LA PARADOXA DE JEVONS.

Una paradoxa és una afirmació que sembla contradictòria o que va contra el sentit comú en un moment donat.

Els que no sabem economia escolàstica no sabem que és la Paradoxa de Jevons, però avui dia cal tenir-ne nocions per tractar d'entendre que ens està passant. Parlem-ne:

La paradoxa de Jevons: eficiència i el consum desbordat

A la segona meitat del segle XIX, l’economista britànic William Stanley Jevons va observar un fenomen sorprenent: la millora en l'eficiència de l’ús del carbó durant la Revolució Industrial no en va reduir el consum, sinó que el va augmentar. Aquesta aparent contradicció, coneguda com la paradoxa de Jevons, continua sent rellevant avui dia, especialment en el context de la crisi climàtica i la recerca de solucions tecnològiques per reduir l'impacte ambiental.

En què consisteix la paradoxa de Jevons?
Exemples contemporanis

La lògica comuna suggereix que si un recurs es fa servir de manera més eficient, el seu consum hauria de disminuir. No obstant això, Jevons va demostrar que passa el contrari quan la reducció de costos gràcies a una major eficiència productiva incentiva un ús més gran del recurs. En altres paraules, si una tecnologia permet utilitzar menys carbó per produir la mateixa quantitat d’energia, el resultat no és una menor demanda de carbó, sinó una expansió de la producció que en fa augmentar el consum total. En esencia no l'increment no esta relacionat amb el carbó sinó amb la energia que produeix.

Aquesta paradoxa no és exclusiva del segle XIX ni del carbó naturalment. Actualment, la veiem reflectida en diversos àmbits:

• Eficiència energètica i combustibles fòssils: A mesura que els motors de combustió interna s’han fet més eficients, el cost de viatjar en cotxe ha disminuït, cosa que ha comportat un major nombre de vehicles a les carreteres i més quilòmetres recorreguts, en molts casos, i per tant un consum total de combustible més elevat.

• Eficiència en electrodomèstics: Les millores en l’eficiència energètica d'aparells com els aires condicionats o els refrigeradors redueixen el consum individual d’electricitat, però l’abaratiment del cost d’operació en fomenta un ús més intensiu o la compra de més unitats.

• Tecnologia digital i dades: L’eficiència en la compressió i transmissió de dades hauria de reduir la quantitat d’energia utilitzada en centres de dades i xarxes, però l’increment exponencial del tràfic de dades, l’streaming de vídeo i l’ús de la intel·ligència artificial han disparat el consum energètic del sector tecnològic.

• I més recentment la reducció del cost dels tokens (numero de unitats pels models de raonament avançat dels agents AI) implica un increment de l'ús d'aquest agents o models AI. Un gràfic aclaridor de l'efecte multiplicador.

Implicacions per a la política ambiental com exemple.

La paradoxa de Jevons planteja un repte clau en el cas de  les polítiques ambientals i d’eficiència energètica. Si millorar l'eficiència no garanteix una reducció en el consum total de recursos, com es pot aconseguir una reducció real de l'impacte ambiental?

Una resposta possible és combinar l’eficiència amb altres mecanismes regulatoris i fiscals que limitin l’ús de recursos. Algunes estratègies possibles inclouen:

• Impostos sobre el consum de recursos: Aplicar taxes progressives als combustibles fòssils o al consum energètic pot contrarestar els efectes rebot de l’eficiència.

• Regulació de l’ús de recursos: En lloc de confiar exclusivament en l’eficiència tecnològica, establir límits estrictes a l’ús de recursos pot garantir reduccions absolutes en el seu consum.

• Canvi en els patrons de consum: Més enllà de l’eficiència, és crucial modificar els hàbits de consum, promovent models d’economia circular i desincentivant l’hiperconsum.

Aquestes son això estrategias posibles, un altre cosa es si son implementables per cost o impacte social.

Finalment: Més enllà de l’eficiència, la necessitat de transformació

Si bé la innovació tecnològica és fonamental en el cas de la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat, la paradoxa de Jevons ens recorda que l’eficiència per si sola no n'hi ha prou.

Cal replantejar el model econòmic i adoptar estratègies integrals que no només busquen fer més amb menys, sinó que també qüestionin el propi paradigma del creixement il·limitat.

Sense un marc regulador i una transformació en la manera de concebre el desenvolupament, l’augment de l’eficiència pot ser una trampa que ens allunyi de les veritables solucions a la crisi ambiental.

La economia es un marc analitic explicatiu, no resol els problemes per si sola, naturalment.

TEMPUS FUGIT 

(718) febrer 2025.

TRUMP PER QUÈ ??, I LA NECESSITAT D'UNA EMANCIPACIÓ EUROPEA.

Zelenski-Trump, 8 de febrer del 2025

Ara que Donald Trump torna a estar immers en una explosió d’actes executius, els seus anuncis poden semblar desconcertants per a l’electorat de fora dels Estats Units. No obstant això, responen a una realitat molt concreta per als votants nord-americans.

Els EUA continuen sent un país profundament religiós: per exemple, el 24% de la població es declara cristiana evangèlica. Fins i tot polítics que no ho són s’hi alineen per guanyar el suport d’aquest electorat religios. La presència del secretari d'Estat Marco Rubio, en una entrevista en la Fox amb una creu al seu front en senyal de quaresma católica, es un fet d'integrisme imposible abans de la actual era Trump.

Això explica la resistència i oposició sistemàtica a reconèixer els drets de les minories socials i sexuals, les accions afirmatives, el feminisme, la inclusió i les idees "woke" en general. Quan l’Amèrica profunda es rebel·la contra aquestes qüestions, Trump escolta i ho projecta en benefici propi.

Aquest vernís ètic-moral també inspira la percepció de la Constitució americana com un text quasi sagrat, escrit pels pares fundadors i elevat a la categoria de religió cívica de base cristiana. Aquest enfocament busca equilibrar el materialisme rigorós de la societat nord-americana amb la protecció dels drets individuals. Tanmateix, el pragmatisme saxó, d'origen anglès, ha permès una certa flexibilitat a través de les diverses esmenes constitucionals. Res de nou sota el sol.

Trump i la Postveritat.

Aquesta diferència cultural és clara: a Espanya, per exemple, una persona pot mentir en un tribunal per defensar-se, és legal; mentre que als EUA, el perjuri és un delicte en si mateix, a afegir a allò pel que s'estigui jutjant.

Donald Trump es dedica a exercir la postveritat cada dia. Simula una capa de religiositat, però construeix una postveritat basada en la mentida i la tergiversació constant. Antonio Scurati, en la seva anàlisi magistral del feixisme italià, ja ho advertia: Trump reprodueix el discurs diari de Benito Mussolini.

La seva estratègia es fonamenta en l’alimentació de les pors paranoiques dels seus electors. Els seus enemics estan clarament identificats, principalment:

• Les elits liberals de les dues costes, que mai l’han acceptat i que els seus votants odien.

 • Les minories racials i socials, que cristal·litzen en el seu discurs sempre racista.

 • La premsa lliure, que detecta i denuncia els seus abusos, i per tant és considerada enemiga. La seva tàctica és negar-ho tot sempre.

 • El poder judicial, que odia quan actua independentment i l'incrimina.

 • El sistema electoral, que només li agrada si el beneficia.

• Tot aquell que no sigui ric com ell és menyspreat; odia els pobres, als quals considera perdedors.

El seu objectiu últim és clar: destruir el sistema de contrapoders de la democràcia nord-americana, model (encara que imperfecte) per a la resta del món.

Busca una adhesió total i incondicional, pròpia dels règims autocràtics, i no és descartable que intenti maniobres per modificar la Constitució i mantenir-se al poder més enllà del seu mandat.

L’Amèrica Profunda vs. L’Amèrica Progressista

Michael Ignatieff, acadèmic canadenc i observador profund de la política nord-americana, ho resumeix bé: "Trump és l’únic que ha sabut escoltar l’altra Amèrica, la que es troba entre la costa Est i la costa Oest. Aquesta Amèrica profunda se sent ignorada i veu com els demòcrates centren els seus discursos en qüestions de gènere, raça i multiculturalisme, mentre que ells pateixen l’impacte de la globalització".

Trump ha captat l’angoixa d’aquests votants, especialment davant la por a la "Gran Substitució": el temor que els blancs cristians i rics siguin desplaçats per una societat multiracial i multireligiosa. Més enllà de creure en solucions, Trump simplement verbalitza les seves pors, i les dels seus, cosa que li atorga una connexió immediata amb ells.

El Repte per als Demòcrates (de partit,o no)

El Partit Demòcrata necessita un rearmament ideològic profund per al segle XXI. Algunes premisses han de canviar:

• La preocupació per la immigració no és necessàriament racisme per part dels blancs.

• Reforçar les fronteres no és sinònim d’aïllacionisme, ans al contrari, és racionalitat.

• Afrontar el canvi climàtic no ha de significar pèrdua de renda per a la població afectada; és un nou lideratge comercial, industrial i financer.

• El liberalisme econòmic no ha d’implicar l’empobriment de la classe treballadora; el creixement és l'eina de distribució més efectiva.

• Acceptar un món multipolar no ha de significar la renúncia al lideratge democràtic global.

L’Emancipació Europea: Una Necessitat Urgent

Aquests pròxims quatre anys seran decisius. El mandat de Trump podria significar la fi de l'"statu quo" mundial sorgit de la Segona Guerra Mundial. Europa ha d’assumir, d’una vegada per totes, la seva majoria d’edat tant militar com econòmica i comercial.

Davant del trumpisme unilateralista, cal una resposta clara:

• Apostar per un ordre global multilateral.

• Desenvolupar una estructura de defensa pròpia a Europa, sense dependre totalment de l’OTAN.

• Neutralitzar l’amenaça russa amb una posició geopolítica sòlida.

L’assalt al Capitoli de 2021 no serà l’últim intent d’alterar les regles democràtiques.

Finalment, Europa ha d’assumir el seu paper en el nou ordre mundial. L’era de dependència absoluta dels Estats Units s’ha acabat. L’emancipació europea no és una opció, sinó una necessitat vital. En cas contrari, serem irrellevants i sotmesos.

Tempus Fugit.

(920) Març 2025

Post Data:

El prop passat 28 de febrer de 2025, amb la reunió de Trump-Vance i Zelenski al despatx oval, va caure el vel de la ficció del protectorat i el suport militar dels EUA a Europa. Podríem dir que militarment ha acabat la II Guerra    Mundial. 

Esperem que Europa sigui conscient del seu paper de líder real de la civilització humana, i segueixi el vell lema "prepara la guerra si vols la pau", o bé,    "Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum" (llibre III, prefaci), de l'escriptor romà Vegenci, i atribuït, a Juli Cèsar en termes d'autoritat.

 

LA GOVERNANÇA DEL LITORAL, ASIGNATURA PENDENT.

El litoral català geogràficament és la hipotenusa del triangle que conforma el Principat, i té una longitud detallada de 968 km a escala 1:5.000, que és l'escala cartografica de  base per a la planificació i el cadastre.

Donada l'orografia del país, és un fet que 6,5 milions d'habitants es concentren en el 30% del territori, principalment al litoral, un fet que implica que en una profunditat de uns 40-50 km s'hi acumula entre el 60 i 70% de tota l'activitat humana i econòmica, i per tant, la màxima densitat dels problemes que tota societat moderna té.

Cal afegir que al litoral no sols hi som la immensa majoria d'aborígens, també, i molt substancialment cal comptar-hi la majoria dels 19 milions anuals de visitants.

L'economia blava, a més, també és un fet indubtable, en un recent informe d'ACCIÓ es xifra en 1078 empreses que hi treballen a Catalunya, facturant més de 5.500 milions d'euros. I a escala europea, ja el 2021, dins del Pacte Verd Europeu es manava desenvolupar una economia blava sostenible a la UE.

Aquesta acumulació territorial de tot ordre, és galopant en les darreres dècades impulsada pel creixement de la població i el desenvolupament econòmic. Encara que hi ha acord en el fet que cal un esforç en distribuir el creixement sobre el territori, la força dels fets fa que els esforços no donin el fruit perseguit.

Fins ací, tot ben conegut. Però la qüestió essencial és com ho gestionem, com gestionen el litoral??

En termes de governança podem fer un petit llistat, el litoral català té una llista enorme d'organismes de govern, a diferents escales i responsabilitats, de manera atomitzada.

La llista és sense fi, cent cinquanta-dos municipis, dotze comarques, tres diputacions, una àrea metropolitana, tres ministeris d'estat, sis conselleries del govern de Catalunya, més de 24 ens acadèmics (des de l'observatori del Pla litoral de Barcelona fins al laboratori d'enginyeria marítima de la UPC), que generen informació i coneixement, i un nombre determinat d'agrupacions d'interès des de les confraries fins a ens d'estudi diversos, especialment en ciències de la vida.

Aquesta enorme quantitat d'esforç de tot ordre no té una veu integradora i ordenadora, com seria l'Agència Catalana del Litoral com coordinadora i ordenadora que representi aquest territori tan ben acotat i li doni alineament cap al futur. Recordem als que es poden oposar-sí, argumentan que una nova agència és més burocràcia, que la burocràcia és com el colesterol humà i hi ha de bo i dolent.

I cal recordar que sols el temporal GLORIA (19-23.01.2020) i els efectes sobre el país i el que se'n deriva, a tinguts uns efectes econòmics de més de 550 milions d'euros.

Tenim exemples a Catalunya de situacions semblants de governança ben resoltes.

Ens podem imaginar com estaria la situació Hídrica al nostre país sense l'Agència Catalana de l'Aigua??, a pesar de tots els enrenous complexos que té gestionar i gestiona. Podem dir el mateix pel que fa a l'Agència Catalana de Residus??, qui afrontaria el present i futur de l'economia circular, fet cabdal pel nostre futur. I sense l'Institut Cartogràfic i Geològic??, qui ens donaria mètrica en termes de geoinformació de la superfície del territori i del nostre subsòl?? I així podem continuar amb moltes altres institucions que són la columna vertebral del govern de la nostra societat. Ens calen el que s'anomenen organitzacions d'Estat.

En una recent jornada organitzada per l'ICGC "Els reptes de la gestió del litoral" (4 de març 2025), s'ha posat sobre la taula la gran quantitat d'esforços dels diferents nivells de govern (administracions locals i govern de Catalunya), i la fragmentació dels múltiples actors sobre el territori. La temàtica fou extensíssima com comporta la complexitat del propi litoral: Batimetries, models i prediccions de la dinàmica, espigons inflables, cartografia, models numèrics, sistemes de monitoratge i predicció primerenca, renaturalització, connectivitat longitudinal i transversal, recuperació d'espais antropitzats, aiguamolls, àrees marines protegides, canvi climàtic, i un llarg etcètera.

https://www.youtube.com/watch?v=f-zOTBXTXmM&t=17686s

Una presentació dels nostres veïns de la regió de l'Aquitània ens il·luminava veient el seu camí. La seva tasca de monitoratge total ja és un fet, i ara avancen cap a la lluita vers la fenomenologia existent via la naturalització selectiva, amb exemples més que reeixits i amb una consciència operativa amb la creació d'una Banca del Territori, per tal que els projectes sobre el seu litoral tinguessin finançament essencial per a l'acció. Pur exemple de realisme republicá.

Finalment, el més important és que les persones les tenim, partint d'aquest fet essencial el que segurament ens cal és governança. No hi ha varetes màgiques, després de tants anys de governança esmicolada, ara cal reagrupar esforços i donar unitat d'acció que és cada cop més dificultós.

Però, governar és convèncer, entre altres coses, i fer una bona llei de creació de "l'Agència Catalana del Litoral", moderna en termes de prendre decisions informades, participativa en termes d'escoltar tothom i decidir, i efectiva en termes de reagrupar recursos i incrementar-los ens cal de manera patent i urgent per a molts.

TEMPUS FUGIT

(853) Març 2025

LA SETMANA LABORAL DE 4 DIES: REALITAT O MIRATGE??.

Parlar de la jornada laboral d'un país és una qüestió econòmica principalment, però no sols econòmica evidentment.

El primer cop, més enllà de propostes anteriors d'origen anarco sindicalistes, en què vaig veure una proposta seriosa de la setmana laboral de 32 hores i quatre dies per setmana (4DW), fou per part del polític i intel·lectual -rara avis a la política- Michel Rocard, socialista i antic enemic íntim del president Mitterrand, que va proposar el 2014 la setmana laboral de 32 hores i quatre dies laborables, sense reducció del salari.

Cal dir que la meva generació, dels fills dels perdedors de la guerra civil, tenim après des de la nostra infància que l'esforç laboral havia de ser sense límits, i les hores laborables no es comptaven. La productivitat, en aquella època, era sinònim directe de les hores dedicades a la feina.

En aquell moment (2014), la proposta de setmana laboral de quatre dies, a França, es deia que implicaria la creació d'1,6 milions de nous llocs de treball. Treballar 32 hores es deia, és més intel·ligent, més senzill, més humà i igualment productiu.

Rocard, en una intervenció al Parlament Europeu (18.9.2014), estimava que la Unió Europea dedicava el 4,5% del PIB a l'assegurança d'atur, les prejubilacions i la salut dels aturats. Aquesta borsa econòmica, Rocard la proposava com a fons per utilitzar-la per finançar les cotitzacions socials, per tal de compensar en part a les empreses els costos inicials que implicaria la setmana de quatre dies.

Avui, 2025, tenim un gran debat social sobre l'adopció de la setmana laboral 4DW, sense disminució salarial. Però ho fem per la via llatina de la polèmica opinativa i no tant per la via analítica.

Alemanya, per la via acadèmica de la Universitat de Münster, ha fet un estudi analític transversal en l'exercici 2024, on han participat 45 organitzacions de diverses indústries distintes i transversals en tot el país, i partint de la seva experiència experimental de jornades de 4DW durant un període de sis mesos. Els resultats s'han resumit executivament en la seva web:

https://www.wiwi.uni-muenster.de/tow/sites/tow/files/downloads/4DW_Report_Executive_Summary_10182024.pdf

Els principals paràmetres de l'estudi són:

- Temps de treball i reduccions.

- Rendiments i productivitat,

- Satisfaccions empresarials i laborals.

- Activitat física i són.

- Salut dels empleats.

- Absentisme.

- Ús del temps.

- Impacte al medi ambient.

- Implementació empresarial després de la prova.

En aquest estudi alemany, molt analític com els hi és propi, els investigadors cercaven també certificar el benestar dels treballadors i específicament el seu estrès, per això es van prendre mostres dels cabells dels empleats per analitzar els nivells de cortisol.

A més, psicològicament, s'han fet entrevistes personals per copsar les seves emocions motivades per aquest nou tipus d'horari de treball. Dinàmicament, durant tot el dia els treballadors han portat un rastrejador d'activitat cardíaca i d'activitat.

De fet, l'estudi, tenia en ell mateix, un model econòmic i laboral de 100-80-100, un 100% de salari, 80% de temps laboral i 100% de productivitat.

Curiosament, no totes les empreses participants van tancar el divendres: algunes van optar per que els dies de descans fossin rotatius, per tal de mantenir les operacions en marxa. És evident que donada la gran varietat laboral que hi ha en qualsevol empresa, i la galopant introducció de les tecnologies digitals avançades, cada cop més els canvis dels mètodes productius estan orientats a la creació de coneixement, i seran paral·lels a l'adopció dels 4DW. 

En aquest document podem veure els principals paràmetres i conclusions d'aquesta tasca experimental. Les conclusions més interessants aplicables al mercat laboral espanyol destaquen l'augment de la productivitat (en contra de les creences més generalitzades) i una millora la salut mental dels treballadors.

Resultats: Hi ha una varietat multiparamètrica, però podem sintetitzar-ho en les opinions empresarials i laborals després de la prova: El 73% de les empreses continuaran amb els 4DW després de la prova i el 7% resten indecises, des del punt dels treballadors el 83% desitjarien continuar.

I on es situa la crua realitat de les empreses espanyoles??

L'informe Infoempleo de Adecco, explicita que 7 de cada 10 empreses espanyoles no veuen viable la 4DW. El motiu principal aduit es la falta de marges empresarials per implantar els processos de transformació digital i el cost de contractació de personal adicional necessari.

Està molt clar: com no em puc transformar digitalment, si adopto la 4DW tindria que contractar més personal addicional. Per tant, el problema principal no es el 4DW, es la transformació digital ¡¡¡.

Que pensa l'Estat espanyol al respecte avui ??: La reducció de la jornada laboral a 37,5 hores per setmana és un objectiu prioritari de la ministra de Treball i Economia Social, que vol arribar a un consens amb els agents socials, patronal i sindicats. La patronal, personificada per la CEOE no vol ni sentir-ne parlar.

A Alemanya estan ja iniciant procés 4DW. La història es repeteix, com diu la dita clàssica serà: una tragèdia o una farsa.?? (de Divuit Brumari, de l'oncle Carles).

TEMPUS FUGIT

(847) gener 2025.

PS1: Els que som homes i dones del segle XX, tenim tres oncles putatius que ens il·luminen i condicionen (l'oncle Carles -Marx-, l'oncle Sigmund -Freud- i l'oncle Albert -Einstein-).