PRESÈNCIA DE CATALUNYA
EN ELS ORÍGENS DE LA CARTOGRAFIA I LA GEOGRAFIA
d’acceptació del títol de Doctor Honoris Causa
per la Universitat de Lleida
Laudatio pronunciat pel i
GRATIAS INITIALIS
Magnífic Rector de la Universitat de Lleida, Honorable
Conseller de Territori i Sostenibilitat, Sr. President del Consell Social,
senyors vicerectors, degans de facultats i escoles tècniques superiors,
professorat, senyores i senyors.
En primer lloc, voldria agrair sincerament al Claustre de
la Universitat de Lleida, i al senyor Rector, d’haver acceptat la proposta de
l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, encapçalada per la seva ex-directora
i professora Dra. Rosa Maria Teira i i l’actual i
Voldria fer avinent que aquesta Universitat és hereva de
l’Estudi General, creat l’1 de setembre de 1300, i que fou tancat per Decret
Reial el 9 d’octubre de 1717, després de 417 anys de perllongada existència,
per desafecció al rei Felip 5è de Castella, cosa que històricament honora
aquesta Universitat.
Honor que manté la Universitat que és, havent
desenvolupat la seva activitat acadèmica durant el més llarg període de temps
entre les universitats catalanes.
Cal recordar, així mateix, que el 12 de desembre de 1991,
el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de creació d’aquesta Universitat
actualment vigent, i el 1993 el professor Jaume Porta i Casanellas fou escollit
com el seu primer rector.
També voldria dir-los que aquesta distinció és personal,
però l’entenc com a corporativa per la tasca que durant un terç de segle ha dut
a terme un aferrissat equip científico-tècnic a l’Institut Cartogràfic de
Catalunya, treballant en les diverses disciplines de les ciències de la mesura
de la Terra que ens són pròpies. MERCÈS.
THESIS
Voldria en el dia d’avui defensar davant de tots vostès
una doble tesi:
1. La catalanitat i els seus
territoris han mantingut una presència constant en la cartografia i la
geografia universal clàssiques, parella a les nacions de mida geogràfica
semblant. El seu reflex en la història de la cartografia, partint de les arrels
comunes grecollatines, ha estat clar i nítid, i la seva contribució més
original es va produir al segle 15,
a la sortida de la fosca medieval quan el Renaixement s’albirava, bo i
recuperant el pensament geogràfic hel·lenístic.
El fracàs de la
catalanitat en l’època de la formació dels estats contemporanis, essencialment
en el segle 18, va suposar una
pèrdua total de protagonisme per a automesurar-se i aportar el seu coneixement
geogràfic al món, en l’era contemporània, és a dir, en el període des de
l’inici del segle 18 fins a la
primera meitat del segle 20.
2. En segon lloc
voldria defensar que sempre que s’ha disposat en
la nostra història d’un règim de llibertats, la voluntat racionalista d’arribar
a un coneixement acurat del territori s’ha traduït en la creació d’instruments
organitzatius propis, especialitzats en la generació de la geoinformació
necessària per a exercir la sobirania obtinguda. Així, la Mancomunitat de
Catalunya creà el Servei del Mapa Geogràfic, que tingué continuació amb el
Servei Cartogràfic de la Generalitat republicana.
Un cop vigent l’Estatut d’Autonomia de 1979, la Llei
11/1982, de 8 d’octubre, creà l’Institut Cartogràfic de Catalunya, per a la
creació i el desenvolupament de la informació geogràfica del país, Institut que
fou refundat per la Llei 16/2005, del 27 de desembre. La història ens demostra
fefaentment, doncs, la constància transversal dels distints governs, per tant,
de la cultura política del país, de basar llurs decisions en el mètode científic
sintetitzat en la cadena mesurar-reflexionar-actuar.
Aquestes tesis es recolzaran en el conjunt de fites i
escenaris de la història de la cartografia que tot seguit exposarem
raonadament.
ELS
GEGANTS
El 5 de febrer de 1675,
Isaac Newton, en una lletra enviada a Robert Hooke, citant a Bernard de
Chartres, filòsof neoplatònic, erudit i administrador, del S.XIII, li diu:
“si he aconseguit veure més lluny, ha estat perquè he pujat a
les espatlles de gegants”
Aquesta cita molt coneguda
és una magnífica cristal·lització i caracterització dels procés col·lectiu humà
en la construcció del coneixement al llarg de la historia.
¿Sobre quins gegants ens
hem pujat els cartògrafs i geògrafs per veure-hi més lluny ??
En primer lloc els grecs : els
En citarem quatre, del
centenar conegut, que afiten de manera lògica l’evolució del coneixement de la
mesura de la terra.
I. 325-275 a.C.
LA GEOMETRIA COM A BASE DE
LA CARTOGRAFIA. LA PRIMERA ENCICLOPÈDIA MATEMÀTICA. EL MÉS INFLUENT
Euclides d’Alexandría és el matemàtic més notable de
l’Antiguitat.
Aquesta afirmació pot semblar excessiva, però és un
consens acadèmic dels historiadors de la ciència antiga. És el més gran
exponent dels mil anys (segle 5è a.C. fins segle 5è d.C.) de treball
extraordinari en els dominis de les ciències exactes: matemàtiques, astronomia,
física, etc., que, de manera directa, posaren les bases teòriques de la mesura
de la Terra.
El seus treballs ens han arribat en diversos estats de
reedició, majoritàriament via el camí grec-aràbic-llatí. La seva obra cabdal, els Elements, composta de tretze
llibres, dels quals els sis primers són dedicats a la geometria com a
disciplina, és una veritable enciclopèdia de la matemàtica antiga que Euclides
compila, integra (altres autors anteriors i contemporanis seus, com Tales,
Eudoxos, Teetet, entre d’altres) i fa les seves aportacions originals.
Els Elements són una obra d’influència històrica en la cultura
occidental, com la Bíblia, l’Alcorà, etc., i ha estat de les obres més
traduïdes, publicades i estudiades. Més de mil edicions es coneixen
Potser Euclides no va ésser ell mateix un matemàtic
definitiu, però la seva obra va posar els fonaments immutables del raonament
deductiu, i la geometria com a disciplina escolar i acadèmica ha restat
pràcticament sense canvis essencials per més de 2 000 anys.
EL PRIMER ENGINYER
COMPLET. EL MÉS APLICAT
És una llegenda documentada que en el setge romà de
Siracusa, una prioritat de l’exèrcit romà era de mantenir la vida d’Arquimedes,
i que va ser assassinat per error. El seu prestigi era immens, en vida, i
Ciceró (75 a.C.) documenta la seva visita a la tomba d’Arquimedes.
Geòmetra, estudiós d’Euclides, company d’Eratòstenes a
Alexandria, però amb una visió aplicada de la ciència i de la tècnica, cosa que
el feia únic i diferent dels altres, més propers a la filosofia de la ciència.
Però, conceptualment, la seva aportació més genial fou
l’inici del concepte del càlcul infinitesimal per al càlcul de sòlids
geomètrics, amb què inicià una disciplina que no seria ampliada fins a les
contribucions de Kepler, Fermat, Leibnitz i Newton, disset segles després!
L’anomenat Palimpsest d’Arquimedes, escrit sobre pergamí de corder conté l’única còpia
coneguda en grec de l’obra Cossos flotants i també l’única del Mètode dels teoremes de
mecànica. La còpia original d’aquest palimpsest es va
fer al voltant de l’any 950 d.C, i en algun moment del segle 17, va ésser desrelligat, rascat (amb
pedra tosca), i netejat (amb un àcid, tipus suc de llimona), amb la finalitat
d’aprofitar els pergamins per escriure-hi damunt, doblegant per la meitat els
folis originals, oracions eclesiàstiques en llatí, en un total de 177 pàgines.
El nou llibre d’oracions restà 600 anys al monestir ortodox de Mar Saba, prop
del desert de Judea, fins que tornà a Constantinoble.
El Museu Walters de Baltimore, EUA, hostatja, des de
1998, aquesta obra, estudiada per un enorme equip multidisciplinari, encara en
acció
Arquimedes transformà la multiplicitat de disciplines en
acció. Crea disciplines noves, no conegudes, i inventa màquines, instruments i
sistemes que convertien les seves idees abstractes en aplicacions útils, un
tipus de científic, cim de l’enginyeria, que fins a l’aparició de Leonardo da
Vinci no va tenir comparació possible.
Amb la invenció del primer planetari planteja la mesura
de la Terra i la seva cosmogonia.
I III. a.C.
EL FUNDADOR DE LA
GEODÈSIA. EL GENI PUR EXPERIMENTAL
Fou el científic grec clàssic, que a la vegada conrea la
matemàtica, l’astronomia i la geografia, fent fertilització encreuada entre les
disciplines i generant un corpus de doctrina unitari. Fou el tercer director de
la Biblioteca d’Alexandria, del 236 fins a la seva mort. Aquestes
circumstàncies, ben segur, van donar-li les bases d’informació per a
desenvolupar la seva obra.
Va fer un raonament que s’ha convertit en un clàssic del
saber universal.
Era un convençut de l’esfericitat de la Terra, i en la
seva observació va detectar que a Siene (prop de l’actual Assuan), el dia del
solstici d’estiu la llum solar penetrava fins als fons dels pous profunds, per
tant, els raigs solars eren totalment verticals aquell dia; el mateix dia a
Alexandria la mateixa llum solar generava una ombra de 7,2˚ respecte a la llum
solar (un 1/50 de tota la circumferència). Va contractar camellers que
comptessin la distància Siene-Alexandria (uns 5.000 estadis egipcis) i va
obtenir que la circumferència de la Terra era aproximadament de 250.000 (50 x 5
000) estadis. Traduint-ho a la nostra mètrica, com un estadi egipci equival a
156,9 m, la longitud total de la circumferència de la Terra era de 39 668 km, no gaire lluny de la realitat, que és de 40.009
km. Menys d’un d’error
Com a astrònom, afrontà el repte del càlcul de l’angle
del pla de l’eclíptica (intersecció del pla de gir de la Terra respecte al Sol
amb l’esfera celeste) respecte del pla de l’equador celeste. Obtingué un
resultat de 24˚, una gran precisió per a l’època. Posteriorment Ptolemeu el
refinarà en 23˚51’19” desmitificant els orígens de les estacions climàtiques.
Calculà la distància al Sol i la Lluna, i el pas següent
va ser, de manera natural, la seva representació dinàmica: l’esfera armil·lar,
també invenció seva, on amb centre a la Terra (més endavant el Sol) es
representen els planetes, amb un conjunt de cercles graduats on es representa
l’eclíptica dels planetes i els meridians i els paral·lels astronòmics. Per tal
d’ajustar el calendari astronòmic proposa el que ara coneixem com any de
traspàs quadriennal (29 de febrer).
Cal dir que aquest sistema de representació de l’Univers
conegut fou vigent fins al segle xvii¡¡¡
SI ELS TRES PRIMERS
GEGANTS EREN BASES DEDUCTIVES, EL QUART POSA JA LES BASES EMPÍRIQUES
EL GEGANT MÉS INTEGRADOR.
EL RIGOR MATEMÀTIC COM A BASE DEL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC
Ptolemeu és un empirista, a diferència dels filòsofs
gegants clàssics Plató (427-347 a.C.) i Aristòtil, el seu alumne, el coneixement
dels quals l’envoltava encara. És un astrònom, matemàtic i geògraf amb una enorme
quantitat d’interessos en els àmbits de la ciència aplicada.
Ens ha arribat sols una petita part de la seva producció
científica, sempre via la traducció grec-àrab-llatí, el trànsit triidiomàtic.
La seva obra va ésser redescoberta per la ciència del Renaixement i les seves
obres principals més conegudes són:
- L’Almagest: Tretze llibres d’astronomia i fonaments de
trigonometria.
- El Tetrabyblos: Un ampli compendi sobre astrologia i astronomia.
- La Geografia: On dóna nom per primera vegada a la disciplina científica i va ser un llibre de referència acadèmica pràcticament fins al
segle 10.
Ja des de l’origen de la relació entre geografia i
cartografia, ambdues disciplines han tingut una relació molts cops
indestriable. La mateixa Geografia ptolemaica és essencialment un tractat de cartografia.
Cal entendre les arrels del context on desenvolupa la
seva activitat científica: L'Alexandria (fundada el 331 a.C.), ciutat del
renaixement ateniense, el seu Museu (Musêion, santuari de les muses) tenia com a annex la
Biblioteca. Amb un gran paral·lelisme amb les escoles atenienses ja que eren
els mateixos grecs amb la mateixa cultura. Ja Vitruvi afirmava que la
Biblioteca era la primera editorial del món antic. Contenia textos budistes,
dos milions de línies sobre zoroastrisme, la història de Babilònia, la Bíblia
dels Setanta (el Pentateuc original), les versions dels textos d’Homer
seleccionats per Zenòdot, els corpus d’Hipòcrates estudiats i certificats per
Galé, les grans tragèdies gregues completes, l’original de la Torà portat des
de Jerusalem, les referències són múltiples i disparen la imaginació.
Claudi Ptolemeu neix 40 anys després de la destrucció de
la Biblioteca, però segons diversos autors es parla ja de la dispersió abans de
la destrucció mateixa.
El tret fonamental de la cosmografia ptolemaica és el seu
model geocèntric, que va ser acceptat fins a l’aparició del model heliocèntric
de l’acadèmic polonès Copèrnic (1.543). Aquesta aproximació geocèntrica el va
preservar de ser marginat pel coneixement eclesiàstic medieval. Però la seva
genialitat apareix en la proposició per primer cop del sistema analític de
coordenades i el concepte de projecció (arribà a fer-ne fins a tres propostes).
La Geografia és formada per quatre llibres amb la toponímia universal
coneguda. L’edició acadèmica, en llatí, més moderna i considerada més completa
i millor traduïda, i base d’aquesta anàlisi, s’edita a Leipzig per Augustus
Nobbe el 1.843. Al segon Llibre, capítol 5, Ptolemeu dividia la Península
Ibèrica en tres regions: Bètica, Lusitània i Tarraconense. La Tarraconense té
335 topònims dels més de 8 000 que conté tota l’obra, que representa
genuïnament el coneixement geogràfic del món a l’època.
Pel que fa al coneixement toponomàstic de l’àmbit català,
expressat dins de la Tarraconense, és dividit seguint els àmbits etnogràfics a
l’ús, i és el següent:
Ilercaones: (Castelló de la
Plana, Baix Ebre, Montsià, Matarranya)
- Tenebrius promunturium
- Tenebrius portus
- Bucca flumen
- Medius flumen
- Fontes flumen
- Tarraco
- Súbur.
Laietani: (de la Tordera al
Llobregat)
- Bàrcinon.
- Bucca flumen
- Bètulon.
- Lunarium promuntorium
- Iluron
- Blandae
- Bucca flumen
- Emporiae
- Bucca flumen
- Rhode urbs
- Templum
Ilergetes: (Urgell, Segrià,
Noguera, Segre, Cinca)
- Urgell.
- Aitona
- Tornabous
Ptolemeu es troba en el centre d’un període on gairebé
durant mil anys (segle 5è a.C al
segle 5è d.C.) els matemàtics
grecs van ser a Occident hegemònics en la tradició de treball en les ciències
exactes i físico-naturals, bàsiques per a la representació cartogràfica.
I a llur segles i
L’ESTAT
ROMÀ: ELS ENGINYERS GLOBALS
Sobre
aquestes espatlles gregues es fonamenten a la seva vegada els coneixements
romans aplicats que organitzen racionalment el món per primer cop.
Nascut al sud de la Bètica, l’obra que ens n’ha arribat, De situ orbis, és l’únic tractat formal
a l’època. Conté una de les i els es detallen ciutats i Considerava que cinc de fredes i inhabitables d’habitables i una de tòrrida central, i afirmava habitada
La toponímia catalana identificada:
Rúscino (Perpinyà), Rhode (Roses),
Clodianus (Fluvià), Emporiae (Empúries), Mon Iovis (Montgrí), Ituro (Mataró),
Baetulo (Badalona), Bàrcino (Barcelona), Súbur (Sitges), Rubricatum
(Llobregat), Tàrraco (Tarragona), Maiux (Riu de Foix), Tuleis (Francolí),
Hiberus (Ebre), Dertosa (Tortosa).
El més antic de què es té notícia és l’anomenat de
Vicarello, gravat en quatre copes d’argent anomenades Vasos Apol·linares o
Vasos de Vicarello, trobades l’any 1.852 a les termes de Vicarello, localitat
del Laci.
Es tracta d’un itinerari de Cadis a Roma, en 104 etapes,
on es donen les distàncies per etapa, incloent:
– Tarragone MXXV – Gerundam (Girona) XII – Dertosa (Tortosa)
– Tria Capita (Ampolla) – Subsaltu (Coll de
Balaguer) – Acquis Voconis (Caldes de Malavella) – Iuncarias (Figueres)
El 313 d.C., amb l’edicte de Milà, es legalitzà i
s’adoptà el cristianisme per l’emperador Constantí el Gran, i el 394 d.C. Teodosi l’adopta com oficial
El primer itinerari amb representació gràfica topològica
i cartogràfica que ha arribat fins els nostres dies és la Tabula de Peutinger (el primer
propietari medieval conegut), realitzada originalment entre 335 i 366 d.C. i d’autors desconeguts
Mostra no menys de 555 ciutats i més de 3.500 indrets,
identificats amb toponímia i simbologia, més de 200.000 km d’itineraris o
calçades romanes en milles romanes. És ja un mapa complet, amb distàncies,
simbologia, toponímia, infraestructures portuàries, la informació de les
carreteres o cursus publicus i referències bíbliques, encara que algunes foren
incorporades als segles 5è – 6è d.C.
N’hi ha una edició de Comradi Milleri, de 1.887, on
apareix reformulada i interpretada la Tabula I (Hispània, Britànnia), on es descriuen tres etapes:
IV.- Presencia en la logística romana: 395-427 d.C. NOTITIA
DIGNITATUM
És la relació oficial de totes les bases civils i
militars dels imperis romans d’Orient i d’Occident. Es tracta d’un document més textual que un de la cancelleria romana
Es descriuen les ciutats i els assentaments militars
importants per a Roma, i a la Tarraconense, en l’actual Principat, es descriuen
els assentaments següents: Acquis Voconis (Caldes de Malavella),
Bètulo (Badalona), Bàrcino (Barcelona), Castrum Octavianum (Sant Cugat del
Vallès), Ègara (Terrassa), Emporiae (Sant Martí d’Empúries), Hiberus (Ebre),
Ilerda (Lleida), Tarraco (Tarragona).
En total nou assentaments, que complien una doble funció
civil/comercial i militar com a base d’ocupació del territori, i pertanyents a
l’Imperi.
Aquests quatre exemples il·lustren l’aproximació
utilitarista de l’imperi Romà pel que fa a les ciències cartogràfiques i
geogràfiques, les usa però no les impulsa.
LA DECADÈNCIA CRISTIANA, LA SORTIDA DEL MIL·LENNI PERDUT:
EL RENAIXEMENT.
Un cop més cartografia i història són entrellaçades. El
711 d.C., 7.000 berbers ocupen en vuit anys la Península Ibèrica, ocupació
militar i política, però el cristianisme subsisteix en termes de resistència.
El cristianisme produeix dos gèneres descriptius del món: l’Apocalipsi i els
Beatus. Ambdós es basen i beuen en la tradició bíblica únicament, però són un
descobriment del futur. Donades les circumstàncies d’opressió, s’han anomenat
sovint els “Evangelis de l’Esperança”, i descriuen el món naturalment seguint
els patrons de l’època. El Beatus (o, també Apocalipsi) de sant Sever (badia
prop de Mont de Marsan), fou fet sota la direcció de Gregori de Montaner, amb
una visió tradicional prehel·lènica i molt cristiana. La visió primigènia del
mapa no és de descriure el món, sinó servir d’il·lustració a la diàspora
primigènia dels apòstols des del centre del món, Jerusalem.
A Catalunya en aquesta època de transició tenim una joia
del segle 10, el Beatus d’Urgell, manuscrit il·luminat, dipositat al Museu Diocesà
d’Urgell, on s’ha mantingut més de 1.000 anys. Els motius geogràfics, com “La
Nova Jerusalem i el Riu de la Vida”, són molt reduïts, com el mateix i conegut Llibre de la revelació de l’Apocalipsi de sant Joan, escrit originalment en arameu, i al seu torn basat en
230 manuscrits grecs. És, doncs, una concepció de la història del moment, una
“teologia de la història” s’ha dit, destinada a consolar els oprimits
prometent-los que el Bé Suprem s’aconseguirà a la fi d’un camí històricament
necessari a través del Mal, en què es troben.
Aquest tipus d’obra no afavoreix la visió geogràfica, ans
al contrari, només se centra en la transmissió del coneixement més escolàstic i
en una visió reduccionista del món.
També disposem d’un altre beatus a Catalunya, el Beatus de Girona, finalitzat el 975 i
dipositat a la catedral de Girona. Té 284 pàgines en lletra i altament amb
Aquest Beatus de Girona té una làmina amb una visió del cel poc comuna en altres
beatus; és l’únic motiu geogràfic que conté.
És el mapa/atles més important de l’Edat Mitjana. A més
d’ésser cabdal com a mapamundi, és cosmogràficament una obra de primera
magnitud: és el primer que incorpora una rosa dels vents i també dóna
informació útil sobre les marees i el càlcul de l’hora per la nit, proposa un
esquema per al càlcul de les dates de Pasqua i un calendari perpetu, entre
d’altres seccions cosmogràfiques.
Trenca definitivament amb els patrons clàssics de la
cartografia medieval en T. Aquest desarrelament del religiós cristià i de les
reminiscències bíbliques és cabdal. Jerusalem deixa d’ésser el centre del món definitivament
i la lògica del descobriment de la Terra pren forma cartogràfica en la
representació del món conegut. Tornem al grecs 12 segles després.
L’Atlas Català és particularment significatiu en la incorporació del
fet marítim i la navegació, per tant, l’utilitarisme orientat al comerç. La
lectura és de dalt a baix i d’esquerra a dreta. El rumb dels vents com
paradigma per a la navegació i el retorn a les projeccions ptolemaiques,
arraconades 1.000 anys, donen un horitzó de modernitat cartogràfica que el fa
únic en el seu temps i presagia el Renaixement, que s’albira proper, i s’hi
endinsa.
III.- DE LA DESTRUCCIÓ FINAL DE
LA BIBLIOTECA D’ALEXANDRIA A LA CAIGUDA DE BIZANCI: 1.000 ANYS. LA PÈRDUA DE
CONEIXEMENT MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA: 1.453 d.C. CAIGUDA DE
BIZANCI, FI DE L’EDAT MITJANA
Si la primera destrucció de la Biblioteca per Cèsar (48
d.C.) suposa una pèrdua de 40.000 volums, que foren compensats pels prop de 400.000
volums de la Biblioteca de Pérgam oferts i traslladats per Marc Antoni a
Cleòpatra. Dioclecià (297 d.C.) va destruir la totalitat de la ciutat,
Biblioteca inclosa. El
Finalment es va perdre aproximadament el 80% del coneixement
helenístic, en totes les disciplines.
Aquesta síntesi de l’esdevenir de la Biblioteca, és el
mateix camí que la del coneixement geogràfic, astronòmic i matemàtic. Les
pèrdues del coneixement foren aclaparadores, produïdes premeditadament pels dos
fonamentalismes religiosos imperants, el musulmà i el cristià, que actuen sobre
Alexandria i sobre Bizanci alternativament seguint el decurs de la història. Ambdues religions odiaven les biblioteques per
considerar-les reductes d’incredulitat i conservadores de les ciències paganes.
IV.- L’APARICIÓ DE LA
CATALANITAT A LA DOCUMENTACIÓ CARTOGRÀFICA.
Hem vist que la presencia de Catalunya en la època grega
i romana fou constant, a la sortida de la fosca medieval podem esmentar quatre
fites fonamentals:
- EL NOM PRINCIPATUS CATALONIA EN UN MAPA PER
PRIMERA VEGADA,1.482 d.C. GEOGRAPHIA DE
FRANCESCO BERLINGHIERI
La primera vegada documentada on apareix el territori de
Catalunya com una entitat geogràfico-política “Principato Catalonia” en un
mapa, va ser en l’obra Geographia de Francesco Berlinghieri, una reproducció avançada de
la Geographia de Ptolemeu, que conté la
Tabula moderna. Hispaniae, editada a Florença el 1.482 per Niccolò Tedesco.
- EL MAPA DE CATALUNYA IMPRÈS MÉS ANTIC. PRIMER
MAPA DE LA GENERALITAT,
El primer mapa imprès de Catalunya va ser realitzat i
imprès a Anvers, en l’estudi del cartògraf flamenc Jan Baptist Vrients (1.562-1.612),
a una escala aproximada d’1:250.000. En primer lloc, a l’època, els territoris
flamencs eren part dels dominis dels reis de Castella i d’Aragó. Així mateix,
en la seva llegenda i textos annexos s’usa el llatí, que és encara la llengua
franca i culta. Documentat pel de publicació no
es coneix aquest
Geogràficament, representa la Catalunya històrica prèvia
al Tractat del Pirineus (1.659). Per tant, reprodueix de manera fidedigna els
àmbits territorials dels comtats de Rosselló i Cerdanya. Aquesta és la base cartogràfica més antiga que es coneix
preparada per a la difusió per impressió; per tant, des de la Bíblia de
Gutenberg (1.452) fins al primer mapa de Catalunya imprès (1.602-1.605) s’han
escolat més de 150 anys d’espera.
Galera-Montaner han estudiat detalladament l’entorn
editorial cartogràfic dels segles 17 i
18 i específicament l’anomenat
“model holandès”, que fou vigent per tota l’Europa de l’època.
En el període 1.605-1.675 la imatge cartogràfica de
Catalunya va tenir una autèntica explosió en termes de difusió, com mai abans
es produí, i l’escola holandesa en va ésser el vehicle. Es poden quantificar les edicions i els
– De Vrients: 10.
–
Janssonius
– Mercator / Hondius: 13.
–
Van Lochom: 2.
– Blaeu: 19.
En total cinquanta nou edicions distintes, en només
setanta anys, amb un nombre de reedicions no quantificat però enorme.
Per tant
- Geogràficament érem immersos en els corrents europeus de
la cartografia més avançats de l’època, encara que sempre en mans alienes,
flamenques en general. Fins a Aparici (1.720) no es un mapa
- Que el govern de la Generalitat encarregués el mapa a De
Vrients fou capital, ja que la seva toponímia, fruit d’estudis locals, fou
abastament reproduïda amb un correcte comportament, bé que amb distorsions,
algunes no imputables a la geografia mateixa.
- La presència d’un territori tan petit com el de Catalunya
en l’àmbit cartogràfic europeu sorprèn i una possible explicació pot ser el
coneixement, en el món de la geografia històrica, de la tradició medieval de la
cartografia catalana.
- EL PRIMER ATLES AMB UN MAPA DE CATALUNYA,1.603 d.C. THEATRUM ORBIS
TERRARUM. ABRAHAM ORTELIUS. ANVERS. IMPREMTA PLANTINIANA
L’editor De Vrients, també empresari, va decidir, no
sabem si amb el consentiment dels qui li encarregaren el mapa, d’incorporar la
imatge cartogràfica de Catalunya a l’obra més important de la cartografia del
segle 16 a Europa, el Theatrum Orbis Terrarum. Cal dir que aquesta obra
originalment concebuda i produïda per Abraham Ortelius, també d’Anvers, produí
la primera edició el 1.570, abans de l’aparició del mapa de Catalunya (1.602-1.605),
però a la mort d’Ortelius (1.598), De Vrients compra el seu fons editorial i
reedita el Theatrum incorporant-hi mapes seus, com el de Catalunya.
Aquest encàrrec originalment fet per la Generalitat, una
vegada introduït en el món comercial, va superar la pròpia empresa, i el motiu
original que mogué els diputats fou amplament ultrapassat per la inserció en el
primer atles europeu, que fou el vehicle de la seva difusió, no somiada pels
seus impulsors originalment.
- EL PRIMER MAPA DE CATALUNYA FET PER UN CATALÀ, 1720 d.C. NUEVA
DESCRIPCION GEOGRAPHICA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA
Josef Aparici i Fins (1.624-1.673) fou un “aivdant de thesorer de catalvnya / despres
geografo del rey / conceller qvart de la civtat de barcelona”, com
redacta per a la seva làpida i segons consta en el seu testament.
És una obra cabdal, no sols per la personalitat del seu
autor, ans per la qualitat de l’obra que no tan sols va ser una fita catalana,
si no que va induir altres cartògrafs europeus a representar Catalunya d’una
manera més fidedigna. En la seva “Descripció” manuscrita conclou, com si fos un
Joseph Fouché contradictori:
“quando me haya partido de
este mundo para el otro, no pienso bolver acá; quédanme los deseos de que sea
esta Provincia lo que puede ser”.
Críptic i desafiant al poder establert, ell que el serví
amb gran eficàcia.
Per fi, el país es mesura ell mateix.
FINALIS GRATIAS
No podria finalitzar el agrair i i llur suport tasca el meu profund
I vull agrair, a tots vostès, la seva i
Mercès.
Tempus fugit.