PRESÈNCIA DE CATALUNYA
EN ELS ORÍGENS DE LA CARTOGRAFIA I LA GEOGRAFIA
Laudatio pronunciat
En primer lloc, voldria agrair sincerament al Claustre de
la Universitat de Lleida, i al senyor Rector, d’haver acceptat la proposta de
l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, encapçalada per la seva ex-directora
i professora Dra. Rosa
Voldria fer avinent que aquesta Universitat és hereva de l’Estudi General, creat l’1 de setembre de 1300, i que fou tancat per Decret Reial el 9 d’octubre de 1717, després de 417 anys de perllongada existència, per desafecció al rei Felip 5è de Castella, cosa que històricament honora aquesta Universitat.
Honor que manté la Universitat que és, havent desenvolupat la seva activitat acadèmica durant el més llarg període de temps entre les universitats catalanes.
Cal recordar, així mateix, que el 12 de desembre de 1991, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de creació d’aquesta Universitat actualment vigent, i el 1993 el professor Jaume Porta i Casanellas fou escollit com el seu primer rector.
SI ELS TRES PRIMERS GEGANTS EREN BASES DEDUCTIVES, EL QUART POSA JA LES BASES EMPÍRIQUES
Sobre aquestes espatlles gregues es fonamenten a la seva vegada els coneixements romans aplicats que organitzen racionalment el món per primer cop.
Rúscino (Perpinyà), Rhode (Roses), Clodianus (Fluvià), Emporiae (Empúries), Mon Iovis (Montgrí), Ituro (Mataró), Baetulo (Badalona), Bàrcino (Barcelona), Súbur (Sitges), Rubricatum (Llobregat), Tàrraco (Tarragona), Maiux (Riu de Foix), Tuleis (Francolí), Hiberus (Ebre), Dertosa (Tortosa).
Es tracta d’un itinerari de Cadis a Roma, en 104 etapes, on es donen les distàncies per etapa, incloent:
– Tria Capita (Ampolla) – Subsaltu (Coll de Balaguer) – Acquis Voconis (Caldes de Malavella) – Iuncarias (Figueres)
1. La catalanitat i els seus territoris han mantingut una presència constant en la cartografia i la geografia universal clàssiques, parella a les nacions de mida geogràfica semblant. El seu reflex en la història de la cartografia, partint de les arrels comunes grecollatines, ha estat clar i nítid, i la seva contribució més original es va produir al segle 15, a la sortida de la fosca medieval quan el Renaixement s’albirava, bo i recuperant el pensament geogràfic hel·lenístic.
El fracàs de la catalanitat en l’època de la formació dels estats contemporanis, essencialment en el segle 18, va suposar una pèrdua total de protagonisme per a automesurar-se i aportar el seu coneixement geogràfic al món, en l’era contemporània, és a dir, en el període des de l’inici del segle 18 fins a la primera meitat del segle 20.
2. En segon lloc voldria defensar que sempre que s’ha disposat en la nostra història d’un règim de llibertats, la voluntat racionalista d’arribar a un coneixement acurat del territori s’ha traduït en la creació d’instruments organitzatius propis, especialitzats en la generació de la geoinformació necessària per a exercir la sobirania obtinguda. Així, la Mancomunitat de Catalunya creà el Servei del Mapa Geogràfic, que tingué continuació amb el Servei Cartogràfic de la Generalitat republicana.
Un cop vigent l’Estatut d’Autonomia de 1979, la Llei 11/1982, de 8 d’octubre, creà l’Institut Cartogràfic de Catalunya, per a la creació i el desenvolupament de la informació geogràfica del país, Institut que fou refundat per la Llei 16/2005, del 27 de desembre. La història ens demostra fefaentment, doncs, la constància transversal dels distints governs, per tant, de la cultura política del país, de basar llurs decisions en el mètode científic sintetitzat en la cadena mesurar-reflexionar-actuar.
Aquestes tesis es recolzaran en el conjunt de fites i
escenaris de la història de la cartografia que tot seguit exposarem
raonadament.
El 5 de febrer de 1675,
Isaac Newton, en una lletra enviada a Robert Hooke, citant a Bernard de
Chartres, filòsof neoplatònic, erudit i administrador, del S.XIII, li diu:
¿Sobre quins gegants ens
hem pujat els cartògrafs i geògrafs per veure-hi més lluny ??
Aquesta afirmació pot semblar excessiva, però és un consens acadèmic dels historiadors de la ciència antiga. És el més gran exponent dels mil anys (segle 5è a.C. fins segle 5è d.C.) de treball extraordinari en els dominis de les ciències exactes: matemàtiques, astronomia, física, etc., que, de manera directa, posaren les bases teòriques de la mesura de la Terra.
El seus treballs ens han arribat en diversos estats de reedició, majoritàriament via el camí grec-aràbic-llatí. La seva obra cabdal, els Elements, composta de tretze llibres, dels quals els sis primers són dedicats a la geometria com a disciplina, és una veritable enciclopèdia de la matemàtica antiga que Euclides compila, integra (altres autors anteriors i contemporanis seus, com Tales, Eudoxos, Teetet, entre d’altres) i fa les seves aportacions originals.
Els Elements són una obra d’influència històrica en la cultura
occidental, com la Bíblia, l’Alcorà, etc., i ha estat de les obres més
traduïdes, publicades i estudiades. Més
Potser Euclides no va ésser ell mateix un matemàtic
definitiu, però la seva obra va posar els fonaments immutables del raonament
deductiu, i la geometria com a disciplina escolar i acadèmica ha restat
pràcticament sense canvis essencials per més de 2 000 anys.
És una llegenda documentada que en el setge romà de Siracusa, una prioritat de l’exèrcit romà era de mantenir la vida d’Arquimedes, i que va ser assassinat per error. El seu prestigi era immens, en vida, i Ciceró (75 a.C.) documenta la seva visita a la tomba d’Arquimedes.
Geòmetra, estudiós d’Euclides, company d’Eratòstenes a Alexandria, però amb una visió aplicada de la ciència i de la tècnica, cosa que el feia únic i diferent dels altres, més propers a la filosofia de la ciència.
Però, conceptualment, la seva aportació més genial fou l’inici del concepte del càlcul infinitesimal per al càlcul de sòlids geomètrics, amb què inicià una disciplina que no seria ampliada fins a les contribucions de Kepler, Fermat, Leibnitz i Newton, disset segles després!
L’anomenat Palimpsest d’Arquimedes, escrit sobre pergamí de corder conté l’única còpia coneguda en grec de l’obra Cossos flotants i també l’única del Mètode dels teoremes de mecànica. La còpia original d’aquest palimpsest es va fer al voltant de l’any 950 d.C, i en algun moment del segle 17, va ésser desrelligat, rascat (amb pedra tosca), i netejat (amb un àcid, tipus suc de llimona), amb la finalitat d’aprofitar els pergamins per escriure-hi damunt, doblegant per la meitat els folis originals, oracions eclesiàstiques en llatí, en un total de 177 pàgines. El nou llibre d’oracions restà 600 anys al monestir ortodox de Mar Saba, prop del desert de Judea, fins que tornà a Constantinoble.
El Museu Walters de Baltimore, EUA, hostatja, des de
1998, aquesta obra, estudiada per un enorme equip multidisciplinari, encara en
acció
Amb la invenció del primer planetari planteja la mesura
de la Terra i la seva cosmogonia.
Fou el científic grec clàssic, que a la vegada conrea la matemàtica, l’astronomia i la geografia, fent fertilització encreuada entre les disciplines i generant un corpus de doctrina unitari. Fou el tercer director de la Biblioteca d’Alexandria, del 236 fins a la seva mort. Aquestes circumstàncies, ben segur, van donar-li les bases d’informació per a desenvolupar la seva obra.
Va fer un raonament que s’ha convertit en un clàssic del saber universal.
Era un convençut de l’esfericitat de la Terra, i en la
seva observació va detectar que a Siene (prop de l’actual Assuan), el dia del
solstici d’estiu la llum solar penetrava fins als fons dels pous profunds, per
tant, els raigs solars eren totalment verticals aquell dia; el mateix dia a
Alexandria la mateixa llum solar generava una ombra de 7,2˚ respecte a la llum
solar (un 1/50 de tota la circumferència). Va contractar camellers que
comptessin la distància Siene-Alexandria (uns 5.000 estadis egipcis) i va
obtenir que la circumferència de la Terra era aproximadament de 250.000 (50 x 5
000) estadis. Traduint-ho a la nostra mètrica, com un estadi egipci equival a
156,9 m, la longitud total de la circumferència de la Terra era de 39 668 km, no gaire lluny de la realitat, que és de 40.009
km.
Com a astrònom, afrontà el repte del càlcul de l’angle del pla de l’eclíptica (intersecció del pla de gir de la Terra respecte al Sol amb l’esfera celeste) respecte del pla de l’equador celeste. Obtingué un resultat de 24˚, una gran precisió per a l’època. Posteriorment Ptolemeu el refinarà en 23˚51’19” desmitificant els orígens de les estacions climàtiques.
Calculà la distància al Sol i la Lluna, i el pas següent va ser, de manera natural, la seva representació dinàmica: l’esfera armil·lar, també invenció seva, on amb centre a la Terra (més endavant el Sol) es representen els planetes, amb un conjunt de cercles graduats on es representa l’eclíptica dels planetes i els meridians i els paral·lels astronòmics. Per tal d’ajustar el calendari astronòmic proposa el que ara coneixem com any de traspàs quadriennal (29 de febrer).
Cal dir que aquest sistema de representació de l’Univers
conegut fou vigent fins al segle xvii¡¡¡
Ptolemeu és un empirista, a diferència dels filòsofs gegants clàssics Plató (427-347 a.C.) i Aristòtil, el seu alumne, el coneixement dels quals l’envoltava encara. És un astrònom, matemàtic i geògraf amb una enorme quantitat d’interessos en els àmbits de la ciència aplicada.
Ens ha arribat sols una petita part de la seva producció
científica, sempre via la traducció grec-àrab-llatí, el trànsit triidiomàtic.
La seva obra va ésser redescoberta per la ciència del Renaixement i les seves
obres principals més conegudes són:
Ja des de l’origen de la relació entre geografia i cartografia, ambdues disciplines han tingut una relació molts cops indestriable. La mateixa Geografia ptolemaica és essencialment un tractat de cartografia.
Cal entendre les arrels del context on desenvolupa la seva activitat científica: L'Alexandria (fundada el 331 a.C.), ciutat del renaixement ateniense, el seu Museu (Musêion, santuari de les muses) tenia com a annex la Biblioteca. Amb un gran paral·lelisme amb les escoles atenienses ja que eren els mateixos grecs amb la mateixa cultura. Ja Vitruvi afirmava que la Biblioteca era la primera editorial del món antic. Contenia textos budistes, dos milions de línies sobre zoroastrisme, la història de Babilònia, la Bíblia dels Setanta (el Pentateuc original), les versions dels textos d’Homer seleccionats per Zenòdot, els corpus d’Hipòcrates estudiats i certificats per Galé, les grans tragèdies gregues completes, l’original de la Torà portat des de Jerusalem, les referències són múltiples i disparen la imaginació.
Claudi Ptolemeu neix 40 anys després de la destrucció de la Biblioteca, però segons diversos autors es parla ja de la dispersió abans de la destrucció mateixa.
El tret fonamental de la cosmografia ptolemaica és el seu model geocèntric, que va ser acceptat fins a l’aparició del model heliocèntric de l’acadèmic polonès Copèrnic (1.543). Aquesta aproximació geocèntrica el va preservar de ser marginat pel coneixement eclesiàstic medieval. Però la seva genialitat apareix en la proposició per primer cop del sistema analític de coordenades i el concepte de projecció (arribà a fer-ne fins a tres propostes).
La Geografia és formada per quatre llibres amb la toponímia universal coneguda. L’edició acadèmica, en llatí, més moderna i considerada més completa i millor traduïda, i base d’aquesta anàlisi, s’edita a Leipzig per Augustus Nobbe el 1.843. Al segon Llibre, capítol 5, Ptolemeu dividia la Península Ibèrica en tres regions: Bètica, Lusitània i Tarraconense. La Tarraconense té 335 topònims dels més de 8 000 que conté tota l’obra, que representa genuïnament el coneixement geogràfic del món a l’època.
Pel que fa al coneixement toponomàstic de l’àmbit català, expressat dins de la Tarraconense, és dividit seguint els àmbits etnogràfics a l’ús, i és el següent:
Ilercaones: (Castelló de la
Plana, Baix Ebre, Montsià, Matarranya)
Ptolemeu es troba en el centre d’un període on gairebé durant mil anys (segle 5è a.C al segle 5è d.C.) els matemàtics grecs van ser a Occident hegemònics en la tradició de treball en les ciències exactes i físico-naturals, bàsiques per a la representació cartogràfica.
I a
Nascut al sud de la Bètica, l’obra que ens n’ha arribat, De situ orbis, és l’únic tractat formal
a l’època. Conté
La toponímia catalana identificada:
El més antic de què es té notícia és l’anomenat de
Vicarello, gravat en quatre copes d’argent anomenades Vasos Apol·linares o
Vasos de Vicarello, trobades l’any 1.852 a les termes de Vicarello, localitat
del Laci.
– Tarragone MXXV – Gerundam (Girona) XII – Dertosa (Tortosa)
El 313 d.C., amb l’edicte de Milà, es legalitzà i
s’adoptà el cristianisme per l’emperador Constantí el Gran, i el 394 d.C.
El primer itinerari amb representació gràfica topològica
i cartogràfica que ha arribat fins els nostres dies és la Tabula de Peutinger (el primer
propietari medieval conegut), realitzada originalment entre 335 i 366 d.C.
Mostra no menys de 555 ciutats i més de 3.500 indrets, identificats amb toponímia i simbologia, més de 200.000 km d’itineraris o calçades romanes en milles romanes. És ja un mapa complet, amb distàncies, simbologia, toponímia, infraestructures portuàries, la informació de les carreteres o cursus publicus i referències bíbliques, encara que algunes foren incorporades als segles 5è – 6è d.C.
N’hi ha una edició de Comradi Milleri, de 1.887, on
apareix reformulada i interpretada la Tabula I (Hispània, Britànnia), on es descriuen tres etapes:
IV.- Presencia en la logística romana: 395-427 d.C. NOTITIA DIGNITATUM
És la relació oficial de totes les bases civils i
militars dels imperis romans d’Orient i d’Occident. Es tracta d’un document més textual
Es descriuen les ciutats i els assentaments militars importants per a Roma, i a la Tarraconense, en l’actual Principat, es descriuen els assentaments següents: Acquis Voconis (Caldes de Malavella), Bètulo (Badalona), Bàrcino (Barcelona), Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès), Ègara (Terrassa), Emporiae (Sant Martí d’Empúries), Hiberus (Ebre), Ilerda (Lleida), Tarraco (Tarragona).
En total nou assentaments, que complien una doble funció civil/comercial i militar com a base d’ocupació del territori, i pertanyents a l’Imperi.
Aquests quatre exemples il·lustren l’aproximació
utilitarista de l’imperi Romà pel que fa a les ciències cartogràfiques i
geogràfiques, les usa però no les impulsa.
Un cop més cartografia i història són entrellaçades.
El 711 d.C., 7.000 berbers ocupen en vuit anys la Península Ibèrica, ocupació militar i política, però el cristianisme subsisteix en termes de resistència. El cristianisme produeix dos gèneres descriptius del món: l’Apocalipsi i els Beatus.
Ambdós es basen i beuen en la tradició bíblica únicament, però són un descobriment del futur. Donades les circumstàncies d’opressió, s’han anomenat sovint els “Evangelis de l’Esperança”, i descriuen el món naturalment seguint els patrons de l’època.
El Beatus (o, també Apocalipsi) de sant Sever (badia prop de Mont de Marsan), fou fet sota la direcció de Gregori de Montaner, amb una visió tradicional prehel·lènica i molt cristiana.
La visió primigènia del mapa no és de descriure el món, sinó servir d’il·lustració a la diàspora primigènia dels apòstols des del centre del món, Jerusalem.
A Catalunya en aquesta època de transició tenim una joia del segle 10, el Beatus d’Urgell, manuscrit il·luminat, dipositat al Museu Diocesà d’Urgell, on s’ha mantingut més de 1.000 anys. Els motius geogràfics, com “La Nova Jerusalem i el Riu de la Vida”, són molt reduïts, com el mateix i conegut Llibre de la revelació de l’Apocalipsi de sant Joan, escrit originalment en arameu, i al seu torn basat en 230 manuscrits grecs.
És, doncs, una concepció de la història del moment, una “teologia de la història” s’ha dit, destinada a consolar els oprimits prometent-los que el Bé Suprem s’aconseguirà a la fi d’un camí històricament necessari a través del Mal, en què es troben.
Aquest tipus d’obra no afavoreix la visió geogràfica, ans al contrari, només se centra en la transmissió del coneixement més escolàstic i en una visió reduccionista del món.
També disposem d’un altre beatus a Catalunya, el Beatus de Girona, finalitzat el 975 i
dipositat a la catedral de Girona. Té 284 pàgines en
Aquest Beatus de Girona té una làmina amb una visió del cel poc comuna en altres beatus; és l’únic motiu geogràfic que conté.
És el mapa/atles més important de l’Edat Mitjana. A més d’ésser cabdal com a mapamundi, és cosmogràficament una obra de primera magnitud: és el primer que incorpora una rosa dels vents i també dóna informació útil sobre les marees i el càlcul de l’hora per la nit, proposa un esquema per al càlcul de les dates de Pasqua i un calendari perpetu, entre d’altres seccions cosmogràfiques.
Trenca definitivament amb els patrons clàssics de la cartografia medieval en T. Aquest desarrelament del religiós cristià i de les reminiscències bíbliques és cabdal. Jerusalem deixa d’ésser el centre del món definitivament i la lògica del descobriment de la Terra pren forma cartogràfica en la representació del món conegut. Tornem al grecs 12 segles després.
L’Atlas Català és particularment significatiu en la incorporació del
fet marítim i la navegació, per tant, l’utilitarisme orientat al comerç. La
lectura és de dalt a baix i d’esquerra a dreta. El rumb dels vents com
paradigma per a la navegació i el retorn a les projeccions ptolemaiques,
arraconades 1.000 anys, donen un horitzó de modernitat cartogràfica que el fa
únic en el seu temps i presagia el Renaixement, que s’albira proper, i s’hi
endinsa.
Finalment es va perdre aproximadament el 80% del coneixement helenístic, en totes les disciplines.
Ambdues religions odiaven les biblioteques per
considerar-les reductes d’incredulitat i conservadores de les ciències paganes.
Així mateix,
en la seva llegenda i textos annexos s’usa el llatí, que és encara la llengua
franca i culta.
El mapa es basa, ben segur, en un
coneixement geogràfic previ de Francesc Calce (1.590), coneixement perdut, i
del pare P. Gil (1.600), obra conservada al Seminari de Barcelona. Fou un mapa
encarregat i pagat pels diputats de la Generalitat de Catalunya de l’època, en
el període de 1.602-1.605, i a ells és dedicat. La data exacta
Galera-Montaner han estudiat detalladament l’entorn
editorial cartogràfic dels segles 17 i
18 i específicament l’anomenat
“model holandès”, que fou vigent per tota l’Europa de l’època.
Es
En total cinquanta nou edicions distintes, en només setanta anys, amb un nombre de reedicions no quantificat però enorme.
Per
- Geogràficament érem immersos en els corrents europeus de
la cartografia més avançats de l’època, encara que sempre en mans alienes,
flamenques en general. Fins a Aparici (1.720) no
- Que el govern de la Generalitat encarregués el mapa a De Vrients fou capital, ja que la seva toponímia, fruit d’estudis locals, fou abastament reproduïda amb un correcte comportament, bé que amb distorsions, algunes no imputables a la geografia mateixa.
- La presència d’un territori tan petit com el de Catalunya
en l’àmbit cartogràfic europeu sorprèn i una possible explicació pot ser el
coneixement, en el món de la geografia històrica, de la tradició medieval de la
cartografia catalana.
L’editor De Vrients, també empresari, va decidir, no sabem si amb el consentiment dels qui li encarregaren el mapa, d’incorporar la imatge cartogràfica de Catalunya a l’obra més important de la cartografia del segle 16 a Europa, el Theatrum Orbis Terrarum.
Cal dir que aquesta obra originalment concebuda i produïda per Abraham Ortelius, també d’Anvers, produí la primera edició el 1.570, abans de l’aparició del mapa de Catalunya (1.602-1.605), però a la mort d’Ortelius (1.598), De Vrients compra el seu fons editorial i reedita el Theatrum incorporant-hi mapes seus, com el de Catalunya.
Aquest encàrrec originalment fet per la Generalitat, una vegada introduït en el món comercial, va superar la pròpia empresa, i el motiu original que mogué els diputats fou amplament ultrapassat per la inserció en el primer atles europeu, que fou el vehicle de la seva difusió, no somiada pels seus impulsors originalment.
- EL PRIMER MAPA DE CATALUNYA FET PER UN CATALÀ, 1720 d.C. NUEVA DESCRIPCION GEOGRAPHICA DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA
Josef Aparici i Fins (1.624-1.673) fou un “aivdant de thesorer de catalvnya / despres geografo del rey / conceller qvart de la civtat de barcelona”, com redacta per a la seva làpida i segons consta en el seu testament.
És una obra cabdal, no sols per la personalitat del seu
autor, ans per la qualitat de l’obra que no tan sols va ser una fita catalana,
si no que va induir altres cartògrafs europeus a representar Catalunya d’una
manera més fidedigna. En la seva “Descripció” manuscrita conclou, com si fos un
Joseph Fouché contradictori:
Per fi, el país es mesura ell mateix.
No
I vull agrair, a tots vostès, la
Mercès.