SOROLLA. EL MESTRE DE LA LLUM.
Aquests darrers mesos del 2025 i principis de 2026 es duen a terme simultàniament dues exposicions, a València "Obres mestres del Museu Sorolla" (BanCaja), i a Barcelona "Al mar de Sorolla" (Palau Martorell) del pintor valencià Joaquim Sorolla i Bastida (1863-1923).
No és un fet menor que el comissariat de l'exposició barcelonesa, i la seva mirada, l'hagi dut a terme un altre compatriota i conterrani valencià, l'altíssim escriptor Manuel Vicent i Recatalà (Vilavella, la Plana Baixa, 1936). Exposicions a no perdre's pels amants de la llum pictòrica.
Vicent diu que abans de veure per primera vegada els quadres de Sorolla ell ja els havia viscut:
"Aquella experiència sensorial del mar que m'ha mirat tantes vegades, aquella llum, aquella sorra brillant, aquell perfum de calafat, de brea, els vaixells, les baralles, els crits que es perden a la platja, la calor… Tot això jo ho havia viscut abans i quan vaig veure els seus quadres, em vaig dir: Aquest ha pintat el que jo havia sentit."
Sorolla és no sols un geni mediterrani, també és un tità pictòric comparable als més grans genis de la pintura al llarg de la història. Com a pintor, als quinze anys entra a l'escola de Belles Arts de València i en acabar-la, el 1881, hi concursa a l'Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid.
Aquest camí és el més canònic per un pintor espanyol academic, Valencia-Madrid-Roma (1885-1888) i París (1906, amb legió d'honor inclosa), on va trobar el seu horitzó com a pintor. Era el camí natural, com els pintors clàssics espanyols, desfilant cap a l'accés a l'Olimp pictòric.
Un altre geni pictòric, com Pablo Picasso, més inquiet i involucrat en les modernitats ideològiques de l'època, passa per Madrid, amb estades a Barcelona, i salta directament a París, on, a diferència de Sorolla, s'hi submergeix en els corrents intel·lectuals i artístics més avançats i experimentals de l'època.
Sorolla no; exposa a moltes capitals europees, i deriva cap al nou món, de la mà de l'hispanista Mr. Archer Huntington, que seria determinant a la seva vida.
Però ell, mediterrani i conservador, es fa una casa a Madrid (actual seu del seu museu), guanya diners i es professionalitza, el mecenatge li permet viatjar per Espanya per tal de documentar-se, i al mateix temps basar-se en la seva família com arrel existencial. És un home com cal segons els canons burgesos. Retrata molt la burgesia adinerada que li ho demana, inclòs el president dels EUA Howard Taft.
Amb un altre tità literari, polític i amb repercussions universals, coetani seu, Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), comparteixen la genialitat de l'originalitat. Però de manera molt diferent. Blasco va ser incòmode amb el poder establert monàrquic i religiós. Fou inclòs en l'Índex de l'Església catòlica. Maçó, i ara en diríem nacionalista valencià per la denúncia de les condicions de vida de la seva terra, on fou molt estimat pel seu poble. També propugnava un republicanisme radical, anticlerical i reformista econòmicament. Tota l'estona ficant-s'hi en embolics i amb una anarquia mediterrània gens burgesa. Les seves obres adaptades al cinema americà el fan ric i construeix la seva casa, vandalitzada i avui museu visitable, a la Malvarrosa, més enllà de la platja urbana del Cabanyal, ambdues són un magnetisme estètic per Sorolla, Blasco, Benlliure, i tants d'altres genis valencians.
Però ell, Sorolla, és profundament Valencià i, per tant, Mediterrani. La llum i el mar són el seu origen i final.
El mestre Manuel Vicent ho descriu tot inspirant-nos amb la descripció erògena de la seva infància i del seu descobriment del mar: "D'aquell primer viatge al mar em van quedar a la consciència dues sensacions que la llum del sol també té un so interior i la petita felicitat de passar la llengua pels llavis inflats per la sal".
La llum i el sol de la Malvarrosa, els que ho han visitat a la caiguda del dia, veuen el miracle de la llum rosada que és un espectacle del sol apagant-se i, al mateix cop, desplegant-se unes tonalitats sobre la platja arrissada que són indescriptibles.
La literatura de Blasco i la pintura de Sorolla comparteixen un realisme social comú. Els pescadors d'un i els trabucaires de l'altre, els forçuts treballadors i mariners, les dones magnífiques com deesses gregues que se submergeixen i surten del mar, siguin burgeses o peixateres, els bous magnífics que ens representen la força de l'acció orientada al treball i molts altres paral·lelismes de la idea mediterrània dels fets poderosos.
Del plaer de visitar l'exposició barcelonesa ens queda no sols el plaer sensorial de veure i sentir l'emoció pictòrica, també hi ha un segon plaer ja a casa, el de llegir el text del catàleg de l'exposició escrit per Manuel Vicent que explica, millor dit, et transmet, via les seves vivències prop del Mediterrani seu, la pintura de Sorolla.
És difícil de descriure les emocions que reviuen. Les visions amb els ulls clucs de les platges de Xàbia i de la seva platja de Moncofa, les olors marítimes naturals i humanes, la sal, sí la sal, que ho envaeix tot, i les imatges a la nostra retina.
Els bous, les peixateres protegint els seus nadons del sol, els nens nus que es mouen davant nostre, el mar, el mar que es mou i ens embriaga, i el Mediterrani omnipotent sempre com escenari mític.
No em resisteixo a reflectir el que Blasco Ibáñez va escriure:
"Moltes vegades, vagant per la platja mentre preparava mentalment la meva novel·la Flor de Maig, vaig trobar un pintor jove -només tenia cinc anys més que jo- que treballava a ple sol produint màgicament sobre els seus llenços l'or de la llum, el color invisible de l'aire, el blau palpitant de la Mediterrània, la blancor transparent i sòlida alhora de les veles, la mola rossa i carnal dels grans bous tallant l'onada majestuosament en estirar les barques".
Difícilment es pot dir res més.
TEMPUS FUGIT 985. Desembre 2025.