HABITATGE PÚBLIC: CINISME ESTRUCTURAL.

Quan Kamala Harris, el 6 d'agost del 2024 va escollir Tim Walz governador de Minnesota (dos mandats 2018 i 2022) vaig recordar que a part d'un llarg currículum progressista com militar, mestre en geografia i polític demòcrata, va fer un "keynote speech" pocs dies abans, el 14 de juliol del 2024, a la conferència d'usuaris de ESRI Co. a San Diego Ca., que pels que som propers als Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i ho seguim de prop, va ser una sorpresa agradable. Podem veure-ho, aquí:

https://www.esri.com/en-us/about/events/uc/plenary/sessions/tim-walz?srsltid=AfmBOop2tppq0Yu2ownMb-empPMi6FQXvZgGupvD42uOM2EfRiSKaicb

Una conclusió primera és que el proper 5 de novembre del 2024 es confronta la millor i la pitjor Amèrica.

És d'especial interès veure com el govern d'un país avançat es basa essencialment en la PRESA DE DECISIONS INFORMADES, aquest és el nucli essencial de moltes qüestions contemporànies controvertides.

Com diu Jack Dangermon -is one of us-, fundador d'ESRI Co., ens queda clar que Walz és algú compromès en la utilització de les "Sciences of Where" per l'impuls del govern a qualsevol nivell.

Tot i que els governs a molts nivells utilitzen la cartografia com a eina analítica, l'estat de Minnesota ha introduït la cartografia i la geoinformació en la seva solució de problemes d'una manera que molts altres llocs ho han fet també, fent que els mapes d'alta tecnologia i la tecnologia dels sistemes d'informació geogràfica (SIG) formen part del dia a dia, com infraestructura d'un govern estatal.

Mentre aquesta circumstància de l'aplicació dels SIG s'explicita als EUA, es pot argumentar que es produeix molt lluny de la nostra realitat, són altres societats i altres problemes, és cert, però cal dir que molts dels seus problemes són molt prop dels nostres problemes.

Per exemple, l'HABITATGE. Problema present i candent a la nostra societat a Catalunya i Espanya.

A casa nostra hi han persones, altament qualificades, que tenen visions i dibuixen solucions concretes, realistes i patents. En sintetitzarem tres aportacions, de persones de pes, en termes de coneixement del problema.

La primera aportació ens parla de què fer, la segona de com fer-ho i la tercera del perquè no ho fem??

El primer. Un arquitecte urbanista amb molta experiència, en Manel Larrosa, expressava les seves idees sobre què fer en l'habitatge i la seva solubilitat. Les circumstàncies de contorn del problema són de diagnòstic generalment acceptat: gravetat social, urgència peremptòria, cal immediatesa en la implementació, de manera general, però les accions i teràpies són controvertides.

Larrosa proposa, sintèticament, que cal fer en volums de construcció.

- Una acció anual d'un habitatge públic per 1.000 habitants, uns 8.000 a Catalunya i repetir-ho durant unes deu anualitats. Total 80.000 habitatges com a objectiu a mitjà termini.

- Edificar sobre el sòl públic existent, que hi és, i pot ser adjudicat per concessió sense cost.

- Incloure la iniciativa privada a la construcció i gestió, i posteriorment en el seguiment a llarg termini.

- Definir uns habitatges de reduïda superfície i industrialitzats, com un mínim social.

- Generar una inversió productiva de 400 milions d'euros per any.

També fa propostes d'on fer l'habitatge públic: 100 habi./any (a les 6 ciutats de +100 kpersones.), 200 habi./any (a les 4 ciutats de + 200 kpersones.) i en el cas especial de BCN 1600 habi./any, amb especial atenció al reequilibri metropolità.

Larrosa fa també valoracions econòmiques per dimensionar la viabilitat de les volumetries que podem fer en la finestra temporal 2025-2035. Els 400 milions d'euros d'inversió a l'any (a 50 metres quadrats per unitat a 1000 EUR./metre quadrats) demanen unes organitzacions, ja existents, de suport al món local per part de l'INCASOL (Institut Català del Sòl, Generalitat) i l'ITEC (Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya), amb la voluntat de cobrir tot el Principat.

I ens recorda que no és res nou a la nostra societat, ho vàrem fer de manera semblant per la provisió pública d'aparcaments públics fa dècades.

Tenim instruments com l'INCASOL de gran vàlua, encara que infrautilitzat i que en el passat varen ser decisius com per exemple en l'època de l'arquitecte Joan Antoni Solans i Huguet. Utilitzem-los.

Per més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.viaempresa.cat/opinio/lexpert/pla-xoc-en-habitatge-manel-larrossa_2202805_102.html

La segona, na Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora. Podem fer història de l'habitatge a Catalunya que és la de l'urbanisme que hi és íntimament lligat. Però situem-nos avui. L'escenari actual, que encara és vigent, és literalment:

"El Pacte Nacional per l'Habitatge del 2007 (ja fa disset anys!!) anticipava que hi hauria 440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d'habitatge, en un horitzó de deu anys, i aquest anava acompanyat d'un "inventari de sòls per a la construcció d'habitatge amb protecció oficial" on bàsicament s'afirma que la Generalitat disposa de sòl en diferents sectors de Catalunya "que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges". Aproximadament, d'aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat completament d'aquí a l'any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d'obres".

Com pot veure's fou un clar brindis al sol, com se sol dir.

Sisternes demana que aquest sol públic existent s'expliciti i es faci transparent, i es publiqui un sistema GIS per patentitzar-ho (aquesta demanda lliga amb la del governador de Minnesota, curiosament ¡¡), i que el ciutadà en general, i l'actor promotor en particular, ho sàpiga fefaentment. Ens recorda que: "Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l'urbanisme".

També es pregunta i ens preguntem tots. Perquè ens embarquem en falsos debats sobre el creixement urbà a tot Catalunya, no cal créixer més que executant el que ja està programat, no?? Realment, identifica un gran parany ¡¡

Per a més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.ara.cat/opinio/no-sentit-no-habitatge-public_129_5120293.html

Finalment, una veu d'autoritat en la matèria com és Carme Trilla i Bellart, que té tota l'experiència possible en el món de l'habitatge a Catalunya, i ens centra el problema tot dient:

"Si a Catalunya en els pressupostos públics es dedica a la Sanitat el 5,7% del PIB, i el 2,52% per educació, en canvi, a l'habitatge públic es dedica menys del 0,2% del PIB català." Està clar el perquè del problema.

Per veure més de les seves reflexions:

https://www.vilaweb.cat/podcast/habitatge-barcelona-carme-trilla-especial-santa-eulalia/

Fins a la data les polítiques dutes a terme per les diferents administracions poden qualificar-se de cinisme estructural.

Identificar un problema, clamar que farem molt i després no fem, que és substantiva en no posar-hi recursos, és una mostra patent de cinisme, i si és generalitzat es pot dir que és estructural.

Quan una societat i el seu govern, que cal que la reflecteixi, considera que un problema és real i urgent, com és l'habitatge públic, i considera que li és vital, aleshores cal que li dediqui dues coses principals: instruments per la solució i pressupostos.

Fins que això no es produeixi vol dir que tots els discursos estan buits de continguts.

Les darreres Notícies (setembre 2024):

"8.300 milions d'euros. Aquest serà el cost dels 50.000 pisos (cost mitjà per pis 166.000.-eur) que va prometre construir el president Salvador Illa en el seu discurs d'investidura com a president de la Generalitat de Catalunya. -Aquest és un tema que segur que podem treballar conjuntament amb el ministeri-, ha dit aquest dijous la consellera de Territori, Sílvia Paneque i Sureda, abans de reunir-se a Madrid amb la titular d'Habitatge, Isabel Rodríguez García. Tal com ha remarcat, s'ha de trobar la manera de "col·laborar" per aconseguir els recursos necessaris amb diferents "mecanismes i palanques (llenguatge Barça ¡¡)".

https://www.elperiodico.com/es/economia/20240926/reunion-vivienda-isabel-rodriguez-silvia-paneque-dinero-50000-pisos-108608403

El compromís del Govern de construir 50.000 habitatges a preus econòmics abans del 2030 beu de l'acord tancat entre el PSC i els comuns per la investidura d'Illa. Per fer-lo realitat, es preveu fer 35.000 habitatges de manera "directa" i 15.000 de forma "delegada" cedint sòl públic a tercers, com cooperatives o entitats que s'encarreguin de fer les promocions.

Més darreres notícies (octubre 2024).

En el debat de política general (8.10.2024) el M.H. President Illa torna a insistir, prometen que fins al 2030 dedicarà el seu govern uns 1.100 milions/any, en total 4.400 milions, entre 2025 i 2028 allargant-ho fins el 2030 per arribar als 50.000 habitatges. Reconeixent que el problema és multifactorial: econòmic, urbanístic, de regulació, de permisologia, de finançament, de col·laboració public-privada, etc. 

 

Cal dir que aquest mar de diners és materialment impossible que es pugui transformar en el lliurament de claus dels habitatges en el període. És un fet no possible. Si fem una senzilla divisió de 50.000 habitatges per 40 habitatges per hectàrea (160 hab./hectàrea), ens dona 1250 hectàrees de sòl programat (si volem ciutat jardí), amb qualificació urbanística vigent i amb serveis construïts. La superfície de l'eixample barcelonès és de 747 hectàrees, amb 360 habitants per hectàrea. Esperem que no fem eixamples ¡¡

 

Aquesta guerra de xifres denota i connota una improvisació patent, que confon un cop més a la ciutadania.

 

Però les causes profundes són més profundes encara, per exemple, la fonamental és, l'empobriment de les joves generacions, aquest gràfic és la visualització clara del fet:

Aquest daltabaix generacional no permet que la economia de les persones permeti l'accés a la vivenda.

En definitiva: el 2035 que haurà passat??

No podem fer endevinalles, però si és segur que tenim les persones capaces de resoldre-ho, o com mínim plantejar les millors solucions i institucions per la seva implementació. Amén.

TEMPUS FUGIT.

(1625) octubre 2024

IGNORÀNCIA AL PODER. EL GRAN ENGANY.

Avui (9/9/2024) és notícia que l'actual Govern de la Generalitat sols ha nomenat 200 alts càrrecs de l'organigrama de govern, i alguna premsa li reclama que encara en té per a nomenar 300 més per arribar als de l'ordre de 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren càrrecs executius de designació política que el Govern de la Generalitat comporta en la seva organització.

Aquesta situació és admesa con natural i democràtica. I és un disbarat des de tots els punts de vista.

- Cap partit polític no té ni la nòmina de persones capaces esperant ser nomenades, ni tenen el coneixement necessari per governar especialment amb el coneixement especialitzat com el que un govern modern demanda.

- L'accés al poder sembla que és el botí de guerra que premia els guanyadors electorals i la nòmina de càrrecs n'és una part d'aquest botí.

- L'argument que els quadres polítics provinents de l'administració local tenen experiència suficient, és menystenir els ordres de magnitud, en múltiples dimensions de diferència, que hi ha entre el govern d'un municipi o una direcció general o una conselleria.

- L'experiència i coneixement adquirit dels càrrecs substituïts desapareix quan resulta que és un patrimoni de tots, pagat per tots, i que es perd en el millor dels casos.

- Els partits polítics són agrupacions d'interès, avui dia sense ideologia política substancial, sols amb interessos difusos que ja es concretaran en arribar al poder. Això és difuminar realment el perquè la ciutadania vota.

- Els programes polítics són en el millor dels casos desiderates que no tenen cap concreció, ni material, ni econòmica. Llegir-los és un acte de masoquisme, ja que no concreten més enllà dels llocs comuns, ratllant en molts casos en la pura propaganda.

- Les persones que militen en els partits, majoritàriament prosperen practicant dues regles bàsiques: l'obediència cega i l'adaptació davant de l'adversitat. L'obediència es concreta en la regla d'or "qui es mou no surt a la foto". L'adaptació cal que sigui l'oportuna davant de les turbulències internes que sacseixen els partits periòdicament.

- Cap candidat a càrrec se li demana un currículum especialment adaptat a les necessitats del càrrec del qual pren possessió. Ni cal que en sàpiga mínimament. Es dona el cas, que no cal que sàpiguen llengües ni llegir un pressupost. Si cal, i molt, que actuïn com corretges de transmissió de les instruccions rebudes, sense cap reflexió al respecte.

- Es dona el cas que viatgen a reunions europees o internacionals i congressos de l'especialitat del seu departament sense tenir reunions al respecte, ja que no poden comunicar-se amb ningú.

- El seu desconeixement els condueix a la trivialització de les discussions i tractar problemes complexos amb solucions trivials o pitjor amb dilacions culpables, per la via del dia passa any empeny.

- El "carpe diem" és una constant amb reflexions del tipus, si fins ara ha funcionat, mal o bé, no cal que ho canviem, si ho canviem nosaltres no ho veurem efectiu, per tant, que ho resolgui el següent.

- El màxim objectiu, en molts casos, és administrar no governar. Administrar una realitat té un risc acotat, en canvi, governar implica carregar-se de molts riscos inherents a qualsevol canvi.

- També hi ha alguns càrrecs que, amb bona voluntat, tracten de governar, i en conseqüència, canviar les coses, aleshores són tractats d'il·lusos o visionaris.

- La complicitat entre "els meus" respecte "els altres" és paradigmàtica, i determina el desistiment de responsabilitats.

- El curtterminisme és sempre present, donat que les legislatures durant quatre, o menys anys, i el cessament és segur independentment de l'excel·lència en la gestió, la conseqüència és que no cal emprendre accions que no generin resultats immediats.

- El cicle democràtic està contraindicat amb les decisions a mitjà i llarg termini. Cap política important pot donar resultats en un període de quatre anys o menys.

I així podem seguir, descrivint la situació executiva actual.

Caldria prendre determinacions coherents amb les necessitats de govern del país. Algunes d'elles són:

1. Els organigrames del Govern haurien de ser coberts amb alts càrrecs de dues classes: escollits i de carrera. No pot ser que cada canvi de govern comporti 500 cesses i nous nomenaments. Els nivells dels escollits serien com a màxim: H. Consellers, secretaris generals i alguns directors generals, a més dels seus gabinets i assessors. La política de l'aigua, per exemple, és millor que la portin directament directius tècnics clarament, sota supervisió política en qualsevol cas.

2. L'Escola d'Administració Pública de Catalunya, hauria de ser el nucli central de la funció pública executiva, cal que tingui recursos i es modernitzi en termes d'exigència i que triï, via oposició, els alts càrrecs de carrera i els hi doni la formació del més alt nivell possible. Amb perspectives internacionals en molts casos. L'estat francès i angles són exemples.

3. L'interinatge hauria d'estar prohibit. Cada any caldria que es fessin i executessin les convocatòries necessàries per cobrir les vacants naturals i les noves places. És molta feina, i, en canvi, contractar un interí és immediat si es té pressupost.

4. La contractació laboral hauria de créixer progressivament, la propietat del lloc de treball i el càrrec no hauria de ser legal. Això és un desafiament que un govern seriós i de futur hauria d'entomar.

5. La formació continuada amb exàmens al llarg de la vida del servidor públic, hauria de ser present i obligatòria. I seria el veritable camí de promoció.

Aquestes sols són cinc, caldria tot un programa polític de veritat al respecte. No parlar més de reforma de la funció pública i transformar en fets un programa de canvi real.

Hi ha esperança de reflexió i canvi, la iniciativa

https://professionalitzem.cat/ 

és una esperança de rebuig a la situació actual i canvi cap a la situació europea, com a mínim.

Tenim 243.000 treballador públics al Govern de Catalunya (Idescat,2022), i cada conseller del ram canvia amb una cadència de 2-3 anys. Per exemple, des de 1977, hi ha hagut dinou H. Consellers/es de Territori en quaranta-set anys, el de més durada fou l'H.C. Quim Nadal amb set anys de mandat, imaginem que això funciones així a la Volkswagen, o qualsevol gran empresa d'aquestes dimensions.

Doncs la Generalitat de Catalunya és la primera empresa del país en diferencia.

Tempus Fugit.

(1039) 9.9.2024

TENIM UN ELEFANT A L'HABITACIÓ. ASSAIG DE POLÍTIQUES.

És propi de la condició humana girar el cap davant d'una realitat que no agrada. Aquesta actitud, en molts casos es visualitza en les imatges de "ficar el cap sota l'ala", "fer l'estruç" o bé "tenir un elefant en l'habitació".

Avui, en la nostra societat tenim fenòmens nous, no desconeguts, que no volem reconèixer i com a conseqüència no els volem conèixer, i menys analitzar-los, i encara menys donar-els-hi solucions. 

Un d'ells és el CANVI DEMOGRÀFIC en termes d'immigració, emigració i integració. De fet, a l'estat espanyol, en el s. XX ja vàrem experimentar migracions internes i externes, i per tant ja hauria d'estar preparat per entomar-les, però no és així. 

Essencialment, no volem afrontar-ho perquè ens generaria més inquietud respecte a perdre el benestar material present, encara que sabem objectivament que ens farà trontollar les perspectives en un futur immediat. 

Veure l'evidència no vol dir reconèixer-la.

FETS:

- El juliol del 2020 en Josep Borrell, Alt representant de la UE i vicepresident de la UE, advertia que des del 2012 les morts naturals de la població UE superen els naixements, per tant, sense immigració decreixem de manera important.

- EUROSTAT ens diu, que avui a la UE som 447 Mhab., i que el 2070 serem 427 Mhab., però apart del decreixement notori, tindrem una població de més seixanta-cinc anys del 30%, i una població laboral molt i molt baixa i envellida. 

- En canvi, l'escenari que dibuixen les NNUU anuncia que el 2070 hi haurà 10.500 milions d'habitants al planeta, i la de la UE serà sols el 3,7% de la població global. 

- Els creixements poblacionals són inversament proporcionals a la renda, es un fet contrastat, avui l'Índia supera a la Xina en població, però no en renda. La Xina baixarà en població i serà sols el 12% de la població global, i l'Índia continuarà creixent donada la seva baixa renda per capita. 

- Però el desafiament més gran i més proper per Europa, és l'Àfrica subsahariana, que avui és el 14% de la global, el doble de la UE, i el 2070 serà el 27% de la global, set vegades la de la UE. 

Les advertències de Borrell cal afegir-hi la nostre micro situació a Catalunya-Espanya, que és pitjor. Aquesta gràfica ho resumeix quasi tot.

El pendent de natalitat és de quasi 45 graus negatius a Catalunya i a la UE és de 10 graus. Un fet complementari al descens de la natalitat, és l'ascens de l'esperança de vida. Som la segona més alta després del Japó.

Sempre la renda per capita és el factor fonamental. Els imperis on la renda , i per tant el benestar conseqüent, són observats per les poblacions continentals veïnes i tot seguit són envaïts pels més necessitats. La taxa de creixement demogràfic és inversament proporcional a taxa de prosperitat. És una constant històrica.

Podem continuar amb mil referències demogràfiques, que aprofundirien més i més aquest raonament. Què podem fer per amortir aquesta constant històrica??

POSSIBLES ACCIONS

Els extremistes, alguns cops tenen idees aprofitables, la demonització no té, en cap cas sentit, per una sola raó: el dimoni no existeix, en general. 

Per exemple:

- l'Hongria de Viktor Orbán implementa mesures del següent tenor; les dones a partir del quart fill no pagaran IRPF, les parelles entre 18 i 40 anys tenen un préstec de 30.000 euros sense interès, amb quotes 150 eur/mes d'amortització, si tenen dos fills la tercera part del préstec és amortitzat, si tenen tres fills, no es torna res. Aquestes polítiques s'orienten a capgirar positivament el descens demogràfic hongarès, que ha crescut en una dècada de l'1,25% a l'1,59%. A més de crear 21.000 guarderies en tres anys, per incrementar la taxa d'ocupació femenina, fet transcendental.

-La Itàlia de Giorgia Meloni es planteja eliminar l'impost de la renda en les parelles de dos o més fills. És interessant el raonament que va fer al parlament el ministre d'hisenda Itàlia: 

"Crec que no es tracta de parlar d'incentius, ans al contrari, de treure desincentius a la natalitat. No podem gravar de la mateixa manera als solters que a les parelles amb fills, ja que evidentment els fills tenen uns costos econòmics que alteren el concepte de progressivitat fiscal", a més, es proposa una deducció fiscal de 10.000 eur./any per fill, fins a la fi dels seus estudis, inclosos els universitaris, i sense limitació per ingressos familiars.

Aquests dos exemples són propis de països on la identitat pròpia preocupa i molt. Però no ens hem de fixar en el raonament polític sinó en el demogràfic.

A Catalunya i Espanya les ajudes familiars són tant insuficients com ridícules, 650 eur. al naixement, xec familiar de 100 eur/mes, deducció per maternitat 1.200 eur./any a l'IRPF. I d'altres ajuts per famílies vulnerables. En total unes ajudes totalment INSUFICIENTS, quan el cost mínim estimat de la criança és de 819 eur./mes a Catalunya, que si li afegim el cost de  l'educació acaba sent prohibitiva.

La natalitat i les famílies de les diverses formes són una prioritat nacional?? Gran qüestió ¡¡

Però, a més, hi ha les qüestions culturals i materials que cal identificar i modular. La demografia està subjecta a altres condicions i vectors diversos i contradictoris, n'esmentem sols tres, podríem seguir:

- Les famílies nombroses són considerades estranyes (ara amb tres o més fills) i sempre sota sospita de tenir una arrel religiosa. Cal desmentir-ho enèrgicament.

- L'habitatge, sempre l'habitatge, és un factor limitant de primer ordre. No cal parlar-ne més, ja que és al debat públic en primera dimensió, sense solució aparent.

- La conciliació laboral-familiar lligat a l'existència de suficients guarderies de qualitat i assequibles econòmicament. 

Recentment, el president de la Generalitat ha reconegut que l'increment de població de 6 a 8 milions en vint-i-tres anys és insostenible amb l'argument de "sense un suficient sistema de finançament no la podrem pagar". És un reconeixement explícit que aquest creixement es produït per persones que drenen més recursos que els que generen. Aquest el nucli de qüestió.

No ens cal, de fet caldria restringir-ho al màxim, crear llocs de treball de baixa qualificació que de manera immediata demana persones de baixa qualificació que estan, o no, al país. Nosaltres som els generadors d'aquest fenomen que acabarà amb la nostra societat del benestar i de retruc amb la nostra cultura.

En síntesi: En una Europa, fortificada en el seu estat del benestar i sense voler preocupar-se per res més (creixement, natalitat pròpia i benestar material), camina cap a l'aniquilació demogràfica de manera inexorable a mitjà termini, 2070.

PERILLS MÉS PROPERS

Els salaris molt reduïts, la precarietat del sistema laboral, les inflacions devaluadores del treball remunerat, els nous desafiaments de les revolucions tecnològiques que afecten negativament els menys preparats, i així podem seguir.... s'afegeixen als problemes demogràfics més evidents. Aquest escenari quotidià en aquestes tres dècades inicials del segle XXI generen temença, i por, a grans segments de la població. Això tindrà i te conseqüències polítiques no racionals. 

La constatació que el creixement econòmic beneficia preferencialment a una minoria d'1 al 5% pot arribar a suportar-se, donat que no veiem aquesta minoria cada dia, i s'emmascara en el luxe i el glamur social, per tant, lluny dels menys afavorits, i fins i tot tenen el que s'anomena prestigi social. És tolerable.

Però els més desvalguts que nosaltres, que arriben cada dia (tenim uns 3000 recollidors subsaharians de xaparra metàl·lica a BCN, per exemple), i que s'insereixen en els esglaons econòmics més baixos de la nostra societat, aquest els veiem i notem que ens devaluen. Treballen fora del sistema laboral legal, i cobreixen llocs de treball que haurien d'estar millor pagats si fossin autòctons.

Aviat, 2070, es produirà un descens de la població mundial i cal preparar-se, adverteix "The Lancet", produït un cop més en funció dels increments de la renda, i aquest advertiment té amenaces creixents. En la nostra regió, en el cas de la riba mediterrània sud-europea, és l'explosió demogràfica subsahariana.

Els llibres recents d'Antonio Scurati sobre la creació i l'adveniment del feixisme a Itàlia són reveladors.  Cal tenir-lo en compte.

En aquesta situació afloren idees que estaven en letargia, els anomenats "els ous de la serp", però que les noves situacions les revifen amb virulència. La més exitosa avui és el plantejament de Renaud Camus sobre LA GRAN SUBSTITUCIÓ.

Renaud Camus, d'origen esquerranós, francès i nord-americà, rebutja la violència que implementen els seus lectors, però és un típic exemple dels "ous de serp". Matisa que concep les superioritats no des d'un punt de vista genètic, si no cultural i rebutja la violència, insisteix.

Però la força de les seves idees catalitzades per les dificultats essencialment econòmiques i socials del Primer Món les projecta cap a una minoria-majoritària a Europa i USA. 

Declarava al Nouvelle Observateur:

"Pots ampliar el concepte del Gran Reemplaçament? — Oh, és molt senzill: hi ha un poble i quasi de sobte, en una generació, hi ha un o més pobles al seu lloc. És l'aplicació en la realitat del que, en Brecht, semblava una broma, canviar la gent. La Gran Substitució, el canvi de persones, que només la Gran Desculturització fa possible, és el fenomen més considerable de la història de França durant segles, i probablement sempre." 

Lliga íntimament la Gran Substitució a la Gran Desculturització, i la pèrdua dels valors tradicionals de la cultura, en el seu cas la francesa. 

FINALMENT,

O reconeixem l'elefant i actuem, o ens trepitjarà i podem patir de valent.

TEMPUS FUGIT

(1504) 21.7.2024

"WHATEVER IT TAKES" al "WHAT WILL BE NECESSARY"

Més enllà de les eleccions, que fer continua sent l'essencial.

Cal recordar inicialment un vell dit anarquista: "La vida existia abans de la invenció dels diners". Aquesta bengala humanista no il·lumina avui l'escenari europeu. L'espai més humanitzat de les societats està en evolució cada cop més cap a un món de regles econòmiques, amb la política nominal al seu servei.

Europa funciona a base d'informes fets per Gurus ben coneguts i solvents, que fan processos de recollida d'informació molt transversals i que, tot seguit, consensuen mínimament els seus documents amb els 27 ministres d'economia, i que finalment serveixen per generar doctrina primer, i directives després.

En aquest procés, avui hi ha dos informes, el d'Enrico Letta i el del Mario Draghi, un dedicat al mercat únic i l'altre a la competitivitat. Italians tots dos, curiosament, potser perquè no són sospitosos de res i solvents de molt.

No menystinguem aquests informes ja amb tota seguretat seran part de les decisions econòmiques properes, i per tant influiran en tots els ordres de la nostra vida, i ens afectaran en un futur pròxim a tots els europeus de la UE-27 (447 Mhab.).

Acaba de publicar-se el primer (147 pàg.-abril 2024), l'informe d'Enrico Letta, ex-premier italià, que és potser l'anàlisi i la síntesi econòmica, en prospectiva, més reeixida sobre el futur de la nostra Europa actual, cap als anys vinents. Cal dir que aquest informe s'ha dut a terme després d'una enorme tasca (més de 400 reunions, durant vuit mesos) d'informació transversal a través de tota Europa.

Aquest primer informe és l'informe Letta (IL), que centra les seves reflexions i prospectives en tres sectors econòmics específics: energia, telecomunicacions, i mercats financers, que són identificats com pilars estratègics de la pròxima agenda de la UE.

IL fa una demanda de "més Europa", amb la creació d'un codi europeu de legislació empresarial, un sistema coherent dels estats membres amb un més senzill marc regulador. De fet, mimetitza les seves propostes a les adoptades pels EUA en la seva llei recent de reducció de la inflació.

Més Europa, reconeixent que: "No és que l'economia dels EUA tingui una grandària més gran que la nostra, però si ho estan fent millor que nosaltres, això implica que estem fent quelcom malament".

Demana una unió del mercat de capitals i establir mecanismes d'ajudes dels estats més competitius, amb una onada de programes públics de gran importància.

Però la verdadera qüestió para la UE radica en la inversió. Posa sobre la taula al president del Consell de la UE, qui ha encarregat l'estudi, que la fragmentació del mercat a 27 impulsa a les empreses a cercar capital fora d'Europa, fet essencialment negatiu a llarg termini. La conseqüència és que cal que Europa impulsi la concentració bancària, per tant, la unió del mercat de capitals. Pobre Banc de Sabadell ¡¡

Evidentment, és unànime que tothom que vol una transició verda i digital, això s'avalua en 500.000 milions d'euros anuals, més un increment de defensa fins al 2% del PIB, més la reconstrucció d'Ucraïna, etc. Això significa un mar de capital necessari i que cal que sigui europeu genuïnament, en cas contrari serem colonitzats com ja s'albira avui. També significa que cal un mix de capital públic i privat amb regles clares i transparents, amb un banc Europeu d'inversions molt potent.

IL sintetitza: "cal un fort compromís polític per potenciar un nou mercat únic, aquest nou marc cal que sigui capaç d'establir una política industrial d'arrel europea, dinàmica i eficaç", per tant, sentencia: "ens cal velocitat, escala i recursos financers".

IL finalitza donant presa: "és la darrera finestra d'oportunitat, cal actuar ja", per no endarrerir-nos més respecte als EUA i la Xina.


El segon informe, que guiarà a Europa en el pròxim futur és l'encomanat a l'economista Itàlia Mario Draghi, el que es va fer famós pel seu "Whatever it takes" que va salvar la desfeta de l'euro, diuen.

L'informe Draghi (ID) és el d'un personatge molt influent. Amb el seu rictus d'emperador romà, la seva cuirassa Armani i el seu anglès de consultor de Goldman Sachs, ens ha avançat en una conferència a Brussel·les, el proppassat 16 d'abril 2024, els principis sintètics del seu informe. Potser és el més humà, cosa difícil de dir, però també el més clar.

El seu informe serà públic després de les eleccions Europees del pròxim 12.6.2024. Estratègia de vell influenciador de la política, que potser serà el següent president del Consell Europeu, o no. El capital internacional li fa confiança.

Comença dient:
"L'any 1994, l'economista Paul Krugman, el premi Nobel, va anomenar que centrar-se en la competitivitat és com una "obsessió perillosa". El seu argument era que el creixement a llarg termini prové de l'augment de la productivitat, que beneficia a tothom, en lloc d'intentar millorar la vostra posició relativa respecte als altres i capturar la seva part de creixement."

Fa un acte de reconeixement de culpa:
"L'enfocament que vam fer de la competitivitat a Europa després de la crisi del deute sobirà semblava demostrar el seu punt. Vam seguir una estratègia deliberada d'intentar reduir els costos salarials entre si i, combinant-ho amb una política fiscal procíclica, l'efecte net només va ser debilitar la nostra pròpia demanda interna i soscavar el nostre model social.
Però la qüestió clau no és que la competitivitat sigui un concepte defectuós. És que Europa ha tingut l'enfocament equivocat."

Fa una anàlisi del perquè va passar:
"Hem girat cap a dins, veient els nostres competidors com si fossin entre nosaltres, fins i tot en sectors com la defensa i l'energia on tenim profunds interessos comuns. Al mateix temps, no hem mirat prou cap a fora: amb una balança comercial positiva, després de tot, no hem prestat prou atenció a la nostra competitivitat exterior com a qüestió política seriosa. En un entorn internacional benigne, confiàvem en les condicions de joc equitatives mundials i en l'ordre internacional basat en regles, esperant que altres fessin el mateix. Però ara el món està canviant ràpidament i ens ha agafat per sorpresa.

Que han fet els altres: El més important és que altres regions ja no compleixen les regles i estan dissenyant de manera activa polítiques per millorar la seva posició competitiva. En el millor dels casos, aquestes polítiques estan dissenyades per redirigir la inversió cap a les seves pròpies economies a costa de la nostra; i en el pitjor, estan dissenyats per fer-nos dependents permanentment d'ells.

La Xina, per exemple, té com a objectiu capturar i interioritzar totes les parts de la cadena de subministrament en tecnologies verdes i avançades i està assegurant l'accés als recursos necessaris. Aquesta ràpida expansió de l'oferta està donant lloc a una sobre capacitat important en diversos sectors i amenaça de soscavar les nostres indústries.

Els Estats Units, per la seva banda, estan utilitzant una política industrial a gran escala per atraure una capacitat de fabricació nacional d'alt valor dins de les seves fronteres, inclosa la de les empreses europees, alhora que utilitzen el proteccionisme per tancar els competidors i desplegar el seu poder geopolític per reorientar i assegurar les seves cadenes de subministrament.

Mai hem tingut un -acord industrial- equivalent a escala de la UE, tot i que la Comissió ha fet tot el possible per omplir aquest buit. Malgrat una sèrie d'iniciatives positives que estan en marxa, encara ens falta una estratègia global sobre com respondre en múltiples àmbits."

Entrem en matèria, que ens manca??:
"Ens falta una estratègia per mantenir el ritme en una cursa creixent per al lideratge en noves tecnologies. Avui invertim menys en tecnologies digitals i avançades que els EUA i la Xina, fins i tot per a la defensa, i només tenim quatre actors tecnològics europeus globals entre els 50 millors del món. Ens falta una estratègia sobre com protegir les nostres indústries tradicionals d'un terreny de joc global desigual causat per les asimetries en les regulacions, els subsidis i les polítiques comercials. Les indústries intensives en energia en són un exemple.

En altres regions, aquestes indústries no només s'enfronten a costos energètics més baixos, sinó que també s'enfronten a una càrrega reguladora més baixa i, en alguns casos, reben subvencions massives que amenacen directament la capacitat de competència de les empreses europees."

Conseqüències actuals:
"Sense accions polítiques dissenyades i coordinades estratègicament, és lògic que algunes de les nostres indústries tanquin la capacitat o es traslladin fora de la UE.
I ens falta una estratègia per garantir que disposem dels recursos i inputs que necessitem per complir les nostres ambicions sense augmentar les nostres dependències.
Tenim amb raó una agenda climàtica ambiciosa a Europa i objectius durs per als vehicles elèctrics. Però en un món on els nostres rivals controlen molts dels recursos que necessitem, aquesta agenda s'ha de combinar amb un pla per assegurar la nostra cadena de subministrament, des de minerals crítics fins a bateries i infraestructures de càrrega.
La nostra resposta s'ha vist limitada perquè la nostra organització, presa de decisions i finançament estan dissenyats per al "món d'ahir": pre-Covid, pre-Ucraïna, abans de la conflagració a l'Orient Mitjà, abans del retorn de la rivalitat de grans poders."

En definitiva, entra en la via propositiva:
"Però necessitem una UE que sigui apta per al món d'avui i de demà. I, per tant, el que proposo a l'informe que em va demanar el president de la Comissió és un canvi radical, perquè és el que cal.

Hauríem d'aconseguir la transformació de l'economia europea. Hem de poder confiar en sistemes energètics descarbonitzats i independents; un sistema de defensa integrat i adequat establert en la UE; la fabricació nacional en els sectors més innovadors i de ràpid creixement; i una posició de lideratge en la innovació digital i deep-tech propera a la nostra base de fabricació."

Fils estratègics, les propostes més substancials:
"Però amb els nostres competidors avançant ràpidament, també hem d'avaluar les prioritats. Calen accions immediates en els sectors amb més exposició als reptes verds, digitals i de seguretat. En el meu informe, ens centrem en deu d'aquests macrosectors de l'economia europea. Cada sector requereix reformes i eines específiques. No obstant això, a la nostra anàlisi hi ha tres fils comuns emergents per a les intervencions polítiques.

1.- El primer fil comú és habilitar l'escala. Els nostres principals competidors aprofiten el fet que són economies de mida continental per generar escala, augmentar la inversió i capturar quota de mercat per a les indústries on més importa. Tenim el mateix avantatge de mida natural a Europa, però la fragmentació ens frena.

A la indústria de la defensa, per exemple, la manca d'escala dificulta el desenvolupament de la capacitat industrial europea, que és un problema reconegut a la recent Estratègia Industrial de Defensa Europea. Els cinc principals jugadors dels EUA representen el 80% del seu mercat més gran, mentre que a Europa constitueixen el 45%. Aquesta diferència sorgeix en gran part perquè la despesa de defensa de la UE està fragmentada.

Els governs no adquireixen gaire junts –la contractació col·laborativa representa menys del 20% de la despesa– i no se centren prou en el nostre propi mercat: gairebé el 80% de la contractació dels últims dos anys ha estat fora de la UE.

Per satisfer les noves necessitats de defensa i seguretat, hem d'intensificar la nostra contractació conjunta, augmentar la coordinació de la nostra despesa i la interoperabilitat dels nostres equips i reduir substancialment les nostres dependències internacionals.

Un altre exemple on no estem fent ús de l'escala són les telecomunicacions. Tenim un mercat d'uns 450 milions de consumidors a la UE, però la inversió per càpita és la meitat de la dels EUA, i estem endarrerits en el desplegament de 5G i fibra. Una de les raons d'aquesta bretxa és que tenim 34 grups de xarxes mòbils a Europa -i això és una estimació conservadora, de fet en tenim molts més- sovint operen a escala nacional, enfront de tres als EUA i quatre a la Xina. Per produir més inversió, hem d'agilitzar i harmonitzar encara més les regulacions de telecomunicacions entre els estats membres i donar suport, no obstaculitzar, la consolidació.

I l'escala també és crucial, d'una altra manera, per a les empreses joves que generen les idees més innovadores. El seu model de negoci depèn de poder créixer ràpidament i comercialitzar les seves idees, que al seu torn requereix un gran mercat nacional.

I l'escala també és essencial per desenvolupar medicaments nous i innovadors, mitjançant l'estandardització de les dades dels pacients de la UE i l'ús de la intel·ligència artificial, que necessita tota aquesta riquesa de dades que tenim, si només es poguessin estandarditzar.

A Europa, tradicionalment som molt forts en recerca, però no estem aconseguint introduir la innovació al mercat ni ampliar-la. Podríem fer front a aquesta barrera, entre altres coses, revisant la regulació prudencial vigent en el préstec bancari i establint un nou règim regulador comú per a les empreses emergents tecnològiques."

2.- El segon fil és proporcionar béns públics. Allà on hi ha inversions de les quals tots ens beneficiem, però cap país no pot dur a terme sol, hi ha un cas poderós perquè actuem junts; en cas contrari, no complirem amb les nostres necessitats: ho farem en condicions climàtiques, en defensa, per exemple, i també en altres sectors.

Hi ha diversos punts d'asfíxia a l'economia europea on la manca de coordinació fa que la inversió sigui ineficientment baixa. Les xarxes energètiques, i en particular les interconnexions, en són un exemple.
Són un bé públic clar, ja que un mercat energètic integrat reduiria els costos energètics de les nostres empreses i ens farà més resilients davant de futures crisis, un objectiu que la Comissió persegueix en el context de REPowerEU.

Però les interconnexions requereixen decisions sobre planificació, finançament, adquisició de materials i govern que són difícils de coordinar; per tant, no podrem construir una veritable unió de l'energia si no estem d'acord en un enfocament comú.

Un altre exemple és la nostra infraestructura de superinformàtica. La UE té una xarxa pública d'ordinadors d'alt rendiment (HPC) que és de classe mundial, però els desbordaments al sector privat són actualment molt i molt limitats. Aquesta xarxa podria ser utilitzada pel sector privat (per exemple, empreses emergents d'IA i pimes) i, a canvi, els beneficis financers rebuts es podrien reinvertir per actualitzar els HPC i donar suport a l'expansió del núvol de la UE.

Un cop identificats aquests béns públics, també hem de donar-nos els mitjans per finançar-los. El sector públic té un paper important a jugar, i ja he parlat abans de com podem utilitzar millor la capacitat d'endeutament conjunt de la UE, especialment en àmbits, com ara la defensa, on la despesa fragmentada redueix la nostra eficàcia global.

Però la major part de la bretxa d'inversió caldrà cobrir-la amb inversió privada. La UE té un estalvi privat molt elevat, però principalment es canalitza als dipòsits bancaris i no acaben finançant el creixement tant com podrien en un mercat de capitals més gran. És per això que avançar en la Unió de Mercats de Capitals (CMU) és una part indispensable de l'estratègia global de competitivitat.

3.- El tercer fil és assegurar el subministrament de recursos i inputs essencials. Si volem dur a terme les nostres ambicions climàtiques sense augmentar la nostra dependència de països en els quals ja no podem confiar, necessitem una estratègia integral que cobreixi totes les etapes de la cadena de subministrament mineral crítica.

Actualment, estem deixant aquest espai en gran part als actors privats, mentre que altres governs lideren directament o coordinen amb força tota la cadena. Necessitem una política econòmica exterior que doni el mateix a la nostra economia."

La Comissió no ho fa tan malament, i un mica de sabó a l'auditori¡¡:
"La Comissió ja ha iniciat aquest procés amb la Llei de matèries primeres crítiques, però necessitem mesures complementàries per fer més tangibles els nostres objectius. Per exemple, podem preveure una plataforma de minerals crítics de la UE dedicada, principalment per a la compra conjunta, el subministrament diversificat segur, la posada en comú i el finançament i l'emmagatzematge.

Una altra aportació crucial que hem d'assegurar, i això és especialment rellevant per a vosaltres, els interlocutors socials, és la nostra oferta de treballadors qualificats.

A la UE, tres quartes parts de les empreses denuncien dificultats per contractar empleats amb les competències adequades, mentre que actualment 28 ocupacions que representen el 14% de la nostra plantilla s'identifiquen amb escassetat de mà d'obra.

Amb les societats envellides i les actituds poc favorables cap a la immigració, haurem de trobar aquestes habilitats internament. Les múltiples parts interessades hauran de treballar juntes per garantir la rellevància de les habilitats i donar forma a vies de millora flexibles.

Un dels actors més importants en aquest sentit sereu vosaltres, els interlocutors socials. Sempre heu estat crucials en temps de canvi, i Europa confiarà en vosaltres per ajudar-vos a adaptar el nostre mercat laboral a l'era digital i apoderar els nostres treballadors.

Aquests tres fils ens obliguen a pensar profundament com ens organitzem, què volem fer junts i què volem mantenir a escala nacional. Però donada la urgència del repte que ens enfrontem, no ens podem permetre el luxe de retardar les respostes a totes aquestes preguntes importants fins a un proper canvi de Tractat."

Finalment, advertències i full de ruta o implementació:
"Per garantir la coherència entre les diferents eines polítiques, hauríem de poder desenvolupar ara una nova eina estratègica per a la coordinació de les polítiques econòmiques.

I si hem de trobar que això no és factible, en casos concrets, hauríem d'estar preparats per plantejar-nos avançar amb un subconjunt d'estats membres. Per exemple, la cooperació reforçada podria ser una manera d'avançar per a la CMU per mobilitzar inversions. Però, per regla general, crec que la cohesió política de la nostra Unió exigeix ​​que actuem junts, possiblement sempre. I hem de ser conscients que la mateixa cohesió política està ara amenaçada pels canvis a la resta del món.

Recuperar la nostra competitivitat no és una cosa que podem aconseguir sols, o només superant-nos. Ens exigeix ​​actuar com a Unió Europea d'una manera que mai ho hem fet.

Els nostres rivals ens estan robant una marxa perquè poden actuar com un sol país amb una estratègia i alinear totes les eines i polítiques necessàries darrere."

Un ànim final amb un record als pares fundadors:
"Si volem igualar-los, necessitarem una associació renovada entre els estats membres: una redefinició de la nostra Unió que no sigui menys ambiciosa que la que van fer els pares fundadors fa setanta anys amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer."

Fins aquí aquesta conferència sintètica de l'informe Draghi que està venint, es visionaria en cada paràgraf, per això la hi he respectat gairebé integra, sols comentant-la.

Aquests dos informes s'haurien d'explicar a la població Europea de manera massiva, discutint-los i assumint-los de manera participativa, en cas contrari pot generar rebuig. És doctrina econòmica que caldrà implementar amb tota seguretat.

Però, és sols una visió parcial de la realitat d'Europa amb un horitzó 2050, manca donar més importància a diversos aspectes també crucials, per exemple, tres prioritaris:

- El procés d'integració europeu de la UE 27 a la UE 40 cal fer-lo sense pressa i sense pausa, per la nostra pròpia seguretat. Els eslaus són també europeus, seguint el vell somni del general De Gaulle, "de l'Atlàntic als Urals".

- L'envelliment galopant de la població que comporta una gran substitució de poblacions i cultures, amb problemes delicats i explosius, en molts casos.

- Els patrons culturals invasius, des dels multimèdia nord-americans, fins als religiosos musulmans, que produeixen reaccions de rebuig violent en molts casos.

En fi, estem albirant una nova era Europea, amb grans esperances i incertituds, com sempre ha sigut a la història de la humanitat.

Els dos informes es troben a:

https://legrandcontinent.eu/es/2024/04/16/un-cambio-radical-es-necesario-la-union-revisada-por-mario-draghi/

https://www.consilium.europa.eu/media/ny3j24sm/much-more-than-a-market-report-by-enrico-letta.pdf

Tempus Fugit. (3253) 25.6.2024

BOHIGAS, SERRATOSA, SOLANS i VILALTA. HOMENOTS DEL TERRITORI.

S'atribueix principalment a Isaac Newton la frase: "Si hem vist més enllà, és pel fet que estem sobre espatlles de gegants". Ho va dir reconeixent que els seus treballs sobre les propietats de la llum, es basaven en treballs pioners fets per Descartes i Hooke.

El Pla de Sanejament de Barcelona, conegut com a Pla Vilalta, autoritzat l'any 1973, va significar la consolidació de 6 km de litoral barcelonès, amb la creació de noves platges i de més de 100 hes d'espai públic abans inexistent. Posteriorment, l'aprovació del Pla General Metropolità el 1975-76 del tàndem Serratosa-Solans, hi va significar disposar d'una planificació general d'infraestructures i zonificació, per l'ocupació urbana també del territori marítim-terrestre.

En el període 1977-80, Solans com a delegat de serveis d'urbanisme a l'Ajuntament de Barcelona, va adquirir espais de tot ordre que van esdevenir de propietat pública, albirant que a la democràcia li caldrien espais públics propis per la planificació i construcció de tota mena d'equipaments i habitatge que la dictadura no havia fet. Vàrem guanyar una dècada en termes materials i segurament, en termes d'oportunitat, una possible candidatura Olímpica proclamada el 31 de gener de l'any 1981.

Posteriorment, encarregat per l'alcalde Maragall, Bohigas en la preparació urbanística dels Jocs Olímpics del 92, troba un gran volum sol públic disponible, un litoral que ja havia estat anys abans en els estadis d'aprovació i ja en gran part executat.

Aquest exemple Olímpic el podem extrapolar en termes de sòl industrial, habitatges, infraestructures, i de creixement en general, que fou pautat pel Pla General Metropolità i aprovat en la dècada anterior i ja vigent en aquell moment.

Aquesta concatenació de persones visionàries i tossudes, amb les seves idees de modernitat, que ens han permès arribar fins avui.

No hi ha persones imprescindibles, però n'hi ha d'importants i en molts moments històrics són decisives. Aquest el cas d'aquests quatre personatges que han configurat en diverses facetes i actuacions el territori de Catalunya, des de l'adveniment de la democràcia, i han configurat el nostre present i orientat el futur del territori català.

N'hi ha més de personatges, sens dubte (Ricard Bofill, per exemple), però aquests quatre, per ordre alfabètic, han deixat l'empremta de les seves idees transformadores en actuacions que gaudim i patim avui dia, però certament els seus fets i actuacions són perennes en el territori de Catalunya.

Ens podem preguntar: com han influït??; cadascun depèn del seu caràcter i posició, que els hi ha permès cristal·litzar els seus esforços en fets territorials presents i també en els futurs.

Sintetitzem les seves trajectòries i petjades.

ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA (1915-2021)

Arquitecte, urbanista, polític, universitari, agitador cultural i burgès progressista. Així és com el defineix un article a EL PAÍS el 2011, diari on va col·laborar molts anys. De fet, no caldria dir molt més sense entrar en la seva biografia, densa, llarga i multifacètica.

Com ell deia, dormia poc i això li permetia fer més i més. Recordo que en el Consell Rector de la UPB arribava tard sempre, i en obrir la porta es veia un senyor amb texans amb camises i corbates de colors estridents, fets diferencials en aquells temps. De fet, era una prima dona que sempre destacava amb uns discursos elaborats i d'actualitat, i un punt sorprenent en general. Sempre conreant una actitud d'infant terrible a la catalana.

La seva personalitat abassegadora va influir als polítics de Barcelona a l'inici de la democràcia, a Narcís Serra i Pasqual Maragall especialment. Aquesta influència li va suposar l'encàrrec d'actuar urbanísticament i arquitectònicament a l'antiga àrea del Poble Nou i plantejar la vila olímpica, que va aconseguir que es transformés, sense grans problemes, en un barri més de Barcelona, fet crucial a la història de la Barcelona moderna.

Se li retreu el seu encaparrament en dissenyar la ronda litoral amb sols dos carrils, però ell deia que no volia una autovia, encara que fos semisoterrada. Encara que exposava la seva defensa aferrissada i tossuda de les seves idees també n'accepta d'alienes com les d'en Ramon Folch i Guillèn que propugna que els residus de Barcelona no s'havien d'exportar a l'àrea metropolitana i això es va demostrar amb la integració de la planta d'incineració de residus del riu Besos, pràcticament part de la costa Barcelonesa. Per aquest projecte olímpic ha passat a la història, però el seu currículum és més llarg i profund.

Ell ens va situar al món urbanístic europeu i mundial, contribuint a crear l'anomenat "model Barcelona".

Va desenvolupar fortes i documentades opinions transversals i fou fundador d'òrgans i revistes lligades a l'arquitectura, l'urbanisme i la cultura. No va ser ni conseller de Territori, ni de Cultura, però segurament hauria deixat una empremta de progrés en cada cas.

La seva personalitat exuberant no fou exempta de polèmica, com per exemple la mantinguda amb en J.A. Solans a El País 26.6.2002, amb resposta a l'Avui 8.11.2002. En Bohigas argumentava que l'urbanisme català seguia amb patrons de l'Antic Règim, generant suburbis, afegint al debat de quina ciutat calia; davant d'això, Solans argumentava que la gestió urbanística continguda no genera dèficit, socialitzant les plusvàlues, i contenint també l'ocupació massiva del territori, de fet Bohigas no va treballar gaire en la planificació urbanística, ans fou un arquitecte més constructor.

ALBERT SERRATOSA I PALET (1927-2015)

Enginyer civil, urbanista, expert en xarxes de transport, universitari, coautor del Pla General Metropolità, enginyer director a l'Ajuntament de Barcelona, la Corporació Metropolitana i la Generalitat de Catalunya. Seqüència comuna dels homenots que avui exposem.

Serratosa i Solans van crear el Pla General Metropolità a la fi de la dictadura i encara avui la democràcia actual no ha sigut capaç de fer un Pla director urbanístic nou (quaranta-nou anys ja!!). Però ell serà recordat especialment pel seu (cal dir-ho així) projecte i realització del túnel del Cadí-Moixeró, part d'un dels seus eixos europeus, que sempre va defensar a Brussel·les amb una actitud de sembrar llavors, que amb el temps moltes d'elles han fructificat.

Des de l'Institut d'estudis Territorials, que va crear pràcticament, va intentar fer el Pla territorial de la Regió I, amb sort diversa, donada la politització extrema de tots els partits polítics.

Coneixedor, estudiós, universitari, europeista militant, entusiasta del coneixement territorial, va estar molts anys al consell rector de l'Institut Cartogràfic de Catalunya ajudant a impulsar els treballs que es portaven a terme.

Les fites que va aconseguir com el Pla General Metropolità i el túnel del Cadí són fites no superades, així com les llavors de les xarxes europees de transport que defensava.

Per conèixer més sobre les seves idees és útil la publicació "Pensar el territori. Converses amb Albert Serratosa", Dèria Ed.

JOAN ANTONI SOLANS I HUGUET (1941-2019)

Arquitecte, urbanista, coneixedor del territori en la seva màxima extensió i profunditat, laborista i conservador a la vegada, gran integrador dels sistemes físics, humans, socials i polítics que reflectia en el seu planejament i en la normativa igualment essencial.

Fou un arquitecte-urbanista total del territori de Catalunya durant vint anys, però no sols com a director general d'urbanisme, assolint que tots els municipis del país tinguessin la seva planificació, en molts casos inexistent, també actuant com a vicepresident executiu de l'Institut Català del Sòl, on s'executava la planificació que anava aprovant. Desconfiava dels grans Plans i preferia l'impuls de les execucions concretes via les comissions territorials d'urbanisme i l'Institut.

En la sessió en memòria de Joan Antoni Solans i Huguet, traspassat el dia 2 de setembre del 2019, duta a terme al Teatre Poliorama de Barcelona, el dia 3 de febrer del 2020, vaig esmentar en un text de presentació que tractava de ser una sintètica semblança d'en Joan Antoni:

"Voldríem, tot seguit, emmarcar la figura de Joan Antoni Solans i Huguet, i la seva actuació pública, en el context en què i quan es produí. Solans pertany a una generació extraordinària d'actors territorials com, per exemple, l'Albert Serratosa i Palet, coautor amb Solans del Pla General Metropolità, i l'Albert Vilalta i González, reintroductor del tramvia a Barcelona, i dissenyador i promotor de la xarxa d'alta velocitat a Espanya (AVE), com sols dos exemples.

Solans, que avui recordem, comparteix amb ells les seves institucions curriculars; primer, l'Ajuntament de Barcelona, bressol de servidors públics destacats; després, la Corporació Metropolitana de Barcelona i, finalment, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, actual Departament de Territori i Sostenibilitat.

En l'esdevenir històric de la segona meitat del segle xx, Solans, en cadascuna de les tres grans etapes de la seva vida professional pública, deixa unes petjades que configuren avui la fesomia del país, i que són part de la nostra realitat present i que ens projecten cap al futur.

Sintetitzant, a la Corporació Metropolitana de Barcelona deixa el PGM, encara vigent avui, després de quaranta-quatre anys; a l'Ajuntament de Barcelona deixà un gran patrimoni de sòl públic que va permetre als ajuntaments democràtics avançar, probablement una dècada, en el procés de revertir els dèficits heretats de la dictadura desenvolupista.

I a la Generalitat va orientar l'ordenació actual del país, i la va planificar. Cal esmentar no sols les seves realitzacions; també són essencials totes les accions que no va permetre. Per citar-ne sols dues: a l'antiga Espanya Industrial es volia fer una promoció massiva d'edificis tipus Bellvitge i als aiguamolls de Pals es volia fer una nova Empuriabrava, i així seguiríem.

Però permetin-me valorar altres aspectes essencials i més immaterials com el concepte de la creació de patrimoni públic com a patrimoni de tots, la rehabilitació com a actitud conservacionista, la negociació honesta i responsable per obtenir plusvàlues públiques, donada l'endèmica manca de capitalització pública al nostre país. No sols fou un rector territorial i urbà, sinó també un gran protagonista com a gestor públic, pensant sempre en el bé comú."

Va ser molts anys vicepresident del Consell Rector de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, ajudant a impulsar els treballs que es portaven a terme.

Els textos de la sessió en memòria es pot trobar en:

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000299/00000102.pdf

ALBERT VILALTA I GONZÁLEZ (1933-2013)

Enginyer de camins, canals i ports. Higienista, en el sentit Cerdà, des de Barcelona a Catalunya. Catalanista de fets i opinions, sempre pensant en el país. Preocupat especialment pel transport i el ferrocarril en un sentit ampli. Governant a Catalunya i Espanya. Influent i decisor en termes de les seves idees territorials.

Podem tractar de sintetitzar les seves moltes etapes, on la seva tasca i influència fou perenne, tasca que no és fàcil per la seva extensió i profunditat:

- El sanejament a BCN, platges i litoral. Sense el territori guanyat en el litoral barcelonès, la ciutat olímpica no hauria pogut tenir l'extensió que ha tingut, i les inundacions periòdiques de la ciutat, ja són un record del passat.

- Exercici lliure com a Enginyer Civil: També va exercir, conèixer i patir, convencent, cada projecte concret i les seves dificultats. Sempre amb treballs multidisciplinaris.

- En la transició, la Corporació Metropolitana de Barcelona i la Generalitat provisional: el seu prestigi ja el catapulta a la gestió pública, al principi de tot el que s'esdevindria.

- El transvasament de l'Ebre. Consorci d'Aigües de Tarragona: El seu coneixement hidràulic i la seva capacitat de generar convenciment arreu, va propiciar una solució històrica que encara avui té potencial fins a Barcelona.

-Els túnels de Vallvidrera: primera infraestructura territorial veritablement metropolitana. Amb acords transversals amb tota mena d'oposicions superades.

- Els inicis de l'Alta velocitat: va fer l'avantprojecte del TGV a Catalunya. Gràcies a la reserva de sol inicial, es va possibilitar i dissenyar amb més eficiència, i posteriorment es va poder dur a terme sense dificultats territorials extremes.

- La creació del departament de Medi Ambient: té una visió integral del país, higienista amb coneixement i fets. Els rius nets del País és una de les seves contribucions paradigmàtiques. La primera conselleria de Medi Ambient d'Espanya.

- Govern a Madrid: El seu prestigi el catapulta a Secretario de Estado de Infraestructuras. La tasca és ingent en el Ministerio de Fomento, però per subratllar-ne una sola, té una concepció del desplegament de l'AVE mallada per a tota Espanya. Malauradament, el ministre següent (Álvarez Cascos) ho canvia cap a una concepció radial que finalment és l'actualment implementada.

- El TRAM: el seu paper va ser de gestor del projecte contractat per la concessionària adjudicatària, un cop més cercant l'eficiència entre els actors. Qui ho va impulsar va ser l'ATM mentre ell era Secretario de Estado, i el protagonista va ser en Francesc Ventura i Profitós, que des de la Direcció general de l'ATM va dissenyar el concurs, va redactar els contractes i va negociar amb els ajuntaments, que, tot sigui dit, en més d'un cas no varen ajudar gaire a l'èxit del projecte. Positivament, l'alcalde Montilla, negativament Barcelona amb l'Antoni Acebillo torpedinant-ho tot i Esplugues que, encara avui frena el traçat per l'antiga N-340... En tot cas, avui el TRAM connecta set municipis metropolitans i és una fruitosa realitat reconeguda per tothom.

Adjunto l'adreça de l'acte d'homenatge del col·legi d'enginyers de camins,

és auto explicatiu: https://zonavideo.upc.edu/video/6328296a674832137458d0f2

En Josep Pla, enyorat, podria qualificar, segurament, aquests quatre personatges de finals del segle XX i principis del XXI, d'Homenots, per la seva petjada deixada sobre el territori del país i el caràcter genial de cadascun. Són gegants sobre les espatlles dels quals hem caminat i caminem.

TEMPUS FUGIT.

(2229) 13.6.2024