UCRAÏNA I MÉS ENLLÀ

Mirant cap endavant podem albirar l'avenç d'Europa i dels seus valors, i ensems, de nosaltres mateixos.

Avui, desembre 2023, encara que el front del Donbàs està congelat en una guerra de trinxeres, ja es pot dir que la invasió russa d'Ucraïna significa dos fets patents, el primer respon al darrer somni rus de reprendre el seu imperi perdut pel fracàs ideològic del comunisme, ideologia d'origen germànic i abraçada per Rússia amb fervor de convers, i el segon fet és la demostració diària que el seu exèrcit és un tigre de paper, en paraules maoistes, que sols se sosté en la tradicional estratègia militar russa d'acumulació i sacrifici humà i en l'amenaça nuclear que està en la ment de tots.

La invasió del 22 de febrer del 2022, camuflada com la de Crimea del 2014, ha sigut la moguda del tauler geoestratègic més important a Europa des de la caiguda del mur de Berlín del novembre del 1989.

Si els fenòmens físic-atmosfèrics com el Niño i la Niña són pendulars, els geopolítics també poden ser-ho, en molts casos.

En el s. XIX, la democràcia de la separació de poders i l'economia liberal d'origen centreeuropeu, van vascular d'Est-Oest amb la translació dels valors europeus cap a Amèrica del nord, amb el retorn salvador el s. XX de l'Oest-Est amb ocasió de les dues guerres mundials.

Ara al s. XXI, amb aquests valors consolidats a l'hemisferi nord-atlàntic, i amb evolucions civils complexes a Sud-amèrica sense intervencions militars sistemàtiques des de fa anys. Cal dir també que en aquest 2024, tres mil set-cents milions de persones al món aniran a eleccions, totes molt diferents i discutibles, però eleccions. Primer cop a la història del món, que la meitat de la humanitat voti els seus dirigents és un triomf sense precedents.

Avui el reflux integrador apareix amb força des de l'Europa atlàntica i mediterrània cap a l'Est, impulsat per les resistències socials als poders autocràtics establerts i la fascinació provocada per l'exemple dels valors econòmics i socials consolidats per l'EU-27. Incloent-hi el fracàs del Brexit com aventura sense èxit evident.

Cada cop més les persones, les societats i els països s'adonen que viure orgullosament aïllats en aquest s. XXI és un error, i les dimensions importen per la mateixa evolució del benestar, i també per la defensa conjunta dels mateixos valors.

Ucraïna és en aquesta situació històrica una baula més d'una cadena d'esdeveniments imparable cap a la democràcia i el benestar que representa l'economia social de mercat.

Si el president Putin pretenia intimidar Europa, no ho ha aconseguit, és un fet. La unitat OTAN és més integrada que mai, els països més neutrals històricament com Finlàndia i Suècia s'hi, hi han integrat, Polònia hi té una devoció especial i la integració dels 27 exèrcits està en marxa. Tot superant recances històriques que semblaven insuperables. Encara ens falta perspectiva per veure la grandesa dels esdeveniments actuals. I ensems l'espai Schengen incorpora civilment Bulgària i Romania com un gran esdeveniment silenciós.

Políticament, ara a la fi del 2023, Europa acorda per unanimitat, l'inici de les negociacions per la incorporació a la UE d'Ucraïna(43,5Mhab.) i Moldàvia(2,6Mhab.), a pesar de les veus, sempre les veus, en contra. Però la racionalitat de la creació de la gran Europa civil i democràtica s'imposa. El mateix Departament d'Estat Nord Americà se'n congratula, esperem que també ho recolzi.

És significatiu que, sense cap protesta important, Brussel·les s'ha saltat la cua de deu països, demandants de sumar-se a la UE, vuit amb estatus de candidats (Ucraïna, Moldàvia, Bòsnia i Hercegovina(3,3Mhab.), Macedònia del Nord(2,0Mhab.), Montenegro(0,6Mhab.), Sèrbia(6,6Mhab.), Albània(2,8Mhab.) i Turquia(85Mhab.). A més de dos aspirants a ser candidats: Geòrgia(3,7Mhab.) i Kosovo (1,9Mhab.).

Europa avança cap a l'Est, és un fet, assumint com a propis dos problemes històrics no resolts, un és el laberint dels Balcans, l'anomenada pell de tigre; cultural, religiosa, racial, històrica, econòmica, etc., que per la via dels fets s'està orientant a la seva integració-resolució, i el segon, el salt al següent desafiament, el Caucas, començant per la mateixa Geòrgia cristiana, segurament la més assequible.

El primer desafiament és la incorporació d'Ucraïna-els Balcans-Turquia i aquest es podria orientar en l'horitzó 2050 -poc temps, vint-i-set anys-, després de segles d'incúria i conflictes armats. I, per tant, apropar-se i arribar als límits d'Europa, en l'espai Mar Negre-Mar Caspi.

Podem veure-ho també en aquest petit mapa en una visualització del que és l'Europa geogràfica i històrica. De fet, de l'Atlàntic als Urals com el general De Gaulle somiava i predeia.

Aquest desafiament té enormes dificultats vistes des d'avui, per exemple, la difícil història turca (recordem, els Hitites bíblics) i el contenciós Kurd sense solució aparent avui. Aquest petit mapa ho il·lustra. És un dels molts exemples d'asincronia total entre les fronteres polítiques i les ètniques i culturals.

El segon desafiament és el Caucas. És un conjunt de pobles entre dos mars no oceànics, Mar Negre i Mar Caspi, molt castigats per la història i dependents dels grans rius (el Dniéper i el Volga respectivament), que flueixen des de les terres continentals interiors. El canvi climàtic i el negacionisme mediambiental, de tots, els tenen en creixents desequilibris físics diversos.

Cal recordar que el Caucas és un conjunt de pobles i cultures ancestrals mitjanes i petites, sempre enfrontades entre elles, Geòrgia, per exemple, té avui el problema de la petita regió d'Abkhàzia (300 mhab.) a la costa del mar negre i Ossètia del sud (54 mhab.) per esmentar-ne dos dels més violents i no esmentant-ne d'altres (com la situació de Txetxènia (1,5 Mhab.), de musulmans sunnites). Tots tenen solució per la seva grandària acotada, sempre respectant les personalitats ètniques i econòmiques. Són uns altres Balcans, des de la nostra visió eurocèntrica, que Europa pot resoldre a mitjà termini com cinquanta anys.

Però l'esperança de l'evolució democràtica i econòmica de tots ens ajudarà ben segur. Hi ha alguns signes recents contradictoris, però rellevants. Per exemple:

Aquest setembre 2023, quan Rússia no va poder-voler ajudar Armènia (2,8 Mhab.) a mantenir el control sobre l'Alt Karabakh, enclavament armeni a l'Azerbaidjan recolzat per Turquia, la conseqüència va ser una neteja ètnica en tota regla, i es va demostrar clarament el declivi de la influència política russa al sud del Caucas. Aquesta derrota de l'Armènia cristiana, un aliat rus de sempre i membre de la CSTO (Organització del tractat de seguretat col·lectiva), on Rússia no va poder-voler intervenir, podria tenir conseqüències ràpidament al Caucas del Nord.

Un ressorgiment del sentiment anti rus en aquestes repúbliques, predominantment musulmanes, comparable al de fa dues dècades, o fins i tot una insurrecció de baixa intensitat, podria fer que Rússia perdés el control efectiu sobre el Caucas. Això tindria conseqüències geopolítiques importants, que podria portar a un efecte cascada en altres repúbliques federatives russes.

El tercer desafiament més llunyà, en aquest vector cap a l'Est, de civilització i drets humans, és el desafiament dels països entre el Mar Caspi i l'actual Xina, específicament el Xinjiang, més enllà del Caucas mateix. No és Europa, és l'Àsia Central. Però l'Europa turca hi té una gran projecció, influència històrica, cultural, lingüística, etc. No és Europa, però  hi és en els nostres orígens, molts venen d'aquest horitzó. Podem veure-ho a aquest mapa:

Kazakhstan (19 Mhab.), Turkmenistan(6,3 Mhab.), Uzbekistan(34,9 Mhab.), Tadjikistan(9,75 Mhab.), Kirguizistan(6,7 Mhab.) i Azerbaidjan(10,2 Mhab.) són, avui, repúbliques exsoviètiques que en les nostres escoles d'Occident no s'estudiaven, donat que tot era l'URSS. Per tant, molts no ho tenim en la nostra formació escolar.

Amb una complexitat etno-lingüística patent, a entendre i respectar. Com podem veure en aquest mapa:

El Kazakhstan (2,72 MKm2) és un país enorme, la meitat de la UE-27 en superfície, el més gran de l'Àsia central i ric en petroli i minerals, ha mantingut un delicat equilibri amb Moscou: preservant els seus llaços econòmics però negant-se a reconèixer les regions annexionades d'Ucraïna, per exemple.

Però en la darrera conferència del CSTO és la primera vegada en què es dona el fet que Tokayev -president de Kazakhstan- parla el seu propi idioma en una reunió amb Putin. L'agost del 2023, en la reunió del CSTO, Tokayev també parlava la seva pròpia llengua, mentre que el president de l'Azerbaidjan va optar per parlar la seva llengua materna, en lloc de parlar en el rus comú a tots ells. Altres països postsoviètics també s'han negat a reconèixer l'annexió russa de Crimea, Donetsk i Lugansk, així com els territoris separatistes de Geòrgia.

Però les èpoques històriques generen arrels perennes cap al futur, el mateix Tokayev va dir: "En general, si el dret de les nacions a l'autodeterminació es realitza a tot el món, en lloc de 193 estats que ara són membres de l'ONU, en sorgiran més de 500 o 600 estats a la Terra. Naturalment, serà un caos". Opinió postsoviètica que es diluirà amb el temps per la via de la confederació dels més afins.

Els temps canvien inexorablement i les personalitats nacionals, i per tant les seves llengües, emergeixen de manera patent de la nit de la història recent.

Si Rússia desconfiava de les protestes democràtiques en contra de les tupinades electorals de les seves zones d'antiga submissió i influencia: Sèrbia 2000, Bielorússia 2002, Georgià i Azerbaidjan 2003, substantivades en revolucions pacífiques anomenades amb colors, el Kremlin ho veia, i ho veu, com amenaces als seus poders d'influència reals i signes també amenaçants per a la seva pròpia metròpoli.

Aquest és un factor important, entre d'altres, de la seva actitud d'agressió cap a Ucraïna. I, per tant, Europa s'identifica com una amenaça més enllà de la militar, que és molt pitjor per Putin, es tracta d'una amenaça sistèmica i de model, on ell no té cap cabuda.

La pèrdua de poder rus als Balcans propers avui, als països del Caucas demà i a l'Àsia Central demà passat és el seu "perquè de tot plegat". La Rússia imperial atiarà les dissidències internes de les nomenclatures postsoviètiques, les complexitats ètniques ancestrals, les arrels religioses i els interessos econòmics de cadascuna de les parts, per tal de situar-se com potencia controladora. Però, aquesta política efectiva en el passat, avui no és ja possible de manera generalitzada per les tecnologies de les comunicacions implantades.

En qualsevol cas, si més que per les realitats positives de tot ordre, s'imposa la condició humana d'un Putin, o un Trump al novembre 2024, les involucions de tot ordre: polítiques, militars, ambientals, econòmiques, socials, etc. s'incrementaran i n'apareixeran de noves. Europa cal que en sigui conscient, i si vol realment la pau, cal que es prepari per situacions properes a la guerra seguint el conegut (Si vis pacem, para bellum).

Si posem les llums curtes, cap als deu anys vinents, la maldat imperialista del Zar Putin li passarà allò que el clàssic digué: "La bondat dels homes supera la seva vida, i la seva maldat s'enterra amb els seus ossos" (Juli Cèsar, W. Shakespeare).

En els temps pròxims els vectors inexorables del progrés i la democràcia aniran cap a l'Est i donaran més esperança als pobles que els hi cal. Amén.

Tempus Fugit.

VENJANÇA

Les passions humanes són consubstancials al mateix ser humà. La venjança n'és una i perenne en la història nostra.

Avui en tenim un exemple directe, la crisi Palestina-Israeliana que s'ha iniciat en una massacre - tipus pogrom- de radicals palestins contra poblacions civils israelianes, i també de manera indirecta via coets llançats sobre assentaments israelites indiscriminadament, el que és ja un crim, sense cap raonament militar. I de manera directa via incursions, per primera vegada a la història recent, en territori d'Israel assassinant 1200 civils de les maneres més salvatges, i prenen 220 ostatges, encara que els mitjans de comunicació tenen uns factors d'amplificació interessada, més que discutibles en molts casos.

Però ahir en la nostra pròpia història, el 8 de febrer de 1937, la massacre de la carretera Màlaga-Almeria coneguda popularment com la Desvandá, va ser un atac directe a civils desarmats i refugiats que emplenaven la carretera de fugida quan van ser bombardejats per l'aviació franquista i suport de la nazi. També, com era una carretera costanera, eren bombardejats des de la marina franquista (creuer Canàries, Balears i Almirante Cervera). Les xifres conservadores xifren en més de 3000 morts, 20.000 ferits i 150.000 desplaçats, tot sota les ferotges amenaces radiofòniques del general Queipo de Llano.

Calia aquest crim, o era venjança?? Està clar. Aquest, es sols uns dels molts casos de venjança de la nostra guerra incivil.

Hamàs és avui una organització terrorista segons els seus propis estatuts, que utilitzen el terror com l'única arma de què disposen, però cal dir que no són irreflexius, coneixien i cercaven la reacció. Ho van filmar i ho van difondre arreu. Provocar la venjança israeliana és el seu veritable objectiu.

Els fets històrics estan ben establerts a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ham%C3%A0s i és altament sorprenents pels no iniciats.

La venjança està plenament incorporada en totes les religions, en aquest cas en la jueva, i la cristiana com la seva successora en molts sentits. El ben conegut "Ull per ull i dent per dent" del nostre antic testament (és en l'Èxode 21:23-25,​ en el Levític 24:18-20​ i en el Deuteronomi 19:21) és una visualització física de la venjança en estat pur. La cultura de les relacions internacionals, des del segle XIX, essencialment ha incorporat el dret internacional i de la guerra, com a lleis de comportament en les situacions límit, com són les de la guerra, per protegir mínimament els drets humans, també creats el segle XIX i XX. En tot aquest dret internacional la venjança no hi té un lloc. De fet, no té lloc en cap dret considerat com a tal.

Aquesta reacció en calent de les societats i les persones, condueixen de manera immediata a la reacció bíblica directament. Els seus mateixos socis nord-americans li han advertit a Israel que ells mateixos en la seva reacció immediata a l'11-S del 2001, amb la invasió d'Afganistan, ara que ja tenim perspectiva històrica sols va servir per satisfer els baixos instints de venjança del govern i la població dels Estats Units davant d'aquella agressió.

Però, ara sols vint-i-dos anys després, podem veure i preguntar-nos si els 2.996 morts de ciutadans nord-americans, més de 25.000 ferits i 10.000 milions de dòlars en danys, de l'11-S, foren compensats en la invasió d'Afganistan pels 2.445 morts de soldats nord-americans, més de 25.000 ferits, més de 940.000 veterans i el que és encara més esgarrifós, els més de 46.000 civils afganesos assassinats per tots els bàndols, i milions de ferits i desplaçats no quantificats.

Tota aquesta infàmia és fruit directe de la revenja que USA considerava que era part de la seva cultura al respecte, i que havia d'actuar de manera immediata i punitiva per autojustificar-se.

Per tant, és patent que les accions i reaccions de les comunitats i les persones, són fruit de les seves cultures respectives i especialment de les seves arrels religioses.

És molt il·lustratiu i esfereïdor que en un reportatge televisiu recent a la franja de Gaza, un palestí encara amb la pols del darrer bombardeig a sobre, i tot plorant, deia que havia perdut la seva dona i els seus dos fills i que l'Alcorà estava per terra¡¡¡¡. És aclaridor dels seus nivells de prioritats, l'Alcorà com llibre sagrat per ell, estava al mateix nivell que els seus familiars morts.

Aquest fanatisme religiós hi és sempre darrere de tot, amb la venjança com a conseqüència emocional i instrumental directe, conjuntament amb altres arrels de poder i econòmiques, com a part fonamental de les raons irracionals que ens dominen.

Alguns estudiosos com Michael Walzer, filòsof i professor emèrit de la universitat de Princeton, planteja perquè no és possible una confederació entre Israel, Palestina i Jordània. Somiar és fonamental, ja que la realitat per ella mateixa mai genera solucions als problemes complexes entre societats i persones. Com es deia el maig del 1968, "Somiar és començar a crear".

Persones excepcionals han generat de manera total o parcial solucions a problemes complexes, per exemple Gandi, Mandela, Gerry Adams, entre molts d'altres. Però sempre via l'autoritat moral basada en el seu exemple.

Avui, finals d'octubre del 2023, ens podem preguntar si Israel busca una venjança amb el factor 15 de les víctimes mortals de l'11-S i, per tant, si reduirà les seves agressions als palestins de franja de Gaza quan les víctimes arribin a 35.000 morts?? Aquesta visió cínica de la satisfacció de la venjança, via la proporcionalitat de la sang en termes bíblics serà així?? Veurem.

Però, i després que tenim en perspectiva?? No sembla que ningú tingui un pla, i això és una constatació més que la violència mai genera cap solució, ni a curt ni a llarg termini.

Sols visionaris com Yitzhak Rabin primer ministre israelià, aconseguidor dels acords d'Oslo el 1993, i que fou assassinat per un radical ultraortodox israelià, són l'esperança única que ens podem donar.

La intel·ligència és l'únic antídot contra la venjança.

Tempus Fugit.

RÚSSIA.

El general Charles de Gaulle en les seves memòries (Mémoires de l'espoir) donava una visió de l'Europa futura on deia que es configuraria en dos sentits: de l'Atlàntic als Urals i que seria l'Europa de les Nacions.

De l'Atlàntic als Urals; definia que els eslaus son part d'Europa, els asiàtics més enllà dels Urals, considerava que tindrien el seu propi futur donat el seu origen, cultura, religió, etc. i no comptava amb Anglaterra, que la coneixia bé, pel seu individualisme no se sotmetria a un concert continental. L'Europa de les Nacions; que superaran els seus propis estats, i aleshores s'expressaran en la seva pròpia riquesa de tot ordre que atresoren.

Avui, més mig segle després, podem constatar que la Unió Europea és un èxit incontestable, encara no valorem prou les decisions bàltiques (Finlàndia i Suècia) d'entrar militarment a Europa i l'enfortiment econòmic dels darrers anys que Europa significa. Però en sentit invers la manca d'intel·ligència estratègica Occidental pel que fa a la incorporació de Rússia, els eslaus, ha sigut un fracàs que la guerra de Crimea ho patentitza.

El trident format per Reagan (pur imperialisme inconscient), Thatcher (individualisme nostàlgic del seu imperi perdut) i Joan Pau II (amb la recança pròpia d'un expresoner polític), es varen conjurar en destruir el comunisme sense pensar amb el poble rus, la seva història i cultura, i sense saber què fer després.

El pobre poble rus és qui ha sofert més en el segle XX, 23 milions de morts civils i 8 milions militars en la Segona Guerra Mundial. I la destrucció física del 60% del país. A causa de les dues guerres mundials es genera un sentiment cap als invasors que ha conformat l'imaginari del país i que les seves classes dirigents han impulsat com a element defensiu de les polítiques pròpies, també letals per a la mateixa població.

Des d'Occident hem vist en el segle XX l'evolució de dos casos d'un carreró sense sortida històric, Xina i Rússia. Xina amb tres mil·lennis d'història, des del mandarinat al comunisme, sintetitza el seu camí en: un país dos sistemes, sense cap deconstrucció general, aposta per l'evolució. En canvi, Rússia sense la mateixa intel·ligència i amb tres segles de dinastia Romànov, que tractaven de justificar-se com el Zar aliat de Déu, fan una deconstrucció total, fugint cap a una autocràcia tancada en ella mateixa. Els intents de glàsnost i perestroika no triomfen.

Occident, també sense intel·ligència històrica per part del trident, se sent fort i triomfador. És poc respectuós amb els pobles eslaus que creuen vençuts, i aposten que el capitalisme ho resoldrà tot. Sotmeten a la desintegració a l'URSS i en conseqüència al poble rus a dues dècades de dolor econòmic i humiliació. El dolor se supera la humiliació no.

El mateix Winston Churchill amb la capacitat de síntesi que el caracteritzava, il·lustra la seva experiència amb Rússia amb la ben coneguda frase: Rússia és, "Una endevinalla, embolicada en un misteri, dins d'un enigma". Sembla una brillant síntesi, però de fet, i paradoxalment, és la més clara i patent reconeixement explícit de la manca de coneixement de la realitat del poble rus, el seu pensament i la seva cultura.

Personalment, recordo que a Moscou, a finals dels anys vuitanta, en una visita amb una delegació de l'ICA, érem al carrer on es notava la nostra procedència estrangera, i vàrem patir algunes escridassades per la nostra condició, minimitzada pels traductors. Significatiu.

La història, sempre sabia, ja havia advertit respecte al patiment rus. Els americans i europeus de sang i cultura saxona i germànica varen destruir el testimoni infame dels camps d'extermini nazis que caigueren sota els seus territoris conquerits, es tractava d'eliminar els testimonis materials dels horrors nazis, per tant, fetes per les seves arrels germàniques. En canvi, els russos en els territoris que varen conquerir els han conservat com testimoni secular dels mateixos horrors. També és significatiu i que permet reflexionar-hi. Cal visitar-ne algun a la vida, és un activador notable del nostre europeisme.

Cal dir també que l'oceà d'informació-desinformació ens confon respecte a les dimensions. Rússia té una població de 143 milions, dels quals russos eslaus són realment un 80%, la seva economia en termes PIB-2022 és de l'ordre de 2,2 bilions (com el d'Itàlia), però el per capita és de 12.600 usd/hab. (Itàlia el triplica), per tant, Rússia no és un país ric. En volum és la vuitena economia del món.

Així i tot, amb una economia bastant autàrquica, fabriquen de tot, des de submarins nuclears fins centrals atòmiques, i amb un programa espacial notable i un exèrcit molt temut.

La geografia ha sigut sempre la defensa de Rússia des dels seus orígens. Els pobladors inicials vivien aïllats en la seva immensitat i això els va protegir i aïllar per la manca de contacte amb cap poble veí. La geografia és la immensitat i el poc relleu, els Urals són una gran serralada amb passos baixos que connecten les dues planícies infinites, des del Bàltic fins al Pacífic. Aquesta protecció va reeixir en la petita invasió vikinga, s.X, que a diferència de la seva invasió d'Anglaterra i Alemanya més violenta per diferència de civilització, a Rússia els aborígens abraçaren els vikings i els absorbeixen físicament i culturalment. La toponímia russa que és testimoni de la història, no reflecteix l'aportació Sueca i Noruega. Els pobles d'Orient, mongols especialment, tampoc s'establiren pel no-res que eren per ells els pobles eslaus en termes riquesa i població, baixaren fins a centre Europa a la cerca de riqueses. Més recentment l'enormitat dels 11 fusos geogràfics que és Rússia s'han empassat a les guerres napoleòniques, i les guerres mundials. És la seva protecció davant dels seus veïns o enemics.

Recentment, Orlando Figues, historiador especialista en Rússia, ha publicat "La història de Rússia", on en sòls 400 pàgines ens aporta una síntesi històrica amb grans claus d'interès:

- Cap altre país ha generat més controvèrsia respecte al seu propi origen. El primer document existent i reconegut és la crònica de Néstor, monjo de Kíev que el compila cap a la dècada del 1110. Per tant, la formació de Rússia és relativament recent en termes de notícies documentades. La crònica revela que sobre el 862 les tribus del nord-oest de l'actual Rússia demanaren als vikings que els governin. La crònica és molt simbòlica i amb significats religiosos.

- El debat respecte als orígens ha arribat fins avui. La controvèrsia normandista, per l'origen normand dels vikings, ha sigut contestada per la teoria d'un origen eslau amb terra natal a Ucraïna.

- La primera gran connexió i conversió de Vladímir amb Bizanci, la segona Roma, els connectarà fins avui amb els grecs, búlgars, serbis, albanesos, romanesos i l'església ortodox oriental, tots cristians. Fet essencial. Pels ortodoxos veure és creure. Per aquesta raó els russos resen amb els ulls oberts i la mirada fixa en una icona que opera com una finestra cap ala divinitat.

- En la base ideològica russa sempre apareix que el príncep sempre mor per la santa terra russa, i això condueix a la seva santificació. En cap altre país del món s'han convertit en sants dels seus governants. S'ha sacralitzat el poder.

- La caiguda de Constantinopla el 1453 en mans turques, Moscou es considera hereva de l'autoritat de l'Imperi bizantí com la tercera Roma. Fet essencial per entendre la història russa medieval.

- La invasió mongola el 1223 fins a la batalla de Kulikovo el 1378 va forjar el mite nacionalista de Rússia salvadora d'Europa davant de l'amenaça asiàtica, que fins i tot avui Putin fa referència a ella sovint. Però aquesta visió de sacrifici i l'extensió a les guerres pàtries del s. XX, han generat un profund rancor cap a Occident. Aquest rancor que sent el país té les seves arrels en aquest mite nacional.

- També la psique oriental tàrtara com la tendència al fatalisme, i la contemplació, la primacia del col·lectiu enfront de l'individualisme, la natura sagrada de l'autoritat monàrquica. De fet, l'autocràcia i la servitud s'incardinaren en el caràcter rus. Els clans boyards es tradueixen al s. XX en els oligarques que depenen de la voluntat de Putin avui.

- El 1917 les vuit províncies Ucraïneses produïen un terç del total del blat que es consumia a tot l'imperi rus, dos terços del carbó i més de la meitat de l'acer. Si Rússia perdia Ucraïna deixaria de ser una gran potència.

- No va ser el marxisme qui va fer revolucionari Lenin, va ser Lenin qui va fer revolucionari al marxisme. Els dirigents dels Soviets creien, d'acord amb la doctrina marxista, que Rússia estava massa endarrerida per a instaurar immediatament un govern socialista. Marx els havia ensenyat que era necessari un període de desenvolupament -Democràtic burgès- amb llibertats per al desenvolupament de sindicats i partits polítics.

Orlando Figes sintetitza de manera magistral el caràcter i la història d'aquesta part del planeta que pesa planetàriament com la cinquena part que ocupa.

Tractem de sintetitzar amb una certa perspectiva: si el trident que representa Reagan-Thatcher-Wojtyla, va aconseguir una victòria històrica d'Occident, i sobretot incruenta, l'experiència diu que no acorralis o avergonyeixis mai el perdedor. Cal la magnanimitat i la intel·ligència del vencedor, com la que els EUA va tenir amb els europeus saxons i germànics principalment, amb el pla Marshall (general George C. Marshall, secretari d'estat del govern de Harry Truman el 1948). Que va dedicar més de 15.000 milions de dòlars (de l'època) a la reconstrucció del continent europeu arrasat (16 països en van rebre recursos). La generositat americana fou notable, era més del 5% del PIB del país a aquell moment. Cal dir que també es va oferir al govern soviètic i es va negar, caldria haver-hi insistit.

El fet és que va funcionar amb enemics acèrrims com Alemanya i el Japó, tots dos aliats i democràcies competents avui. En canvi, vàrem optar per avergonyir a Rússia i ells no ho han oblidat. Manca patent d'una intel·ligència històrica Occidental.

Finalment, Albert Einstein quelcom aplicable: "la pau no es pot mantenir per la força, només es pot aconseguir amb la comprensió". Literalment, no s'assoleix la seguretat tenint les armes apuntades a la casa del veí, cal millor proposar-li fer una barbacoa, a compartir.

En qualsevol cas, l'agressió a Ucraïna és intolerable i caldria un pla de pau i reconciliació guiat per polítics i polítiques cultes i amb llums llargues, per enfortir el continent cap un segle XXII d'una Europa que sigui un far que il·lumini el món.

Tempus Fugit.

M. MUSSOLINI.

 

M- MUSSOLINI.

Antonio Scurati està escrivint un dels monuments literaris pel que fa a la història de la Itàlia contemporània de la primera meitat del segle XX basada en la figura histórica de Mussolini i el moviment feixista italiá. Probablement, els dos personatges més determinants a la Itàlia del segle, encara de signe divers, són Benito Mussolini fill de Predappio i Silvio Berlusconi.

Scurati ha publicat: "El hijo del siglo (1919-1924)", "El hombre de la providencia (1925-1932)", i "Los ultimos dias de Europa (1938-1940)", que són més de 2000 pàgines, on fa una gegantina reconstrucció del personatge i del règim feixista d'Italia. L'autor té en fase de publicació propera el quart tom, que esperem que finalitzi amb el mateix vigor narratiu i conclogui aquesta monumental obra.

Scurati fa una novel·la document-històric hipnòtica, amb ritme cinematogràfic i una profunditat històrica tipus documental. Tota una modernitat. Aquest estil seu fascina al lector i l'indueix a devorar les seves més de 2000 pàgines fins avui publicades, cercant en cadascun dels seus breus episodis l'essència circumstancial o no, del feixisme més genuí. És inevitable pensar, en cada moment, en la translació a la realitat històrica espanyola, en alguns cops contemporània o actual.

Algú l'ha anomenat novel·la documental, però és poc novel·lada, els fets tenen testimonis darrere sempre, cercats magistralment per l'autor. Però, és cert que la tensió narrativa s'allunya dels llibres d'història tradicionals, aquesta innovació li reporta el prestigiós premi Strega 2019, que l'ha consagrat entre els autors italians contemporanis.

Alguns enyorem que opinaria de Curzio Malaparte al respecte, un altre "fill del segle" que sobre el terreny molts cops, i des de la barrera d'altres, va viviseccionar la italianitat sense cap complex, més que el de la seva contemporaneïtat. 

Scurati, no és contemporani del Duce, per això ens és més pròxim narrativament, però s'esforça a tractar d'entendre quines eren les fonts primigenies del feixisme i com es va crear, sembrar i com va créixer. La figura de D'Annunzio apareix sempre com un catalitzador, primer com a líder excels, sempre excessiu, i després com a marginat per l'exuberància de Mussolini.

És molt significatiu el fi disseny del Duce que es fa, en la seva intimitat i en la seva feina diària. Incansable treballador, oceànic, regeneracionista, implacable amb els adversaris, negador de la democràcia, pactista a l'extrem amb els seus, i assassí dels enemics, en fi un feixista de soca-rel.

El seu discurs de clusura del IV congrès del PNF el 24 de juny del 1925 en el teatre de l'Augusteo en Roma, en un moment d'eufòria feixista,el Duce se sincera, davant del seu públic i li sintetitza la seva visió feixista de la política i de la vida, podem escollir tres afirmacions del seu discurs:

- " Ja sabeu que penso sobre la violència. Per a mi és profundament moral, més moral que el    compromís i la transacció.

- "¡La cultura universitària ha d'assimilar-se ràpidament i expulsada amb la mateixa velocitat. Diguem-ho francament: abans que el catedràtic savi prefereixo l'esquadrista que actua.!"

- "La bandera del feixisme ha sigut confiada a les meves mans i estic disposat a defensar-la contra qui sigui, inclòs a costa de la meva sang."

Scurati, té en fase de publicació propera el quart tom (1941-1945) que esperem que finalitzi amb el mateix rigor narratiu i conclogui aquesta monumental obra.

L'emmirallament Itàlia-Espanya produeix certa angoixa histórica. L'estat Espanyol sempre una pàl·lida còpia d'altres idees, borbónicas, feixistes,.. cap de pròpia, ens permet fer uns paral·lelismes entre Alfons XII i Víctor Manuel III de Savoia, Gabriele D'Annunzio i José Antonio Primo de Ribera i Benito Mussolini amb Francisco Franco,per exemple, que són lamentables en qualsevol sentit, des de intel·lectual fins a històric.

El feixisme se li ha de reconèixer la seva eficiència en el convenciment del poble Italià, cosa que a Espanya el convenciment va produir-se via una guerra civil.

Finalment, cal esmentar quelcom que no és sots ratllat normalment. El traductor al castellà, dels tres toms, Carlos Gumpert, premi nacional de traducció, fa una tasca magnífica que no traeix en absolut el profund, florit i matisat text de Scurati.

Tempus Fugit.

BCN I LES PERSONES.

Com tots sabem que la ciutat de Barcelona és petita territorialment. Te una superfície de 101,9 km² (10.192 hes.), fet geográfic que és fruit de la nostra història que l'ha forjat, i del caràcter dels catalans que l'han habitat i l'habiten. Comparada amb altres ciutats europees és una anomalia superficial, com és ben conegut.

Aquesta limitació geogràfica, del Besos al Llobregat, i la serralada de Collcerola, li conforma la seva fesomia i també la mentalitat dels seus habitants. La gran diferència amb altres grans ciutats europees és que estan situades en topografies planes, normalment prop d'un gran riu, i amb un horitzó d'expansió de 360 graus pel seu creixement, a diferència de Barcelona que sols en té 180 graus i es troba encabida entre dos rius petits, no navegables, i amb una serralada propera que li encotilla el seu creixement.

Aquesta limitació, desde fa poc temps, i fruit de la realitat del seu creixement, es vol i es pot, superar amb el concepte d'Àrea metropolitana, i també de corona metropolitana, amb sorts diverses.

La població de la ciutat de Barcelona és de 1.636.193 (Idescat, 2022), la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona és 3.303.927 (AMB, 2022), i la de Catalunya és 7.899.056 (Idescat,1.1.2023), aquestes són les darreres dades.
Podem fer-nos algunes preguntes, i moltes més:

- Quina perspectiva demogràfica tenim s.XX-s.XXI??

- Com s'obtenen aquestes dades??

- Que tan reals son??

- Quina fiabilitat tenen??

- Quina evolució han tingut??

- Quina evolució present-futur tindran??

Una mica de perspectiva demogràfica.

Catalunya en aquests s.XX-s.XXI té una evolució poblacional sintetitzada en aquesta petita taula:

Any     Província BCN      Catalunya    Cat./Espanya (%) 

1900 1,054         1,966     10,6

1940 1,931             2,890           11,6

1970 3,929             5,122           15,1

1981 4,617             5,949           15,8

2000 4,680             6,174           15,3

2010 5,481             7,462           16,1

2023 5,795             7,899           16,4

Aquesta senzilla taula té sentit veure-la dins de l'àmbit provincial, per les limitacions geogràfiques pròpies de la superfície de la ciutat, i amb un àrea metropolitana creada els anys 1970 com a corporació metropolitana i en permet extreure diverses evidències poblacionals:

- En els darrers cent vint-i-tres anys, Catalunya ha crescut més del 50% en la seva proporció poblacional de creixement respecte a la d'Espanya, de manera continuada i sostinguda. Aquest fet contemporani és diferencial en vers a la nostra història antiga i moderna.

Aquesta situació contrasta amb la història demogràfica del país, altament estudiada, fruit de les situacions bèl·liques i polítiques, així com de les pandèmies sanitàries. Tot això s'ha produït amb un creixement de la població pròpia petita, que ha configurat la seva potència política i econòmica. Tot el creixement real ha estat lligat sempre a la immigració. Veiem tres fets fonamentals:

- Del 1900 al 1940, a pesar de les pèrdues de població generades per la guerra civil i l'exili, la població va créixer en gairebé un milió de persones.

- Es pot veure l'efecte de les dues onades migratòries principals, la primera entre 1940 i 1970, que va ser majoritàriament interna dins de l'Estat espanyol, d'un milió de persones a Barcelona (província) i més d'un milió a la resta de Catalunya. I una segona onada, entre 2000 i 2023, ha sigut provinent majoritàriament de fora de l'Estat, de més d'un milió a Barcelona (província) i 1,7 milions a Catalunya.

- Les tendències molt recents, iniciades en els darrers anys a Barcelona, és un alentiment (entre 2020-2023 prov.), s'estima sols 90 khab més, a causa de raons econòmiques, socials i de congestió geogràfica de la ciutat. En canvi, a Catalunya en el mateix període, el creixement s'estima en gairebé 200 khab, i les darreres dades del padró 2022, a Catalunya, identifiquen un creixement de 120 khab., per tant, hi ha una acceleració poblacional.

Veiem el gràfic de l'evolució dels censos i padrons de la població de Barcelona ciutat del 1900 al 2020 per quinquennis:

 Una visió topogràfica del gràfic poblacional de Barcelona identifica, en l'època més recent, una meseta de creixement 1970-1980 amb un màxim d'1,750 Mi. i una baixada important en els inicis de segle XXI fins a 1,503 Mi.

Aquesta baixada, produïda principalment pels baby-boomers (1946-1964) que deixen de ser fèrtils i que es traslladen a l'Àrea Metropolitana, i a partir de la dècada 2010 fins a l'actualitat i hi ha una estabilització i un inici de creixement. Podem visualitzar les generacions amb la nomenclatura actual, tal com ho expresa la Wikipedia:

Com s'obtenen les dades poblacionals??

Aquestes són algunes de les qüestions que ens podem fer, de fet són les més planeres i ens plantejarem anar del més senzill cap a la complexitat. La població i la seva mesura és part d'una disciplina acadèmica anomenada demografia, però les disciplines rigoroses poden perdre el seu vigor, en molts casos, en el moment de la seva implementació.

Explorem com s'obtenen, sintèticament.

El cens de població és una activitat de l'estat espanyol (INE) i des de 1857 s'ha fet 18 censos decennals que es fan coincidir en l'inici de cada dècada, per tant, el darrer ha sigut l'any 2020. Aquesta activitat estatal i decennal es va evidenciar insuficient en el temps i va evolucionar cap a una responsabilitat municipal en forma de padró d'habitants que ja és vigent des de 1998, i cada municipi duu a terme la seva actualització continua.

Avui dia, la inscripció en cada padró municipal, amb actualització mensual, té com obligatòries sols les següents dades de cada persona que es considera veí: Nom i Cognom, Sexe, Domicili habitual, Nacionalitat, lloc i data de naixement i DNI o document que el substitueixi en el cas d'estrangeria.

Que tan reals són??

Aquest és el procediment existent, però hi ha els següents forats en aquest procediment:

- Des de l'u de gener del 2006, s'aplica el procediment de caducitat de les inscripcions padronals dels estrangers no comunitaris, sense autorització de residència permanent, que s'ha de renovar cada dos anys. Per tant, els estrangers de l'espai "Schengen" no estan identificats unívocament.

- Des de l'u de gener del 2017, no es comptabilitzen els estrangers comunitaris o amb residència de llarga durada, pels que no s'ha comprovat la continuïtat de residència en el municipi, en virtut del procediment del procediment periòdic que és responsabilitat de cada municipi. Cal dir, que els censos són operacions actives sobre el territori i, en canvi, els padrons continus són passius, esperant que els ciutadans prenguin la iniciativa i s'empadronin. Per tant, es delega la responsabilitat al municipi que cal que tingui voluntat i mitjans al respecte.

- L'autorització del document d'empadronament, d'una persona major d'edat, va acompanyada d'una fotocòpia del seu document d'identitat o passaport on ha de constar la seva signatura original, així mateix es pot autoritzar a empadronar-se en un domicili a un llogater de l'habitatge (no és requisit que el que signa estigui empadronat) i això és prou com a justificant d'una residència.

Empadronar-se és fonamental per un ciutadà europeu que li permet tenir alguns drets polítics, per exemple, votar en les eleccions locals i, a més, hi ha tretze països on els nacionals poden votar també, per reciprocitat legal gràcies a convenis bilaterals. El 2022 els empadronats a Barcelona tenien aquest orígens:

            Catalunya             915.396         55,94%

            Resta Espanya     243.062         14,85%

            Estranger             477.735         29,19%

            Total                 1.636.193       100,00%

Lloc de naixement dels empadronats a la  ciutat de Barcelona (Idescat 2022)

Quina és la situació el 2023 a Catalunya.??

Hi ha dues dades que són més que dades, són reflexos de fets fonamentals i nous. El padró d'actualització continuada, per l'exercici 2022, a la ciutat de Barcelona, informa que el 48,86% (799.521) de la població empadronada, ha nascut en el municipi i el 7,08% ha nascut a la resta de Catalunya. Això vol dir que els barcelonesos de primera, segona o més generacions són minoria.

Però hi ha més dades significatives: El 51,14% nascuts a fora del municipi tenen diferents orígens natalicis, el 4,51% són provinents de la província de BCN, el 2,58% de Catalunya, el 14,86% d'Espanya i 29,20% (477.724) des d'altres països fora d'Espanya.

Aquesta darrera dada és d'una gran significació en diversos sentits. No cal determinar com han accedit a l'empadronament, donat que en ser una competència municipal, no té cap criteri homogeni més enllà de la competència municipal exclusiva; cada municipi en funció del seu perfil ideològic actua seguint una varietat d'actuacions i criteris no homogenis. Per exemple, les facilitats donades per Barcelona a l'empadronament, fins al juny 2023, en canvi, les dificultats que posen molts municipis metropolitans, cosa que depèn dels seus perfils polítics, lligats a les eleccions municipals. De fet, hi ha una expulsió, no centrífuga ans centrípeta, cap a Barcelona. Cal dir que com a efecte directe, Barcelona integra el 80% dels sense sostre de l'Àrea Metropolitana.

Però, si cal dir que l'empadronament a l'estat Espanyol té característiques de seminacionalitat, en termes de drets i no d'obligacions. Vegem-ho, si ets empadronat pots:

- Expedir i renovar el DNI.

- Expedir i renovar el carnet de conduir.

- Votar en les eleccions (si ets d'una sèrie de països amb conveni)

- Sol·licitar una plaça de llar d'infants.

- Sol·licitar plaça escolar.

- Accés als serveis socials.

- Matricular un vehicle.

- Regular permisos de residència i treball.

- Realitzar tràmits al registre civil.

Com pot veure's tots aquests drets que comporta l'empadronament tenen un percentatge molt alt del que representa la nacionalitat. Aquest percentatge que és de l'ordre del 75-80% dels drets quotidians, i comporta que anem cap a una decantació social de dos tipus de ciutadans, de primera i de segona. Els de segona seran els empadronats sense nacionalitat, com si fossin residents, ja que no els hi caldrà la residencia per a la seva vida quotidiana. Però tots viatjarem en el mateix tren, la mateixa societat i el mateix territori.

Fins ací tenim una petita quantificació en termes padronals, però aquesta situació té conseqüències immediates en termes laborals i fiscals.

Cal dir que ha florit tota una flora delictiva; el 2021; el 56% de les ofertes de lloguer si permeten, amb recàrrec, l'empadronament. Les regles tan diverses com municipis, són l'origen de tota una inseguretat jurídica impròpia d'un país europeu.

I a l'Estat??

Si fem una aproximació pel que fa a l'Estat Espanyol, cal dir que segons l'INE, l'empadronament continu de població en el primer trimestre del 2023 va augmentar en 136.916 persones, majoritàriament estrangeres, i per tant amb data 1 d'abril 2023 la població total és de 48,19 milions de persones, la més alta de la història.

Cal dir també, que en termes d'acceleració poblacional, a data 1.4.2023, hi ha a l'Estat 41.969.601 residents de nacionalitat espanyola (30.889.196 nascuts al país i la resta 11.080.405 són nacionalitzats) i, a més, 6.227.092 de nacionalitat estrangera, un 2,46% més que en acabar 2022 i un 15,5% més que l'1 d'abril de 2021.

Podem veure que en el bienni 2021-2022 la xifra de residents estrangers nou vinguts, ha crescut en 834.932, que implica que el 17,2% dels que viuen legalment a Espanya són nascuts en un altre país.

A Catalunya, la darrera xifra és que en el primer trimestre el 2023 la població ha crescut en un 0,46%. Fet poc conegut i capdal.

Fem una aturada en aquesta allau de xifres, que està passant??

Es constata que:

- La població catalana i espanyola nascuda al país no creix, ni és estable. Per tant, decreix.

- Fiem la compensació del decreixement dels nadius a la immigració. I aquest és un procés en acceleració sostinguda.

- La incorporació dels nouvinguts es fa sense criteri, ni poblacional, ni polític, ni pensant en les necessitats del país. Ningú pensa en quina immigració ens cal.

- Les xifres dels nacionalitzats, estrangers residents i dels ciutadans empadronats, que són, en molts casos refugiats econòmics, ideològics per tant, sense legalitat jurídica coherent i no homogènia entre municipis.

- Els esforços a favor d'una natalitat autòctona són notoriament  insuficients, o directament nuls, sense cap comparació possible amb altres països europeus, i centrats a ajudar a les poblacions nouvingudes, moltes en il·legalitat manifestes, que afavoreixen l'efecte crida. El suport a la natalitat autòctona es un desafiament real.

- Un exemple paradigmàtic d'incoherència és la recent notícia que l'Agència catalana de l'habitatge té 1.028 habitatges ocupats (gener 2023), que no es poden entregar als adjudicataris, que han seguit un procés reglat i legal per rebre un habitatge públic subjecte a la legalitat vigent. Aquest fet ens tindria que fer reflexionar respecte al que significa el concepte de vivenda pública a Catalunya.

Futur pròxim: els problemes demogràfics presents

Sempre els catalans i barcelonins ens hem sentit ciutadans del món. Aquesta afirmació cal sots-ratllar-la dient que som també i ens creiem partícips de l'esdevenir i les tendències de l'evolució humana i específicament en la globalització present, que és ja un fet característic d'aquest segle XXI.

Aquest fet de la nostra catalanitat global té conseqüències.

Una d'elles és que la nostra capital Barcelona ja forma part de la primera divisió de les 100 primeres ciutats del món (la número 18 en el Global Power City Index). Per exemple, si definim en un sentit europeu de conurbació, l'àmbit metropolita  extens (definit també pel Pla territorial general de Catalunya), té una extensió que pot ser comparable amb altres europees, tenin 4,89 Mhab.(2019) sobre 2.464 km², això comporta que és la sisena àrea metropolitana d'Europa (sense Moscou ni Sant Petersburg).

En termes poblacionals, que és el que ens ocupa, cal constatar que aquesta globalització comporta directament assumir el concepte poblacional, encunyat a Nova York, de "melting pot", a més d'un altre lligat a una gran densificació poblacional.

Ambdós fenòmens són molt presents avui a la conurbació de Barcelona:

- El fet de la diversitat de la població ja s'ha quantificat abans, i està clar que caminem cap a la diversitat, més i més ampla quantitativament i qualitativament.

- El fet de la densificació és també un fet molt clar. L'Institut d'Estadística d'Europa EUROSTAT, mesura que hi ha més de 140 kilòmetres quadrats a tota Europa, amb una població superior a 30.000 habitants. Sols en la superfície de l'Àrea de Barcelona, hi ha 32 d'aquests kilòmetres hiperdensos. Tenim també el rècord europeu del km² més dens, és el del barri de la Florida a l'Hospitalet amb 52.767 habitants.

La densificació extrema es negativa, i tenim els exemples ja esmentats generant acumulació de problemes socials, de convivència i de seguretat ben coneguts.

Cal dir també, que a Catalunya les administracions laboristes han conceptualitzat els Plans de Barris, herència laborista del Govern de Catalunya, que ens han permès no arribar a les circumstàncies extremes negatives, ben conegudes de les "banlieus" franceses. Fet històric poc conegut i reconegut.

Aquest és el mapa dels 32 kilòmetres quadrats de més 30.000 habitants a Barcelona.

                Aixi mateix podem veure una animació a nivell Europeu:  

                    https://twitter.com/i/status/1622625736992468992

Cal dir també, que la densitat urbana conforma la taxonomia de les ciutats, i aquestes són la base territorial de la generació de coneixement. Les ciutats ben ordenades funcionen bé, com és l'exemple original del Pla Cerdà, i permeten l'esdevenir millor de les societats.

A curt termini tenim força problemes a combatre, com per exemple:

- El sistema de economia de mercat té tics contradictoris. Per exemple, la inversió social en infraestructures urbanes produeix efectes negatius sobre la població, com fet paradoxal, i produeix l'increment dels costos de venda i lloguer de l'habitatge en les zones millorades, hi ha molts exemples. El més recent, per exemple, la conversió en zona de vianants del carrer Consell de Cent.

Lluitar contra aquest efecte negatiu és difícil políticament, però possible. Les ordenances municipals són l'instrument més proper i la legalitat estatal n'és la més potent. La legalitat és bàsica, però cal una voluntat decidida d'implementació i això vol dir recursos d'inspecció i repressió.

- La gentrificació és un altre exemple inflacionista d'actius urbans i de serveis. El cost de la vida pels ciutadans està molt lligat al barri o districte on viuen els mateixos ciutadans, i aquest és funció del nivell econòmic dels nouvinguts. Però aquesta gentrificació és, també, la base de vivificació d'un barri o zona.

- No totes les persones a Barcelona són ciutadans nacionals o empadronats, això cal tenir-ho en compte. Hi ha realitats paral·leles més que importants i evidents. Fa temps es deia població flotant. Aquestes altres poblacions les podem classificar en: visitants laborals, visitants no laborals, europeus (anomenats ciutadans de l'espai Schengen), turistes ocasionals, persones de llarga residència i irregulars.

Comencem pels més nombrosos, els turistes. Les dades de qualitat, en general, sempre és un dèficit de la nostra societat, però en aquest cas tenim sort. Tenim un recent estudi de l'Institut d'investigació del turisme de la Universitat de Girona que ens ajuda.

La premsa, com reflex de l'opinió pública, i els ciutadans de Barcelona ens preguntem: quants turistes hi caben a Barcelona??

- Unes primeres dades del 2019 -sempre es parla d'abans de la pandèmia, però el 2023 estem en fase de superar aquests rècords del 2019-, constaten el fet que es van dur a terme 17,3 M/any pernoctacions a BCN i 10,3 M/any a altres municipis. 

- Aquesta xifra cal complementar-la amb els anomenats excursionistes, que no pernocten a la ciutat i que accedeixen per via marítima (1,7 M-any) o terrestre de les rodalies i de la resta de Catalunya (8,7 M-any) que dormen fora de la ciutat i són 10,5-any milions més. En total 28 milions de visitants-dia-any.

Què aporten??

Sintèticament, el 10-11% del PIB de la ciutat i el 11-12% de l'ocupació. A part de diversos tangibles en termes de despesa i inversió.

Què demanden??: primer caracteritzem la demanda:

No és fàcil de quantificar.

Cal entendre que el fet turístic és un fenomen estès i imbricat en tota la ciutat i no sols als centres de la ciutat, on sempre són més visibles. Les xifres pernoctacions-any instal·lades, ho identifiquen: Hotels 9,47 M, Pisos turístics 3,78 M, Cases particulars 1,83 M, Albergs 1,26 M, Pensions 770 k, Apart hotels 230 k, principalment.

Cal dir també que l'administració municipal (2017-2023) va reduir efectivament el 95% dels pisos turístics il·legals de la ciutat, fet que va reduir la tensió de la demanda i va posar ordre en un creixement sense control. Molt positiu en termes de racionalitat.

Sumem:

- Tota aquesta ocupació es concreta en el fet que un dia mitjà d'ocupació, no estacional, hi ha 171.000 visitants-dia allotjats a la ciutat, a més dels anomenats excursionistes.

Però els sistemes complexos no es poden dissenyar per les activitats mitjanes, ans per les activitats màximes i en saturació, per tant, és raonable pensar que en moments de pics de màxima ocupació hi ha Barcelona al voltant de 380.000 visitants-dia a la ciutat.

- Cal dir, que no tot són visitants amb motivacions de lleure i oci, també com tota gran ciutat capital té visitants per raons comercials, sanitàries, ocasionals, etc. S'ha avaluat que aquesta població no-turística és de l'ordre d'uns 77.000 visitants-dia de mitjana.

- A més, encara que sembla que no existeixin, hi ha gent qui ve a treballar a BCN, que són de l'ordre de 322.000 visitants-dia, i que pateixen els sistemes de transport entrada/sortida insuficients d'accés a la ciutat. Fet distorsionador essencial de l'àrea de Barcelona.

Per tant, en total, si sumem residents empadronats, visitants no laborals, visitants laborals, turistes i visitants excursionistes, tenim una xifra total de 2,4 M de persones, de fet 0,8 M més de visitants per dia, que els propiament empadronats. Aquesta és la xifra més significativa.

El consum i, en conseqüència, les infrastructures i la capacitat instal·lada necessària que cal, per atendre no sols 1,67 M d'empadronats considerats fixos, sinó també 0,8 M més, és un 50% més de visitants continus i discontinus, entre estadístiques analítiques i estimacions basades en observacions. Aquest és l'origen del verdader problema de congestió i subministrament a què la ciutat s'enfronta.

El turisme és prop de la saturació, augura BBVA research, donat que ja està Barcelona al mateix nivell de 2019, i el creixement està frenat per la manca d'inversions en capacitat. Aquesta notícia del juny 2023 pot veure's, en positiu, en termes econòmics de creixement i recuperació o en termes del fet que cal iniciar una contenció que és el que garantiria no arribar a la saturació.

En termes de creixement turístic s'espera un 2,6% pel 2023 i 2,0% pel 2024, que és sostingut pel turisme estranger i amb una despesa amb targeta de crèdit del 20% superior respecte la de l'any 2019 de prepandèmia, per les diverses inflacions recents.

Quina visió positiva podem constatar:

Com sempre el vessant en positiu és que l'ocupació, en el bienni 2023-2024 serà de 180.000 llocs de treball-any i l'atur baixarà del 10,4% al 8%, això sempre és positiu per les persones.

Però la reflexió és, si ens convé crear llocs de treball pels actuals ciutadans empadronats o per les noves persones que vindran en condicions diverses. Subjectes sempre a l'efecte crida. Gran reflexió.

Ens cal crear aquests llocs de treball, que de fet no ens són necessaris?? Cal reflexionar profundament, i més en una perspectiva de present-futur pròxim.

Quins recursos tenim??

Respecte al pressupost de la Generalitat es manté en el 16% del PIB, i és de 41.000 Meur, amb un PIB Català 2023 de l'ordre de 250.000 Meur. Amb una població a finals de 2023 de l'ordre de 8 milions d'habitants. Respecte al pressupost 2023 de l'Ajuntament de Barcelona és de 3.595 Meur.

Tenim recursos suficients per fer polítiques transformadores, suposant que hi hagi voluntat política i social??. Gran qüestió. La resposta es negativa en termes d'eficàcia i sols ens resta l'eficiencia.

On viuen tots aquests visitants??

Donat que els hotels tenen limitacions de creixement actualment, limitacions que unes són polítiques amb els plans de contenció de l'ajuntament amb la moratòria actual des de 2014, i d'altres físiques, el territori és molt limitat en termes superficials i urbanístics, i a més, han aparegut les VUT (habitatges d'ús turístic). Aquestes VUT són el 38% dels allotjaments turístics de Barcelona que sumen unes 9.500 VUT, d'uns 5.000 propietaris que representen l'1,14% del total d'habitatges de la ciutat.

Cal preguntar-nos, per comparació, dins de l'ecosistema d'usos dels habitatges de la ciutat si és molt??. Els altres usos econòmics (despatxos professionals, consultes, estudis professionals, etc.), n'hi ha també unes 9.500 habitatges utilitzades i, a més, el nombre d'habitatges buits és de 10.052 (Unitat de disciplina de l'habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, abril 2022). No semblen el nombre de les VUT que tinguin proporcions alarmants.

Què ens aporten??.

Les VUT generen una fiscalitat (impostos directes, indirectes i taxes) d'uns 3.000 euros/mes per VUT, això implica una aportació al municipi de 342 milions per any. També creen unes 5.000 ocupacions directes amb un sou mitjà de 19.000 eur. per empleat i any, que és un sou superior un 14% al sector turístic mig.

Tot això és la cara positiva d'aquest sector, recordem que Barcelona és el 38% del turisme de Catalunya, caldria també dimensionar les conseqüències directes i indirectes que paguem tots els ciutadans barcelonesos pel turisme, que són moltes i diverses.

Futur a curt termini:

A Catalunya el darrer exercici 2022 hem tingut un creixement net de 122.000 habitants, la fecunditat és d'un 1,22 fill per dona (el més baix d'Europa), aquest 2023 arribarem als vuit milions d'habitants, i les perspectives de creixement seran estables en el proper quinquenni.

Aquest escenari és el que tenim al segon semestre del 2023 i en aquest paràmetres ens hem de moure.

Sempre els principis són immutables i atemporals i es substantiven en els anomenats clàssics en literatura i coneixement. El lema: "planificar el futur per garantir successius presents" continua sent plenament vigent.

Avui estem a Barcelona, en l'àrea i corona metropolitana amb una herència territorial dissenyada per gegants: Cerdà el segle XIX, i els tàndems Serratosa-Solans i Nadal-Nel·lo al segle XX. Vivim de i en les seves idees i implementacions, el Pla Cerdà, el Pla General Metropolità i els Plans de Barris, respectivament.

Deixem al lector les moltes altres reflexions que es pot i cal fer.

En definitiva: Cal reflexionar, planificar, i per tant decidir de manera informada.

Tempus Fugit.

(4064) Agost 2023