30 ANYS MIRAMON.

CONTRIBUCIÓ A L'ACTE DE CELEBRACIÓ DELS 30 ANYS MIRAMON A L'UAB. CASA DE CONVALESCENCIA SANT PAU.

En primer lloc, els hi voldria transmetre la felicitació de la Sra. presidenta del Institut d'Estudis Catalans per aquest 30 aniversari de feina i excel·lència.

Recordo que amb una conversa amb Jack Dangermon president de ESRI Co., productor del sistema d'Informació Geogràfic ARCINFO, potser el més gran referent dels sistemes SIG a escala Global. Dangermon em deia: "MIRAMON és un exemple excepcional (outstanding) de desenvolupament en la tecnologia dels SIG, que posa Barcelona en el mapa de les tecnologies SIG al món".

En la darrera reunió anual d'ESRI a San Diego, el Key Note speech d'inauguració el va fer Tim Walsh governador demòcrata de Minnesota (5,7 Mhab. sobre 221.000 km²), tres setmanes abans de ser escollit com candidat a la vicepresidencia dels USA, sobre com gestionava el seu estat amb l'ajut dels sistemes SIG. Recomano veure a Internet l'speech que, a l'americana, descriu com es pot fer un tractament analític dels problemes territorials d'un país. Bon exemple per nosaltres. Ja m'agradaria que les nostres administracions s'administressin així.

Estic fent aquesta excursió anant cap al MIRAMON. Seguim l'excursió. La Catalunya dels 8 milions d'habitants, és la mil·lèsima part del món en població, produeix, i està ben mesurat, la centèsima part de la ciència del món.

ESRI, és la referència global té 350.000 usuaris que majoritàriament són les grans administracions nord-americanes i la gran indústria mundial, amb una facturació anual de 1.100 milions de dòlars USA , però en molts aspectes es pot comparar amb MIRAMON un sistema SIG econòmicament més de mil vegades més petit.

Per situar-nos, MIRAMON té un record històric de més 200.000 usuaris, molt orientat a les persones individuals i a l'ensenyament, encara que és i caldria que fos escalable a grans Institucions i organitzacions. Dos milions de línies de codi desenvolupat en aquests trenta anys és un veritable monument, construits a través de múltiples sistemes operatius, llenguatges, estàndards (que han contribuït a crear en alguns casos) i navegant amb èxit en el canviat mar de la tecnologia digital en un món accelerat i en alguns casos contradictori.

Voldria destacar el lideratge del professor Xavier Pons i un aferrissat equip, GRUMETS, de més de 40 persones on no em resisteixo a deixar d'esmentar el Dr. Joan Masó i Pau com un dels històrics, i la seva petjada en alguns dels estàndards d'interoperabilitat internacionals de l'OGC.

Podríem parlar sense fi dels aspectes tècnics de GRUMETS i la seva filla MIRAMON, però sols voldria sots-ratllar la seva contribució més que remarcable a la docència SIG en el nostre país i en més de 41 altres països. Docència és veritable futur.

MIRAMON és un exemple d'excel·lència catalana que des de la Universitat Autònoma de Barcelona han il·luminat i il·lumina la disciplina i a molts usuaris al món.

Enhorabona pels vostres trenta primers anys.¡¡ 

TEMPUSFUGIT (449) 19.12.2024. UAB Casa Convalescència.

ESPANYA DIVERSA.

Aquest passat juliol 2024 visitant les ofegadores festes del barri de Gràcia, amb interessants restaurants que ho compensen, he pogut albirar un centre cívic on han fet un mural sorprenent, amb un lema:"El passat és un pròleg" de William Shakespeare.

Hi ha murals que són grafitis, molt llunyans quasi sempre de tenir cap contingut artístic; però aquest és innovador, ja que introdueix una frase colpidora del bard d'Avon.

Centre cívic Siracusa. Barri de Gràcia. Barcelona.

Cercant l'origen d'aquesta frase, per tal de contextualitzar-la, la trobem en la seva obra "La tempesta", Acte 2 Escena 1; la frase sencera d'Antonio és: "El moment és el que tenim. El passat és sols un pròleg". I ací és on entenem la totalitat del que volia dir W.S. en la seva darrera obra completa.

Si tenim sols la consciència que el passat és el pròleg del present, sembla que hi ha un determinisme del present per part del passat, però W.S. no volia dir això, ja que anteposa que "El present és el que tenim.", donant-nos una consciència clara que som amos del nostre destí i que el futur no està escrit per ningú, l'escrivim i l'escriurem nosaltres mateixos.

Mirar enrere és sempre fonamental per construir amb fonaments sòlids el present, i el futur sobre bases realistes.

Llegint història, especialment en obres d'historiadors hispànics, hi trobem una gran immutabilitat de les idees, especialment en els historiadors castellans, que és com dir els propietaris de la història d'Espanya. Tenen una visió metodològica excloent i, per tant, fermament unitària que acaba en molts casos arribant al port, més o menys encobert, del fet que Espanya és "una unidad de destino en lo universal". En conseqüència, traint la visió periscòpica que qualsevol historiador cal que tingui, allunyant-se clarament de les visions nacionalistes de curta volada.

Recentment, l'historiador Eduardo Manzano Moreno en el seu llibre "España Diversa" incideix en la pèrdua intel·lectual que ha significat el llegat dels historiadors "unitaristes" que reflecteixen fets i protagonistes que es mouen per impulsos religiosos, nacionalistes, centralistes, autoritaris, jeràrquics i conservadors, repudiant altres realitats també presents de corrents que són laiques, democràtiques, igualitàries i progressistes. Aquesta dicotomia és la mateixa que gelava el cor a Antonio Machado en la seva poesia.

Intel·lectuals distints i diversos, amb una diversitat que és la seva riquesa, com Ortega y Gasset, Rafael Altamira, Américo Castro, Pere Bosch Gimpera, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, i molts d'altres, han tractat de ser equànimes i treballar amb una visió omnidireccional i multidimensional, fet que sempre els ha comportat disgustos en la seva vida personal i professional.

La visió unitària tranquil·litza i paralitza les consciències que tenen la temença d'eixamplar el focus en l'anàlisi històrica, ja que els incrementarà la complexitat i els hi introduirà contradiccions de tot ordre que no volen afrontar. 

Cal tenir en compte que en la nostra realitat històrica com Hispànics caldria importantment que es considerin fets com: el llegat andalusí com presència perenne, l'escissió portuguesa (tan poc estudiada, per dolorosa per alguns i contradictòria), l'herència jueva com a pèrdua mai recuperada, i en general. La no integració en l'anàlisi de la realitat de les altres cultures fermament ibèriques com la catalana-valenciana-balear, la basca o la gallega, que han conduït a una visió reduccionista de la història hispànica que es basa fonamentalment en la Reconquista, la conquesta d'Amèrica, i la guerra civil, i que s'assimilen a cops de puny que han modelat la personalitat històrica del que volen dir que és una Espanya unitària.

La nova visió històrica actual s'apropa més a considerar la realitat medieval de l'Espanya visigòtica i musulmana com el que era, un territori no homogeni amb poblacions diverses i disperses, amb assentaments humans en distribució territorial de pell de tigre, més que amb homogeneïtats i fronteres ben definides. Tot això, en general, es basava en un cert respecte entre les comunitats, amb forts conflictes naturalment, però amb una real convivència.

Sempre cal recordar que, des de la invasió del 711 fins a l'expulsió de les poblacions islàmiques i jueves el 1492, la presència religiosa musulmana i jueva dura 781 anys. Des de l'expulsió fins avui 2025, sols han transcorregut 535 anys, per tant, som deutors culturals i demogràfics de les tres cultures, no sols de la cristiana. Elements temporals que l'integrisme catòlic no li ha agradat mai constatar.

No cal anar tan lluny per veure la continuïtat radical de l'integrisme espanyol. Quan el papa Lleó XIII va sancionar i publicar l'encíclica progressista "Rerum Novarum" el maig del 1891, on es reafirmen un destí més humà dels pobres, les obligacions dels més afortunats, així com la situació dels treballadors. Immediatament, a Navarra es varen encarregar misses "per la salvació del Papa". De fet, el nom de l'encíclica "De les coses noves" ja denotava l'endarreriment social de l'església encara ancorada en els antics règims, ja superats des de la Revolució Francesa, com a mínim.

Com deia Pierre Vilar: La història és una disciplina sempre en construcció.

Tempus Fugit.

(829)15.10.2024

ALS CATALANS NO ENS AGRADA PLANIFICAR EL TERRITORI ¡¡

És una evidència quotidiana que tenim problemes profunds de planificació a la nostra societat.

L'habitatge -avui de rabiosa actualitat-, el cicle de l'aigua, l'energia, el medi ambient, la mobilitat, i molts d'altres son parts de la nostre societat que els hi manca planificació, amb la demografia sempre com arrel bàsica de molts dels dèficits i problemes. 

Darrere de tot es patentitza sempre la manca d'una planificació rigorosa i realista. 

Fa més de vint-i-cinc anys que un H.Conseller conservador sentenciava: "quan l'Institut Cartogràfic ho tingui tot cartografiat, ja no es podrà fer res".

Aquesta afirmació era l'octau d'iceberg d'una visió liberal extrema, que intuïa que la mesura era inici de la seqüència mesurar-reflexionar-actuar, pròpia del mètode científic, i que podria perjudicar els interessos de qui no els agraden les regles d'ordenació del territori perquè així creuen tenir més llibertat d'actuació sobre el mateix. Avui, afortunadament aquesta visió ja ha periclitat.

Però en general, als catalans no ens agrada planificar. Segurament aquesta reluctància té diverses arrels, la més probable és deguda al fet que mai hem tingut capacitat pròpia per planificar-nos i sempre hem hagut de sotmetre-ho a autoritats alienes i no pròpies.

Sense remuntar-nos a períodes anteriors a la democràcia actual, podem identificar dos sistemes de planificació, una macro i un altre micro.

Primer Sistema: el planejament territorial

- El Pla General de Catalunya aprovat el 25.7.2006. 

- Els Plans Territorials parcials: 

    . Alt Pirineus i Aran: juliol 2007    

    . Ponent: Juliol 2007    

    . Comarques Centrals: Setembre 2008    

    . Camp de Tarragona: Gener 2010    

    . Metropolità de Barcelona: Abril 2010    

    . Terres de l'Ebre: Juliol 2010   

    . Comarques Gironines: Setembre 2010    

    . Penedès: Avantprojecte, gener 2024

El planejament territorial, molt abreujadament, categoritza tres sistemes d'ordenació del territori. Per sintetitzar, els seus continguts podem veure que contenen:

- Espais Oberts: protecció especial i les ordenacions específiques.

- Assentaments urbans: nuclis, extensions i  àrees especialitzades.

- Infraestructures: Mobilitat i transport, cicle de l'aigua, energia, recursos i xarxa digital.

Com pot veure's estem ancorats encara en els resultats del septenni del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, encapçalat per l'H.C. Quim Nadal i el secretari de planificació territorial Oriol Nel·lo (2003-2011). Foren set anys d'avenç planificador, donat que fins aquest septenni lluminós no s'havia publicat gairebé res transcendent i després encara estem en sequera.

El creixement produït en aquestes dues dècades darreres 2000-2024, és el període més actiu en creixement demogràfic -més de dos milions de nous habitants- de la història recent, i de la consegüent ocupació del territori. En aquest període s'ha abordat el creixement inevitable sols amb instruments urbanístics, sense tenir en compte un ordre superior lògicament, com és el planejament General i Territorial.

Podem preguntar-nos per què??. Segurament la resposta és la correlació de forces municipals on els alcaldes són protagonistes.

Segon Sistema: el planejament urbanístic metropolità de Barcelona.

Aquest territori és el més delicat, per població i riquesa territorial, a Catalunya. Encara avui és vigent el Pla General Metropolità de Barcelona (PGM), aprovat pel tàndem Albert Serratosa - Joan Antoni Solans el 1976, en plena transició, amb un poder central ocupat en els seus propis problemes. Ha patit més de 1200 modificacions, per tant, està totalment desdibuixat, mai millor dit.

Podem preguntar-nos per què??. Segurament, encara que quaranta-set anys després la tecnologia ens permet molta més concreció i definició, aquesta delicada i decisiva concreció es deixa a l'urbanisme municipal de cadascun dels municipis Metropolitans.

La nova planificació que hauria de substituir-la és el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), del que es van aprovar el 23 d'abril del 2023 els documents d'aprovació inicial (quaranta-set anys després ¡¡). Aquest és un dels errors més identificats de la present democràcia.

Però, cal dir que s'ha deixat a la responsabilitat municipal el dibuix de detall a escala 1:1.000, i el visor cartogràfic existent té una base genèrica 1:5.000. Un cop més es fa desistiment de responsabilitat en la concreció mètrica de la planificació.

Podem veure-ho a la web de l'AMB:

https://smartcity.amb.cat/portal-pdu/propostes

Recentment(1.10.2024), l'Oriol Estela Barnet, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, parlant de Barcelona, centra la situació tot dient:

"Som en un moment de cruïlla en què determinats fenòmens possiblement associats a l'èxit que ha tingut aquesta ciutat van arribant a un límit d'esgotament. A la premsa i als plens municipals, s'hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme...". Però Estela hi troba a faltar un debat determinant: "la vertebració territorial del Principat. Quin model territorial volem com a país és la pregunta. És la pregunta que no surt als debats, ni l'he vist quan s'ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc"

És un desistiment de responsabilitats gairebé total per part del Govern i el municipalisme, i la conclusió immediata és: "No ens agrada planificar", raons: és difícil, controvertit, lent, legalment impugnable, etc.. i no genera resultats a curt termini.

Sols gegants com Serratosa, Solans, Nadal, Nel·lo, i d'altres, s'hi han realment responsabilitzat fins ara, en democràcia.

Però la necessitat de planificar subsisteix i no es pot amagar. Recentment, el 24.4.2024, dos col·legis professionals de molta rellevància en el fet territorial, el d'enginyers de camins i el d'enginyers industrials han publicat un document conjunt amb el títol: "Rigor, coneixement i expertesa. Cinc consensos nacionals per a la Catalunya del 2050", adreçat al govern que ha sortit de les recents eleccions al Parlament de Catalunya el 2024.

https://www.eic.cat/sites/default/files/Document_%20Consensos%20Nacionals%20Catalunya%202050_DEF.pdf

Document de gran interès que sintetitza les seves idees en quatre pàgines. En la pàgina primera afirma que "esgotades les planificacions que es van fer en el seu moment en matèria d'urbanisme, infraestructures i aprofitament de recursos, és moment de tornar a pensar en gran".

També demana: "que es regeneri la tradició de planificació del país que ha tingut històricament la Generalitat, desbordant, fins i tot, les seves pròpies competències", en termes generals i en termes de planificació general. I segueix: "El Consens Nacional en Infraestructures ha de permetre una planificació estratègica del país amb l'objectiu d'aconseguir uns serveis públics resilients i estructurants que siguin capaços de garantir, també sota condicions adverses, la disponibilitat d'aigua, d'electricitat, de mobilitat, d'habitatge, i reordenar els serveis sanitaris, socials, escolars o universitaris."

Ambdós col·legis constaten les planificacions exhaurides i en demanen de noves.

En definitiva: volem ser un País modern, però tenim tics de país invertebrat i un dels aspectes més punyents és aquesta desconfiança estructural cap a pensar "en gran", ja que això implicaria planificar el futur per tal de garantir succesius presents.

Per aquesta raó, cal un govern que ell mateix es consideri fort en conviccions, i practiqui el poder que les urnes li han donat, per dèbil que sigui la seva majoria, la qual cosa implica administrar i  també governar. Amén.

PS1: Recentment, el govern Danès ha aprovat un pla per plantar 1000 milions d'arbres en vint anys, reduint de retruc el 10% de les terres conreables, com a element de lluita contra el canvi climàtic galopant que constaten. Per a nosaltres llatins, més enllà del fet mateix lloable, l'admiració real és que son capaços de planificar un projecte a vint anys, projecte amb termini no possibles mentalment a la nostra societat actual.

TEMPUS FUGIT

(1121) octubre 2024