ESPAÑA

ESPAÑA

És ben conegut que els historiadors hispanistes de referència més significatius no són només els mateixos espanyols, sinó que han de compartir protagonisme amb molts de forans. A més, entenen com a història contemporània aquella que ja ha adquirit prou perspectiva temporal per ser analitzada, i no pas la coetània. En canvi, en altres països es fa història dels temps presents o molt recents.

Recentment (2023), Michel Reid ha publicat un llibre que podríem qualificar d’“història periodística”, amb un títol clar i contundent: ESPAÑA.

Corresponsal del prestigiós diari conservador The Economist a Espanya durant cinc anys, Reid parteix de la seva posició privilegiada per connectar amb testimonis valuosos, que va identificant al llarg del llibre.

L’autor explica el seu primer contacte amb Espanya, l’any 1971, quan «España era un país mucho más pobre que el Reino Unido», però que, malgrat tot, el va captivar i li va donar una gran sensació de llibertat.

Res de nou, doncs, ja que Espanya ha estat vista sovint com un lloc exòtic i decadent, com ja testimoniaren: Dumas, Said, Mérimée, Bizet, Gautier, Ford, Hemingway, Orwell, Borkenau i tants d’altres.

Tanmateix, els catalans solem percebre aquesta mirada com si es referís sempre a un país aliè.

La visió externa pot semblar-nos més equilibrada, encara que no sempre ho sigui. La tardor del 2017, amb el referèndum, la DUI i l’empresonament dels dirigents catalans, fou considerada un conjunt  d'actuacións incomprensibles pels comentaristes britànics i nord-americans. Des de l’Orwell, Catalunya ha ocupat un lloc en la imaginació romàntica com a nació oprimida: no exactament com la Grècia sotmesa als otomans cantada per Byron, però en un sentit semblant.

Es reconeixia, alhora, que la democràcia espanyola era tendra. El Times, el febrer del 2019, escrivia: «Els fantasmes de la guerra civil ronden una España destrozada por Catalunya». Aquesta és la dualitat: país exòtic, d’una banda, i país europeu forçat a ser-ho, de l’altra.

Simplificant, els observadors externs ens veuen immersos en una batalla interna permanent, sense solució aparent, entre les nacions diferents que conformen Espanya o la idea d’un tot uniforme. Un vell dilema aristotèlic en el qual encara ens trobem atrapats.

Michel Reid es pregunta si l’èxit econòmic i social de la democràcia espanyola no hauria d’haver esmorteït el sentiment nacional català (i d’altres nacions ibériques), i per què no ho ha fet. Llavors, el periodista deixa pas a l’historiador quan afirma: «La història no determina com pensem en el present, però sí que hi influeix poderosament».

La Transició espanyola, des de 1975 fins avui, és considerada, amb raó, el període d’estabilitat més llarg de la història moderna i contemporània d’Espanya, especialment en comparació amb el passat.

En els 163 anys, des de 1812 fins a 1975, Espanya va viure sis constitucions diferents, set pronunciaments militars reeixits, quatre abdicacions reials, dues dictadures militars i quatre guerres civils: un currículum desertitzador per a qualsevol país. Per això el Times parla de «fantasmes» quan es refereix a l’estabilitat de l’Estat espanyol.

En la història recent hi ha un punt clarament identificat: el 2003, sota el president Aznar. Les seves reformes econòmiques lliberals van ser determinants per complir els requisits d’entrada a la UE, però la seva alineació amb els EUA a la guerra de l'Iraq fou un error clarament impopular. El punt clau, però, va ser l’oportunitat perduda quan, en renunciar a un tercer mandat, no va impulsar un canvi constitucional que limités a dos els mandats polítics de reelecció. Aquesta reforma —juntament amb el vot directe per circumscripcions i la transparència en el finançament dels partits— hauria aproximat realment Espanya a les democràcies anglosaxones.

Tot i la desconfiança històrica dels ciutadans espanyols envers ells mateixos, els números econòmics parlen per si sols. El 1986, la renda per càpita era el 68% de la mitjana comunitària; el 2007 ja era el 90% de la UE-15, i avui, amb la UE-27, és del 92%, malgrat la caiguda provocada per les incorporacions d'altres països amb menys renda, i la COVID.

Els problemes actuals de 2025 ens semblen irresolubles, però dins el segle XX tenim exemples de superació. Del 2000 al 2008, la població espanyola va créixer de 40 a 45 milions d’habitants, amb un ritme de construcció de 700.000 habitatges anuals.

Ara, davant un creixement de 80-100.000 habitants per any a Catalunya, ens sembla impossible crear prou habitatge. Però recordem que entre 1981 i el 1983 es van construir més 92.000 habitatges a Catalunya.

Potser cal que algú de fora ens recordi què va passar fa tan poc temps.

Certament, convé recordar també que la construcció va arribar a representar el 12% del PIB, quan a Europa la mitjana era del 5%, i aquest excés encara arrossega conseqüències. Sempre el fet pendular de la història peninsular.

Avui, Espanya i Catalunya dins seu, creixen sostingudament per sobre del 3% anual i lideren Europa en aquesta senda de creixement. Per això cal repassar la història recent, recordar els excessos i apostar per invertir en futur del bo: infraestructures necessàries i coneixement avançat que ens facin forts.

Un historiador espanyol de llarg recorregut, en Santos Juliá Díaz, ho sintetitzava essencialment: "Demasiados retrocesos" 

Llibres com el de Michel Reid ens ajuden a reflexionar-hi.

TEMPUS FUGIT (894) – maig 2024

LA NOSTRA DEMOCRÀCIA LIBERAL EN PROBLEMES

LA NOSTRA DEMOCRÀCIA LIBERAL EN PROBLEMES

Realment, l’extrema dreta nord-americana està exportant la seva supremacia incondicional en els EUA a la resta del món, i amb aquesta actitud superba i feixistoide avança cap al seu cant del cigne abans de morir.

Fem servir les paraules precises amb sentit. Superba és el seu comportament quotidià en les seves relacions internacionals, amb intromissions desvergonyides i fora de qualsevol norma d'educació entre estats. I feixistoide es pot percebre amb la promoció d'escamots armats que desfilen per les ciutats. Antonio Scurati en els seus llibres sobre el feixisme italià ho descriu patentment.

La imposició dels seus mandats, de manera autoritària, fa que el món es rebel·li contra aquest autoritarisme, que no fa més que assemblar-se al dels altres actors autoritaris globals i menystenir la democràcia tal com Europa la concep.

Si la seva aposta és que els EUA poden sotmetre el món sencer, al segle XXI, la tenen perduda amb tota seguretat, esperem.

Som davant un canvi d’època que es concreta en la fi de la “pax americana”, fruit de la seva victòria planetària a la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació ha durat vuitanta anys, i l’administració Trump n’està precipitant el final.

De fet, ja el 1956 es va iniciar una amalgama de líders mundials (Nasser, Tito, Nehru i alguns altres) que van crear el Moviment dels No Alineats. Aquesta organització internacional agrupava 118 estats l’any 2008 (amb 17 estats i 9 organitzacions internacionals més amb estatus d’observador), que es definien com a “no sentir-se alineats ni a favor, ni contra cap gran potència mundial”.

Però aquell nucli inicial no tenia un lideratge clar, i als anys cinquanta el món encara estava immers en la reconstrucció dels estralls de la guerra, sense prou múscul econòmic ni globalització consolidada.

Avui, 2025, la recent cimera de l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) ha confirmat la seva conversió en la major organització política, econòmica i de cooperació del planeta (40% de la població mundial, 25% del PIB i 80% de la superfície d’Euràsia). La integren la Xina, Kazakhstan, Kirguizstan, Rússia, Tadjikistan, Uzbekistan, l’Índia, el Pakistan, l’Iran i Bielorússia, entre molts altres observadors.

Això configura un inici d'eix, de facto, Xina-Rússia-Índia. On han quedat les declaracions i els embargaments d’Europa contra Rússia per la guerra de Crimea?

Aquesta situació hauria de fer reflexionar els països europeus sobre el nostre futur, sota la màxima llatina: "si vis pacem, para bellum". Calen ja tropes europees sobre el terreny a Ucraïna.

En termes econòmics, només cal examinar l’Índia, una economia dels OCS en desenvolupament avançat, amb 1.451 milions d’habitants (ja ha superat la Xina, 1409 milions, el 2024) i un PIB de 4 bilions de dòlars (Espanya: 1,8 bUSD). A més, és un país de llengua anglesa, amb universitats que graduen més de 250.000 enginyers l’any. Tot i que encara està lluny d’Occident, els indis ja han colonitzat el lideratge de les grans tecnològiques nord-americanes, i aviat s’aproximaran a Europa. Generen el nombre més gran de superdotats, en llengua anglesa, del món.

Tot el que hem dit fins ara només és una aproximació al contorn de la situació en el segon quart del segle XXI.

El que realment importa és: la cultura política global

Creiem en allò que hem construït: la igualtat de les persones en termes democràtics, l’habeas corpus, la separació de poders, el govern de les majories amb respecte de les minories, la igualtat d’oportunitats socials, l’anivellament econòmic via fiscalitat…

Tot això ha definit la nostra societat occidental actual, d’arrel judeo-cristiana, als segles XX i XXI.

Però aquest model s’està exhaurint.

• La ineficiència del rigorós respecte a les identitats estatals, via les regles d’unanimitat, està paralitzant l’acció política europea.
  
  

• Els interessos creats i les estructures existents, fan impossible una potència militar europea real. Què fem amb 27 exèrcits distints i un amic americà que no és un amic real?
  
  

• Els interessos econòmics xoquen amb la resistència a una fiscalitat comuna, base d’una economia sana i connectada, mantenint 27 illes fiscals. I els paradisos fiscals existents a la mateixa Europa.
  
  

• Una política FRONTEX que és només declarativa, sense potestat legal ni instruments reals de defensa fronterera.
  
  

• L’absència de polítiques migratòries comunes: no hi ha plans de visats conjunts ni cap implementació d’un sistema de visats com l’ESTA d'accés als EUA.
  
  

• Una ciència i unes humanitats fragmentades i amb poca integració massiva, un punt que havia estat fortalesa d’Europa i que avui s’esvaeix.
  

I així podríem continuar.

Nosaltres, amb un individualisme d’arrel cristiana, ens confrontem amb visions d’arrel oriental (per exemple, budista), on la societat és tant o més important que l’individu. Això, a l’hora d’implementació política, implica una gran eficiència operativa.

Un exemple concret: la visió xinesa d’“un país, dos sistemes” de Deng Xiaoping respon a un pragmatisme respectuós, d’arrel confuciana, que busca l’harmonia social. Es tracta de conciliar l’autoritarisme polític, que conecta amb el Mandarinat, amb la prosperitat capitalista del mercat. Aquesta és la diferència fonamental respecte a la nostra política cristiana-liberal, centrada en la concentració del capital privat sense límits.

Per això s’entén que la Xina tingui un PIB de 18 bilions de dòlars (2024), mentre l’Índia, amb una població similar, es queda en 4 bilions. L’evolució del PIB xinès per habitant és igualment significativa: de 823 dòlars l’any 2000 fins a 12.303 dòlars el 2024.

Naturalment, tots coneixem els fets autoritaris de la invasió del Tibet (1950, com a compromís de Mao Zedong) o l’actual persecució del fonamentalisme religiós musulmà al Xinjiang. Tot és cert, i contrari a les nostres conviccions, però és molt eficient en termes de la construcció nacional xinesa.

La “invasió” demográfica xinesa i índia d’Europa és només qüestió de temps. Tenen poblacions més grans, més joves, amb la força i les ganes de l’immigrant, i sobretot amb més capacitat de formar comunitats compactes i sòlides, que les comunitats individualistes d’Occident.

Tenim símptomes de decadència més que de dificultats, i això hauria de preocupar Brussel·les i esperonar-nos a la formació d’un Estat europeu ferm.

En cas contrari, la nostra civilització serà substituïda, com ha passat tants cops a la història (Vegeu Toynbee).

TEMPUS FUGIT (952) — setembre 2025

LA NO DECADÈNCIA USA: DUES CARES.

LA NO DECADÈNCIA USA: DUES CARES.

Hem de tractar que l'equanimitat ho presideixi tot.

Hi ha una onada d'autors acadèmics nord-americans i d'arreu, que comencen a visualitzar la fi del excepcionalisme dels EUA, excepcionalisme és com s'anomena la situació de guia i exemple de virtuts econòmiques i democràtiques que des de la fi de la Segona Guerra Mundial han significat els Estats Units d'Amèrica, sempre amb un pensament imperial i global, amb què han guiat el món. Aquesta consideració d'excepcionalitat com a país té una arrel molt clara de racisme i supremacisme de la seva població dominant WASP "White, Anglo Saxon and Protestant".

Jeffrey Sachs (Columbia Univ.) enumera els problemes produïts per la separació galopant entre la població rica i ultrarica, de la immensa majoria dels ciutadans dels EUA. També ho fa Richard Wolff (Massachusetts Univ.) identificant l'inici de la decadència amb multitud de paràmetres econòmics, el més punyent és que l'u per cent de la població ja acumula el 35% de la riquesa del país. Són innombrables els autors que anuncien el funeral del país.

Res nou, cap novetat, tot és ben conegut. Però això no vol dir que sigui o que pugui ser la crònica d'una decadència anunciada.

L'acumulació de problemes interns en aquest primer any d'administració MAGA és innombrable i ben coneguda: el problema de la salut transversal a tota la població, les drogaddiccions mortals, l'educació pública en decadència, la reducció d'impostos als més rics i especialment a les corporacions, la consegüent reducció del pressupost nacional (la "Big and Beautiful Bill", com burla al contribuent) amb l'ajust en la despesa social molt a la baixa, la militarització de la despesa i el capítol més gran en què ha esdevingut el servei del deute, que ja és el més gran de tots els capítols pressupostaris i condueix a les agències qualificadores de risc financer a qualificar als EUA amb AAa per primer cop a la història. Tot ben conegut també.

Aquesta és la cara en la qual els europeus ens fixem més. És la més punyent, i des d'un punt de vista un punt pervers en reconforta una mica davant de la nostra pròpia impotencia. El "Big Brother" té problemes interns que nosaltres amb la nostra socialdemocràcia no tenim tant, pensem.

Però no veiem altres aspectes de la societat nord-americana.

1. La potència democràtica és molt superior a la nostra. S'escullen a escala local no sols els alcaldes, també els caps de policia, els presidents/tes dels consells escolars que administren l'economia de les escoles locals, els fiscals de districte i els fiscals generals, els advocats generals, i tots els nivells superiors de les administracions: local, estatal i nacional. Que el Sr. Trump sigui president és un signe clar de democràcia representativa a l'extrem.

2.  La pèrdua de productivitat que observem a Catalunya té un clar paral·lelisme a Europa. Segons Eurostat, la productivitat per hora treballada a la Unió Europea va retrocedir un 0,6% el 2023 i s’ha anat distanciant dels Estats Units. Fa quaranta anys, la renda per càpita europea era equiparable a l’americana; avui és només la meitat. La diferència és deguda al fet que als Estats Units la productivitat ha seguit una trajectòria molt més positiva, amb increments sostinguts que han reforçat el seu lideratge econòmic. Un punt essencial.

La productivitat és, en última instància, el motor del creixement i del benestar. Tal com assenyala clarament Paul Krugman (Nobel 2008): “La productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot”.

En definitiva, la productivitat cau perquè es creen més llocs de treball en activitats amb menor valor afegit, i perquè la mida reduïda de les nostres empreses limita la seva competitivitat. Aquest és el nucli de la paradoxa: treballem més en hores que altres, però amb menys productivitat per hora. Superar-la exigeix empreses més grans i innovadores, una economia orientada a activitats d’alt valor i uns serveis capaços de diferenciar-se per qualitat i eficiència. Els informes Letta i Draghi ens assenyalen el camí. Pero una cosa és tenir un bon diagnostic i un altre és voler assumir la terapia corresponent.

3. Avui discutim a Espanya la reducció de les hores de treball per setmana. És una discussió molt negativa, treballar menys mai ha resolt res. S'hauria de discutir realment l'increment de l'SMI fins a 1.800 EUR/mes en tres anys (1.802 EUR/mes a França, avui), i als EUA-NY es de 17 USD/hora. Es veu en els anuncis de "hiring" a les entrades a qualsevol Walmart o Target, i algú amb una mínima responsabilitat s'anuncia a 25 USD/hora. Multipliquem i veurem les diferències siderals de salaris amb Espanya.

4. El capitalisme té regles inamovibles. La concentració és més productiva. Cal recordar que de les primeres 50  empreses/corporacions del món, 33 són nord-americanes i 17 de la resta del món. Això es pot veure en la concentració de poder a la Borsa de NY, al baix Manhattan.

5. El dolàr segueix com moneda de reserva prioritària del món. El dòlar EUA s'usa en el 60% de les transaccions i l'euro en el 20%. I la situació és estable fa temps. Alguns autors han definit la situació d'una manera molt gràfica: Els EUA són respecte al món, com "una gran asseguradora amb un gran exèrcit".

No sols el dòlar, també el crèdit domèstic mundial és nord-americà. Totes, si totes, les targetes de crèdit que tot el món utilitza en el consum domèstic són nord-americanes. És un autèntic monopoli que cap economia gran ha aconseguit trencar, ni l'europea ni la xinesa.

6. El canvi climàtic no importa a les finances globals. Les 60 majors entitats bancàries del món, encapçalades per les nord-americanes, continuen tenint una exposició creditícia més que rellevant en la producció de combustibles fòssils com el carbó, el petroli, i el gas. En total 1,6 bilions (europeus) de dòlars, a la llista hi ha tots els grans bancs i també el BBVA, Santander i CaixaBank. Sols canviarà la situació quan les amortitzacions en balanços ja no siguin tan positives.

7. La punta de llança tecnològica digital és majoritàriament nord-americana. Les set grans que ens proveeixen de tecnologia a la resta del món i generen les revolucions successives com l'actual de la IA. Importen el talent del món i l'incorporen sense límits. Ara les restriccions de les Visa H-1B és una mostra més de discriminació, on s'afavoreix especialment la importació de talent pagat per les grans empreses. El capitalisme és transversal en aquest aspecte, cercant l'eficàcia màxima.

Alphabet, forma part d'aquest grup que inverteix més de 320.000 milions de dolàrs en capacitats IA aquest any. Per posar-ho en perspectiva: els 85.000 milions que gastarà sols Google en IA equivalen al PIB complet de països com Croàcia o Uruguai. Davant d'això Europa tremola.

Avui, octubre 2025, la capitalització de les set grans tecnològiques nord-americanes és de l'ordre de 20 bilions (trilions americans) de dòlars, similar al PIB de la Xina, un fet difícil d'entendre i mesurar en les seves conseqüències.

El capitalisme, com tota combustió, genera bombolles. Google es troba davant una paradoxa, per mantenir la carrera de domini en la IA, ha de sacrificar la seva gran rendibilitat actual. I això s'extrapola a totes les tecnològiques. Si la IA no és un èxit molt aviat tindran, tindrem per extensió, problemes. Tot és preocupant.

8. I la cultura??. La nord-americana té un domini més que notable. Santa Claus, Halloween, Sant Valentí, Black Friday, la Super-Bowl, etc.. En el cinema primer, les multimèdia per cable després, i les grans corporacions de l'streaming avui, ens han canviat la manera de consumir les cultures audiovisuals. La capacitat d'inversió és incomparable respecte al cine europeu.

Però no sols els multimèdia, també en l'àmbit de l'esport professional, si no aconsegueixen que els seus esports es popularitzin, importen els més populars aliens. El soccer o futbol europeu, és un bon exemple. El show-business nord-americà ens influeix majoritàriament.

9. Recordo que fa temps, en una conversa amb una oficial europea d'alt nivell es plantejava el següent: Nosaltres europeus que de la tipografia vàrem fer un art amb Bodoni, per exemple i que vàrem inventar els polinomis que generen les corbes de Bézier per representar les tipografies digitals. No hem sigut capaços de crear un processador de textos europeu ¡¡. Perquè no tenim ni un ADOBE¡¡.

Resposta: no tenim un sistema de capital risc, ni gran ni efectiu, ni un mercat global. Aquesta situació dona per molts seminaris, però cap implementació avançada i global.

10. Podríem continuar amb les fortaleses de la societat capitalista nord-americana. El sistema d'Universitats incomparable, el capital risc a gran escala per a tot tipus de innovació, el conglomerat militar-industrial, la indústria aeronàutica i espacial, i un etcètera sense fi. I també els sistemes de recerca privada com en les ciències de la vida, per exemple. Etc. 

Podem visualitzar-ho així: Des de la creació dels premis Nobel a principis del s. XX, de l'ordre del 40% dels més 900 premis atorgats han sigut nord-americans. I a més, de l'ordre del 35% de tots els guanyadors del Premi Nobel dels EUA han sigut immigrants. Definitiu escenari en termes d'integració de coneixement i valor personal.

En aquests moments en què l'administració Trump, que representa el fanatisme religiós, en primer lloc, el racisme WASP, l'explotació del planeta incloent el seu propi territori, l'aïllacionisme (com el primer Roosevelt), i el menyspreu generalitzat dels drets humans, ens preocupa als europeus i per primer cop a la història ens generen desconfiança.

Encara que sempre cal recordar que en el s. XX dos cops van travessar l'Atlàntic per salvar-nos dels nostres propis dimonis familiars.

Sí, cal també ser conscient que l'oligarquia nord-americana no vol ser conscient dels límits del planeta i pel "quarter profit" és capaç de rebentar la natura i tots nosaltres amb ella.

No perdem l'equanimitat: són moltes les infàmies clares que de l'actual administració Trump ens escandalitzen, però també cal dir que els EUA són el principal motor d'Occident. Probablement, veient la història del món sencera, som la colònia més ben tractada.

TEMPUS FUGIT. 1609. Setembre 2025.

DAVANT DEL DOLOR DELS ALTRES

DAVANT DEL DOLOR DELS ALTRES

He manllevat aquest títol del llibre homònim de Susan Sontag (1933–2004), escriptora referent en tants àmbits, i a qui alguns trobem a faltar profundament.

La notícia tràgica d’aquest estiu, entre d’altres, és l’esgarrifosa xifra de més de 60.000 morts assesinats a Gaza, i la ignominiosa actuació de l’exèrcit israelià i el seu executiu contra el poble Palestí. Veiem per televisió com disparen sobre cues famolenques que esperen aliments. Això s’assembla massa al tracte que els nazis van infligir als jueus durant l’Holocaust. Estem davant d’un holocaust Palestí.

De fet, en una entrevista televisiva a un colon sionista davant de la pregunta sobre que li sembla la massacre de la població Palestina a Gaza, va contestar: "però, si són animals¡¡". Aquesta deshumanització implícita en la resposta és la mateixa que la que va justificar la decisió nazi per la solució final coneguda com a Holocaust. Es tracta de la mateixa idea, exactament, que es va formalitzar a la conferència de Wannsee, als afores de Berlín, el 20 de gener de 1942, entre alts funcionaris nazis i dirigents de les SS que va decidir "la solució final".

Deshumanitzar l'adversari és el primer pas per qualsevol pogrom o genocidi. Aquest és el cas d'avui a Palestina.

El poble jueu —del qual molts dels seus membres ens han il·luminat el món, i en som deutors: Einstein, Freud, Marx, per citar-ne només tres del segle XX— es comporta ara com ha denunciat històricament que el món s’havia comportat amb ells.

Per què?, Per què passa, i pot passar, això? És incomprensible per a qualsevol observador neutral que aquesta situació es repeteixi avui, com ja s’ha anat repetint des de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948. La història és coneguda: les 67 paraules de la Declaració Balfour incloïa, textualment, la necessitat de respectar els drets del arabs palestins anomenats com “non-Jewish communities in Palestine”, i s’adreçava a la Federació Sionista, no al conjunt del poble jueu. Potser en aquell moment els termes semblaven sinònims, però no ho eren, ni ho són ara.

De fet, era una transacció política a canvi del suport financer jueu/sionista a l'esforç de guerra anglès, i lord Rothschild era el destinatari.

Avui, juliol de 2025, el govern britànic reacciona davant del esgarrifos genocidi diari anunciant que, si no s’atura, reconeixerà l’Estat Palestí el setembre vinent. Faran 108 anys des de la Declaració. 108 anys.

Però no abordem encara la qüestió essencial: per què la societat —no només occidental, sinó global— no reacciona amb contundència davant de l’Estat d’Israel?

Hi ha diverses raons implicites. La primera, la potència cultural jueva arreu del món. N’hi ha prou amb passejar pel Baix Manhattan o pels carrers 40-60 de Nova York per percebre que és, de facto, la primera ciutat jueva del món: més de dos milions de jueus censats entre 8,3 milions d’habitants (de fet són el 15% de la població jueva a tots els EUA). Són una minoria amb una influència majoritària total, tant econòmica com religiosa, en el cor del poder nord-americà. Fins i tot les famílies de diversos presidents nord-americans estan emparentades amb jueus practicants i sionistes compromesos.

La segona, i més important: les finances nord-americanes estan en mans sionistes —més enllà del fet religiós. I, com han sostingut alguns dels historiadors més destacats, l’economia s’ha imposat a la religió i a la política, i governa sense escrúpols.

Els sociòlegs van determinar que, per implementar la “solució final”, el nazisme va començar deshumanitzant el poble jueu i d’altres col·lectius, identificant-los com a animals. Així, els podien sacrificar com si fossin caps de bestiar en camps de concentració on es va industrialitzar l’assassinat massiu.

La condició humana avança, és més conscient i més intel·ligent que mai. Però encara té por d’enfrontar-se al seu passat quan aquest és fosc i dolorós. Europa, encara en fase tendra de formació política, no ha estat capaç d’enfrontar-se a l’Estat d’Israel. I, tanmateix, és l’única esperança dels palestins. 

Els Estats Units consideren Israel com el seu estat número cinquanta-u, a tots els efectes, cosa que els invalida com a garants dels drets humans palestins. A més, geo-estratègicament els hi és molt útil com a falca a l'Orient Mitjà, per dominar a la preponderancia arab, desunida, i que està als seus peus i ordres.

Susan Sontag, en el seu assaig sobre el dolor dels altres, ho deixa ben clar: "la compassió no és acció. Mirar no és intervenir. Però si no mirem, si apartem la vista, deixem de ser humans.". Afegiria, " i si no intervenim, també".

TEMPUS FUGIT. (744) Juliol 2025.

5% DEL PIB EN DEFENSA.

5% DEL PIB EN DEFENSA

Aquesta cimera de l'OTAN de juny de 2025, ha estat un espectacle total, amb conseqüències més que notables per al continent europeu, més enllà dels fets acordats. Podem constatar diversos punts d’inflexió que es van desvetllant per a aquells a qui encara no els hi eren evidents:

La desconfiança sembrada pels EUA ha tornat a fer visible i patent que Europa és un conjunt de jugadors, però no un equip. Tenim massa història al darrere que ens divideix més que no pas ens uneix. No hi ha un poder polític vertical i, per tant, el resultat és un guirigall de veus dissonants. L’OTAN és un conjunt de 32 països, dels quals 30 són europeus. Res de nou.

El cinisme estructural del president Trump és flagrant: pretén que en Europa gastem més que els mateixos EUA i, a més, comprant-los-hi a ells la despesa militar d’alta tecnologia.

També es fa palès que el complex militar-industrial —contra el qual ja advertia el president Eisenhower al seu comiat de la presidència, i des d’aleshores ha plogut molt— té avui dia una predominança sobre el poder polític als EUA com mai no s’havia vist. Aquest complex requereix una inversió militar superior a la que la mateixa economia nord-americana pot sostenir (961.600 milions de dòlars el 2025, un 3,34% del PIB), tal com queda clar a la mateixa informació del Departament de Defensa nord-americà:

https://www.defense.gov/News/Transcripts/Transcript/Article/4228828/background-briefing-on-fy-2026-defense-budget/

I els europeus, confiats de sempre en el paraigua americà, es troben descol·locats, i sense caminar cap a una defensa genuïnament europea. Però, en aquest trànsit, caldrà resoldre encara infinites qüestions, com ara:

- El general comandant de la NATO quan deixa de ser un nord-americà i és un europeu.??.

- Quants oficials generals i estats majors tenen en conjunt els 30 països europeus de l’OTAN? Com unificar-los??.

- Com es redueixen i s’especialitzen les estructures militars nacionals?

- Com es conformen “campions tecnològics” europeus que permetin una indústria pròpia, competent i competitiva??

- Com seguir els exemples d'èxit d’AIRBUS, GALILEO, SENTINEL, etc.?? 

Calen anys i molta reorganització, amb guanyadors i perdedors.

En definitiva, hi ha més preguntes que respostes abans d’invertir, com passaria en qualsevol empresa, i més encara en una estratègia continental de primer ordre.

Sembla evident que la inversió del 5% del PIB és desproporcionada, no només a curt termini, sinó també a mitjà. Ara bé, cal reconèixer que aquesta despesa pot tenir efectes positius en l’avenç tecnològic i la generació d’ocupació molt qualificada.

Espanya, com a país marítim, hauria de prioritzar les inversions en la seva Armada, així com en l’Exèrcit de l’Aire i de l’Espai. Serà un revulsiu industrial amb tota seguretat, especialment si s’introdueix amb eficàcia en els consorcis europeus que es formaran, seguint una vegada més l’exemple d'AIRBUS, entre d’altres. Amén.

En un recent informe de la RAND Co. afirma que Espanya contribueix molt més que altres socis a la defensa col·lectiva, encara que gasti menys: acull dues bases estratègiques dels EUA, participa en missions de la NATO i de la ONU, i s'ha assolit un gran cost per les sancions a Rússia entre altres factors.

Sempre ens fascinen els fets, especialment els més immediats, i descuidem les seves arrels. Per exemple: què opinen les persones? Un fet sociològic que és l’arrel de tot plegat és que la comunicació instantània ha fet que grans sectors de la societat —especialment entre homes i dones sense estudis superiors i residents a les zones més empobrides— se sentin marginalitzats econòmicament i culturalment. Els joves, en particular, veuen que l’ascensor social de la postguerra europea ja no funciona, mentre cada dia a la televisió i les xarxes es mostra un luxe generalitzat que enverina els seus ulls. Tot això és aprofitat pels populismes a gran escala. Què significa el 5% per a ells cal preguntar-se?, o es respon convincentment a la qüestió, o bé la rebutjaran.

Si l’11 de setembre del 2001 va ser un punt d’inflexió global, avui ja ho podem dir amb perspectiva. I el 24 de febrer del 2022, amb la invasió d’Ucraïna per part del règim de Rússia, encara que amb una perspectiva més curta, es va conformant com un punt d’inflexió de primera magnitud per als europeus.

Si superem els cicles electorals europeus del 2026-2027 i l’Europa liberal proporciona a Ucraïna tot el suport necessari —i sí, en cas de defallida ucraïnesa, Europa hi posa tropes sobre el terreny— aleshores ens podrem reivindicar com un continent amb exèrcit propi, encara que sigui multinacional, inclosa Anglaterra. Això vol dir que no ens ha de fer angúnia veure el casc d’acer alemany Stahlhelm sobre les planes ucraïneses defensant Europa davant la Rússia agressora.

Si, al contrari, els nacionalismes guanyen i el 2029 els aliats transatlàntics reculen, l’inici de la destrucció del projecte continental —que tant ha costat construir— ens arrossegarà a tots. Esperem que l’europeisme s’imposi.

TEMPUS FUGIT. (816), juliol de 2025.

TRUMP AVANÇA. ANY I.

TRUMP AVANÇA. ANY I.

Sí, sols fa vuit mesos d'ençà que va prendre possessió de la presidència, el gener del 2025. I des d'aleshores ha publicat 196 decrets presidencials que han convulsionat el món. I segueix imparablement.

L'Emperador no té límits ni fronteres. Ell té una concepció imperial de la presidència, i també que els EUA és el centre imperial del món.

Va cremant etapes en la implementació de les seves idees (sic):

- El seu partit, el República, ha desaparegut, i s'ha transformat en el moviment MAGA. Els polítics republicans no-MAGA els ha menystingut públicament i l'ha sotmès a xantatge negant-els-hi el seu suport local, estatal i nacional. Pur gangsterisme polític.

- Immediatament, ha atacat els famosos "contrapesos" institucionals de la democràcia dels EUA. 

Primer el Tribunal Suprem, en què els seus darrers nomenaments, conjuntament amb els que ja va fer en la seva presidència 45, li donen majoria. Ja ha dictat sentències no conegudes fins ara per la seva parcialitat a favor de la Presidència, i més que ho farà. De fet, hi ha un menyspreu manifest per la Constitució.

Tot seguit en les Secretaries-Ministeris ha acomiadat a tots els no addictes i servils, sense cap valoració de competència, sempre al límit de la legalitat i l'arbitrarietat. Els nomenaments són inversemblants, des de presentadors de televisió fins a "influenciadors", gents sense el més petit coneixement ni formació per manar. Organismes constitucionalment i històricament independents, com és la Reserva Federal, els té sota setge perquè es pleguin a les seves ordres i interessos.

- En la justícia ha organitzat múltiples revenges personals contra els fiscals que han investigat el seu passat econòmic, i no econòmic, delictiu. És increïble com se li permet.

- En la Secretaria de Defensa ha posat un presentador de televisió com a Secretari. El conglomerat militar-industrial li ha demanat un pressupost sideral, i ell l'ha incrementat fins a 900.000 milions, però la demanda de les empreses, de fet impulsades pel mateix president, per construir l'avió de combat de 6a generació, la cúpula de ferro antimíssils, la nova generació de portaavions i submarins, etc. és de l'ordre de dos bilions europeus per any.

 La seva resposta és: no hi caben dins del pressupost nacional, però jo faré que el pagui l'imperi, Europa principalment, fent que us comprin les armes sofisticades, però amb condicions telemàtiques d'ús. De fet, armes topades.

- Vol complir la seva promesa electoral d'abaixar els impostos a la classe alta, per descomptat. En el primer pressupost que ha tingut a mà, el de 2026, la "big beatiful bill" que ell diu, ha reduït tots els capítols socials per compensar les reduccions de recaptació a les rendes altes. La població pobra i modesta no li importa, de fet li fa nosa, ja que no el voten.

- El coneixement sempre li és sospitós, com bon feixista. I s'ha dedicat a atacar primer i reduir després, les aportacions públiques a les Universitats públiques i privades. Odia a la intel·lectualitat del seu país, pel fet que no li és addicte ni dòcil. Lluita de manera directa i evident en contra del pensament crític i la llibertat d'expressió.

- Els EUA viu per sobre les seves possibilitats, de sempre, amb un dèficit sideral que les mateixes agències de qualificació han començat a qualificar negativament, per primer cop, encara que d'una manera suau fins ara. Però el capitalisme nord-americà ja està preocupat, pel fet que el servei del deute és ja superior al departament de defensa.

Aquest missatge poderós de Wall Street i la Banca corporativa, li ha fet arribar amb la instrucció que la situació és insostenible a curt i mitjà termini. La solució Trump és que el dèficit el pagui la població dissimuladament, l'única manera és via la inflació. I aquest increment de preus al consumidor l'implementa via els aranzels que incrementen el cost dels ítems importats i l'increment d'impostos correlatius que impliquen. Aquest és un perill global, recordem 1929.

De fet, la seva política aranzelària és un xou continu, sense cap lògica més que l'humor presidencial. Castiga països en funció del color del govern, com el cas del Brasil i d'altres, amb variacions mercurials diàries. Mai vist ni consentit.

- La seva política industrial i manufacturera és la contra-globalització. Pretén que les empreses localitzin la seva producció als mateixos EUA. Està més que estudiat que la força laboral nacional no podria ser empleada en aquestes feines, ja que tindrien salaris més baixos i condicions laborals molt més negatives que les actuals als EUA.

- Un dels seus objectius, no confessats, és la reducció i/o destrucció d'una part de la classe mitjana dels EUA. L'autarquia que preconitza sempre empobreix els països, i la llibertat de comerç els enriqueix. Aquesta és la història econòmica dels EUA als segles XIX, XX i XXI.

- La família TRUMP, especialment els seus fills, volen fer caixa d'una manera rápida i accelerada, els negocis productius són massa lents per a ells, i els moviments lligats al fet comissionista és massa perillós actualment. Per aquesta raó estan apostant per les criptomonedes que tothom sap que son fum i pura especulació, sense suport material de cap mena, i que les estafes són piadoses i més fácilmente perdonables. Per això, han creat monedes pròpies de la família.

- Per afrontar les eleccions "midTerm" de novembre del 2026, que pot ser una primera prova democràtica de les seves polítiques, comença a jugar brut. Els seus governadors addictes estan impulsant en l'àmbit dels Estats dues accions. Primer modificar els mapes electorals, ben coneguts, per tal de sectoritzar geogràficament el vot i fer créixer les circumscripcions que li són favorables. En paral·lel, està tractant de prohibir el vot per correu que normalment és més demòcrata.

- I culturalment està tractant de reescriure la història. La dels mateixos EUA, amb accions com buidar els museus dels aspectes que no els agraden, perdona als assaltants al Capitoli del gener del 2001, i el desplaçament en els textos de les escoles la història de l'evolució i substitució per a la doctrina creacionista religiosa cristiana estricta, i una multitud d'accions defensades i pròpies de l'extrema dreta del país.

Podem seguir. Cada dia té una notícia en els mitjans de comunicació i encara resten més de tres anys del seu mandat ¡¡. Tot plegat un malson.

Podem aventurar més accions contundents a curt termini. 

- Europa és el seu enemic més profund. És per raons ideològiques, donat que el lliure pensament lliberal l'incomoda, i la intel·ligència no li agrada. Tractarà de debilitar-nos via l'amenaça de dissolució, o una congelació inicial, de la NATO, deixant-nos sols davant de la confrontació amb Rússia.

Ucraïna és el gresol on veurem si som capaços de fer una política de defensa comuna amb cara i ulls. Cara francesa i anglesa, i ulls alemanys que cal que generin tropes sobre el terreny. 

- El deute nord-americà és el seu taló d'Aquil·les. Perquè tal que no ens arrossegui si cau, caldria desvincular-se en termes econòmics de l'economia nord-americana al màxim.

Això vol dir obrir altres mercats com el més conegut que és el xinès, però el desafiament real és fer un pla d'ajut i comerç a l'Àfrica. Els hi devem, i ells tenen les poblacions amb una fam de consum incommensurable, Xina ja ho ha entès.

Parlant de Llatinoamericà, ja el president Mitterrand deia: "ah¡¡ si jo tingues Amèrica Llatina", Espanya la té, i no n'és conscient. Cal una política equilibrada, no la dels anys 2000 de "nuevos conquistadores". Trump ho torpedinarà tot.

- La recerca europea és la millor arma per lluitar contra l'americana. És molt difícil. Però és l'única via per no endarrerir-nos respecte a la Xina i existir al món.

Finalment, per a seguir en el poder més enllà del gener del 2029 instrumentarà algun escenari per reclamar la permanència en la Presidència.

Un canvi constitucional ara sembla impossible, però sempre hi ha un recurs imprevisible com una amenaça externa i la declaració d'un estat de setge per suspendre les eleccions de Novembre del 2028, un cigne negre en definitiva.

Un inici de guerra amb la Xina per Taiwan, per exemple, o bé un caos econòmic profund com un dia negre a Wall Street com l'any 1929, o bé un atac nuclear no identificat. Segur que els seus consellers més profunds ho estan valorant.

Estem a la fi real de la II Guerra Mundial en molts sentits. El món es mantenia estable sota la "pax americana" basada en la cobertura de la defensa Nord Americana, la solvència del dòlar garantida per un poder independent com és la Reserva Federal i l'equilibri de poders que garantia l'estabilitat basada en la solvència política dels EUA. Tot això està en qüestió per l'emperador, i farà que el món canviï.

Veurem que tan resistent és la democràcia nord-americana i nosaltres mateixos com a colònies de l'Imperi.

TEMPUS FUGIT (1423) agost 2015.