenir una visa daurada per residir-hi durant 10 anys sense problemes. Una altra paranoia trumpista.

Aquest pla busca, ni més ni menys, destruir la classe mitjana, erosionar els drets constitucionals i desmantellar l’estat de dret, concentrant el màxim poder legal, polític i econòmic en mans de l’oligarquia.

Bessent ho verbalitza sense embuts. La resta ho dissimulen amb una guerra cultural de distracció: avortament, immigració, fòbies LGTBI, atacs a les universitats… Però el veritable objectiu és controlar el poder i reformar la Constitució per permetre una nova reelecció de Trump el 7 de novembre de 2028. Abans tindrem un tast democràtic en les properes "mid-term elections" el proper 3 de Novembre de 2026.

Hi arribarem sans i estalvis? Esperem que sí. Els Estats Units, malgrat tot, han estat un exemple democràtic en molts àmbits i tenen prou vigor per superar l’actual deriva plutocràtica i retornar als seus valors constitucionals. Ja ho van fer cap al 1850, quan el Poder Esclavista —una oligarquia de rics propietaris d’esclaus del Sud— va controlar el govern federal: Congrés, Presidència i Tribunal Suprem. Allò acabà amb una guerra civil. Esperem que avui no calgui arribar tan lluny.

Mentrestant, nosaltres, no deixem que aquesta onada ens arrossegui més del compte.

Amén.

TEMPUS FUGIT. juny 2025.

BARCELONA 2025, QUO VADIS ?.

Les ciutats són les persones que hi habiten. Aquest lema incontestable és especialment evident quan es publiquen les dades demogràfiques de cada padró municipal. Ara, al maig de 2025, l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) ha publicat les darreres xifres del 2024.

Som a Barcelona 1,73 milions, recuperant la xifra històrica més alta des de 1983, amb un increment de l’1,87%, uns 30.000 habitants en un sol any. Això s’ha produït no pas per un augment de la natalitat pròpia —de fet, és inferior a la mortalitat—, sinó per la immigració creixent. El 45% dels habitants barcelonins són nascuts a la mateixa ciutat, i el 35% provenen de fora de l’Estat espanyol.

Tot està canviant a un ritme vertiginós. Manhattan, sempre termòmetre d’avantguarda del que posteriorment ens arriba, és un sensor significatiu. Avui, la globalització galopant ja ens afecta plenament. Ara que estem molt preocupats per l’ús del català a casa nostra, cal observar que a Manhattan la primera llengua és el binomi anglès–llatí americà i la tercera és el jiddisch. En el futur, a Barcelona, la primera llengua podria ser el castellà-anglès i la tercera, el català. Esperem que això trigui molt a arribar.

L’envelliment és notori: 1.106 centenaris, sense millora en la base de la piràmide poblacional. Tenim un melting pot multiracial i multicultural a la nord-americana. Els expats rics es tanquen en les seves empreses i escoles; els pobres, en els seus ghettos, sense cap voluntat de nacionalitzar-se mínimament. L’escola pública, en el cas dels pobres, fa una gran tasca essencial de formació de base, però és fàcilment substituïda en l’ús diari i cultural pel castellà imperant.

En el període 2000-2024 han arribat a Catalunya dos milions de persones noves, i el ritme actual és de l’ordre de 100.000 l’any.

Per què arriben? Per dues raons principals: la primera, perquè es creen més llocs de treball dels que la població autòctona pot cobrir. L’escreix és de baix valor afegit, i això no preocupa, ni socialment, ni políticament. La segona raó és que no hi ha controls fronterers. Això es pot veure fins i tot a TV3, on famílies que arriben al Prat són entrevistades i declaren que venen a treballar per quedar-se, quan hauria de considerar-se un delicte arribar sense residència legal, “sense papers”, com es diu habitualment. De fet, és un procés amb certa reversibilitat: la situació de la COVID va generar una certa emigració entre els que havien immigrat.

El més preocupant és que les projeccions demogràfiques apunten a un horitzó 2045 amb deu milions de persones com a població de Catalunya i Barcelona apropant-se als dos milions.

No distingim el que qualsevol persona adulta entén de seguida: les decisions i les seves conseqüències formen un tot. Si demanes un préstec, l’has de tornar. Aquesta racionalitat no és patent en el cada dia de la nostra societat.

Sembla difícil d’explicar que, amb un increment de la població catalana del 33% en vint anys, les costures materials de la nostra societat no hagin explotat. Ha resistit realment la sanitat, l’habitatge, l’educació i els serveis socials? Per no parlar de les pensions a mig termini. Els conflictes són patents.

De fet, qui més protesta pel trencament de les costures socials no són els nouvinguts, sinó els aborígens joves, que veuen com els serveis, dimensionats per a una població molt inferior, són insuficients, es degraden i col·lapsen en molts casos. A més, les polítiques socials no controlades, sovint anomenades “woke”, promouen el col·lapse. Un cas notori és l'empadronament massiu i sense control: el padró municipal és una porta d’entrada directa a l’estat del benestar per a la població arribada sense haver-hi contribuït prèviament.

Alguns exemples de la interconnexió total de les conseqüències d’aquest creixement poblacional: les parelles, noves i establertes, han de destinar una part excessiva dels seus ingressos a l’habitatge; veuen que l’educació no pública dels seus possibles fills els deixaria sense recursos mínims, i la conseqüència directa és que no contemplen tenir fills. El seu escreix econòmic el dediquen al gaudi. Això explica que la fecunditat a Barcelona sigui d’1,1 fills per dona, una de les més baixes del món, i que l’edat mitjana de maternitat sigui de 33 anys i creixent. Per tant, no hi haurà un segon fill, i ho veiem cada dia.

Hi ha més raons interconnectades: els immigrants necessiten sanitat i educació, però de manera immediata els hi cal un sostre, una llar. En el seu aterratge a Barcelona, primer habiten en llars d’amics i familiars, però a molt curt termini els cal habitatge social, que és inexistent. A més, els aborígens també el necessiten per raons d’emancipació juvenil, divorci o nous aparellaments. Per aquesta raó el problema és candent i d’actualitat.

L’habitatge no és impossible de crear. Entre els anys 1982 i 1984 es construïren gairebé 100.000 habitatges a Catalunya, possibles per les condicions de disponibilitat de sòl i per la regulació existent. El problema potser rau en la contradicció intrínseca de les forces d’esquerra: defensen l’absorció de la immigració amb pocs límits i, alhora, s’oposen a l’ocupació del territori barceloní, metropolità i català a diversos nivells.

Si volem —o no ens oposem— a una Catalunya 2045 amb deu milions d’habitants, no podem oposar-nos a ocupar racionalment el territori. Com fer-ho és un desafiament.

El veritable desafiament és, en primer lloc, reconèixer quina és la realitat i fer-ne un diagnòstic realista assumint el lideratge. El segon desafiament és l’ordenació del territori, que no pot anar a remolc dels esdeveniments, sinó que ha d’avançar-se als problemes per dimensionar-los adequadament.

TEMPUS FUGIT. Maig 2025.

EL MÓN D'AHIR

“Educats en silenci, tranquil·litat i austeritat, se’ns llança de cop al món; cent mil ones ens envolten, tot ens sedueix, tot de coses ens agraden, moltes altres ens enutgem, i d’hora en hora titubeja el sentiment fàcilment inquiet; sentim, i allò que sentim la bigarrada confusió del món no consola”. Això ho deia Goethe entre els segles XVIII i XIX.

És ja un consens molt generalitzat que estem en un món en trànsit cap a un altre món.

Aquesta manera de veure la realitat contemporània sempre em recorda la visió de Stefan Zweig que va plasmar en el seu molt difós llibre "El món d'ahir".

Ell nascut el 1881 a la monarquia dels Habsburg, se sentia com un home de "l'Ancien Régime", com a membre de la generació d'abans de la Primera Guerra Mundial. Aquest punt d'inflexió històric va significar l'inici de la desaparició de les aristocràcies basades en la possessió de la terra, i també basades i recolzades en la religió i la milícia. La possessió de la terra, que engabia a les poblacions dels països, va tenir una pèrdua de pressió i va permetre l'escapament per les migracions europees a la nova Amèrica, l'església va perdre poder per la seva manca de saviesa per adaptar-se a l'evolució social, cal esmentar per exemple, que fins a 1966 a Espanya va estar vigent l'Índex dels llibres prohibits, i pel que fa a la milícia la guerra mundial en sol europeu i les seves carnisseries humanes els va conduir a la pèrdua del prestigi com a defensa social que es confirmaria en l'adveniment dels feixismes als quals van abraçar per sobreviure.

Avui podem fer una mirada, encara curta, però Zweig, tampoc tenia gaire perspectiva, menys de seixanta anys, i ell mateix era testimoni del vertigen que li produeix l'acceleració històrica on estava immers, es queixa de la velocitat imposada i que concreta concretada en fets tecnològics com el telèfon, el telègraf, l'electricitat, l'automòbil, l'automatització fabril, etc. Aquest vertigen li fa dir que l'Antic Règim era més segur i que s'ha esmicolat el passat món de la seguretat. La seguretat com a valor o noció que va periclitar.

Ara nosaltres tenim una mirada encara curta també, per l'efecte que patim és similar.  Els membres de la generació dels "baby-boomers 1946-1966" que ara estem començant a desfilar, també no sabem adonar-nos del canvi sideral que hem viscut. Cal fer, els de 1950, una mica de memòria: jugàvem al carrer, a la caiguda del vespre apareixia un encenedor dels fanals de gas per a la il·luminació pública, teníem a les nits, serenos i vigilants que per Nadal venien a recollir l'aguinaldo, els cotxes al carrer eren contats, el tramvia a Barcelona era comú, els autobusos tenien un cobrador humà, el color predominant era el gris. En fi, un món irreconeixible pels baby-boomers vius actuals.

Ara nosaltres, catalans-espanyols-europeus, i generació actual, tenim també una curta perspectiva per albirar l'horitzó. És consens general que l'actual administració Trump als EUA és un punt d'inflexió històric, però crec que és sols una espurna, millor dit una bengala que il·lumina un escenari dels mons que ens deixa corpresos, però tot bé de lluny. La globalització és l'escenari real. La comprensió per part d'Occident que els seus valors, no l'economia sinó els seus valors han periclitat, i això és el que ens congela el nostre cor. El fet de comprovar que la democràcia consagrada com bé suprem, consagrat també com el mètode únic per accedir a la bondat humana, no és ni suficient ni un camí segur, i això ens genera una inseguretat que s'esdevé en por. Des de la satisfacció d'haver acabat amb el feixisme inhumà, i la confiança en què el capitalisme, embridat per la socialdemocràcia, ens podia garantir un món segur, i floreixen en economia i cultura, tot això entra en crisi.

La riquesa repartida i en procés de concentració a la vegada, es transforma en hedonisme i la seva expressió màxima és el luxe. El luxe en tot, i com aspiració per a tots. Això ens condueix a la frustració dels més desperts i a la somnolència a la majoria. Més enllà d'Occident les autocràcies resulta que són més eficients, no per ser més intel·ligents sinó per l'eficiència del comandament únic. Tot això ens condueix a la decadència demogràfica, i a la substitució real dels aborígens per als immigrants que entren de bona gana fugint dels seus propis inferns.

Cal afegir a l'escenari les corresponents dosi de la droga tecnològica amenitzada i basada en la microelectrònica i la societat de la informació global. Deixem de ser amos del nostre destí i estem sotmesos als esdeveniments aliens des del mateix Internet fins a les plataformes audiovisuals. Tot està mediatitzat per fer-nos sotmesos i sometents.

A les nostres ciutats apareix l'esclavitud, com ho fou a Roma i Grècia. Els carrers ho testimonien, sols cal fixar-si, però cal no sols mirar també cal veure. S'estratifica l'esclavatge econòmic. El primer esglaó és el dels recollidors de ferralla, subsaharians alts i prims, fibrosos, que han sobreviscut al mar que recullen per un preu inimaginablement baix la ferralla al mateix carrer. Tot seguit apareixen els anomenats Raiders, pakistanesos, nord-africans, indis, etc. que tenen recursos per comprarse una bicicleta elèctrica i un telèfon que els hi ordena on recollir i portar la pizza de torn, les obres al carrer estan plenes de quadrilles de nord-africans que reparen la ciutat. El quart esglaó és ja dels que parlen un idioma conegut, fan obres de rehabilitació i treballen en la restauració de baix nivell. Els llati americans de més nivells arriben al sector serveis, l'atenció a la salut personal o bé la empresarial, secretariats sanitaris de tot ordre. El Setè nivell és ja els dels titulats superiors, llatí americans i fins i tot alguns europeus de l'Est, que poden assumir posicions tècniques i del món de la economia més productiva. És la globalització total de persones i idees.

En fi, tot això passa davant dels nostres ulls ho mirem i ens envolta, però no som conscients que això és la globalització que fa desaparèixer el món d'ahir que era el nostre món. Si voleu el meu món.

Stefan Zweig (1881) finalment sumit en el desarrelament més profund és suïcida el 1941 a Petrópolis, no ho va resistir. No va veure el nou renaixement de la seva pàtria Austríaca i de la seva estimadíssima Viena com pilar de la cultura Occidental. De fet, tenia el mateix sentiment que en Goethe cent anys abans.

Podem pensar que mort a l'edat de seixanta-un anys hi hagués fruit. Pot ser que arribant a centenari, en els nostres temps, hagués constatat que tot són cicles i que es repeteixen sense fi.

TEMPUS FUGIT

(1105)

SAKHALIN, EL SOMNI DE LA NOVA FRONTERA.

La meva generació, anterior a les anomenades per lletres, va ser una generació d’adolescents i joves que llegien. Salgari, Verne, Blyton… Consumíem aquests autors sota l’etiqueta de literatura juvenil, una porta d’accés a mons llunyans que ens feien somiar i descobrir el món des de l’escriptori, sense moure’ns de casa. Avui, aquells noms han perdut popularitat, perquè llegir s’ha tornat una activitat massa lenta per als temps digitals que corren.

Però el motor dels grans comportaments humans segueix intacte. Cal recordar la seqüència molt estudiada que comença amb el somni, seguit de la visió, la missió, l’estratègia, la tàctica, els programes i, finalment, els projectes. Tot comença, però, amb el somni.

Els tigres de Mompracem, els viatges submarins del capità Nemo i les aventures dels cinc amics d’Enid Blyton eren exemples d’aquests somnis sembrats a través de llibres publicats per editorials com Juventud o Molino. Aquestes llavors literàries fructificaren en els nostres ulls i ments, evolucionant cap a l’accés a clàssics més profunds.

Un d’aquests clàssics que em va marcar fou “L’Illa de Sakhalin”, d’Anton P. Txékhov, avui poc conegut però excepcional. El vaig descobrir de jove, i immediatament vaig notar que era molt diferent de les obres posteriors que el feren famós: els seus contes i peces de teatre.

Txékhov i el Viatge a Sakhalin

El 1890, Txékhov es va entossudir-se a visitar una illa remota del nord del Pacífic, Sakhalin, un lloc quasi inaccessible a l’època. Aquesta decisió, presa en contra de les recomanacions del seu entorn, donà lloc no només a un llibre de viatges, sinó també a un testimoni geogràfic i etnogràfic sobre la colonització per delinqüents. L’obra ens condueix a reflexionar sobre el món de finals del segle XIX.

Txékhov, de procedència humil, destacava per la seva confiança en la ciència, una qualitat poc comuna entre els literats del seu temps. El seu pensament era ponderat i moderat, i encara que ell mateix considerava el viatge com una experiència literària, va emprendre una autèntica expedició científica.

En una carta al seu editor, va escriure: “No tinc plans similars a Humboldt ni a Kenan”. Tot i això, sorprengué tothom amb una anàlisi exhaustiva de la geografia, l’etnografia i la demografia de l’illa. Va visitar presons, descriví amb detall les condicions inhumanes dels reclusos, i posà especial atenció en els problemes de les dones i els infants. També estudià les poblacions indígenes, com els ainus i els guiliakos. Aquesta obsessió per documentar-ho tot va derivar en milers de fitxes que ompliren la seva obra amb dades, informes i observacions de gran valor literari i geogràfic.

“L’Illa de Sakhalin” fou la seva obra més costosa i laboriosa. Txékhov hi dedicà anys reescrivint-la i revisant-la, basant-se en les més de deu mil fitxes que generà durant els sis mesos i tres dies que va passar viatjant per l’illa. La repercussió de l’obra fou notable, especialment per la denúncia de les condicions inhumanes a les presons i la situació de les famílies que acompanyaven els presos.

A més, com a llibre de geografia, destaca per les seves descripcions de gran bellesa i força descriptiva, sorprenent per al públic rus, per a qui Sakhalin era part d’un imaginari remot i nebulós. El mateix Txékhov definí aquest viatge com “un viatge a l’infern”.

Els Somnis del Passat

Sakhalin és, per a alguns, un somni del passat. La literatura juvenil ens va ensenyar a somiar, establint fronteres imaginàries que ens convidaven a travessar-les: creure que algun dia viatjaríem a Vladivostok amb el transsiberià per saltar a Sakhalin; o que visitaríem l’“Isla de los Estados” per veure el far del fi del món de Verne; o que caminaríem per l’arxipèlag del mar d’Andaman perseguint els refugis dels tigres de Mompracem; o que ens perdríem a les campinyes angleses amb els col·legues d’Enid Blyton. Somnis que ens feien viatjar lluny, molt més enllà del que mai hauríem imaginat.

Ara, en la quarta edat, quan alguns comencem a “plegar veles”, els somnis es desvetllen. Ens adonem de tot el que hem viscut i del que encara queda per viure. Potser el transsiberià Moscou-Vladivostok s’ha transformat en el Beijing-Lhasa; la “Isla de los Estados”, en Ushuaia; i el mar d’Andaman, en el Royal Thai Survey Department. I, en general, no ens queixem dels somnis que encara estem a mig somiar.

Però sempre quedarà la recança de no haver tingut la valentia de Txékhov per emprendre el nostre propi viatge a Sakhalin.

TEMPUS FUGIT.

(743). Desembre de 2024.

ECONOMIA ESPANYOLA 2025-2026.

El Departament d’Economia de la Universitat d’Oxford, classificat en la segona posició del rànquing THE 2025 (Times Higher Education), ha publicat un Research Briefing el 31 de gener de 2025 sobre l’estat de l’economia d’Espanya i Portugal. L’informe ofereix una anàlisi equànime i aclaridora de la situació econòmica espanyola per al bienni 2025-2026.

Creixement econòmic recent i factors impulsors

El creixement acumulat de l’economia espanyola entre 2021 i 2024 ha estat del 18,8% del PIB, superant amb escreix la caiguda del -10,9% el 2020, l’any de la pandèmia global. Aquest fet diferencia Espanya d’altres economies europees comparables i suposa un creixement mitjà d’aproximadament el 2% anual, tot i haver hagut de recuperar la caiguda del 2020. Això posa en context l’optimisme governamental, matisant qualsevol lectura triomfalista.

El 2024, l’economia espanyola ha crescut un 3,25%, destacant dins d’Europa, mentre que Catalunya ha assolit un 3,6%. Aquest ritme de creixement supera el d’economies més grans i madures. L’informe atribueix aquest dinamisme a tres factors clau:

1. L’expansió del sector serveis.

2. L’augment significatiu del turisme.

3. L’increment de la immigració.

A aquests elements s’hi sumen els fons europeus, tant els estructurals i de cohesió com els nous i importants Next Generation, que han actuat com a motor addicional del creixement. Observem diversos punts de vista:

Impactes i sostenibilitat del model de creixement

Si bé aquestes dades són positives en termes quantitatius, també comporten desafiaments econòmics i socials.

A nivell exterior, es destaca que els tradicionals dèficits comercials s’estan convertint en superàvits moderats, fet que contribueix a contenir el deute extern, tant públic com privat.

A nivell intern, cal subratllar dos factors que han estat determinants:

1. La ràpida recuperació del turisme, amb una previsió de 100 milions de visitants el 2025. Un assoliment que, després de la crisi del 2020, semblava difícil d’imaginar.

2. L’“excepció ibèrica” en matèria energètica, que ha protegit Espanya i Portugal de l’impacte de la crisi del gas rus, estabilitzant els costos i el subministrament energètic.

Mercat laboral i demografia: reptes de futur

L’informe preveu que l’ocupació continuarà creixent el 2025-2026, consolidant una tendència positiva. Entre 2021 i 2024, l’ocupació ha augmentat un 3% anual, una xifra que representa una quarta part del creixement total de l’ocupació a Europa. La reforma laboral de 2022, que va reduir a la meitat els contractes temporals, ha estat un factor clau en aquesta evolució.

L’atur ha caigut fins al 10,6% el 2024, quan el 2013 era del 26,3%, una millora impensable fa només deu anys. A Catalunya, el 17,4% de la població el 2024 és estrangera (1,4 milions de persones). Això ha generat un canvi en la percepció social, passant de la idea que “ens treuen els llocs de treball” a “no accepten els nostres costums”, fet que podria tenir conseqüències socioculturals en el futur.

Més enllà del turisme, el creixement també s’explica per factors de més valor afegit, com les exportacions industrials i de serveis.

El llarg termini: què ens espera el 2040?

 Cal alertar que ningú no està planificant el futur a deu o quinze anys vista, i aquest és un dèficit important. Aixó es patent en tot, en el món de l'energia, per exemple. Si Espanya arriba als 50 milions d’habitants el 2040 (i Catalunya als 10 milions), el creixement econòmic no serà suficient: caldrà també un creixement social estructurat, que no es pot improvisar.

Segons Oxford, el creixement econòmic a llarg termini es mantindrà en línia amb la mitjana europea, impulsat per:

• L’arribada de treballadors llatinoamericans, nòmades digitals i perfils de gran valor afegit.

• L’atracció de jubilats europeus, cercant bon clima i preus assequibles.

Aquesta dinàmica implica que Espanya continuarà depenent d’Amèrica Llatina per al seu creixement demogràfic i per tant econòmic.

No obstant això, persisteixen importants bretxes en qualificacions i salaris. La integració completa dels treballadors poc qualificats—tant locals com nouvinguts—tardarà dècades.

El repte de la productivitat: més greix que múscul?

Oxford apunta que l’economia espanyola està creixent en volum, però no en valor afegit. Hi ha més població, però no més qualificació, i això afecta directament la productivitat. Aquest és el cost d’un creixement basat en factors extensius i no en la innovació o l’eficiència.

A més, l’informe identifica debilitats estructurals que podrien limitar el creixement futur:

1. Baixa inversió en relació amb el PIB, fet que manté un creixement lent del capital.

2. Dificultat per atraure inversió estrangera, a causa de:

• Elevada fiscalitat.

• Incertesa política i risc regulador.

• Ineficàcia del sistema judicial.

3. L’augment dels preus de l’habitatge i els lloguers, que podria generar pressions salarials i reduir la competitivitat si supera els guanys de productivitat.

Conclusió: un diagnòstic conegut.

Aquest informe no revela res que els analistes locals no coneguin. No obstant això, veure-ho síntetitzat i analitzat des d’una perspectiva externa i solvent reforça la certesa d’aquest coneixement.

TEMPUS FUGIT.

(794) Gener 2025.

ELS CIGNES NEGRES DEL 2025: INCERTESSES, DISRUPCIONS I FRAGILITAT GLOBAL.

Aquest gener del 2025 ha estat testimoni d’una successió d’esdeveniments disruptius que posen en qüestió la nostra capacitat d’anticipació.

 La presa de possessió del president dels Estats Units no només ha alterat l’escena política global, sinó que ha superat el mateix concepte de cigne negre.

 Segons Nassim Nicholas Taleb, un cigne negre és un fenomen altament improbable que irromp de manera inesperada i té un impacte profund. En el seu llibre The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable, Taleb subratlla com aquests esdeveniments, malgrat la seva improbabilitat, tendeixen a repetir-se sovint en un món cada cop més interconnectat.

 Un exemple: La gran inversió tecnològica:

La nova guerra freda en IA.  Un exemple recent d’aquest fenomen ha estat l’anunci d’una inversió sense precedents de 500.000 milions de dòlars per part d’OpenAI, Oracle i SoftBank.

Aquesta decisió ha tingut un impacte immediat en els mercats tecnològics, que han reaccionat amb una forta especulació. L’expresident Donald Trump ho ha qualificat com “la inversió més gran en AI de la història” i ha alertat que, sense aquesta inversió, aquests recursos haurien anat a la Xina. Interpretació subjectiva sense fonament real.

Aquest moviment ha estat percebut com una resposta directa a la creixent influència de la Xina en el camp de la intel·ligència artificial. No obstant això, la reacció de Pequín no s’ha fet esperar: una setmana després, DeepSeek, una empresa xinesa, ha presentat un producte gratuït, d’accés obert i de prestacions comparables. Aixó desactiva l'anunci anterior ??.

Això ha provocat una crisi en les estratègies de monetització de les empreses tecnològiques occidentals, tot generant un nou cigne negre: una intel·ligència artificial d’alt nivell completament gratuïta, accessible per tothom.

Aquesta situació és un clar exemple de com la guerra tecnològica ha substituït la guerra nuclear com el principal camp de batalla global.

 Les noves armes del segle XXI no són míssils, sinó algorismes. 

 Cignes Negres Potencials del 2025

 En aquest context d’incertesa, quins són els cignes negres més probables que poden sacsejar el 2025? 

Aquests són alguns dels deu escenaris claus, amb el potencial de transformar el món tal com el coneixem. 

 🔹 1. Inestabilitat política per factors biològics

Els líders de les quatre principals potències nuclears tenen més de setanta anys:

 • Donald Trump (78). Perill de trencament de consensos económics desde la WWII.

 • Vladimir Putin (71). Perill militar contra Europa.

 • Narendra Modi (73). Perill d'implosió ultra religiós intern i militar extern amb Xina.

 • Xi Jinping (70). Perill de cercar la hegemonía económica i militar amb Taiwan.

La desaparició sobtada d’algun d’ells podria provocar una crisi de lideratge amb conseqüències imprevisibles. En una era en què el poder tendeix a concentrar-se en figures unipersonals, aquesta situació és particularment alarmant.  Aquesta concentració pot esdevindre en autocracia de manera inexorable, com els casos esmentat.

 🔹 2. Canvi climàtic i transformació geopolítica

L’escalfament global està modificant els equilibris geopolítics:

 • L’Àrtic esdevé explotable: La possibilitat de rutes comercials permanents pel Pas del Nord-oest canviarà el comerç mundial i augmentarà les tensions entre Rússia, els EUA, el Canadà i la Xina. I les apetencies territorials, per exemple, la de l'administració Trump per Groenlandia.

 • L’AMOC (Circulació Meridional de l’Atlàntic) es debilita: Si aquest corrent oceànic col·lapses, el clima d’Europa es podría esdevenir al del Canadà, amb hiverns extrems.

 • La desertificació amenaça el sud d’Europa: grans regions d’Espanya, França i Itàlia poden patir sequeres prolongades. Amb les crisi sub següents.

 🔹 3. Escalada nuclear a l’Orient Mitjà.

 Si per primera vegada a la seva història, Israel podria perdre territori davant una ofensiva combinada. Davant d’aquest escenari, el país podria recórrer al seu arsenal nuclear (90 artefactes estimats), provocant un conflicte sense precedents. 

 🔹 4. Atacs cibernètics i guerra tecnològica.

 El 19 de juliol de 2024, una actualització defectuosa de CrowdStrike, una empresa de ciberseguretat filial de Microsoft, va provocar un caos massiu en serveis digitals a mig món.

 Aquest precedent demostra com una sola línia de codi pot col·lapsar sectors sencers. Si un atac cibernètic coordinat deshabilites sistemes satel·litaris, bancaris o de telecomunicacions, les conseqüències serien devastadores.

 🔹 5. Crisi financera global per col·lapse immobiliari als EUA.

Els preus de l’habitatge als Estats Units han arribat a màxims històrics. Si el mercat col·lapsa, podríem veure una recessió equiparable a la del 2008, amb conseqüències globals. I no sols l'immobiliari, els fons de pensions estan indexats i invertits en la borsa industrial i tecnologica. Si la borsa pateix les consequencies pels jubilats i estalviador EUA seran devastadores.

 🔹 6. Revoltes socials als Estats Units 

 • La brutalitat policial, les desigualtats econòmiques i les tensions racials podrien desencadenar disturbis similars als del 2020.

 • La polarització política extrema podria derivar en enfrontaments violents entre grups d’extrema dreta i esquerra. Trump es un bomber enboixit.

 🔹 7. Auge de l’extrema dreta a Europa

L’augment de la immigració i la incapacitat de les socialdemocràcies per gestionar la situació estan alimentant el creixement de moviments ultranacionalistes. Partits amb reminiscències feixistes podrien arribar al poder en diversos països europeus. Relegim la literatura historica dels anys trenta del segle XX i veurem.

 🔹 8. Inestabilitat econòmica per revoltes contra grans corporacions

L’augment de les tarifes energètiques, les assegurances climàtiques i els monopolis tecnològics podrien generar una onada d’ira popular. Un escenari on executius de grans empreses esdevinguin objectius de la fúria social no és descartable. La seguretat privada es un fet creixent als EUA.

 🔹 9. Rússia desafia Europa militarment 

La fragilitat de la Unió Europea i l’OTAN podria ser aprofitada per Rússia per llançar una acció militar limitada contra algun estat bàltic, amenaçant amb l’ús d’armes nuclears tàctiques. El corredor de Suwalki de sols 95 km. entre Polonia i Lituania, per accedir a Kaliningrad ( la antiga Köeninberg, si Immanuel Kant ho veies ¡¡) es la excusa perfecta per uniciar un conflicte Rusia-Nato.

 🔹 10. Catàstrofes naturals inesperades

Esdeveniments de baixa probabilitat però d’alt impacte, com una gran tempesta solar, una erupció volcànica massiva o un terratrèmol en una àrea densament poblada, podrien alterar dràsticament l’ordre mundial. 

 Conclusió: 

El món continua ignorant els riscos de cua, tal com advertia Taleb, ens obsessionem amb allò que jutjem probable i oblidem allò que ès possible.

Reguladors i analistes intenten prevenir crisis amb models matemàtics, però aquests no poden anticipar les reaccions humanes (encara??).

En un món cada cop més fràgil i interconnectat, el veritable perill no és allò que veiem venir, sinó allò que no podem ni imaginar.

El 2025 pot ser l’any en què la història torni a recordar-nos la fragilitat real dels nostres societats.

 TEMPUS FUGIT. 

 (924) Gener 2025.

POBRE HOME.

 

POBRE HOME

Aquests dies, els mitjans de comunicació es fan ressò de la incorporació de la ciutadana Leonor de Borbó Ortiz, filla del cap de l’Estat espanyol, com a guardiamarina al vaixell escola Juan Sebastián Elcano. Aquesta incorporació forma part de la seva formació militar i tindrà una durada de sis mesos.

Aquesta notícia ha generat tot tipus de comentaris a la premsa rosa i, també, una propaganda força significativa. La periodista Pilar Eyre, especialitzada en el seguiment de les cases reials, en una entrevista, va recordar que el seu avi, l’actual rei emèrit, va fer el mateix a la mateixa edat l’any 1958. 

Durant el tour Atlàntic-Pacífic que realitza cada any el vaixell escola, va fer escala al port de El Callao, al Perú, on va conèixer una dona que posteriorment seria Miss Perú i de qui es va enamorar. El jove cadet li va prometre que li escriuria cada dia, i així ho va fer, però no va rebre cap resposta de la destinatària.

En arribar a Madrid, el general Franco el va cridar immediatament al Pardo. El cadet, una mica amoïnat, hi va acudir. El general li va lliurar totes les cartes que havia escrit a la coneguda peruana, tot dient-li:

—Aquí tiene todas sus cartas Príncipe, que contienen numerosas faltas de ortografía. ¡Alhambra se escribe con h!

A més, el dictador va continuar amb un to paternal:

—Un príncipe tiene que escribir bien. Le pondré un profesor para que aprenda.

Hi ha fets inversemblants, que no es poden ni inventar. I estic segur que la Sra. Eyre és veraç en el seu testimoni.

Un altre testimoni directe sobre el ciutadà Borbó el vaig rebre de l’almirall Kollack, de la Reial Marina Tailandesa, ja en la reserva. El creuer d’instrucció que fa cada any el vaixell escola Juan Sebastián Elcano acostuma a incloure guardiamarines de països amics, generalment llatinoamericans, asiàtics i altres. L’any 1958, al cadet Juan Carlos, durant el creuer, li va tocar compartir camarot amb un altre cadet no espanyol, que va resultar ser en Kollack.

Posteriorment, aquest almirall, casat amb una espanyola, i parlant un castellà fluid, va exercir com a enllaç per a l’adquisició del portaaeronaus "Chakri Naruebet", construït per les drassanes Bazán i adquirit per 336 milions de dòlars EUA de la época. Va ser botat el 20 de gener de 1996 i encara és en servei a la real marina tailandesa.

L’almirall, sempre molt divertit, i bon coneixedor de la societat espanyola, explicava amb discreció les aventures de l’emèrit per terres tailandeses, amb un punt d’afecte pel seu col·lega.

L’emèrit va convertir la seva singladura d’aprenentatge en un creuer de plaer, ple de distraccions per a un príncep consentit de 29 anys.

Podem qualificar-lo, en català, de “pobre home” o, reflexivament, de “pobres de nosaltres”.

TEMPUS FUGIT

(456) Gener 2025

LA PARADOXA DE JEVONS.

Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú en un moment donat.

Els que no sabem economia escolàstica no sabem que és la Paradoxa de Jevons, però avui dia cal tenir-ne nocions per tractar d'entendre que ens està passant. Parlem-ne:

La paradoxa de Jevons: eficiència i el consum desbordat

A la segona meitat del segle XIX, l’economista britànic William Stanley Jevons va observar un fenomen sorprenent: la millora en l'eficiència de l’ús del carbó durant la Revolució Industrial no en va reduir el consum, sinó que el va augmentar. Aquesta aparent contradicció, coneguda com la paradoxa de Jevons, continua sent rellevant avui dia, especialment en el context de la crisi climàtica i la recerca de solucions tecnològiques per reduir l'impacte ambiental.

En què consisteix la paradoxa de Jevons?
Exemples contemporanis

La lògica comuna suggereix que si un recurs es fa servir de manera més eficient, el seu consum hauria de disminuir. No obstant això, Jevons va demostrar que passa el contrari quan la reducció de costos gràcies a una major eficiència productiva incentiva un ús més gran del recurs. En altres paraules, si una tecnologia permet utilitzar menys carbó per produir la mateixa quantitat d’energia, el resultat no és una menor demanda de carbó, sinó una expansió de la producció que en fa augmentar el consum total. En esencia no l'increment no esta relacionat amb el carbó sinó amb la energia que produeix.

Aquesta paradoxa no és exclusiva del segle XIX ni del carbó naturalment. Actualment, la veiem reflectida en diversos àmbits:

• Eficiència energètica i combustibles fòssils: A mesura que els motors de combustió interna s’han fet més eficients, el cost de viatjar en cotxe ha disminuït, cosa que ha comportat un major nombre de vehicles a les carreteres i més quilòmetres recorreguts, en molts casos, i per tant un consum total de combustible més elevat.

• Eficiència en electrodomèstics: Les millores en l’eficiència energètica d'aparells com els aires condicionats o els refrigeradors redueixen el consum individual d’electricitat, però l’abaratiment del cost d’operació en fomenta un ús més intensiu o la compra de més unitats.

• Tecnologia digital i dades: L’eficiència en la compressió i transmissió de dades hauria de reduir la quantitat d’energia utilitzada en centres de dades i xarxes, però l’increment exponencial del tràfic de dades, l’streaming de vídeo i l’ús de la intel·ligència artificial han disparat el consum energètic del sector tecnològic.

• I més recentment la reducció del cost dels tokens (numero de unitats pels models de raonament avançat dels agents AI) implica un increment de l'ús d'aquest agents o models AI. Un gràfic aclaridor de l'efecte multiplicador.

Implicacions per a la política ambiental com exemple.

La paradoxa de Jevons planteja un repte clau en el cas de  les polítiques ambientals i d’eficiència energètica. Si millorar l'eficiència no garanteix una reducció en el consum total de recursos, com es pot aconseguir una reducció real de l'impacte ambiental?

Una resposta possible és combinar l’eficiència amb altres mecanismes regulatoris i fiscals que limitin l’ús de recursos. Algunes estratègies possibles inclouen:

• Impostos sobre el consum de recursos: Aplicar taxes progressives als combustibles fòssils o al consum energètic pot contrarestar els efectes rebot de l’eficiència.

• Regulació de l’ús de recursos: En lloc de confiar exclusivament en l’eficiència tecnològica, establir límits estrictes a l’ús de recursos pot garantir reduccions absolutes en el seu consum.

• Canvi en els patrons de consum: Més enllà de l’eficiència, és crucial modificar els hàbits de consum, promovent models d’economia circular i desincentivant l’hiperconsum.

Aquestes son això estrategias posibles, un altre cosa es si son implementables per cost o impacte social.

Finalment: Més enllà de l’eficiència, la necessitat de transformació

Si bé la innovació tecnològica és fonamental en el cas de la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat, la paradoxa de Jevons ens recorda que l’eficiència per si sola no n'hi ha prou.

Cal replantejar el model econòmic i adoptar estratègies integrals que no només busquen fer més amb menys, sinó que també qüestionin el propi paradigma del creixement il·limitat.

Sense un marc regulador i una transformació en la manera de concebre el desenvolupament, l’augment de l’eficiència pot ser una trampa que ens allunyi de les veritables solucions a la crisi ambiental.

La economia es un marc analitic explicatiu, no resol els problemes per si sola, naturalment.

TEMPUS FUGIT 

(718) febrer 2025.