ELS CIGNES NEGRES DEL 2025: INCERTESSES, DISRUPCIONS I FRAGILITAT GLOBAL.

Aquest gener del 2025 ha estat testimoni d’una successió d’esdeveniments disruptius que posen en qüestió la nostra capacitat d’anticipació.

 La presa de possessió del president dels Estats Units no només ha alterat l’escena política global, sinó que ha superat el mateix concepte de cigne negre.

 Segons Nassim Nicholas Taleb, un cigne negre és un fenomen altament improbable que irromp de manera inesperada i té un impacte profund. En el seu llibre The Black Swan: The Impact of the Highly Improbable, Taleb subratlla com aquests esdeveniments, malgrat la seva improbabilitat, tendeixen a repetir-se sovint en un món cada cop més interconnectat.

 Un exemple: La gran inversió tecnològica:

La nova guerra freda en IA.  Un exemple recent d’aquest fenomen ha estat l’anunci d’una inversió sense precedents de 500.000 milions de dòlars per part d’OpenAI, Oracle i SoftBank.

Aquesta decisió ha tingut un impacte immediat en els mercats tecnològics, que han reaccionat amb una forta especulació. L’expresident Donald Trump ho ha qualificat com “la inversió més gran en AI de la història” i ha alertat que, sense aquesta inversió, aquests recursos haurien anat a la Xina. Interpretació subjectiva sense fonament real.

Aquest moviment ha estat percebut com una resposta directa a la creixent influència de la Xina en el camp de la intel·ligència artificial. No obstant això, la reacció de Pequín no s’ha fet esperar: una setmana després, DeepSeek, una empresa xinesa, ha presentat un producte gratuït, d’accés obert i de prestacions comparables. Aixó desactiva l'anunci anterior ??.

Això ha provocat una crisi en les estratègies de monetització de les empreses tecnològiques occidentals, tot generant un nou cigne negre: una intel·ligència artificial d’alt nivell completament gratuïta, accessible per tothom.

Aquesta situació és un clar exemple de com la guerra tecnològica ha substituït la guerra nuclear com el principal camp de batalla global.

 Les noves armes del segle XXI no són míssils, sinó algorismes. 

 Cignes Negres Potencials del 2025

 En aquest context d’incertesa, quins són els cignes negres més probables que poden sacsejar el 2025? 

Aquests són alguns dels deu escenaris claus, amb el potencial de transformar el món tal com el coneixem. 

 🔹 1. Inestabilitat política per factors biològics

Els líders de les quatre principals potències nuclears tenen més de setanta anys:

 • Donald Trump (78). Perill de trencament de consensos económics desde la WWII.

 • Vladimir Putin (71). Perill militar contra Europa.

 • Narendra Modi (73). Perill d'implosió ultra religiós intern i militar extern amb Xina.

 • Xi Jinping (70). Perill de cercar la hegemonía económica i militar amb Taiwan.

La desaparició sobtada d’algun d’ells podria provocar una crisi de lideratge amb conseqüències imprevisibles. En una era en què el poder tendeix a concentrar-se en figures unipersonals, aquesta situació és particularment alarmant.  Aquesta concentració pot esdevindre en autocracia de manera inexorable, com els casos esmentat.

 🔹 2. Canvi climàtic i transformació geopolítica

L’escalfament global està modificant els equilibris geopolítics:

 • L’Àrtic esdevé explotable: La possibilitat de rutes comercials permanents pel Pas del Nord-oest canviarà el comerç mundial i augmentarà les tensions entre Rússia, els EUA, el Canadà i la Xina. I les apetencies territorials, per exemple, la de l'administració Trump per Groenlandia.

 • L’AMOC (Circulació Meridional de l’Atlàntic) es debilita: Si aquest corrent oceànic col·lapses, el clima d’Europa es podría esdevenir al del Canadà, amb hiverns extrems.

 • La desertificació amenaça el sud d’Europa: grans regions d’Espanya, França i Itàlia poden patir sequeres prolongades. Amb les crisi sub següents.

 🔹 3. Escalada nuclear a l’Orient Mitjà.

 Si per primera vegada a la seva història, Israel podria perdre territori davant una ofensiva combinada. Davant d’aquest escenari, el país podria recórrer al seu arsenal nuclear (90 artefactes estimats), provocant un conflicte sense precedents. 

 🔹 4. Atacs cibernètics i guerra tecnològica.

 El 19 de juliol de 2024, una actualització defectuosa de CrowdStrike, una empresa de ciberseguretat filial de Microsoft, va provocar un caos massiu en serveis digitals a mig món.

 Aquest precedent demostra com una sola línia de codi pot col·lapsar sectors sencers. Si un atac cibernètic coordinat deshabilites sistemes satel·litaris, bancaris o de telecomunicacions, les conseqüències serien devastadores.

 🔹 5. Crisi financera global per col·lapse immobiliari als EUA.

Els preus de l’habitatge als Estats Units han arribat a màxims històrics. Si el mercat col·lapsa, podríem veure una recessió equiparable a la del 2008, amb conseqüències globals. I no sols l'immobiliari, els fons de pensions estan indexats i invertits en la borsa industrial i tecnologica. Si la borsa pateix les consequencies pels jubilats i estalviador EUA seran devastadores.

 🔹 6. Revoltes socials als Estats Units 

 • La brutalitat policial, les desigualtats econòmiques i les tensions racials podrien desencadenar disturbis similars als del 2020.

 • La polarització política extrema podria derivar en enfrontaments violents entre grups d’extrema dreta i esquerra. Trump es un bomber enboixit.

 🔹 7. Auge de l’extrema dreta a Europa

L’augment de la immigració i la incapacitat de les socialdemocràcies per gestionar la situació estan alimentant el creixement de moviments ultranacionalistes. Partits amb reminiscències feixistes podrien arribar al poder en diversos països europeus. Relegim la literatura historica dels anys trenta del segle XX i veurem.

 🔹 8. Inestabilitat econòmica per revoltes contra grans corporacions

L’augment de les tarifes energètiques, les assegurances climàtiques i els monopolis tecnològics podrien generar una onada d’ira popular. Un escenari on executius de grans empreses esdevinguin objectius de la fúria social no és descartable. La seguretat privada es un fet creixent als EUA.

 🔹 9. Rússia desafia Europa militarment 

La fragilitat de la Unió Europea i l’OTAN podria ser aprofitada per Rússia per llançar una acció militar limitada contra algun estat bàltic, amenaçant amb l’ús d’armes nuclears tàctiques. El corredor de Suwalki de sols 95 km. entre Polonia i Lituania, per accedir a Kaliningrad ( la antiga Köeninberg, si Immanuel Kant ho veies ¡¡) es la excusa perfecta per uniciar un conflicte Rusia-Nato.

 🔹 10. Catàstrofes naturals inesperades

Esdeveniments de baixa probabilitat però d’alt impacte, com una gran tempesta solar, una erupció volcànica massiva o un terratrèmol en una àrea densament poblada, podrien alterar dràsticament l’ordre mundial. 

 Conclusió: 

El món continua ignorant els riscos de cua, tal com advertia Taleb, ens obsessionem amb allò que jutjem probable i oblidem allò que ès possible.

Reguladors i analistes intenten prevenir crisis amb models matemàtics, però aquests no poden anticipar les reaccions humanes (encara??).

En un món cada cop més fràgil i interconnectat, el veritable perill no és allò que veiem venir, sinó allò que no podem ni imaginar.

El 2025 pot ser l’any en què la història torni a recordar-nos la fragilitat real dels nostres societats.

 TEMPUS FUGIT. 

 (924) Gener 2025.

POBRE HOME.

 

POBRE HOME

Aquests dies, els mitjans de comunicació es fan ressò de la incorporació de la ciutadana Leonor de Borbó Ortiz, filla del cap de l’Estat espanyol, com a guardiamarina al vaixell escola Juan Sebastián Elcano. Aquesta incorporació forma part de la seva formació militar i tindrà una durada de sis mesos.

Aquesta notícia ha generat tot tipus de comentaris a la premsa rosa i, també, una propaganda força significativa. La periodista Pilar Eyre, especialitzada en el seguiment de les cases reials, en una entrevista, va recordar que el seu avi, l’actual rei emèrit, va fer el mateix a la mateixa edat l’any 1958. 

Durant el tour Atlàntic-Pacífic que realitza cada any el vaixell escola, va fer escala al port de El Callao, al Perú, on va conèixer una dona que posteriorment seria Miss Perú i de qui es va enamorar. El jove cadet li va prometre que li escriuria cada dia, i així ho va fer, però no va rebre cap resposta de la destinatària.

En arribar a Madrid, el general Franco el va cridar immediatament al Pardo. El cadet, una mica amoïnat, hi va acudir. El general li va lliurar totes les cartes que havia escrit a la coneguda peruana, tot dient-li:

—Aquí tiene todas sus cartas Príncipe, que contienen numerosas faltas de ortografía. ¡Alhambra se escribe con h!

A més, el dictador va continuar amb un to paternal:

—Un príncipe tiene que escribir bien. Le pondré un profesor para que aprenda.

Hi ha fets inversemblants, que no es poden ni inventar. I estic segur que la Sra. Eyre és veraç en el seu testimoni.

Un altre testimoni directe sobre el ciutadà Borbó el vaig rebre de l’almirall Kollack, de la Reial Marina Tailandesa, ja en la reserva. El creuer d’instrucció que fa cada any el vaixell escola Juan Sebastián Elcano acostuma a incloure guardiamarines de països amics, generalment llatinoamericans, asiàtics i altres. L’any 1958, al cadet Juan Carlos, durant el creuer, li va tocar compartir camarot amb un altre cadet no espanyol, que va resultar ser en Kollack.

Posteriorment, aquest almirall, casat amb una espanyola, i parlant un castellà fluid, va exercir com a enllaç per a l’adquisició del portaaeronaus "Chakri Naruebet", construït per les drassanes Bazán i adquirit per 336 milions de dòlars EUA de la época. Va ser botat el 20 de gener de 1996 i encara és en servei a la real marina tailandesa.

L’almirall, sempre molt divertit, i bon coneixedor de la societat espanyola, explicava amb discreció les aventures de l’emèrit per terres tailandeses, amb un punt d’afecte pel seu col·lega.

L’emèrit va convertir la seva singladura d’aprenentatge en un creuer de plaer, ple de distraccions per a un príncep consentit de 29 anys.

Podem qualificar-lo, en català, de “pobre home” o, reflexivament, de “pobres de nosaltres”.

TEMPUS FUGIT

(456) Gener 2025

LA PARADOXA DE JEVONS.

Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú en un moment donat.

Els que no sabem economia escolàstica no sabem que és la Paradoxa de Jevons, però avui dia cal tenir-ne nocions per tractar d'entendre que ens està passant. Parlem-ne:

La paradoxa de Jevons: eficiència i el consum desbordat

A la segona meitat del segle XIX, l’economista britànic William Stanley Jevons va observar un fenomen sorprenent: la millora en l'eficiència de l’ús del carbó durant la Revolució Industrial no en va reduir el consum, sinó que el va augmentar. Aquesta aparent contradicció, coneguda com la paradoxa de Jevons, continua sent rellevant avui dia, especialment en el context de la crisi climàtica i la recerca de solucions tecnològiques per reduir l'impacte ambiental.

En què consisteix la paradoxa de Jevons?
Exemples contemporanis

La lògica comuna suggereix que si un recurs es fa servir de manera més eficient, el seu consum hauria de disminuir. No obstant això, Jevons va demostrar que passa el contrari quan la reducció de costos gràcies a una major eficiència productiva incentiva un ús més gran del recurs. En altres paraules, si una tecnologia permet utilitzar menys carbó per produir la mateixa quantitat d’energia, el resultat no és una menor demanda de carbó, sinó una expansió de la producció que en fa augmentar el consum total. En esencia no l'increment no esta relacionat amb el carbó sinó amb la energia que produeix.

Aquesta paradoxa no és exclusiva del segle XIX ni del carbó naturalment. Actualment, la veiem reflectida en diversos àmbits:

• Eficiència energètica i combustibles fòssils: A mesura que els motors de combustió interna s’han fet més eficients, el cost de viatjar en cotxe ha disminuït, cosa que ha comportat un major nombre de vehicles a les carreteres i més quilòmetres recorreguts, en molts casos, i per tant un consum total de combustible més elevat.

• Eficiència en electrodomèstics: Les millores en l’eficiència energètica d'aparells com els aires condicionats o els refrigeradors redueixen el consum individual d’electricitat, però l’abaratiment del cost d’operació en fomenta un ús més intensiu o la compra de més unitats.

• Tecnologia digital i dades: L’eficiència en la compressió i transmissió de dades hauria de reduir la quantitat d’energia utilitzada en centres de dades i xarxes, però l’increment exponencial del tràfic de dades, l’streaming de vídeo i l’ús de la intel·ligència artificial han disparat el consum energètic del sector tecnològic.

• I més recentment la reducció del cost dels tokens (numero de unitats pels models de raonament avançat dels agents AI) implica un increment de l'ús d'aquest agents o models AI. Un gràfic aclaridor de l'efecte multiplicador.

Implicacions per a la política ambiental com exemple.

La paradoxa de Jevons planteja un repte clau en el cas de  les polítiques ambientals i d’eficiència energètica. Si millorar l'eficiència no garanteix una reducció en el consum total de recursos, com es pot aconseguir una reducció real de l'impacte ambiental?

Una resposta possible és combinar l’eficiència amb altres mecanismes regulatoris i fiscals que limitin l’ús de recursos. Algunes estratègies possibles inclouen:

• Impostos sobre el consum de recursos: Aplicar taxes progressives als combustibles fòssils o al consum energètic pot contrarestar els efectes rebot de l’eficiència.

• Regulació de l’ús de recursos: En lloc de confiar exclusivament en l’eficiència tecnològica, establir límits estrictes a l’ús de recursos pot garantir reduccions absolutes en el seu consum.

• Canvi en els patrons de consum: Més enllà de l’eficiència, és crucial modificar els hàbits de consum, promovent models d’economia circular i desincentivant l’hiperconsum.

Aquestes son això estrategias posibles, un altre cosa es si son implementables per cost o impacte social.

Finalment: Més enllà de l’eficiència, la necessitat de transformació

Si bé la innovació tecnològica és fonamental en el cas de la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat, la paradoxa de Jevons ens recorda que l’eficiència per si sola no n'hi ha prou.

Cal replantejar el model econòmic i adoptar estratègies integrals que no només busquen fer més amb menys, sinó que també qüestionin el propi paradigma del creixement il·limitat.

Sense un marc regulador i una transformació en la manera de concebre el desenvolupament, l’augment de l’eficiència pot ser una trampa que ens allunyi de les veritables solucions a la crisi ambiental.

La economia es un marc analitic explicatiu, no resol els problemes per si sola, naturalment.

TEMPUS FUGIT 

(718) febrer 2025.

TRUMP PER QUÈ ??, I LA NECESSITAT D'UNA EMANCIPACIÓ EUROPEA.

Zelenski-Trump, 8 de febrer del 2025

Ara que Donald Trump torna a estar immers en una explosió d’actes executius, els seus anuncis poden semblar desconcertants per a l’electorat de fora dels Estats Units. No obstant això, responen a una realitat molt concreta per als votants nord-americans.

Els EUA continuen sent un país profundament religiós: per exemple, el 24% de la població es declara cristiana evangèlica. Fins i tot polítics que no ho són s’hi alineen per guanyar el suport d’aquest electorat religios. La presència del secretari d'Estat Marco Rubio, en una entrevista en la Fox amb una creu al seu front en senyal de quaresma católica, es un fet d'integrisme imposible abans de la actual era Trump.

Això explica la resistència i oposició sistemàtica a reconèixer els drets de les minories socials i sexuals, les accions afirmatives, el feminisme, la inclusió i les idees "woke" en general. Quan l’Amèrica profunda es rebel·la contra aquestes qüestions, Trump escolta i ho projecta en benefici propi.

Aquest vernís ètic-moral també inspira la percepció de la Constitució americana com un text quasi sagrat, escrit pels pares fundadors i elevat a la categoria de religió cívica de base cristiana. Aquest enfocament busca equilibrar el materialisme rigorós de la societat nord-americana amb la protecció dels drets individuals. Tanmateix, el pragmatisme saxó, d'origen anglès, ha permès una certa flexibilitat a través de les diverses esmenes constitucionals. Res de nou sota el sol.

Trump i la Postveritat.

Aquesta diferència cultural és clara: a Espanya, per exemple, una persona pot mentir en un tribunal per defensar-se, és legal; mentre que als EUA, el perjuri és un delicte en si mateix, a afegir a allò pel que s'estigui jutjant.

Donald Trump es dedica a exercir la postveritat cada dia. Simula una capa de religiositat, però construeix una postveritat basada en la mentida i la tergiversació constant. Antonio Scurati, en la seva anàlisi magistral del feixisme italià, ja ho advertia: Trump reprodueix el discurs diari de Benito Mussolini.

La seva estratègia es fonamenta en l’alimentació de les pors paranoiques dels seus electors. Els seus enemics estan clarament identificats, principalment:

• Les elits liberals de les dues costes, que mai l’han acceptat i que els seus votants odien.

 • Les minories racials i socials, que cristal·litzen en el seu discurs sempre racista.

 • La premsa lliure, que detecta i denuncia els seus abusos, i per tant és considerada enemiga. La seva tàctica és negar-ho tot sempre.

 • El poder judicial, que odia quan actua independentment i l'incrimina.

 • El sistema electoral, que només li agrada si el beneficia.

• Tot aquell que no sigui ric com ell és menyspreat; odia els pobres, als quals considera perdedors.

El seu objectiu últim és clar: destruir el sistema de contrapoders de la democràcia nord-americana, model (encara que imperfecte) per a la resta del món.

Busca una adhesió total i incondicional, pròpia dels règims autocràtics, i no és descartable que intenti maniobres per modificar la Constitució i mantenir-se al poder més enllà del seu mandat.

L’Amèrica Profunda vs. L’Amèrica Progressista

Michael Ignatieff, acadèmic canadenc i observador profund de la política nord-americana, ho resumeix bé: "Trump és l’únic que ha sabut escoltar l’altra Amèrica, la que es troba entre la costa Est i la costa Oest. Aquesta Amèrica profunda se sent ignorada i veu com els demòcrates centren els seus discursos en qüestions de gènere, raça i multiculturalisme, mentre que ells pateixen l’impacte de la globalització".

Trump ha captat l’angoixa d’aquests votants, especialment davant la por a la "Gran Substitució": el temor que els blancs cristians i rics siguin desplaçats per una societat multiracial i multireligiosa. Més enllà de creure en solucions, Trump simplement verbalitza les seves pors, i les dels seus, cosa que li atorga una connexió immediata amb ells.

El Repte per als Demòcrates (de partit,o no)

El Partit Demòcrata necessita un rearmament ideològic profund per al segle XXI. Algunes premisses han de canviar:

• La preocupació per la immigració no és necessàriament racisme per part dels blancs.

• Reforçar les fronteres no és sinònim d’aïllacionisme, ans al contrari, és racionalitat.

• Afrontar el canvi climàtic no ha de significar pèrdua de renda per a la població afectada; és un nou lideratge comercial, industrial i financer.

• El liberalisme econòmic no ha d’implicar l’empobriment de la classe treballadora; el creixement és l'eina de distribució més efectiva.

• Acceptar un món multipolar no ha de significar la renúncia al lideratge democràtic global.

L’Emancipació Europea: Una Necessitat Urgent

Aquests pròxims quatre anys seran decisius. El mandat de Trump podria significar la fi de l'"statu quo" mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial. Europa ha d’assumir, d’una vegada per totes, la seva majoria d’edat tant militar com econòmica i comercial.

Davant del trumpisme unilateralista, cal una resposta clara:

• Apostar per un ordre global multilateral.

• Desenvolupar una estructura de defensa pròpia a Europa, sense dependre totalment de l’OTAN.

• Neutralitzar l’amenaça russa amb una posició geopolítica sòlida.

L’assalt al Capitoli de 2021 no serà l’últim intent d’alterar les regles democràtiques.

Finalment, Europa ha d’assumir el seu paper en el nou ordre mundial. L’era de dependència absoluta dels Estats Units s’ha acabat. L’emancipació europea no és una opció, sinó una necessitat vital. En cas contrari, serem irrellevants i sotmesos.

Tempus Fugit.

(920) Març 2025

Post Data:

El prop passat 28 de febrer de 2025, amb la reunió de Trump-Vance i Zelenski al despatx oval, va caure el vel de la ficció del protectorat i el suport militar dels EUA a Europa. Podríem dir que militarment ha acabat la II Guerra    Mundial. 

Esperem que Europa sigui conscient del seu paper de líder real de la civilització humana, i segueixi el vell lema "prepara la guerra si vols la pau", o bé,    "Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum" (llibre III, prefaci), de l'escriptor romà Vegenci, i atribuït, a Juli Cèsar en termes d'autoritat.

 

LA SETMANA LABORAL DE 4 DIES: REALITAT O MIRATGE??.

Parlar de la jornada laboral d'un país és una qüestió econòmica principalment, però no sols econòmica evidentment.

El primer cop, més enllà de propostes anteriors d'origen anarco sindicalistes, en què vaig veure una proposta seriosa de la setmana laboral de 32 hores i quatre dies per setmana (4DW), fou per part del polític i intel·lectual -rara avis a la política- Michel Rocard, socialista i antic enemic íntim del president Mitterrand, que va proposar el 2014 la setmana laboral de 32 hores i quatre dies laborables, sense reducció del salari.

Cal dir que la meva generació, dels fills dels perdedors de la guerra civil, tenim après des de la nostra infància que l'esforç laboral havia de ser sense límits, i les hores laborables no es comptaven. La productivitat, en aquella època, era sinònim directe de les hores dedicades a la feina.

En aquell moment (2014), la proposta de setmana laboral de quatre dies, a França, es deia que implicaria la creació d'1,6 milions de nous llocs de treball. Treballar 32 hores es deia, és més intel·ligent, més senzill, més humà i igualment productiu.

Rocard, en una intervenció al Parlament Europeu (18.9.2014), estimava que la Unió Europea dedicava el 4,5% del PIB a l'assegurança d'atur, les prejubilacions i la salut dels aturats. Aquesta borsa econòmica, Rocard la proposava com a fons per utilitzar-la per finançar les cotitzacions socials, per tal de compensar en part a les empreses els costos inicials que implicaria la setmana de quatre dies.

Avui, 2025, tenim un gran debat social sobre l'adopció de la setmana laboral 4DW, sense disminució salarial. Però ho fem per la via llatina de la polèmica opinativa i no tant per la via analítica.

Alemanya, per la via acadèmica de la Universitat de Münster, ha fet un estudi analític transversal en l'exercici 2024, on han participat 45 organitzacions de diverses indústries distintes i transversals en tot el país, i partint de la seva experiència experimental de jornades de 4DW durant un període de sis mesos. Els resultats s'han resumit executivament en la seva web:

https://www.wiwi.uni-muenster.de/tow/sites/tow/files/downloads/4DW_Report_Executive_Summary_10182024.pdf

Els principals paràmetres de l'estudi són:

- Temps de treball i reduccions.

- Rendiments i productivitat,

- Satisfaccions empresarials i laborals.

- Activitat física i són.

- Salut dels empleats.

- Absentisme.

- Ús del temps.

- Impacte al medi ambient.

- Implementació empresarial després de la prova.

En aquest estudi alemany, molt analític com els hi és propi, els investigadors cercaven també certificar el benestar dels treballadors i específicament el seu estrès, per això es van prendre mostres dels cabells dels empleats per analitzar els nivells de cortisol.

A més, psicològicament, s'han fet entrevistes personals per copsar les seves emocions motivades per aquest nou tipus d'horari de treball. Dinàmicament, durant tot el dia els treballadors han portat un rastrejador d'activitat cardíaca i d'activitat.

De fet, l'estudi, tenia en ell mateix, un model econòmic i laboral de 100-80-100, un 100% de salari, 80% de temps laboral i 100% de productivitat.

Curiosament, no totes les empreses participants van tancar el divendres: algunes van optar per que els dies de descans fossin rotatius, per tal de mantenir les operacions en marxa. És evident que donada la gran varietat laboral que hi ha en qualsevol empresa, i la galopant introducció de les tecnologies digitals avançades, cada cop més els canvis dels mètodes productius estan orientats a la creació de coneixement, i seran paral·lels a l'adopció dels 4DW. 

En aquest document podem veure els principals paràmetres i conclusions d'aquesta tasca experimental. Les conclusions més interessants aplicables al mercat laboral espanyol destaquen l'augment de la productivitat (en contra de les creences més generalitzades) i una millora la salut mental dels treballadors.

Resultats: Hi ha una varietat multiparamètrica, però podem sintetitzar-ho en les opinions empresarials i laborals després de la prova: El 73% de les empreses continuaran amb els 4DW després de la prova i el 7% resten indecises, des del punt dels treballadors el 83% desitjarien continuar.

I on es situa la crua realitat de les empreses espanyoles??

L'informe Infoempleo de Adecco, explicita que 7 de cada 10 empreses espanyoles no veuen viable la 4DW. El motiu principal aduit es la falta de marges empresarials per implantar els processos de transformació digital i el cost de contractació de personal adicional necessari.

Està molt clar: com no em puc transformar digitalment, si adopto la 4DW tindria que contractar més personal addicional. Per tant, el problema principal no es el 4DW, es la transformació digital ¡¡¡.

Que pensa l'Estat espanyol al respecte avui ??: La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores per setmana és un objectiu prioritari de la ministra de Treball i Economia Social, que vol arribar a un consens amb els agents socials, patronal i sindicats. La patronal, personificada per la CEOE no vol ni sentir-ne parlar.

A Alemanya estan ja iniciant procés 4DW. La història es repeteix, com diu la dita clàssica serà: una tragèdia o una farsa.?? (de Divuit Brumari, de l'oncle Carles).

TEMPUS FUGIT

(847) gener 2025.

PS1: Els que som homes i dones del segle XX, tenim tres oncles putatius que ens il·luminen i condicionen (l'oncle Carles -Marx-, l'oncle Sigmund -Freud- i l'oncle Albert -Einstein-).

"LA CAIXA", NO SAP COMPRARSE COM A SÍMPTOMA.

La Dependència de la Consultoria: Un Engranatge del Sistema

Aquest agost de 2024, l’entitat financera "La Caixa" ha fet pública la decisió, ja anunciada prèviament, de comprar fins al 10% del seu propi accionariat, incloent-hi les accions que ja posseeix.

 Aquesta operació, aparentment senzilla, ha cridat l’atenció, als no finançers, per l’encàrrec que l’entitat ha fet a la consultora Goldman Sachs, perquè assessori sobre la temporalitat i les estratègies d’aquestes compres, sempre dins del marc de la legalitat vigent.

Per als no iniciats en la indústria financera, la contractació d’una institució com Goldman Sachs pot semblar sorprenent. ¿Una entitat com La Caixa no disposa de la capacitat tècnica, econòmica i administrativa per executar una operació que, en aparença, no és especialment complexa?

Aquest fet em fa pensar en un llibre recentment publicat i molt recomanable: “El gran engany”, de Mariana Mazzucato i Rosie Collington. Amb un subtítol tan directe com revelador (“Com la indústria de la consultoria debilita les empreses, infantilitza els governs i perverteix l’economia”), el llibre planteja una dura crítica a la dependència creixent de les organitzacions —públiques i privades— envers les grans firmes consultores. La seva dedicatòria és una declaració d’intencions: “A tots els que desafien el buidatge de les seves organitzacions”.

La Dependència del Coneixement Extern: Un Fenomen Global

Els exemples que il·lustren aquest procés són múltiples. Un dels més paradigmàtics el trobem en una carta interna publicada pel The Guardian el 29 de setembre de 2020, signada per Lord Agnew, ministre del Gabinet i del Tresor britànic. En aquesta missiva, Lord Agnew denuncia el fracàs del govern per desenvolupar les competències necessàries entre els seus propis funcionaris, fins i tot quatre anys després del Brexit. Fa una crida als alts càrrecs perquè redueixin la contractació de consultores externes, argumentant que aquesta pràctica priva els funcionaris d’oportunitats per abordar reptes complexos i enriquidors.

Aquest episodi no és un cas aïllat, sinó un reflex d’una tendència global. La subcontractació externa, especialment en el coneixement tècnic i estratègic, pot ser una eina útil a curt termini per superar obstacles puntuals. Però, a llarg termini, actua com una droga que paralitza, infantilitza i desarticula les organitzacions.

El problema és encara més greu en administracions i empreses que, per falta de planificació, es tornen presoneres d’aquest model. La planificació, que hauria de ser el pilar de qualsevol organització, sovint és rebutjada perquè:

1. Posa en evidència dèficits interns, tant de recursos com de competències.

2. Desvela contradiccions internes, ja siguin polítiques, econòmiques o personals.

3. Va en contra d’agendes oportunistes, que prioritzin interessos particulars per sobre dels objectius globals, com les portes giratories.

Com a resultat, moltes organitzacions acaben depenent de grans consultores que ofereixen solucions empaquetades basades en la seva vasta base de dades de casos similars o assimilables. Aquestes solucions, tot i ser pràctiques i efectives a curt termini, perpetuen la dependència a llarg termini.

Les “Quatre Grans” i el Mite de la Solució Global

Quan una empresa o administració s’adreça a firmes com McKinsey, Boston Consulting Group, Bain & Co. o Goldman Sachs, la resposta inicial sempre segueix el mateix patró. Un soci sènior, acompanyat d’un consultor júnior impecablement vestits Armani, analitza la situació i demana un temps per reflexionar.

 Aquesta pausa serveix per accedir a les bases de dades globals de casos similars. A partir d’aquí, s’ofereix una proposta basada en una mena de “saber globalitzat”, adaptat al cas concret.

Aquest model genera, però, una dependència molt perillosa. Les grans firmes es converteixen en guardians del coneixement estratègic, i la seva influència s’estén molt més enllà de les pròpies empreses clients.

Goldman Sachs: Més que un Assessor Financer

Goldman Sachs no és només una consultora financera, sinó una peça clau en l’engranatge del sistema financer global. Actua com a assessor de grans bancs, corporacions multinacionals, governs i patrimonis d’altíssim valor. També és un enllaç primari amb el Departament del Tresor dels Estats Units, una relació que li atorga un poder d’influència sense precedents.

Els seus serveis inclouen assessorament en inversions, adquisicions, serveis financers en mercats de capitals, i la gestió d’actius. Entre els seus empleats s’hi troben figures clau del sistema econòmic mundial, com els tres darrers secretaris del Tresor nord-americà, Henry Paulson per exemple, o líders europeus com Romano Prodi i Mario Draghi. Aquesta concentració de poder li permet influir en la política i l’economia global d’una manera que pocs altres actors poden igualar.

Però Goldman Sachs no està exempt de controvèrsies. Un dels episodis més coneguts és el seu paper durant la crisi de les hipoteques subprime. Juntament amb Morgan Stanley, va aconseguir que el govern nord-americà utilitzés capitals públics per superar una crisi originada, en part, per pràctiques qüestionables d’aquestes mateixes institucions.

La Pregunta Clau

Aquesta dependència de les grans firmes consultores i financeres planteja una pregunta inevitable: per què ho fan? Per què organitzacions amb recursos, coneixement i talent propi recorren a assessors externs fins al punt de convertir-se en dependents d’ells?

Potser la resposta es troba en la combinació de dues debilitats: d’una banda, la manca de voluntat per desenvolupar competències internes que permetin abordar reptes complexos; de l’altra, la comoditat d’externalitzar problemes que, encara que incòmodes, són essencials per a la salut i la sostenibilitat de qualsevol organització.

En última instància, aquesta dinàmica no només debilita les organitzacions, sinó que també limita la seva capacitat d’adaptació i creixement a llarg termini.

Tempus Fugit.

(877) agost .2024

SCURATI IV

Acaba de sortir publicat en castellà el quart volum de l’obra magna sobre el feixisme italià d’Antonio Scurati, professor de literatura contemporània a la Universitat de Milà.

Aquesta obra, ja considerada monumental, inclou els títols següents: El hijo del siglo (2020), El hombre de la providencia (2021), Los últimos días de Europa (2023) i La hora del destino (2024). En conjunt, són més de 3.000 pàgines que han esdevingut un punt de referència tant per a la literatura italiana (premi Strega), com per a la història europea del segle XXI.

Sí, estem parlant de literatura i història, o, millor dit, d’història literària. Aquesta és la singularitat de l’obra de Scurati: basant-se en extractes de documentació significativa, i seguint un ordre cronològic rigorós, construeix un relat literari que explica de manera clara i impactant la història del feixisme italià. La documentació seleccionada i destil·lada és molt entenedora per al lector, i no només il·lustra, sinó que també ofereix interpretacions i conclusions que conviden a la reflexió.

Aquesta obra monumental, insisteixo, planteja nombroses reflexions algunes ben conegudes, però sempre necessàries de recordar. Alguns exemples:

Sobre els règims autoritaris

• Els règims unipersonals, com el feixisme, el nazisme o el franquisme, són garantia de patiment incommensurable per als pobles que els generen. Tot i que ja ho sabem, és imprescindible reiterar-ho: la democràcia és fonamental. Altres exemples fora d’Europa, com el peronisme, l’estalinisme o el maoisme, també ho corroboren. En aquest sentit, podríem dividir els règims en dues grans categories: aquells que tenen un substrat ideològic original i propi, generat per la mateixa societat que els suporta, i aquells que adopten una ideologia importada i adaptada a la seva idiosincràsia, com va ser el cas del franquisme a Espanya.

Innovacions estilístiques de Scurati

• Un dels grans mèrits de Scurati és el seu llenguatge. Amb un estil molt visual, en alguns moments gairebé cinematogràfic, construeix una narrativa basada en documents històrics sòlids. Cal recordar que Roma va ser declarada ciutat oberta, a diferència de Berlín, i això ha permès conservar la major part de la documentació dels ministeris, inclosa la del Palazzo Venezia, seu de la presidència del govern italià en aquella època. A més, molts dels protagonistes d’aquest període no van morir durant la guerra ni en la postguerra, fet que ha deixat un important llegat memorialístic.

• Aquesta documentació, juntament amb els testimonis personals, ha estat clau per a la reconstrucció detallada dels episodis més significatius del feixisme italià, inclosa la Segona Guerra Mundial.

Aproximació psicològica als personatges

• Una altra innovació destacable és el tractament psicològic dels personatges. Scurati aprofundeix en el seu caràcter, les actituds i les decisions, probablement gràcies a l’estudi minuciós de les actes documentals i les reunions executives, especialment aquelles on Mussolini participava directament. Cada personatge és presentat amb un perfil biogràfic mínim que permet comprendre millor les seves motivacions. Aquest estil teatral, gairebé escènic, transporta el lector a les sales on es prenien decisions transcendents. Si disposéssim de gravacions d’aquelles reunions, es podria gairebé escenificar amb gran precisió el desenvolupament dels debats.

Mussolini: entre paranoia i complex d’inferioritat

• El llibre també destaca que, fins i tot en els moments inicials i més victoriosos de les guerres, les victòries italianes eren més miratges que realitats. La paranoia de Mussolini es manifesta en totes les seves decisions militars, ja fos al nord d’Àfrica o en les invasions d’Albània i Grècia. Aquesta actitud responia a la necessitat de demostrar a Hitler que Itàlia podria reclamar conquestes substancials tant a Àfrica com als Balcans en una futura taula de pau. Però el seu complex d’inferioritat profund era evident, i, en el fons, Mussolini era plenament conscient que, si no aconseguia victòries clares, Itàlia acabaria sent un mer comparsa d’Alemanya.

Derrotes militars i pèrdua de sobirania

• A principis de 1941, les derrotes italianes es multipliquen en tots els fronts: Grècia, Albània, Tripolitània, Cirenaica i Etiòpia. Aquesta concatenació de desastres militars hauria fet caure governs sencers en qualsevol democràcia. Però a la Itàlia feixista de Mussolini, no. Tot s’excusava amb informes interns inversemblants, i, encara més greu, es va perdre completament la sobirania en recórrer a Alemanya per recuperar territoris i mantenir les posicions històriques al nord d’Àfrica. Aquesta submissió política és sorprenent, i posa en evidència un poble italià anestesiat pel feixisme.

Els diagnòstics externs: Hitler i Churchill

• L’abril de 1941, les tropes alemanyes, atacant des d’Àustria, Romania i Bulgària, arrasen Iugoslàvia i ocupen Grècia. Churchill, des del Parlament britànic, compara l’actitud de Mussolini amb la d’un xacal al costat del seu amo alemany. El mateix Hitler declararia: “Quina gent tan feliç, quan perden, en tres dies ho obliden, i les victòries les recorden per a l’eternitat”. Ambdós diagnòstics, encara que provinents de punts de vista diferents, coincideixen plenament.

Una obra moderna i exemplar

Aquest quart volum de Scurati aporta aquestes i moltes altres consideracions que el converteixen en una peça clau per revisitar el feixisme italià. Però ens queda un interrogant: quan tindrem un historiador-literat que faci una obra semblant sobre el franquisme?. Hi ha historiadors espanyols valuosos, com Àngel Viñas, però cap ha produït una saga amb l’ambició i el pes d’aquesta obra monumental de Scurati.

TEMPUS FUGIT

(869 paraules) Gener 2025