En les eleccions USA del 1992, George W.H.Bush era considerat imbatible - 90% d'acceptació a les enquestes-, a causa de la liquidació/victória a la fi de la guerra freda i la victòria a la primera guerra del Golf. Però els assessors de Clinton van copsar millor que els republicans les preocupacions de l'electorat - com a país sempre tancat en ell mateix des dels temps del Teddy Roosevelt- eren les domèstiques, principalment l'economia. Per això va fer fortuna l'eslògan "És l'economia, estúpid", i aquest leitmotiv va iniciar el seu camí a la presidència.
Ara la productivitat és també un motiu essencial bastant ocult, i subterràniament present a la nostra societat. Però aquest fet té arrels profundes que hem de tenir en compte abans d'observar-lo.
Al cine fòrum de la UPB, els anys setanta, es va projectar un documental francès sobre la Guerra Civil Espanyola que s'iniciava amb una frase estremidora "Espagne 1936, 24 millions d'habitants, 8 millions d'analphabètes", i després durant quatre minuts mostrava una panoràmica angoixant dels deserts de las Hurdes. Aquesta entrada, que recordo perfectament, feia patent que Espanya era un país molt endarrerit i desconnectat de la modernitat europea.
Més tard, amb els anys, la historiografia ens demostra que el s. XVIII s'acaba, a Espanya, el 1931, el s. XIX el 1975 i el s. XX no s'ha acabat encara, i cada dia ho podem copsar en la nostra societat.
Per això, l'entrada a Europa el 1986, era i és, la nostra taula de salvació històrica, i a l'ensems el camí per la nostra pròpia regeneració, per tal d'apropar-nos al continent en tots els sentits.
Algú s'ha preguntat per què el darrer any 2022 Europa ens han "regalat" 140.000 Meur en ajuts directes i crèdits tous??. Encara que els països frugals ho han fet a contracor, els dirigents europeus entenien clarament que ens cal ajut econòmic per apropar-nos més i més als estàndards europeus, ja que és patent que sols anem massa lents.
Aquesta introducció és per tractar d'emmarcar l'aproximació a la productivitat a Espanya.
Tothom, començant per la mateixa Europa, sempre i en tots els informes, afirmen que a Espanya i Catalunya amb ella, li calen urgentment, i des de fa dècades, canvis estructurals profunds i urgents. Tothom ho diu, tothom ho sap.
La següent gràfica no descobreix res, és la constatació que creiem que creixem, però NO ho fem respecte als països del nostre entorn. Tenir més PIB és tenir més pes, no més intel·ligència.
També, en múltiples informes, s'enumeren els efectes negatius en l'economia- sempre l'economia- de la manca de canvi o evolució necessaria, i que aquests canvis ens calen urgentment. La bretxa respecte a la mitjana europea 2000-2022 ha passat del 2,4% al 14,4%, contundent.
La productivitat total (treball+capital) ha baixat un 7% en vint anys, la conseqüència directa és la reducció de la capacitat efectiva de créixer i de generar riquesa. En aquests vint anys Alemanya ha pujat en un 11,8%, significatiu.
De les dues components de productivitat, la del treball ha crescut i la del capital ha baixat molt, la suma es negativa -7,3% en vint anys.
Sempre s'identifica, amb raó, que no sabem invertir amb risc i ho fem en el sector immobiliari principalment, que té una rendibilitat negativa a llarg termini. Ens imaginem invertits en borsa (en empreses, per tant), part dels actius immobiliaris de la Costa Brava o de la Cerdanya??.
Calen canvis estructurals, és una opinió unànime.
Però normalment no es concreta en què consisteixen aquests canvis i es confia dissimuladament que Europa ja ens obligarà en darrer termini, quan la situació en cada sector sigui insostenible. La mare Europa ja es responsabilitzarà per nosaltres.
Per ser productius cal que estiguem ben organitzats. Aquest lema cal que ho presideix tot. Podem fer un assaig, respecte que caldria per millorar la nostra vida com a país i ser més productius socialment i materialment.
Però podem fer una breu enumeració sense prioritzar gaire.
- A Catalunya preferim dedicar el que no invertim en educació a subsidiar l'atur.
Dediquem el 4,26% PIB a l'educació (press.2021), i fins arribar al 6% què és el nivell mig europeu, ens caldria dedicar-hi un 1,74% addicional que equival a (255.000*0,0174) uns 4.335,0 Meur addicionals. I a l'atur l'estat dedica en prestacions a Catalunya (18.500* 0,124) que són uns 2.294,0 Meur.
- No sabem organitzar-nos territorialment. Cada cap un barret.
Tenim cinc nivells d'administració superposats entre ells. Tenim 947 municipis i 63 entitats municipals descentralitzades, que tenen el 80% de les competències municipals, i 42 comarques i creixent. Quatre diputacions provincials, més l'administració de la Generalitat i l'Estat. Un disbarat organitzatiu redundant i ineficient.
- No som capaços d'ordenar el sistema educatiu per ser adient i eficient.
Tothom ha de ser universitari, i això rebaixa el nivell de la universitat, i a més ho esbotza tot. El sistema alemany és un bon exemple. No es tracta que l'escola socialitzi principalment, es tracta que imparteixi coneixements, en primer lloc, i prioritàriament. En cas contrari tindrem una societat illetrada, com ja ens passa.
- Catalunya el país del NO A TOT.
Un llibre seminal de l'Oriol Nel·lo "Aquí no!!!", del 2003, ja identificaba i reflexionava sobre el fenomen català específicament, de no voler el que és necessari territorialment parlant, i negant irracionalment la seva proximitat (Not in my backyard¡¡). Estem parlant d'infraestructures de tot ordre. Aeroport BCN, Rondes tipus B-40, energies renovables eoliques i fotovoltaiques, transvasaments, finalització d'autovies com la c-32, MAT, eix transversal ferroviari, ordenació del territori en general,.... Això és especialment punyent avui, en l'àmbit de les energies renovables. Som els darrers d'Espanya i d'Europa.
- Tenim un autogovern organitzat mimèticament al de l'Estat. Si en Prat de la Riba ho veies¡¡.
Les conselleries són mimètiques, cap organització més eficient s'ha implementat. No hem sabut fer un sistema públic organitzat amb contractació laboral i no funcionarial, podíem haver-ho fet, encara es podria. Cal no una reforma, no reorganització, cal una nova organització.
- Tenim una sanitat i educació de doble pagament. Els quiròfans públics tancats a les tardes.
Ho paguem via impostos, i després un altre cop via mútua sanitària i escola concertada. És un prou bon sistema, ineficient i car, però és inevitable si volem acollir dos milions de persones noves en el sistema des de l'any 2000, més una població flotant no identificada. Si és això el que volem??.
- Creem llocs de treball que no ens calen. Tot curt-terminista.
Sembla un oxímoron en un país amb un 8,5% d'atur (12% a Espanya), però l'ocupació majoritària que es crea no redueix l'atur, ans al contrari, genera efecte crida per persones de fora de l'Estat. Hem de fer polítiques d'immigració de qualitat per incrementar la productivitat, actualment són totalment inexistents.
- Cada dècada creixem un milió de persones, improvisadament.
Tot és pura improvisació demogràfica. Ja no és estar-hi a favor o en contra d'aquest fet, el problema que cal és que estigui organitzat. No sabem o volem organitzar-ho. La nostra natalitat és la més baixa d'Espanya i Europa. Serem deu milions l'any 2050. Les conseqüències seran notables i impredictibles.
- Cal un nou sistema electoral. Els partits no volen.
Cal votar a les persones, dins de partits, però no partits amb persones dins, en molts casos desconegudes. Calen circumscripcions electorals per territoris. Calen limitacions en els mandats. Cal votar més a estaments fins ara deslligats de la democràcia. L'exemple nord-americà n'és un bon patró.
Aquest sols són deu punts, diversos i no prioritzats, n'hi ha bastants més, i que consti que no n'hi ha cap que posi els diners com a factor limitant, encara que sempre són imprescindibles.
Però la productivitat és la cristal·lització de les idees que son fruit de la educació i l'I+D de cada país. Aquesta gràfica fa patent aquesta connexió d'inversió i productivitat.
És evident que escalar en la línia interpolada de la gráfica es directament proporcional a l'increment de la despesa (realment de la inversió) en I+D, i per apropar-nos al peloto de la capçalera tindrem que passar a doblar l'actual xifra del 1.4% del PIB espanyol.
La situació actual de partida, es negativa. La pèrdua de pes per càpita de la economia espanyola sembla imparable. El creixement demogràfic és totalment aliè, demandador de recursos, i el nul avenç de la productivitat explica aquesta decadència Espanyola en els rankings de l'OCDE.
Parlem del PIB per cápita, com resultat de la productivitat, i la seva evolució recent.
La convergència del PIB d'Espanya respecte a Europa ha sigut inexistent especialment amb els països històricament desenvolupats que estan tan envellits com nosaltres. Cal sots ratllar que el PIB d'Alemanya fa vint anys era superior en un 50% al d'Espanya, avui és del 60%, és aclaridor de la nostra situació.
Recordem que fa vint anys el Ministeri d'Economia clamava que érem la desena economia del món. Mai vàrem ser membres del G-10. Més de dues dècades perdudes, i els recursos produïts s'han dedicat a sectors poc productius, generant bombolles en la construcció, financeres, etc.
L'OCDE clarifica que la productivitat ha crescut a Espanya un 0,1% anual en el període 2007-2020 a causa de tres raons: la baixa inversió en sectors productius avançats, la incorporació, primer i molt necessària de la dona, i la incorporació massiva de persones nascudes fora de l'Estat. Això impedeix la convergència, i en el PIB per capita hem baixat 10 posicions. Sí, som vuit milions , però a quin preu ??
La productivitat és lligada al cervell de cada país , el PIB hi està relacionat directament, però també depèn del pes poblacional, que és el nostre cas. Però aquesta segona raó no té futur a curt termini. Això ho demostren els exemples dins de la UE-27. En sols cinc anys quatre països de l'euro han superat a Espanya en el PIB per cápita: Eslovènia, Chipre, Malta i Estònia, i més ho faran en el pròxim futur.
Les darreres dades (2022) d'EUROSTAT respecte al PIB per cápita ensenyen que sols Madrid, Euskadi i Navarra superen la mitjana europea i Catalunya està a un punt per sota, al 99%, quan el 2019 estàvem al 108%. La conclusió és clara: contra més població menys renda. Reflexionem-hi ¡¡, i sobretot actuem-hi ¡¡.
Podem actuar-hi?? Reflexionem abans ¡¡
La UE va recomanar a España el 2016 la creació d'un Consell Nacional de la productivitat, recomanació no implementada fins el 2023 amb un acord amb el banc BBVA i l'IVIE (Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques), que han creat l'Observatori de la Productividad y la Competitividad en España (OPCE).
Aquest endarreriment que s'explica per que caldrá prendre algunes decisions de les que es recomanen, per exemple: lleis laborals a canviar, sobre l'atur, gestió de l'oferta i la demanda, immigració, etc. I per això cal un coratge polític que no tenim.
L'OPCE ha publicat un interessant document acadèmic:
https://www.ivie.es/es_ES/bases-de-datos/capitalizacion-y-crecimiento/observatorio-la-productividad-la-competitividad-espana-opce
En definitiva, cal que governin persones amb visió i lideratge i que es rodegin dels més capaços i no sols dels més fidels. Però aquest ja és un altre tema.
Tempus Fugit.
(1845)- 25.2.2024
