RÚSSIA.

El general Charles de Gaulle en les seves memòries (Mémoires de l'espoir) donava una visió de l'Europa futura on deia que es configuraria en dos sentits: de l'Atlàntic als Urals i que seria l'Europa de les Nacions.

De l'Atlàntic als Urals; definia que els eslaus son part d'Europa, els asiàtics més enllà dels Urals, considerava que tindrien el seu propi futur donat el seu origen, cultura, religió, etc. i no comptava amb Anglaterra, que la coneixia bé, pel seu individualisme no se sotmetria a un concert continental. L'Europa de les Nacions; que superaran els seus propis estats, i aleshores s'expressaran en la seva pròpia riquesa de tot ordre que atresoren.

Avui, més mig segle després, podem constatar que la Unió Europea és un èxit incontestable, encara no valorem prou les decisions bàltiques (Finlàndia i Suècia) d'entrar militarment a Europa i l'enfortiment econòmic dels darrers anys que Europa significa. Però en sentit invers la manca d'intel·ligència estratègica Occidental pel que fa a la incorporació de Rússia, els eslaus, ha sigut un fracàs que la guerra de Crimea ho patentitza.

El trident format per Reagan (pur imperialisme inconscient), Thatcher (individualisme nostàlgic del seu imperi perdut) i Joan Pau II (amb la recança pròpia d'un expresoner polític), es varen conjurar en destruir el comunisme sense pensar amb el poble rus, la seva història i cultura, i sense saber què fer després.

El pobre poble rus és qui ha sofert més en el segle XX, 23 milions de morts civils i 8 milions militars en la Segona Guerra Mundial. I la destrucció física del 60% del país. A causa de les dues guerres mundials es genera un sentiment cap als invasors que ha conformat l'imaginari del país i que les seves classes dirigents han impulsat com a element defensiu de les polítiques pròpies, també letals per a la mateixa població.

Des d'Occident hem vist en el segle XX l'evolució de dos casos d'un carreró sense sortida històric, Xina i Rússia. Xina amb tres mil·lennis d'història, des del mandarinat al comunisme, sintetitza el seu camí en: un país dos sistemes, sense cap deconstrucció general, aposta per l'evolució. En canvi, Rússia sense la mateixa intel·ligència i amb tres segles de dinastia Romànov, que tractaven de justificar-se com el Zar aliat de Déu, fan una deconstrucció total, fugint cap a una autocràcia tancada en ella mateixa. Els intents de glàsnost i perestroika no triomfen.

Occident, també sense intel·ligència històrica per part del trident, se sent fort i triomfador. És poc respectuós amb els pobles eslaus que creuen vençuts, i aposten que el capitalisme ho resoldrà tot. Sotmeten a la desintegració a l'URSS i en conseqüència al poble rus a dues dècades de dolor econòmic i humiliació. El dolor se supera la humiliació no.

El mateix Winston Churchill amb la capacitat de síntesi que el caracteritzava, il·lustra la seva experiència amb Rússia amb la ben coneguda frase: Rússia és, "Una endevinalla, embolicada en un misteri, dins d'un enigma". Sembla una brillant síntesi, però de fet, i paradoxalment, és la més clara i patent reconeixement explícit de la manca de coneixement de la realitat del poble rus, el seu pensament i la seva cultura.

Personalment, recordo que a Moscou, a finals dels anys vuitanta, en una visita amb una delegació de l'ICA, érem al carrer on es notava la nostra procedència estrangera, i vàrem patir algunes escridassades per la nostra condició, minimitzada pels traductors. Significatiu.

La història, sempre sabia, ja havia advertit respecte al patiment rus. Els americans i europeus de sang i cultura saxona i germànica varen destruir el testimoni infame dels camps d'extermini nazis que caigueren sota els seus territoris conquerits, es tractava d'eliminar els testimonis materials dels horrors nazis, per tant, fetes per les seves arrels germàniques. En canvi, els russos en els territoris que varen conquerir els han conservat com testimoni secular dels mateixos horrors. També és significatiu i que permet reflexionar-hi. Cal visitar-ne algun a la vida, és un activador notable del nostre europeisme.

Cal dir també que l'oceà d'informació-desinformació ens confon respecte a les dimensions. Rússia té una població de 143 milions, dels quals russos eslaus són realment un 80%, la seva economia en termes PIB-2022 és de l'ordre de 2,2 bilions (com el d'Itàlia), però el per capita és de 12.600 usd/hab. (Itàlia el triplica), per tant, Rússia no és un país ric. En volum és la vuitena economia del món.

Així i tot, amb una economia bastant autàrquica, fabriquen de tot, des de submarins nuclears fins centrals atòmiques, i amb un programa espacial notable i un exèrcit molt temut.

La geografia ha sigut sempre la defensa de Rússia des dels seus orígens. Els pobladors inicials vivien aïllats en la seva immensitat i això els va protegir i aïllar per la manca de contacte amb cap poble veí. La geografia és la immensitat i el poc relleu, els Urals són una gran serralada amb passos baixos que connecten les dues planícies infinites, des del Bàltic fins al Pacífic. Aquesta protecció va reeixir en la petita invasió vikinga, s.X, que a diferència de la seva invasió d'Anglaterra i Alemanya més violenta per diferència de civilització, a Rússia els aborígens abraçaren els vikings i els absorbeixen físicament i culturalment. La toponímia russa que és testimoni de la història, no reflecteix l'aportació Sueca i Noruega. Els pobles d'Orient, mongols especialment, tampoc s'establiren pel no-res que eren per ells els pobles eslaus en termes riquesa i població, baixaren fins a centre Europa a la cerca de riqueses. Més recentment l'enormitat dels 11 fusos geogràfics que és Rússia s'han empassat a les guerres napoleòniques, i les guerres mundials. És la seva protecció davant dels seus veïns o enemics.

Recentment, Orlando Figues, historiador especialista en Rússia, ha publicat "La història de Rússia", on en sòls 400 pàgines ens aporta una síntesi històrica amb grans claus d'interès:

- Cap altre país ha generat més controvèrsia respecte al seu propi origen. El primer document existent i reconegut és la crònica de Néstor, monjo de Kíev que el compila cap a la dècada del 1110. Per tant, la formació de Rússia és relativament recent en termes de notícies documentades. La crònica revela que sobre el 862 les tribus del nord-oest de l'actual Rússia demanaren als vikings que els governin. La crònica és molt simbòlica i amb significats religiosos.

- El debat respecte als orígens ha arribat fins avui. La controvèrsia normandista, per l'origen normand dels vikings, ha sigut contestada per la teoria d'un origen eslau amb terra natal a Ucraïna.

- La primera gran connexió i conversió de Vladímir amb Bizanci, la segona Roma, els connectarà fins avui amb els grecs, búlgars, serbis, albanesos, romanesos i l'església ortodox oriental, tots cristians. Fet essencial. Pels ortodoxos veure és creure. Per aquesta raó els russos resen amb els ulls oberts i la mirada fixa en una icona que opera com una finestra cap ala divinitat.

- En la base ideològica russa sempre apareix que el príncep sempre mor per la santa terra russa, i això condueix a la seva santificació. En cap altre país del món s'han convertit en sants dels seus governants. S'ha sacralitzat el poder.

- La caiguda de Constantinopla el 1453 en mans turques, Moscou es considera hereva de l'autoritat de l'Imperi bizantí com la tercera Roma. Fet essencial per entendre la història russa medieval.

- La invasió mongola el 1223 fins a la batalla de Kulikovo el 1378 va forjar el mite nacionalista de Rússia salvadora d'Europa davant de l'amenaça asiàtica, que fins i tot avui Putin fa referència a ella sovint. Però aquesta visió de sacrifici i l'extensió a les guerres pàtries del s. XX, han generat un profund rancor cap a Occident. Aquest rancor que sent el país té les seves arrels en aquest mite nacional.

- També la psique oriental tàrtara com la tendència al fatalisme, i la contemplació, la primacia del col·lectiu enfront de l'individualisme, la natura sagrada de l'autoritat monàrquica. De fet, l'autocràcia i la servitud s'incardinaren en el caràcter rus. Els clans boyards es tradueixen al s. XX en els oligarques que depenen de la voluntat de Putin avui.

- El 1917 les vuit províncies Ucraïneses produïen un terç del total del blat que es consumia a tot l'imperi rus, dos terços del carbó i més de la meitat de l'acer. Si Rússia perdia Ucraïna deixaria de ser una gran potència.

- No va ser el marxisme qui va fer revolucionari Lenin, va ser Lenin qui va fer revolucionari al marxisme. Els dirigents dels Soviets creien, d'acord amb la doctrina marxista, que Rússia estava massa endarrerida per a instaurar immediatament un govern socialista. Marx els havia ensenyat que era necessari un període de desenvolupament -Democràtic burgès- amb llibertats per al desenvolupament de sindicats i partits polítics.

Orlando Figes sintetitza de manera magistral el caràcter i la història d'aquesta part del planeta que pesa planetàriament com la cinquena part que ocupa.

Tractem de sintetitzar amb una certa perspectiva: si el trident que representa Reagan-Thatcher-Wojtyla, va aconseguir una victòria històrica d'Occident, i sobretot incruenta, l'experiència diu que no acorralis o avergonyeixis mai el perdedor. Cal la magnanimitat i la intel·ligència del vencedor, com la que els EUA va tenir amb els europeus saxons i germànics principalment, amb el pla Marshall (general George C. Marshall, secretari d'estat del govern de Harry Truman el 1948). Que va dedicar més de 15.000 milions de dòlars (de l'època) a la reconstrucció del continent europeu arrasat (16 països en van rebre recursos). La generositat americana fou notable, era més del 5% del PIB del país a aquell moment. Cal dir que també es va oferir al govern soviètic i es va negar, caldria haver-hi insistit.

El fet és que va funcionar amb enemics acèrrims com Alemanya i el Japó, tots dos aliats i democràcies competents avui. En canvi, vàrem optar per avergonyir a Rússia i ells no ho han oblidat. Manca patent d'una intel·ligència històrica Occidental.

Finalment, Albert Einstein quelcom aplicable: "la pau no es pot mantenir per la força, només es pot aconseguir amb la comprensió". Literalment, no s'assoleix la seguretat tenint les armes apuntades a la casa del veí, cal millor proposar-li fer una barbacoa, a compartir.

En qualsevol cas, l'agressió a Ucraïna és intolerable i caldria un pla de pau i reconciliació guiat per polítics i polítiques cultes i amb llums llargues, per enfortir el continent cap un segle XXII d'una Europa que sigui un far que il·lumini el món.

Tempus Fugit.