Aquest article paradigmátic de la seva tasca, el publico amb la emoció viva de la seva mort ahir 2 de setembre del 2019. Descansi en pau.
Exposició 1970-2010. 40 anys d’acció veïnal. Maig de 2010.
La recuperació de la ciutat a la transició Joan Antoni Solans I Huguet, Arquitecte i exdelegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.
L’exposició de la FAVB ens mostra un conjunt de fets que han revolucionat la construcció de l’actual Barcelona. Els fets que aquí es relacionen han estat més importants per a la qualitat de vida dels seus ciutadans que moltes de les intervencions promogudes posteriorment des de l’administració, malgrat que aquestes disposessin d’un major ressò mediàtic i en la majoria dels casos de molts més recursos financers.
Unes intervencions que s’han centrat en la singularitat arquitectònica per aconseguir la notorietat. La majoria d’aquestes intervencions, no obstant, no les han signat els bons arquitectes del país que tenen absorbit dins seu el context i l’atmosfera de la ciutat, sinó que les han donat a fer a arquitectes forans, això sí, de privilegi graciós.
Si tenim en compte com es construïa i planificava la ciutat abans de la transició democràtica —els diaris i les revistes de l’època donaven compte insistent dels drames—, és evident que el canvi que es desprèn de l’exposició cal adscriure’l als moviments socials. Els que es generaren en els diferents barris de la ciutat a l’entorn de les reivindicacions urbanes que ocasio nava aquell procés abusiu.
Eren les demandes que en matèria de dotacions socials i espais lliures públics calien per a una completa construcció de la ciutat i que no rebien cap mena d’atenció durant el règim polític anterior. De tot el sòl que ocupa la ciutat, a aquella Barcelona li mancava completament la meitat del que als plànols és avui públic. Només a tall d’exemple, recordem el fracàs de les diferents administracions porciolistes per dotar d’escoles la ciutat i per treure de la circulació les anomenades «escoles de pis», a les quals es veien abocats a anar el 40% dels nens i nenes de Barcelona. Les escoles públiques i religioses només cobrien el 60% restant, i dins de les públiques (perquè surtin aquells números) hi hem de comptar les «caragoles prefabricades» i els vells tramvies que es feien servir d’escola pública. Cap dels plans especials que es van redactar per afectar el sòl que es necessitava per construir les noves escoles es va arribar a aprovar, ni tan sols a redactar: mai no se’n va iniciar el tràmit.
Aquest sentiment que vivien els moviments socials urbans de la ciutat no va impregnar només els barris, sinó també els periodistes dels diferents mitjans de comunicació, alguns professionals de l’administració —en particular de l’urbanisme— i la societat en general. No va ser només un moviment que naixia a partir d’uns greuges concrets, sinó que s’incardinava en un moviment més general i profund del conjunt de Catalunya per a la recuperació dels drets polítics i la llibertat.
El pla s’aprova Quan a l’inici de la transició em van designar com a delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, és evident que no era jo qui en principi anava per a aquell càrrec. I, si malgrat les fortes reticències dels constructors i promotors se’m va designar, va ser perquè havia estat el redactor tècnic del Pla General Metropolità i, per tant, van pensar: «ja que a aquell noi se’l coneix, que s’enfronti a la seva gestió». Però cal recordar també que si el mateix pla es va aprovar un 14 de juliol de 1976, quan ja havia esdevingut una qüestió d’Estat (no pas una altra presa de la Bastilla), és perquè la situació que presentava el «pati», amb altres problemes més urgents i més grossos a la vista, impedia que s’adoptés la seva sepultura per no generar més bullit.
Cal recordar que el pla va arribar a fer desplaçar a Barcelona el mateix primer ministre Arias Navarro per decidir què en feia, i que va demanar parer a les forces vives de la societat barcelonina. Malgrat el judici en contra d’aquestes, finalment el pla es va aprovar.
Quan vaig prendre possessió del càrrec el gener de 1977, amb la ciutat en flames, només vaig trobar adquirit dins del patrimoni municipal de sòl mitja Harry Walker, una hectàrea del solar de dues hectàrees que havia ocupat aquella empresa. Amb això havia de fer front a la interminable llista de demandes que formulaven les diferents associacions de veïns i els seus plans populars. l Barcelona no era aleshores, ni hauria de ser-ho ara com alguns s’han cregut després, una ciutat com Nova York, de la qual Benjamin Franklin havia dit que «demanaves la lluna i te la donaven».
Dic això no per assenyalar-me cap mèrit personal, sinó perquè si la situació general no hagués estat la que fou, en particular la de l’urbanisme (l’herència era la que era), no s’hauria pogut fer res. Sense haver aprovat un pla que perseguia corregir-ho, l’Ajuntament no hagués estat legitimat per expropiar els sòls que van permetre respondre amb celeritat a les necessitats apuntades pels barris, i que el procés esdevingués espectacular (algun dia espero trobar el moment per descriure’l amb detall i amb la seva salsa). I és a partir d’aquests fets —als quals hi va ajudar enormement la gran crisi econòmica i política del moment— que es va generar una altra forma diferent de construir la ciutat i es va repensar el paper que els nous edificis públics i el nou sistema d’espais lliures havien de complir en l’estructuració de Barcelona.
Ara que alguns parlen de l’esgotament del model Barcelona, els fets relatats en aquesta exposició ens haurien de fer pensar abastament. Per encarar el canvi que li cal fer a la ciutat de cara al seu futur, d’entrada hem de revisar aquell pla metropolità, aquell que bloquen en general certs corifeus preclars, arquitectes agnòstics dels plans que amb les seves proclames amaguen Al gener de 1977 la ciutat només havia adquirit dins del patrimoni una hectàrea de sòl. Amb la punxada immobiliària, els resultats de les seves recents intervencions perduraran força temps buits i a la vista de tothom en senyal de la seva nul·la capacitat profètica de cap a on havia d’anar la ciutat al servei dels seus ciutadans.
No es pot seguir amb les anomenades «modificacions puntuals» de pla que un dia sí i un altre també es van aprovant des de 1999, i que res tenen a veure amb aquell document que, completament desfigurat i traït, mantenen «vigent». La pitjor cosa de cara al futur de la ciutat és que les diferents administracions anomenades d’esquerres no han fet les reserves de sòl per a equipaments públics que el pla els atorgava. Una inacció que s’ha acompanyat algunes vegades de requalificació d’aquells sòls per a usos lucratius, cosa que impedirà seguir la lògica sobre la qual es bastí la ciutat que a finals dels vuitanta i inicis dels anys noranta fou l’admiració urbanística del món.
Ara que s’ha aprovat inicialment, per part de la Generalitat, un pla territorial de l’àmbit metropolità no s’entén com no s’ha traslladat normativament, com es va fer aleshores, una fonamentada política de sòls a mig termini i en un traçat regulador del conjunt del sistema urbà. Les propostes en curs han acabat, en canvi, en uns simples gomets adossats al nom de cadascun dels municipis que no fixen com serà el marc de joc per a la futura construcció de la ciutat. Paguem cara la teoria defensada per aquells arquitectes (i seguida per la majoria dels polítics barcelonins) que, en síntesi, ve a dir que la nostra ciutat, en no ser capital de l’Estat, cosa que ens hagués permès gaudir de les magnificents i monumentals obres de la capitalitat, s’ha fet a través dels grans esdeveniments que hem organitzat, com foren l’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de 1992, i precisament, per culpa d’aquesta inadequada teoria, de l’artificiós invent del Fòrum Universal de les Cultures de 2004. La pitjor cosa és que les diferents administracions no han fet les reserves de sòl que el PGM atorgava.
Entendre les causes Ara que celebrem els 150 anys de l’aprovació del Pla Cerdà, hauríem de saber llegir que sense aquell pla, i la base social a la qual responia, la que descriu la seva monografia estadística de la classe obrera de Barcelona, el pla no hagués estat el que fou.
Però, sobretot, hem de comprendre el conjunt de fets no precisament arquitectònics que expliquen que el pla s’aprovés i tirés endavant: la revolta de 1867, la crisi de govern que va portar el general Prim a ser primer ministre, i el sexenni progressista que el va seguir fins a l’adveniment de la primera República. Sense analitzar aquests fets no ens podríem explicar per què el Pla Cerdà es va executar aleshores i per què l’exèrcit es va deixar desmantellar les muralles —sobretot la Ciutadella— i substituir-les per les casernes que ens van arribar fins a la seva recent supressió per la Universitat Pompeu Fabra. No va ser, com alguns expliquen per justificar el rebuig al pla, la vaga de deu anys dels propietaris de l’Eixample. Van ser tots aquells fets que van permetre que el doctor Robert fes allà l’exposició de 1888. No s’explicaria sense aquell difícil context històric que el pla de Cerdà, encara que sobre el paper no contemplés el manteniment de la Ciutadella ni del Fort Pienc, fos executiu en tan poc temps.
Tants plans plens de bones intencions resten dormint el somni dels justos en els calaixos de les administracions per manca de gestió urbanística pública mentre la realitat va descontrolada per altres viaranys i greus motivacions! I així podríem anar-ho comprovant en els altres esdeveniments que ens han venut com a singulars de la història urbana d’aquesta ciutat. Abans sempre hi va haver un pla gros i un context històric que hi va portar.
Si analitzem sense autoenganyar-nos per què el dictador Primo de Rivera va haver de portar a terme la seva particular Exposició Internacional de Barcelona de 1929, i a més ho va poder fer a Montjuïc, veurem que sense Cambó, el pla de Jaussely de 1911, Rubió i Bellver, l’arquitecte Amargós, Forestier i, sobretot, el projecte de Puig i Cadafalch per a la Mancomunitat de Catalunya incitat per Cambó, no hi hauria hagut l’Exposició Internacional d’Espanya el 1929.
Una exposició universal de Catalunya al món que per a alguns s’havia d’esborrar del mapa. Qui va tenir un pla per fer decaure les servituds militars de la muntanya i sobretot el pes dels propietaris de les innombrables canteres de pedra que la poblaven fou en Cambó, a partir del pla Romulus. Cal recordar que el projecte inicial, el d’aquell article de La Veu de Catalunya amb el títol «A votar, per a l’exposició universal!», es va anar empenyent per fases. Fou el mateix dia de Sant Jordi de 1923, mentre Puig com a president de la Mancomunitat inaugurava els pavellons d’Alfons XIII i de la reina Maria Cristina amb l’exposició de les indústries elèctriques, que el general donà el cop d’Estat per poder portar a terme una altra exposició universal diferent d’aquella de les quatre columnes.
I que (tot sigui dit, amb intel·ligència i amb el pretext de fer espai per a la font màgica) van anar també màgicament a terra l’any 1928, quan ja es llegia l’espectacularitat del nou projecte que evidentment ni arquitectònicament ni en la seva finalitat eren el d’en Puig i Cadafalch.
El seu Palau de les Nacions donava pas al Palau Nacional i aquella exposició endolcia per a algunes classes socials la dictadura. També sense les reivindicacions del Poblenou contra el Pla de la Ribera, el pla alternatiu de la «pera», de Manuel de Solà Morales, les afeccions d’aquells sòls pel pla metropolità i la compra de part d’aquells sòls durant la transició, tot marcant territori, no s’hauria pogut emplaçar la Vila Olímpica allà on es va situar, ni hagués pogut ser la primera peça que marqués com es devia obrir Barcelona al mar i recuperar les seves platges per a gaudi de la gent. Un projecte general de ciutat I així podríem anar seguint i comprovant que els esdeveniments que han marcat els grans salts urbans de la ciutat han anat precedits sempre de moments d’especial turbulència i canvi social que han tingut la sort de trobar la resposta d’aquells documents de planejament generalment qualificats inicialment d’utòpics, però que són els que han deixat l’empremte.Sense les reivindicacions del Poblenou contra el Pla de la Ribera no s’hauria pogut emplaçar la Vila Olímpica allà on es va situar.
La recuperació de la ciutat a la transició premta de gran calat per a una transformació social important de la ciutat. Una transformació que, com la d’aquesta exposició, és la que realment ha configurat la seva singular personalitat, al marge, no menys important, dels seus edificis. Però, ep!, d’uns edificis que s’han d’enquadrar dins d’un projecte general de ciutat.
Per tant, aquesta exposició és important no tant per recordar el camí recorregut, sinó perquè aquells que cerquen un nou model per a la ciutat, que d’altra banda ningú ja no discuteix que és necessari, tinguin en compte a partir de què i des d’on cristal·litzen els nous models. Però cal tenir preparats els documents que legitimin el nou procés si es vol ser operatius, quan la societat —com ha anat succeint periòdicament al llarg de la història i en llei de vida— digui prou a l’actual estat de coses.
TEMPUS FUGIT.
(2249)
3/9/2019.
