TRENTA ANYS MIRAMON.

CONTRIBUCIÓ A L'ACTE DE CELEBRACIÓ DELS 30 ANYS MIRAMON A L'UAB. CASA DE CONVALESCENCIA SANT PAU.

En primer lloc, els hi voldria transmetre la felicitació de la Sra. presidenta del Institut d'Estudis Catalans per aquest 30 aniversari de feina i excel·lència.

Recordo que amb una conversa amb Jack Dangermon president de ESRI Co., productor del sistema d'Informació Geogràfic ARCINFO, potser el més gran referent dels sistemes SIG a escala Global. Dangermon em deia: "MIRAMON és un exemple excepcional (outstanding) de desenvolupament en la tecnologia dels SIG, que posa Barcelona en el mapa de les tecnologies SIG al món".

En la darrera reunió anual d'ESRI a San Diego, el Key Note speech d'inauguració el va fer Tim Walsh governador demòcrata de Minnesota (5,7 Mhab. sobre 221.000 km²), tres setmanes abans de ser escollit com candidat a la vicepresidencia dels USA, sobre com gestionava el seu estat amb l'ajut dels sistemes SIG. Recomano veure a Internet l'speech que, a l'americana, descriu com es pot fer un tractament analític dels problemes territorials d'un país. Bon exemple per nosaltres. Ja m'agradaria que les nostres administracions s'administressin així.

Estic fent aquesta excursió anant cap al MIRAMON. Seguim l'excursió. La Catalunya dels 8 milions d'habitants, és la mil·lèsima part del món en població, produeix, i està ben mesurat, la centèsima part de la ciència del món.

ESRI, és la referència global té 350.000 usuaris que majoritàriament són les grans administracions nord-americanes i la gran indústria mundial, amb una facturació anual de 1.100 milions de dòlars USA , però en molts aspectes es pot comparar amb MIRAMON un sistema SIG econòmicament més de mil vegades més petit.

Per situar-nos, MIRAMON té un record històric de més 200.000 usuaris, molt orientat a les persones individuals i a l'ensenyament, encara que és i caldria que fos escalable a grans Institucions i organitzacions. Dos milions de línies de codi desenvolupat en aquests trenta anys és un veritable monument, construits a través de múltiples sistemes operatius, llenguatges, estàndards (que han contribuït a crear en alguns casos) i navegant amb èxit en el canviat mar de la tecnologia digital en un món accelerat i en alguns casos contradictori.

Voldria destacar el lideratge del professor Xavier Pons i un aferrissat equip, GRUMETS, de més de 40 persones on no em resisteixo a deixar d'esmentar el Dr. Joan Masó i Pau com un dels històrics, i la seva petjada en alguns dels estàndards d'interoperabilitat internacionals de l'OGC.

Podríem parlar sense fi dels aspectes tècnics de GRUMETS i la seva filla MIRAMON, però sols voldria sots-ratllar la seva contribució més que remarcable a la docència SIG en el nostre país i en més de 41 altres països. Docència és veritable futur.

MIRAMON és un exemple d'excel·lència catalana que des de la Universitat Autònoma de Barcelona han il·luminat i il·lumina la disciplina i a molts usuaris al món.

Enhorabona pels vostres trenta primers anys.¡¡ 

TEMPUSFUGIT (449) 19.12.2024. UAB Casa Convalescència.

ESPANYA DIVERSA.

Aquest passat juliol 2024 visitant les ofegadores festes del barri de Gràcia, amb interessants restaurants que ho compensen, he pogut albirar un centre cívic on han fet un mural sorprenent, amb un lema:"El passat és un pròleg" de William Shakespeare.

Hi ha murals que són grafitis, molt llunyans quasi sempre de tenir cap contingut artístic; però aquest és innovador, ja que introdueix una frase colpidora del bard d'Avon.

Centre cívic Siracusa. Barri de Gràcia. Barcelona.

Cercant l'origen d'aquesta frase, per tal de contextualitzar-la, la trobem en la seva obra "La tempesta", Acte 2 Escena 1; la frase sencera d'Antonio és: "El moment és el que tenim. El passat és sols un pròleg". I ací és on entenem la totalitat del que volia dir W.S. en la seva darrera obra completa.

Si tenim sols la consciència que el passat és el pròleg del present, sembla que hi ha un determinisme del present per part del passat, però W.S. no volia dir això, ja que anteposa que "El present és el que tenim.", donant-nos una consciència clara que som amos del nostre destí i que el futur no està escrit per ningú, l'escrivim i l'escriurem nosaltres mateixos.

Mirar enrere és sempre fonamental per construir amb fonaments sòlids el present, i el futur sobre bases realistes.

Llegint història, especialment en obres d'historiadors hispànics, hi trobem una gran immutabilitat de les idees, especialment en els historiadors castellans, que és com dir els propietaris de la història d'Espanya. Tenen una visió metodològica excloent i, per tant, fermament unitària que acaba en molts casos arribant al port, més o menys encobert, del fet que Espanya és "una unidad de destino en lo universal". En conseqüència, traint la visió periscòpica que qualsevol historiador cal que tingui, allunyant-se clarament de les visions nacionalistes de curta volada.

Recentment, l'historiador Eduardo Manzano Moreno en el seu llibre "España Diversa" incideix en la pèrdua intel·lectual que ha significat el llegat dels historiadors "unitaristes" que reflecteixen fets i protagonistes que es mouen per impulsos religiosos, nacionalistes, centralistes, autoritaris, jeràrquics i conservadors, repudiant altres realitats també presents de corrents que són laiques, democràtiques, igualitàries i progressistes. Aquesta dicotomia és la mateixa que gelava el cor a Antonio Machado en la seva poesia.

Intel·lectuals distints i diversos, amb una diversitat que és la seva riquesa, com Ortega y Gasset, Rafael Altamira, Américo Castro, Pere Bosch Gimpera, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana, i molts d'altres, han tractat de ser equànimes i treballar amb una visió omnidireccional i multidimensional, fet que sempre els ha comportat disgustos en la seva vida personal i professional.

La visió unitària tranquil·litza i paralitza les consciències que tenen la temença d'eixamplar el focus en l'anàlisi històrica, ja que els incrementarà la complexitat i els hi introduirà contradiccions de tot ordre que no volen afrontar. 

Cal tenir en compte que en la nostra realitat històrica com Hispànics caldria importantment que es considerin fets com: el llegat andalusí com presència perenne, l'escissió portuguesa (tan poc estudiada, per dolorosa per alguns i contradictòria), l'herència jueva com a pèrdua mai recuperada, i en general. La no integració en l'anàlisi de la realitat de les altres cultures fermament ibèriques com la catalana-valenciana-balear, la basca o la gallega, que han conduït a una visió reduccionista de la història hispànica que es basa fonamentalment en la Reconquista, la conquesta d'Amèrica, i la guerra civil, i que s'assimilen a cops de puny que han modelat la personalitat històrica del que volen dir que és una Espanya unitària.

La nova visió històrica actual s'apropa més a considerar la realitat medieval de l'Espanya visigòtica i musulmana com el que era, un territori no homogeni amb poblacions diverses i disperses, amb assentaments humans en distribució territorial de pell de tigre, més que amb homogeneïtats i fronteres ben definides. Tot això, en general, es basava en un cert respecte entre les comunitats, amb forts conflictes naturalment, però amb una real convivència.

Sempre cal recordar que, des de la invasió del 711 fins a l'expulsió de les poblacions islàmiques i jueves el 1492, la presència religiosa musulmana i jueva dura 781 anys. Des de l'expulsió fins avui 2025, sols han transcorregut 535 anys, per tant, som deutors culturals i demogràfics de les tres cultures, no sols de la cristiana. Elements temporals que l'integrisme catòlic no li ha agradat mai constatar.

No cal anar tan lluny per veure la continuïtat radical de l'integrisme espanyol. Quan el papa Lleó XIII va sancionar i publicar l'encíclica progressista "Rerum Novarum" el maig del 1891, on es reafirmen un destí més humà dels pobres, les obligacions dels més afortunats, així com la situació dels treballadors. Immediatament, a Navarra es varen encarregar misses "per la salvació del Papa". De fet, el nom de l'encíclica "De les coses noves" ja denotava l'endarreriment social de l'església encara ancorada en els antics règims, ja superats des de la Revolució Francesa, com a mínim.

Com deia Pierre Vilar: La història és una disciplina sempre en construcció.

Tempus Fugit.

(829)15.10.2024

ALS CATALANS NO ENS AGRADA PLANIFICAR EL TERRITORI ¡¡

És una evidència quotidiana que tenim problemes profunds de planificació a la nostra societat.

L'habitatge -avui de rabiosa actualitat-, el cicle de l'aigua, l'energia, el medi ambient, la mobilitat, i molts d'altres son parts de la nostre societat que els hi manca planificació, amb la demografia sempre com arrel bàsica de molts dels dèficits i problemes. 

Darrere de tot es patentitza sempre la manca d'una planificació rigorosa i realista. 

Fa més de vint-i-cinc anys que un H.Conseller conservador sentenciava: "quan l'Institut Cartogràfic ho tingui tot cartografiat, ja no es podrà fer res".

Aquesta afirmació era l'octau d'iceberg d'una visió liberal extrema, que intuïa que la mesura era inici de la seqüència mesurar-reflexionar-actuar, pròpia del mètode científic, i que podria perjudicar els interessos de qui no els agraden les regles d'ordenació del territori perquè així creuen tenir més llibertat d'actuació sobre el mateix. Avui, afortunadament aquesta visió ja ha periclitat.

Però en general, als catalans no ens agrada planificar. Segurament aquesta reluctància té diverses arrels, la més probable és deguda al fet que mai hem tingut capacitat pròpia per planificar-nos i sempre hem hagut de sotmetre-ho a autoritats alienes i no pròpies.

Sense remuntar-nos a períodes anteriors a la democràcia actual, podem identificar dos sistemes de planificació, una macro i un altre micro.

Primer Sistema: el planejament territorial

- El Pla General de Catalunya aprovat el 25.7.2006. 

- Els Plans Territorials parcials: 

    . Alt Pirineus i Aran: juliol 2007    

    . Ponent: Juliol 2007    

    . Comarques Centrals: Setembre 2008    

    . Camp de Tarragona: Gener 2010    

    . Metropolità de Barcelona: Abril 2010    

    . Terres de l'Ebre: Juliol 2010   

    . Comarques Gironines: Setembre 2010    

    . Penedès: Avantprojecte, gener 2024

El planejament territorial, molt abreujadament, categoritza tres sistemes d'ordenació del territori. Per sintetitzar, els seus continguts podem veure que contenen:

- Espais Oberts: protecció especial i les ordenacions específiques.

- Assentaments urbans: nuclis, extensions i  àrees especialitzades.

- Infraestructures: Mobilitat i transport, cicle de l'aigua, energia, recursos i xarxa digital.

Com pot veure's estem ancorats encara en els resultats del septenni del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, encapçalat per l'H.C. Quim Nadal i el secretari de planificació territorial Oriol Nel·lo (2003-2011). Foren set anys d'avenç planificador, donat que fins aquest septenni lluminós no s'havia publicat gairebé res transcendent i després encara estem en sequera.

El creixement produït en aquestes dues dècades darreres 2000-2024, és el període més actiu en creixement demogràfic -més de dos milions de nous habitants- de la història recent, i de la consegüent ocupació del territori. En aquest període s'ha abordat el creixement inevitable sols amb instruments urbanístics, sense tenir en compte un ordre superior lògicament, com és el planejament General i Territorial.

Podem preguntar-nos per què??. Segurament la resposta és la correlació de forces municipals on els alcaldes són protagonistes.

Segon Sistema: el planejament urbanístic metropolità de Barcelona.

Aquest territori és el més delicat, per població i riquesa territorial, a Catalunya. Encara avui és vigent el Pla General Metropolità de Barcelona (PGM), aprovat pel tàndem Albert Serratosa - Joan Antoni Solans el 1976, en plena transició, amb un poder central ocupat en els seus propis problemes. Ha patit més de 1200 modificacions, per tant, està totalment desdibuixat, mai millor dit.

Podem preguntar-nos per què??. Segurament, encara que quaranta-set anys després la tecnologia ens permet molta més concreció i definició, aquesta delicada i decisiva concreció es deixa a l'urbanisme municipal de cadascun dels municipis Metropolitans.

La nova planificació que hauria de substituir-la és el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), del que es van aprovar el 23 d'abril del 2023 els documents d'aprovació inicial (quaranta-set anys després ¡¡). Aquest és un dels errors més identificats de la present democràcia.

Però, cal dir que s'ha deixat a la responsabilitat municipal el dibuix de detall a escala 1:1.000, i el visor cartogràfic existent té una base genèrica 1:5.000. Un cop més es fa desistiment de responsabilitat en la concreció mètrica de la planificació.

Podem veure-ho a la web de l'AMB:

https://smartcity.amb.cat/portal-pdu/propostes

Recentment(1.10.2024), l'Oriol Estela Barnet, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, parlant de Barcelona, centra la situació tot dient:

"Som en un moment de cruïlla en què determinats fenòmens possiblement associats a l'èxit que ha tingut aquesta ciutat van arribant a un límit d'esgotament. A la premsa i als plens municipals, s'hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme...". Però Estela hi troba a faltar un debat determinant: "la vertebració territorial del Principat. Quin model territorial volem com a país és la pregunta. És la pregunta que no surt als debats, ni l'he vist quan s'ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc"

És un desistiment de responsabilitats gairebé total per part del Govern i el municipalisme, i la conclusió immediata és: "No ens agrada planificar", raons: és difícil, controvertit, lent, legalment impugnable, etc.. i no genera resultats a curt termini.

Sols gegants com Serratosa, Solans, Nadal, Nel·lo, i d'altres, s'hi han realment responsabilitzat fins ara, en democràcia.

Però la necessitat de planificar subsisteix i no es pot amagar. Recentment, el 24.4.2024, dos col·legis professionals de molta rellevància en el fet territorial, el d'enginyers de camins i el d'enginyers industrials han publicat un document conjunt amb el títol: "Rigor, coneixement i expertesa. Cinc consensos nacionals per a la Catalunya del 2050", adreçat al govern que ha sortit de les recents eleccions al Parlament de Catalunya el 2024.

https://www.eic.cat/sites/default/files/Document_%20Consensos%20Nacionals%20Catalunya%202050_DEF.pdf

Document de gran interès que sintetitza les seves idees en quatre pàgines. En la pàgina primera afirma que "esgotades les planificacions que es van fer en el seu moment en matèria d'urbanisme, infraestructures i aprofitament de recursos, és moment de tornar a pensar en gran".

També demana: "que es regeneri la tradició de planificació del país que ha tingut històricament la Generalitat, desbordant, fins i tot, les seves pròpies competències", en termes generals i en termes de planificació general. I segueix: "El Consens Nacional en Infraestructures ha de permetre una planificació estratègica del país amb l'objectiu d'aconseguir uns serveis públics resilients i estructurants que siguin capaços de garantir, també sota condicions adverses, la disponibilitat d'aigua, d'electricitat, de mobilitat, d'habitatge, i reordenar els serveis sanitaris, socials, escolars o universitaris."

Ambdós col·legis constaten les planificacions exhaurides i en demanen de noves.

En definitiva: volem ser un País modern, però tenim tics de país invertebrat i un dels aspectes més punyents és aquesta desconfiança estructural cap a pensar "en gran", ja que això implicaria planificar el futur per tal de garantir succesius presents.

Per aquesta raó, cal un govern que ell mateix es consideri fort en conviccions, i practiqui el poder que les urnes li han donat, per dèbil que sigui la seva majoria, la qual cosa implica administrar i  també governar. Amén.

PS1: Recentment, el govern Danès ha aprovat un pla per plantar 1000 milions d'arbres en vint anys, reduint de retruc el 10% de les terres conreables, com a element de lluita contra el canvi climàtic galopant que constaten. Per a nosaltres llatins, més enllà del fet mateix lloable, l'admiració real és que son capaços de planificar un projecte a vint anys, projecte amb termini no possibles mentalment a la nostra societat actual.

TEMPUS FUGIT

(1121) octubre 2024

DANA = Dèficit d'Atenció a la Natura Antropitzada

Davant de la catàstrofe natural més gran esdevinguda a l'estat espanyol, més enllà de les riuades del Vallès del 25 de setembre del 1962 que causaren 617 víctimes oficialment censades, estimant-se que foren més de 1.000 víctimes realment, i semblant en certs aspectes a l'actual situació a València, voldria considerar el punt de vista cartogràfic i de la geoinformació lligat al cálcul de la inundabilitat.

Ara que ja la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) de València ja ha deixat els seus efectes devastadors en vides humanes i en pèrdues econòmiques podem mirar enrere i endavant pel que fa a la situació i paral·lelisme a Catalunya.

La legalitat espanyola ja contemplava amb els decrets del projecte LINDE, on la inundabilitat hauria de calcular-se per tota la hidrografia espanyola fins a arribar a inscriure els resultats al registre de la propietat per protegir els drets de qui compra béns immobles.

https://www.miteco.gob.es/es/agua/temas/delimitacion-y-restauracion-del-dominio-publico-hidraulico/delimitacion-dph-proyecto-linde/estado-actual-proyecto-linde.html

El Ministerio té un visor cartogràfic, poc manejable i molt millorable, que és instructiu analitzar-ho pel conjunt de bones i racionals intencions expressades.

El paper i les bones intencions ho suporten tot, és ben conegut.

La inundabilitat és (o hauria de ser) un càlcul fonamental per la planificació i gestió del territori, i mai s'ha tingut en compte entre altres motius primers per què no ha estat disponible fins fa pocs anys.

Expliquem alguns fets fefaents que s'han produït a Catalunya en les darreres dècades:

1. Els nostres passats Governs estaven en contra d'una planificació efectiva, ja que han cregut que limita l'activitat i els fets econòmics. I quan estan en l'obligació de fer-ho, obligats per un traspàs cap a la responsabilitat estatutària, una directiva europea, o per l'evidència que cal fer-ho, es treuen el problema de sobre.

2. En el cas del cas de Catalunya, el Govern s'ha tret la responsabilitat de sobre, durant anys, invocant la sacrosanta autonomia municipal, fent unes pautes tècniques per tal que els ajuntaments executin el càlcul de la inundabilitat dels rius i rieres que passin pel seu municipi i els plans de contingència. Aquest és un error històric. Governar no és sols administrar, és també prendre decisions informades i portar-les a terme amb cura i eficiència.(març 2003)

https://aca.gencat.cat/web/.content/10_ACA/J_Publicacions/03-guies/01-recomanacions_tecniques_estudis_inundabilitat.pdf

En els anys 1990 l'Institut Cartogràfic de Catalunya disposava ja d'un làser LIDAR embarcat en avió (el primer d'Espanya) que permetia obtenir un punt cada dos metres en el terreny i una altimetria de precisió de 30 cm d'alçada mitjana. Durant anys vàrem intentar que l'agència hidràulica del Govern aprofites aquestes dades pel càlcul de la inundabilitat sense èxit, per diverses raons difícil però clarament identificades. La tècnica permet l'alta resolució en el càlcul que és la base per una precisa planificació urbanística, per exemple.

3. Però la legalitat i la imatge cal mantenir-la i complir-la, entre altres raons perquè la directiva europea d'inundabilitat obliga a totes les administracions responsables, al càlcul i l'actualització del mateix cada sis anys. Si vostès consulten a la web de l'Agència Catalana de l'Aigua, l'ens responsable del càlcul de les inundabilitats de la xarxa hídrica de Catalunya, podran veure els mapes de risc d'inundació dins del PGRI 2020-2027 (Pla General de Risc d'inundacions):

https://sig.gencat.cat/visors/VISOR_ACA.html

Cal dir que hi ha hagut un avenç substancial d'integració de serveis web de diferents bases geo-cartogràfiques, cadastrals, geològiques, etc.. multiinstitucionals i amb serveis web integrats.

Cal dir també que les variables del calat físic d'inundació, estimat en els períodes de retorn establerts legalment estan difuminades, en canvi, les bases topogràfiques, cadastrals i moltes altres estan expressades a l'escala del mapa de base 1:5.000 i 1:1.000 en alta definició. La transparència en la informació del govern, no ens caracteritza especialment.

És un inici lent, però està clar que cal invertir més en dades i sistemes, que amb intel·ligència les transformen en informació, i immediatament seria bo que alimentessin models que generin el coneixement necessari.

Tenim informació suficient (mai n'hi ha prou ¡¡) per ordenar el nostre territori, una plasmació es el Mapa de protecció civil que delimita la inundabilitat en períodes de retorn de 10, 100 i 500 anys hostatjat per l'Institut Cartogràfic i Geològic on es pot veure clarament el resultat dels models d'inundació.

https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.32729,2.13634,6z

Amb un catàleg de metadades estandarditzats.

Ara cal tenir la valentia governamental de: Millorar-ho, mantindre-ho i aplicar-ho a l'ordenació urbanística i territorial.

4. La tecnologia no ho pot tot, però sí que ajuda molt. Un bon exemple d'èxit és el següent: Barcelona s'inundava periòdicament i en l'administració Maragall es va fer i iniciar un pla de construcció de dipòsits enterrats que són de grandària catedralícia, actualment n'hi ha en funcionament 15 dipòsits amb una capacitat d'absorció de fins a 500.000 metres cúbics i un pla vigent d'arribar a 55 dipòsits com precaució de futurs esdeveniments de grans dimensions. Primer cal planificar (sí¡¡, planificar) urbanísticament, i invertir (sí¡¡, invertir), en aquest cas, seran uns 300 milions d'euros en deu anys. Totalment assolible econòmicament en el pressupost de la ciutat.

Res és impossible en aquest cas, però l'objectiu del drenat de la ciutat és garantir aquesta paraula, que és de tant ús comú i poc compliment, com és mitigar.

Hi ha un vídeo divulgatiu molt clar: https://www.youtube.com/watch?v=dFRvFv51qHw&t=164s

5. Finalment:

L'equació és senzilla conceptualment, Vulnerabilitat*Perillositat = RISC.

Vulnerabilitat: és l'estat físic general del territori tant l'orogràfic com el geològic, incloent-hi tant l'hidrològic, com el edafològic i les seves infraestructures antròpiques generades per l'home. Tot això cal mesurar-ho i cal modelar-ho.

Perillositat: Els fenòmens que actuen sobre el territori tan meteorològic sobre el territori com sobre el litoral. Tant en excés com per defecte.

La nostra societat fa una prou bona ciència, però és ben conegut que li costa que arribi a la implementació administrativa i empresarial. En el tema del risc d'inundació ens passa quelcom semblant.

Tenim, després de més de quaranta anys d'acció, una xarxa hidrogràfica neta (després que el primer H.C. de Medi Ambient, Albert Vilalta, va iniciar un programa per la implementació de més de 500 depuradores que avui és una fruitosa realitat), i tenim un enorme esforç institucional de l'ACA, l'ICGC, i moltes d'altres institucions que fructifiquen en les delimitacions del risc.

Tenim també moltes altres experiències prèvies com l'estudiada en el document:

"Sobre el temporal Glòria (19-23.01.20), els seus efectes sobre el país i el que se’n deriva. Editors: Miquel Canals i Jaume Miranda". Edicions Institut d'Estudis Catalans,

Es tracta d'un report multidisciplinari amb moltes contribucions i un apartat final de síntesi i reflexió, on els editors fan propostes d'accions tècniques i administratives que, ben segur mitigarien les conseqüències d'aquests fenòmens hidrològics que sovintejaran ara i en el futur. Ciència n'hi ha, cal fer-li cas.

Però ara cal canviar prioritàriament la legalitat urbanística i mediambiental (avui, s'estima que 700.000 ciutadans viuen en zones inundables a Catalunya), que condueixi a reduir el RISC progressivament, i per tant mitigar les properes DANA que amb tota probabilitat ens arribaran.
Amén.

PS1: La comissió del canvi climàtic i economia circular del Col·legi d'Enginyers Industrials ha fet el seu propi anàlisi i després d'un clar raonament articula setze propostes, és significatiu que la primera i prioritària proposa revisar la cartografia de les zones inundables. Està clar meridianament. Cal llegir-ho.

https://www.fullsdenginyeria.cat/que-hi-ha-darrera-la-dana-i-que-podem-fer-de-cara-al-futur

TEMPUS FUGIT

(1202). Novembre 2024.

DONALD JOHN TRUMP és HOMER SIMPSON DISFRESSAT ??.

Surrealisme polític:

Al mig del debat Trump-Harris el candidat Trump va deixar anar, per estupefacció de l'audiència no fanàtica, i aconsellat per la seva nova musa Laura Loomer, que a la ciutat de Springfield a l'estat d'Ohio els immigrants haitians es mengen els pets (gats i gossos) dels residents. Vaig recordar que Springfield és la ciutat del Homer Simpson, cosa que lliga perfectament el surrealisme de Simpson amb el de Trump. Aquesta casualitat (sic) del destí ens il·lustra respecte al surrealisme del personatge TRUMP que s'estén a les seves propostes sobre l'economia, la política internacional, l'energia, i en general a la majoria/totes de les seves opinions. Cal dir també que el candidat triat a la vicepresidència república és J.D. Vance que és senador d'Ohio, que és un swing-state.

El debat presidencial:

Per casualitat, gràcies a una visita familiar a l'àrea d'Albany, vaig tenir l'ocasió, única per a mi, de veure en directe per la cadena ABC News el debat presidencial (67.135.000 espectadors, segons Nielsen), el proppassat dia dimecres 11 de setembre 2024, a les 21:00 hores AST. Sembla, a més, que serà l'últim per decisió del candidat república.

En el debat, per qui està acostumat als debats catalans/espanyols, es constaten unes grans diferències. Cada candidat rep una qüestió directa i concreta d'un dels dos periodistes (un home blanc i una dona de color), que li pregunten sobre afirmacions que han fet durant la campanya o abans, i li demanen que ho comenti o rectifiqui, i li donen dos minuts, amb el micròfon tancat per l'altre contrincant, i un minut pel contrincant com rèplica i després li dona un altre minut per intervenir.

Aquest sistema és molt més àgil i respectuós, sense interrupcions mútues, i amb més transparència, ja que la audiència entén perfectament que està dient qui parla sense interrupcions. Caldria incorporar aquest sistema a la nostra democràcia televisiva.

Economia de les campanyes:

Dels continguts del debat s'han examinat i comentat fins a l'extenuació, crec que són també d'interès els aspectes més logístics i econòmics, que a casa nostra sembla un dels tabús de la nostra democràcia.

La notícia de l'endemà era, a part dels continguts que s'havia dit, naturalment, qui havia rebut més contribucions econòmiques com indicador de qui havia convençut més l'electorat. Aquest és un punt inèdit en la nostra democràcia.

La concreció de la notícia era que la Sra. Harris avantatjava al Sr. Trump, i que la Sra. Harris va batre un rècord històric de 361 milions de dollars en contribucions, davant dels 130 del republicà (a data setembre 2024), ambdues xifres creixeran molt. Estem en un país capitalista evidentment, encara que no ho és del tot, però un europeu es pregunta: que en fan d'aquestes importants xifres??.

En què es gasten els diners??:

Curiosament, la logística de la campanya de Trump és més transparent. La campanya republicana superada econòmicament pels demòcrates, s'adreça especialment als votants dels swings-states que són Geòrgia, Nevada, Arizona i Pensilvània, principalment. Són considerats tradicionalment com els estats que poden canviar realment de majoria demòcrata vs. republicana o viceversa, ja que els altres ja estan decantats per un bàndol o l'altre en principi, i els esforços se centren en els votants afins, però que no voten, perquè no es registren, per exemple.

El pla Trump detecta que amb l'experiència del 2020, els esforços de divulgació són ineficients i calen més contactes de qualitat aquesta vegada, i estructuren en un sistema de recompenses pels voluntaris organitzat amb punts.

La formació dels voluntaris es prioritzen cap als votants de baixa propensió i difícils d'aconseguir, per exemple, els qui han anat a un míting, però que no necessàriament aniran a votar. La formació rebuda els impulsa cap a la xerrada directa amb els possibles votants.

La campanya Trump diu que compta amb 27.000 de voluntaris sobre el terreny en tot el país, en canvi, la Harris afirma tenir més de 60.000.

La campanya Trump també parla de 175.000 de treballadors electorals i observadors a les urnes, distints dels voluntaris, però en general es considera que són xifres "fake" com moltes de les seves afirmacions.

Ambdues campanyes disposen del suport d'una constel·lació de grups d'interès externs que proporcionen i generen informació addicional. L'equip Trump inclou grups voluntaris que fan trucades, envien material per correu postal i email, i impliquen els votants a TikTok i altres media. Estan especialitats alguns a registrar votants en manifestacions i mítings, mercats de grangers, mostres d'armes, benzineres,...

El funcionament tàctic es basa en el fet que un voluntari Trump rep una llista de 25 votants objectius amb la instrucció de visitar-ne almenys deu. A mesura que els voluntaris es posen en contacte amb els votants més durs i aconsegueixen que es comprometin, aleshores guanyen recompenses. Les recompenses van des de gorres MAGA, fins a una invitació a Mar-a-Lago batejat com a capità de la "Trump force".

En definitiva, l'objectiu és aconseguir votants registrats, pas previ a la votació el 5 de novembre o també assegurar-los per la via de votar per correu prèviament.

Els candidats a vicepresident:

El debat entre candidats a la vicepresidència ha tingut lloc l'u d'octubre del 2024, a la CBS Studios, amb dues presentadores, el vaig veure en diferit, però es notava que eren polítics novells a escala nacional, encara que un és  governador i l'altre senador.

La síntesi millor que hi he vist és la del Washington Post, com és costum, dient: Walz va lluitar, Vance va intentar suavitzar la posició dels republicans sobre l'avortament, tots dos homes van jugar bé.

Concretant:

- Walz va lluitar, Vance va intentar reformular-se.

- Vance va intentar treure ferro el tema de l'avortament.

- Vance va vorejar el tema dels immigrants haitians.

- Walz va ser punyent sobre l'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021.

- Va ser un debat notablement civil.

Vance i Walz han lluït durant tot el debat una cordialitat que semblava remuntar-se a una era anterior de la política nord-americana, lluny de la polarització que ha dividit i divideix el país aquesta darrera dècada. Aquesta és la millor conclusió d'aquest debat que pot dir-se.

Si es vol veure:

https://www.washingtonpost.com/politics/2024/10/01/vice-presidential-debate-takeaways-vance-walz/

Un altre món en la logística política:

Aquest panorama nord-americà en la seva logística electoral, per un català és com si fos d'un altre món. La quantificació, la micro identificació del votant, el sistema de recompenses, el sistema de contribucions econòmiques, etc.. . Poden fregar en alguns casos el delicte a casa nostra, i és difícil que entri en les nostres mentalitats.

En un altre ordre coses, la corporació dels TRUMP Media, branca separada dels negocis Trump, va caure més d'un 10% a borsa, l'endemà del debat, auguri negatiu per excel·lència.

El mateix món en la dialèctica política:

El caïnisme polític, les dialèctiques entre rics i pobres, la manca d'idees trencadores que permetrien l'avenç social (ai¡¡ l'enyorat Roosevelt), la lluita i el debat de la pèrdua de drets de les dones, els interessos confessats i inconfessables, els guanyadors i perdedors de l'economia, la posició al món.

Tot això i més és molt més viu que a casa nostra i ens faria més democràtics, ben segur.

Finalment, donat que el món sencer no pot votar en aquestes eleccions nord-americanes, cosa que caldria pel molt que ens afecta, esperem que la millor Amèrica s'imposi sobre la pitjor, pel benefici de la majoria i no d'uns pocs. Amén,

Postdata: The Economist, en un article recent adverteix que, guany qui guany, les idees de Trump tindran i ja tenen una llarga influencia, fet que és d'una gran transcendència i preocupació per uns molts.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20241016/10023028/ideas-trump-ganaran-noviembre-margen-venza-elecciones.html

A més, 23 economistes guanyadors del Premi Nobel diuen que el pla econòmic de Harris és "molt superior" al de Trump.

https://edition.cnn.com/2024/10/23/politics/nobel-prize-economists-harris-economic-plan/index.html

Ho superarem. Amén.

TEMPUS FUGIT

(1248) novembre 2024.

HABITATGE PÚBLIC: CINISME ESTRUCTURAL.

Quan Kamala Harris, el 6 d'agost del 2024 va escollir Tim Walz governador de Minnesota (dos mandats 2018 i 2022) vaig recordar que a part d'un llarg currículum progressista com militar, mestre en geografia i polític demòcrata, va fer un "keynote speech" pocs dies abans, el 14 de juliol del 2024, a la conferència d'usuaris de ESRI Co. a San Diego Ca., que pels que som propers als Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i ho seguim de prop, va ser una sorpresa agradable. Podem veure-ho, aquí:

https://www.esri.com/en-us/about/events/uc/plenary/sessions/tim-walz?srsltid=AfmBOop2tppq0Yu2ownMb-empPMi6FQXvZgGupvD42uOM2EfRiSKaicb

Una conclusió primera és que el proper 5 de novembre del 2024 es confronta la millor i la pitjor Amèrica.

És d'especial interès veure com el govern d'un país avançat es basa essencialment en la PRESA DE DECISIONS INFORMADES, aquest és el nucli essencial de moltes qüestions contemporànies controvertides.

Com diu Jack Dangermon -is one of us-, fundador d'ESRI Co., ens queda clar que Walz és algú compromès en la utilització de les "Sciences of Where" per l'impuls del govern a qualsevol nivell.

Tot i que els governs a molts nivells utilitzen la cartografia com a eina analítica, l'estat de Minnesota ha introduït la cartografia i la geoinformació en la seva solució de problemes d'una manera que molts altres llocs ho han fet també, fent que els mapes d'alta tecnologia i la tecnologia dels sistemes d'informació geogràfica (SIG) formen part del dia a dia, com infraestructura d'un govern estatal.

Mentre aquesta circumstància de l'aplicació dels SIG s'explicita als EUA, es pot argumentar que es produeix molt lluny de la nostra realitat, són altres societats i altres problemes, és cert, però cal dir que molts dels seus problemes són molt prop dels nostres problemes.

Per exemple, l'HABITATGE. Problema present i candent a la nostra societat a Catalunya i Espanya.

A casa nostra hi han persones, altament qualificades, que tenen visions i dibuixen solucions concretes, realistes i patents. En sintetitzarem tres aportacions, de persones de pes, en termes de coneixement del problema.

La primera aportació ens parla de què fer, la segona de com fer-ho i la tercera del perquè no ho fem??

El primer. Un arquitecte urbanista amb molta experiència, en Manel Larrosa, expressava les seves idees sobre què fer en l'habitatge i la seva solubilitat. Les circumstàncies de contorn del problema són de diagnòstic generalment acceptat: gravetat social, urgència peremptòria, cal immediatesa en la implementació, de manera general, però les accions i teràpies són controvertides.

Larrosa proposa, sintèticament, que cal fer en volums de construcció.

- Una acció anual d'un habitatge públic per 1.000 habitants, uns 8.000 a Catalunya i repetir-ho durant unes deu anualitats. Total 80.000 habitatges com a objectiu a mitjà termini.

- Edificar sobre el sòl públic existent, que hi és, i pot ser adjudicat per concessió sense cost.

- Incloure la iniciativa privada a la construcció i gestió, i posteriorment en el seguiment a llarg termini.

- Definir uns habitatges de reduïda superfície i industrialitzats, com un mínim social.

- Generar una inversió productiva de 400 milions d'euros per any.

També fa propostes d'on fer l'habitatge públic: 100 habi./any (a les 6 ciutats de +100 kpersones.), 200 habi./any (a les 4 ciutats de + 200 kpersones.) i en el cas especial de BCN 1600 habi./any, amb especial atenció al reequilibri metropolità.

Larrosa fa també valoracions econòmiques per dimensionar la viabilitat de les volumetries que podem fer en la finestra temporal 2025-2035. Els 400 milions d'euros d'inversió a l'any (a 50 metres quadrats per unitat a 1000 EUR./metre quadrats) demanen unes organitzacions, ja existents, de suport al món local per part de l'INCASOL (Institut Català del Sòl, Generalitat) i l'ITEC (Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya), amb la voluntat de cobrir tot el Principat.

I ens recorda que no és res nou a la nostra societat, ho vàrem fer de manera semblant per la provisió pública d'aparcaments públics fa dècades.

Tenim instruments com l'INCASOL de gran vàlua, encara que infrautilitzat i que en el passat varen ser decisius com per exemple en l'època de l'arquitecte Joan Antoni Solans i Huguet. Utilitzem-los.

Per més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.viaempresa.cat/opinio/lexpert/pla-xoc-en-habitatge-manel-larrossa_2202805_102.html

La segona, na Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora. Podem fer història de l'habitatge a Catalunya que és la de l'urbanisme que hi és íntimament lligat. Però situem-nos avui. L'escenari actual, que encara és vigent, és literalment:

"El Pacte Nacional per l'Habitatge del 2007 (ja fa disset anys!!) anticipava que hi hauria 440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d'habitatge, en un horitzó de deu anys, i aquest anava acompanyat d'un "inventari de sòls per a la construcció d'habitatge amb protecció oficial" on bàsicament s'afirma que la Generalitat disposa de sòl en diferents sectors de Catalunya "que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges". Aproximadament, d'aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat completament d'aquí a l'any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d'obres".

Com pot veure's fou un clar brindis al sol, com se sol dir.

Sisternes demana que aquest sol públic existent s'expliciti i es faci transparent, i es publiqui un sistema GIS per patentitzar-ho (aquesta demanda lliga amb la del governador de Minnesota, curiosament ¡¡), i que el ciutadà en general, i l'actor promotor en particular, ho sàpiga fefaentment. Ens recorda que: "Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l'urbanisme".

També es pregunta i ens preguntem tots. Perquè ens embarquem en falsos debats sobre el creixement urbà a tot Catalunya, no cal créixer més que executant el que ja està programat, no?? Realment, identifica un gran parany ¡¡

Per a més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.ara.cat/opinio/no-sentit-no-habitatge-public_129_5120293.html

Finalment, una veu d'autoritat en la matèria com és Carme Trilla i Bellart, que té tota l'experiència possible en el món de l'habitatge a Catalunya, i ens centra el problema tot dient:

"Si a Catalunya en els pressupostos públics es dedica a la Sanitat el 5,7% del PIB, i el 2,52% per educació, en canvi, a l'habitatge públic es dedica menys del 0,2% del PIB català." Està clar el perquè del problema.

Per veure més de les seves reflexions:

https://www.vilaweb.cat/podcast/habitatge-barcelona-carme-trilla-especial-santa-eulalia/

Fins a la data les polítiques dutes a terme per les diferents administracions poden qualificar-se de cinisme estructural.

Identificar un problema, clamar que farem molt i després no fem, que és substantiva en no posar-hi recursos, és una mostra patent de cinisme, i si és generalitzat es pot dir que és estructural.

Quan una societat i el seu govern, que cal que la reflecteixi, considera que un problema és real i urgent, com és l'habitatge públic, i considera que li és vital, aleshores cal que li dediqui dues coses principals: instruments per la solució i pressupostos.

Fins que això no es produeixi vol dir que tots els discursos estan buits de continguts.

Les darreres Notícies (setembre 2024):

"8.300 milions d'euros. Aquest serà el cost dels 50.000 pisos (cost mitjà per pis 166.000.-eur) que va prometre construir el president Salvador Illa en el seu discurs d'investidura com a president de la Generalitat de Catalunya. -Aquest és un tema que segur que podem treballar conjuntament amb el ministeri-, ha dit aquest dijous la consellera de Territori, Sílvia Paneque i Sureda, abans de reunir-se a Madrid amb la titular d'Habitatge, Isabel Rodríguez García. Tal com ha remarcat, s'ha de trobar la manera de "col·laborar" per aconseguir els recursos necessaris amb diferents "mecanismes i palanques (llenguatge Barça ¡¡)".

https://www.elperiodico.com/es/economia/20240926/reunion-vivienda-isabel-rodriguez-silvia-paneque-dinero-50000-pisos-108608403

El compromís del Govern de construir 50.000 habitatges a preus econòmics abans del 2030 beu de l'acord tancat entre el PSC i els comuns per la investidura d'Illa. Per fer-lo realitat, es preveu fer 35.000 habitatges de manera "directa" i 15.000 de forma "delegada" cedint sòl públic a tercers, com cooperatives o entitats que s'encarreguin de fer les promocions.

Més darreres notícies (octubre 2024).

En el debat de política general (8.10.2024) el M.H. President Illa torna a insistir, prometen que fins al 2030 dedicarà el seu govern uns 1.100 milions/any, en total 4.400 milions, entre 2025 i 2028 allargant-ho fins el 2030 per arribar als 50.000 habitatges. Reconeixent que el problema és multifactorial: econòmic, urbanístic, de regulació, de permisologia, de finançament, de col·laboració public-privada, etc. 

 

Cal dir que aquest mar de diners és materialment impossible que es pugui transformar en el lliurament de claus dels habitatges en el període. És un fet no possible. Si fem una senzilla divisió de 50.000 habitatges per 40 habitatges per hectàrea (160 hab./hectàrea), ens dona 1250 hectàrees de sòl programat (si volem ciutat jardí), amb qualificació urbanística vigent i amb serveis construïts. La superfície de l'eixample barcelonès és de 747 hectàrees, amb 360 habitants per hectàrea. Esperem que no fem eixamples ¡¡

 

Aquesta guerra de xifres denota i connota una improvisació patent, que confon un cop més a la ciutadania.

 

Però les causes profundes són més profundes encara, per exemple, la fonamental és, l'empobriment de les joves generacions, aquest gràfic és la visualització clara del fet:

Aquest daltabaix generacional no permet que la economia de les persones permeti l'accés a la vivenda.

En definitiva: el 2035 que haurà passat??

No podem fer endevinalles, però si és segur que tenim les persones capaces de resoldre-ho, o com mínim plantejar les millors solucions i institucions per la seva implementació. Amén.

TEMPUS FUGIT.

(1625) octubre 2024

IGNORÀNCIA AL PODER. EL GRAN ENGANY.

Avui (9/9/2024) és notícia que l'actual Govern de la Generalitat sols ha nomenat 200 alts càrrecs de l'organigrama de govern, i alguna premsa li reclama que encara en té per a nomenar 300 més per arribar als de l'ordre de 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren càrrecs executius de designació política que el Govern de la Generalitat comporta en la seva organització.

Aquesta situació és admesa con natural i democràtica. I és un disbarat des de tots els punts de vista.

- Cap partit polític no té ni la nòmina de persones capaces esperant ser nomenades, ni tenen el coneixement necessari per governar especialment amb el coneixement especialitzat com el que un govern modern demanda.

- L'accés al poder sembla que és el botí de guerra que premia els guanyadors electorals i la nòmina de càrrecs n'és una part d'aquest botí.

- L'argument que els quadres polítics provinents de l'administració local tenen experiència suficient, és menystenir els ordres de magnitud, en múltiples dimensions de diferència, que hi ha entre el govern d'un municipi o una direcció general o una conselleria.

- L'experiència i coneixement adquirit dels càrrecs substituïts desapareix quan resulta que és un patrimoni de tots, pagat per tots, i que es perd en el millor dels casos.

- Els partits polítics són agrupacions d'interès, avui dia sense ideologia política substancial, sols amb interessos difusos que ja es concretaran en arribar al poder. Això és difuminar realment el perquè la ciutadania vota.

- Els programes polítics són en el millor dels casos desiderates que no tenen cap concreció, ni material, ni econòmica. Llegir-los és un acte de masoquisme, ja que no concreten més enllà dels llocs comuns, ratllant en molts casos en la pura propaganda.

- Les persones que militen en els partits, majoritàriament prosperen practicant dues regles bàsiques: l'obediència cega i l'adaptació davant de l'adversitat. L'obediència es concreta en la regla d'or "qui es mou no surt a la foto". L'adaptació cal que sigui l'oportuna davant de les turbulències internes que sacseixen els partits periòdicament.

- Cap candidat a càrrec se li demana un currículum especialment adaptat a les necessitats del càrrec del qual pren possessió. Ni cal que en sàpiga mínimament. Es dona el cas, que no cal que sàpiguen llengües ni llegir un pressupost. Si cal, i molt, que actuïn com corretges de transmissió de les instruccions rebudes, sense cap reflexió al respecte.

- Es dona el cas que viatgen a reunions europees o internacionals i congressos de l'especialitat del seu departament sense tenir reunions al respecte, ja que no poden comunicar-se amb ningú.

- El seu desconeixement els condueix a la trivialització de les discussions i tractar problemes complexos amb solucions trivials o pitjor amb dilacions culpables, per la via del dia passa any empeny.

- El "carpe diem" és una constant amb reflexions del tipus, si fins ara ha funcionat, mal o bé, no cal que ho canviem, si ho canviem nosaltres no ho veurem efectiu, per tant, que ho resolgui el següent.

- El màxim objectiu, en molts casos, és administrar no governar. Administrar una realitat té un risc acotat, en canvi, governar implica carregar-se de molts riscos inherents a qualsevol canvi.

- També hi ha alguns càrrecs que, amb bona voluntat, tracten de governar, i en conseqüència, canviar les coses, aleshores són tractats d'il·lusos o visionaris.

- La complicitat entre "els meus" respecte "els altres" és paradigmàtica, i determina el desistiment de responsabilitats.

- El curtterminisme és sempre present, donat que les legislatures durant quatre, o menys anys, i el cessament és segur independentment de l'excel·lència en la gestió, la conseqüència és que no cal emprendre accions que no generin resultats immediats.

- El cicle democràtic està contraindicat amb les decisions a mitjà i llarg termini. Cap política important pot donar resultats en un període de quatre anys o menys.

I així podem seguir, descrivint la situació executiva actual.

Caldria prendre determinacions coherents amb les necessitats de govern del país. Algunes d'elles són:

1. Els organigrames del Govern haurien de ser coberts amb alts càrrecs de dues classes: escollits i de carrera. No pot ser que cada canvi de govern comporti 500 cesses i nous nomenaments. Els nivells dels escollits serien com a màxim: H. Consellers, secretaris generals i alguns directors generals, a més dels seus gabinets i assessors. La política de l'aigua, per exemple, és millor que la portin directament directius tècnics clarament, sota supervisió política en qualsevol cas.

2. L'Escola d'Administració Pública de Catalunya, hauria de ser el nucli central de la funció pública executiva, cal que tingui recursos i es modernitzi en termes d'exigència i que triï, via oposició, els alts càrrecs de carrera i els hi doni la formació del més alt nivell possible. Amb perspectives internacionals en molts casos. L'estat francès i angles són exemples.

3. L'interinatge hauria d'estar prohibit. Cada any caldria que es fessin i executessin les convocatòries necessàries per cobrir les vacants naturals i les noves places. És molta feina, i, en canvi, contractar un interí és immediat si es té pressupost.

4. La contractació laboral hauria de créixer progressivament, la propietat del lloc de treball i el càrrec no hauria de ser legal. Això és un desafiament que un govern seriós i de futur hauria d'entomar.

5. La formació continuada amb exàmens al llarg de la vida del servidor públic, hauria de ser present i obligatòria. I seria el veritable camí de promoció.

Aquestes sols són cinc, caldria tot un programa polític de veritat al respecte. No parlar més de reforma de la funció pública i transformar en fets un programa de canvi real.

Hi ha esperança de reflexió i canvi, la iniciativa

https://professionalitzem.cat/ 

és una esperança de rebuig a la situació actual i canvi cap a la situació europea, com a mínim.

Tenim 243.000 treballador públics al Govern de Catalunya (Idescat,2022), i cada conseller del ram canvia amb una cadència de 2-3 anys. Per exemple, des de 1977, hi ha hagut dinou H. Consellers/es de Territori en quaranta-set anys, el de més durada fou l'H.C. Quim Nadal amb set anys de mandat, imaginem que això funciones així a la Volkswagen, o qualsevol gran empresa d'aquestes dimensions.

Doncs la Generalitat de Catalunya és la primera empresa del país en diferencia.

Tempus Fugit.

(1039) 9.9.2024