HABITATGE PÚBLIC: CINISME ESTRUCTURAL.

Quan Kamala Harris, el 6 d'agost del 2024 va escollir Tim Walz governador de Minnesota (dos mandats 2018 i 2022) vaig recordar que a part d'un llarg currículum progressista com militar, mestre en geografia i polític demòcrata, va fer un "keynote speech" pocs dies abans, el 14 de juliol del 2024, a la conferència d'usuaris de ESRI Co. a San Diego Ca., que pels que som propers als Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i ho seguim de prop, va ser una sorpresa agradable. Podem veure-ho, aquí:

https://www.esri.com/en-us/about/events/uc/plenary/sessions/tim-walz?srsltid=AfmBOop2tppq0Yu2ownMb-empPMi6FQXvZgGupvD42uOM2EfRiSKaicb

Una conclusió primera és que el proper 5 de novembre del 2024 es confronta la millor i la pitjor Amèrica.

És d'especial interès veure com el govern d'un país avançat es basa essencialment en la PRESA DE DECISIONS INFORMADES, aquest és el nucli essencial de moltes qüestions contemporànies controvertides.

Com diu Jack Dangermon -is one of us-, fundador d'ESRI Co., ens queda clar que Walz és algú compromès en la utilització de les "Sciences of Where" per l'impuls del govern a qualsevol nivell.

Tot i que els governs a molts nivells utilitzen la cartografia com a eina analítica, l'estat de Minnesota ha introduït la cartografia i la geoinformació en la seva solució de problemes d'una manera que molts altres llocs ho han fet també, fent que els mapes d'alta tecnologia i la tecnologia dels sistemes d'informació geogràfica (SIG) formen part del dia a dia, com infraestructura d'un govern estatal.

Mentre aquesta circumstància de l'aplicació dels SIG s'explicita als EUA, es pot argumentar que es produeix molt lluny de la nostra realitat, són altres societats i altres problemes, és cert, però cal dir que molts dels seus problemes són molt prop dels nostres problemes.

Per exemple, l'HABITATGE. Problema present i candent a la nostra societat a Catalunya i Espanya.

A casa nostra hi han persones, altament qualificades, que tenen visions i dibuixen solucions concretes, realistes i patents. En sintetitzarem tres aportacions, de persones de pes, en termes de coneixement del problema.

La primera aportació ens parla de què fer, la segona de com fer-ho i la tercera del perquè no ho fem??

El primer. Un arquitecte urbanista amb molta experiència, en Manel Larrosa, expressava les seves idees sobre què fer en l'habitatge i la seva solubilitat. Les circumstàncies de contorn del problema són de diagnòstic generalment acceptat: gravetat social, urgència peremptòria, cal immediatesa en la implementació, de manera general, però les accions i teràpies són controvertides.

Larrosa proposa, sintèticament, que cal fer en volums de construcció.

- Una acció anual d'un habitatge públic per 1.000 habitants, uns 8.000 a Catalunya i repetir-ho durant unes deu anualitats. Total 80.000 habitatges com a objectiu a mitjà termini.

- Edificar sobre el sòl públic existent, que hi és, i pot ser adjudicat per concessió sense cost.

- Incloure la iniciativa privada a la construcció i gestió, i posteriorment en el seguiment a llarg termini.

- Definir uns habitatges de reduïda superfície i industrialitzats, com un mínim social.

- Generar una inversió productiva de 400 milions d'euros per any.

També fa propostes d'on fer l'habitatge públic: 100 habi./any (a les 6 ciutats de +100 kpersones.), 200 habi./any (a les 4 ciutats de + 200 kpersones.) i en el cas especial de BCN 1600 habi./any, amb especial atenció al reequilibri metropolità.

Larrosa fa també valoracions econòmiques per dimensionar la viabilitat de les volumetries que podem fer en la finestra temporal 2025-2035. Els 400 milions d'euros d'inversió a l'any (a 50 metres quadrats per unitat a 1000 EUR./metre quadrats) demanen unes organitzacions, ja existents, de suport al món local per part de l'INCASOL (Institut Català del Sòl, Generalitat) i l'ITEC (Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya), amb la voluntat de cobrir tot el Principat.

I ens recorda que no és res nou a la nostra societat, ho vàrem fer de manera semblant per la provisió pública d'aparcaments públics fa dècades.

Tenim instruments com l'INCASOL de gran vàlua, encara que infrautilitzat i que en el passat varen ser decisius com per exemple en l'època de l'arquitecte Joan Antoni Solans i Huguet. Utilitzem-los.

Per més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.viaempresa.cat/opinio/lexpert/pla-xoc-en-habitatge-manel-larrossa_2202805_102.html

La segona, na Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora. Podem fer història de l'habitatge a Catalunya que és la de l'urbanisme que hi és íntimament lligat. Però situem-nos avui. L'escenari actual, que encara és vigent, és literalment:

"El Pacte Nacional per l'Habitatge del 2007 (ja fa disset anys!!) anticipava que hi hauria 440.000 llars susceptibles de ser beneficiàries de la política d'habitatge, en un horitzó de deu anys, i aquest anava acompanyat d'un "inventari de sòls per a la construcció d'habitatge amb protecció oficial" on bàsicament s'afirma que la Generalitat disposa de sòl en diferents sectors de Catalunya "que plegats sumen un potencial per construir 113.000 habitatges". Aproximadament, d'aquests habitatges, 54.000 seran amb protecció oficial, i 59.000 seran de promoció lliure. La previsió és que aquest sòl estigui transformat completament d'aquí a l'any 2016, a fi que la totalitat dels habitatges protegits tinguin la qualificació provisional i els habitatges lliures puguin tenir la llicència d'obres".

Com pot veure's fou un clar brindis al sol, com se sol dir.

Sisternes demana que aquest sol públic existent s'expliciti i es faci transparent, i es publiqui un sistema GIS per patentitzar-ho (aquesta demanda lliga amb la del governador de Minnesota, curiosament ¡¡), i que el ciutadà en general, i l'actor promotor en particular, ho sàpiga fefaentment. Ens recorda que: "Aquests terrenys es van adquirir amb diners públics, i per tant convé materialitzar-ne els aprofitaments previstos per l'urbanisme".

També es pregunta i ens preguntem tots. Perquè ens embarquem en falsos debats sobre el creixement urbà a tot Catalunya, no cal créixer més que executant el que ja està programat, no?? Realment, identifica un gran parany ¡¡

Per a més aprofundiment de les seves propostes veure:

https://www.ara.cat/opinio/no-sentit-no-habitatge-public_129_5120293.html

Finalment, una veu d'autoritat en la matèria com és Carme Trilla i Bellart, que té tota l'experiència possible en el món de l'habitatge a Catalunya, i ens centra el problema tot dient:

"Si a Catalunya en els pressupostos públics es dedica a la Sanitat el 5,7% del PIB, i el 2,52% per educació, en canvi, a l'habitatge públic es dedica menys del 0,2% del PIB català." Està clar el perquè del problema.

Per veure més de les seves reflexions:

https://www.vilaweb.cat/podcast/habitatge-barcelona-carme-trilla-especial-santa-eulalia/

Fins a la data les polítiques dutes a terme per les diferents administracions poden qualificar-se de cinisme estructural.

Identificar un problema, clamar que farem molt i després no fem, que és substantiva en no posar-hi recursos, és una mostra patent de cinisme, i si és generalitzat es pot dir que és estructural.

Quan una societat i el seu govern, que cal que la reflecteixi, considera que un problema és real i urgent, com és l'habitatge públic, i considera que li és vital, aleshores cal que li dediqui dues coses principals: instruments per la solució i pressupostos.

Fins que això no es produeixi vol dir que tots els discursos estan buits de continguts.

Les darreres Notícies (setembre 2024):

"8.300 milions d'euros. Aquest serà el cost dels 50.000 pisos (cost mitjà per pis 166.000.-eur) que va prometre construir el president Salvador Illa en el seu discurs d'investidura com a president de la Generalitat de Catalunya. -Aquest és un tema que segur que podem treballar conjuntament amb el ministeri-, ha dit aquest dijous la consellera de Territori, Sílvia Paneque i Sureda, abans de reunir-se a Madrid amb la titular d'Habitatge, Isabel Rodríguez García. Tal com ha remarcat, s'ha de trobar la manera de "col·laborar" per aconseguir els recursos necessaris amb diferents "mecanismes i palanques (llenguatge Barça ¡¡)".

https://www.elperiodico.com/es/economia/20240926/reunion-vivienda-isabel-rodriguez-silvia-paneque-dinero-50000-pisos-108608403

El compromís del Govern de construir 50.000 habitatges a preus econòmics abans del 2030 beu de l'acord tancat entre el PSC i els comuns per la investidura d'Illa. Per fer-lo realitat, es preveu fer 35.000 habitatges de manera "directa" i 15.000 de forma "delegada" cedint sòl públic a tercers, com cooperatives o entitats que s'encarreguin de fer les promocions.

Més darreres notícies (octubre 2024).

En el debat de política general (8.10.2024) el M.H. President Illa torna a insistir, prometen que fins al 2030 dedicarà el seu govern uns 1.100 milions/any, en total 4.400 milions, entre 2025 i 2028 allargant-ho fins el 2030 per arribar als 50.000 habitatges. Reconeixent que el problema és multifactorial: econòmic, urbanístic, de regulació, de permisologia, de finançament, de col·laboració public-privada, etc. 

 

Cal dir que aquest mar de diners és materialment impossible que es pugui transformar en el lliurament de claus dels habitatges en el període. És un fet no possible. Si fem una senzilla divisió de 50.000 habitatges per 40 habitatges per hectàrea (160 hab./hectàrea), ens dona 1250 hectàrees de sòl programat (si volem ciutat jardí), amb qualificació urbanística vigent i amb serveis construïts. La superfície de l'eixample barcelonès és de 747 hectàrees, amb 360 habitants per hectàrea. Esperem que no fem eixamples ¡¡

 

Aquesta guerra de xifres denota i connota una improvisació patent, que confon un cop més a la ciutadania.

 

Però les causes profundes són més profundes encara, per exemple, la fonamental és, l'empobriment de les joves generacions, aquest gràfic és la visualització clara del fet:

Aquest daltabaix generacional no permet que la economia de les persones permeti l'accés a la vivenda.

En definitiva: el 2035 que haurà passat??

No podem fer endevinalles, però si és segur que tenim les persones capaces de resoldre-ho, o com mínim plantejar les millors solucions i institucions per la seva implementació. Amén.

TEMPUS FUGIT.

(1625) octubre 2024

IGNORÀNCIA AL PODER. EL GRAN ENGANY.

Avui (9/9/2024) és notícia que l'actual Govern de la Generalitat sols ha nomenat 200 alts càrrecs de l'organigrama de govern, i alguna premsa li reclama que encara en té per a nomenar 300 més per arribar als de l'ordre de 500 que és el nombre de càrrecs que es consideren càrrecs executius de designació política que el Govern de la Generalitat comporta en la seva organització.

Aquesta situació és admesa con natural i democràtica. I és un disbarat des de tots els punts de vista.

- Cap partit polític no té ni la nòmina de persones capaces esperant ser nomenades, ni tenen el coneixement necessari per governar especialment amb el coneixement especialitzat com el que un govern modern demanda.

- L'accés al poder sembla que és el botí de guerra que premia els guanyadors electorals i la nòmina de càrrecs n'és una part d'aquest botí.

- L'argument que els quadres polítics provinents de l'administració local tenen experiència suficient, és menystenir els ordres de magnitud, en múltiples dimensions de diferència, que hi ha entre el govern d'un municipi o una direcció general o una conselleria.

- L'experiència i coneixement adquirit dels càrrecs substituïts desapareix quan resulta que és un patrimoni de tots, pagat per tots, i que es perd en el millor dels casos.

- Els partits polítics són agrupacions d'interès, avui dia sense ideologia política substancial, sols amb interessos difusos que ja es concretaran en arribar al poder. Això és difuminar realment el perquè la ciutadania vota.

- Els programes polítics són en el millor dels casos desiderates que no tenen cap concreció, ni material, ni econòmica. Llegir-los és un acte de masoquisme, ja que no concreten més enllà dels llocs comuns, ratllant en molts casos en la pura propaganda.

- Les persones que militen en els partits, majoritàriament prosperen practicant dues regles bàsiques: l'obediència cega i l'adaptació davant de l'adversitat. L'obediència es concreta en la regla d'or "qui es mou no surt a la foto". L'adaptació cal que sigui l'oportuna davant de les turbulències internes que sacseixen els partits periòdicament.

- Cap candidat a càrrec se li demana un currículum especialment adaptat a les necessitats del càrrec del qual pren possessió. Ni cal que en sàpiga mínimament. Es dona el cas, que no cal que sàpiguen llengües ni llegir un pressupost. Si cal, i molt, que actuïn com corretges de transmissió de les instruccions rebudes, sense cap reflexió al respecte.

- Es dona el cas que viatgen a reunions europees o internacionals i congressos de l'especialitat del seu departament sense tenir reunions al respecte, ja que no poden comunicar-se amb ningú.

- El seu desconeixement els condueix a la trivialització de les discussions i tractar problemes complexos amb solucions trivials o pitjor amb dilacions culpables, per la via del dia passa any empeny.

- El "carpe diem" és una constant amb reflexions del tipus, si fins ara ha funcionat, mal o bé, no cal que ho canviem, si ho canviem nosaltres no ho veurem efectiu, per tant, que ho resolgui el següent.

- El màxim objectiu, en molts casos, és administrar no governar. Administrar una realitat té un risc acotat, en canvi, governar implica carregar-se de molts riscos inherents a qualsevol canvi.

- També hi ha alguns càrrecs que, amb bona voluntat, tracten de governar, i en conseqüència, canviar les coses, aleshores són tractats d'il·lusos o visionaris.

- La complicitat entre "els meus" respecte "els altres" és paradigmàtica, i determina el desistiment de responsabilitats.

- El curtterminisme és sempre present, donat que les legislatures durant quatre, o menys anys, i el cessament és segur independentment de l'excel·lència en la gestió, la conseqüència és que no cal emprendre accions que no generin resultats immediats.

- El cicle democràtic està contraindicat amb les decisions a mitjà i llarg termini. Cap política important pot donar resultats en un període de quatre anys o menys.

I així podem seguir, descrivint la situació executiva actual.

Caldria prendre determinacions coherents amb les necessitats de govern del país. Algunes d'elles són:

1. Els organigrames del Govern haurien de ser coberts amb alts càrrecs de dues classes: escollits i de carrera. No pot ser que cada canvi de govern comporti 500 cesses i nous nomenaments. Els nivells dels escollits serien com a màxim: H. Consellers, secretaris generals i alguns directors generals, a més dels seus gabinets i assessors. La política de l'aigua, per exemple, és millor que la portin directament directius tècnics clarament, sota supervisió política en qualsevol cas.

2. L'Escola d'Administració Pública de Catalunya, hauria de ser el nucli central de la funció pública executiva, cal que tingui recursos i es modernitzi en termes d'exigència i que triï, via oposició, els alts càrrecs de carrera i els hi doni la formació del més alt nivell possible. Amb perspectives internacionals en molts casos. L'estat francès i angles són exemples.

3. L'interinatge hauria d'estar prohibit. Cada any caldria que es fessin i executessin les convocatòries necessàries per cobrir les vacants naturals i les noves places. És molta feina, i, en canvi, contractar un interí és immediat si es té pressupost.

4. La contractació laboral hauria de créixer progressivament, la propietat del lloc de treball i el càrrec no hauria de ser legal. Això és un desafiament que un govern seriós i de futur hauria d'entomar.

5. La formació continuada amb exàmens al llarg de la vida del servidor públic, hauria de ser present i obligatòria. I seria el veritable camí de promoció.

Aquestes sols són cinc, caldria tot un programa polític de veritat al respecte. No parlar més de reforma de la funció pública i transformar en fets un programa de canvi real.

Hi ha esperança de reflexió i canvi, la iniciativa

https://professionalitzem.cat/ 

és una esperança de rebuig a la situació actual i canvi cap a la situació europea, com a mínim.

Tenim 243.000 treballador públics al Govern de Catalunya (Idescat,2022), i cada conseller del ram canvia amb una cadència de 2-3 anys. Per exemple, des de 1977, hi ha hagut dinou H. Consellers/es de Territori en quaranta-set anys, el de més durada fou l'H.C. Quim Nadal amb set anys de mandat, imaginem que això funciones així a la Volkswagen, o qualsevol gran empresa d'aquestes dimensions.

Doncs la Generalitat de Catalunya és la primera empresa del país en diferencia.

Tempus Fugit.

(1039) 9.9.2024

TENIM UN ELEFANT A L'HABITACIÓ. ASSAIG DE POLÍTIQUES.

És propi de la condició humana girar el cap davant d'una realitat que no agrada. Aquesta actitud, en molts casos es visualitza en les imatges de "ficar el cap sota l'ala", "fer l'estruç" o bé "tenir un elefant en l'habitació".

Avui, en la nostra societat tenim fenòmens nous, no desconeguts, que no volem reconèixer i com a conseqüència no els volem conèixer, i menys analitzar-los, i encara menys donar-els-hi solucions. 

Un d'ells és el CANVI DEMOGRÀFIC en termes d'immigració, emigració i integració. De fet, a l'estat espanyol, en el s. XX ja vàrem experimentar migracions internes i externes, i per tant ja hauria d'estar preparat per entomar-les, però no és així. 

Essencialment, no volem afrontar-ho perquè ens generaria més inquietud respecte a perdre el benestar material present, encara que sabem objectivament que ens farà trontollar les perspectives en un futur immediat. 

Veure l'evidència no vol dir reconèixer-la.

FETS:

- El juliol del 2020 en Josep Borrell, Alt representant de la UE i vicepresident de la UE, advertia que des del 2012 les morts naturals de la població UE superen els naixements, per tant, sense immigració decreixem de manera important.

- EUROSTAT ens diu, que avui a la UE som 447 Mhab., i que el 2070 serem 427 Mhab., però apart del decreixement notori, tindrem una població de més seixanta-cinc anys del 30%, i una població laboral molt i molt baixa i envellida. 

- En canvi, l'escenari que dibuixen les NNUU anuncia que el 2070 hi haurà 10.500 milions d'habitants al planeta, i la de la UE serà sols el 3,7% de la població global. 

- Els creixements poblacionals són inversament proporcionals a la renda, es un fet contrastat, avui l'Índia supera a la Xina en població, però no en renda. La Xina baixarà en població i serà sols el 12% de la població global, i l'Índia continuarà creixent donada la seva baixa renda per capita. 

- Però el desafiament més gran i més proper per Europa, és l'Àfrica subsahariana, que avui és el 14% de la global, el doble de la UE, i el 2070 serà el 27% de la global, set vegades la de la UE. 

Les advertències de Borrell cal afegir-hi la nostre micro situació a Catalunya-Espanya, que és pitjor. Aquesta gràfica ho resumeix quasi tot.

El pendent de natalitat és de quasi 45 graus negatius a Catalunya i a la UE és de 10 graus. Un fet complementari al descens de la natalitat, és l'ascens de l'esperança de vida. Som la segona més alta després del Japó.

Sempre la renda per capita és el factor fonamental. Els imperis on la renda , i per tant el benestar conseqüent, són observats per les poblacions continentals veïnes i tot seguit són envaïts pels més necessitats. La taxa de creixement demogràfic és inversament proporcional a taxa de prosperitat. És una constant històrica.

Podem continuar amb mil referències demogràfiques, que aprofundirien més i més aquest raonament. Què podem fer per amortir aquesta constant històrica??

POSSIBLES ACCIONS

Els extremistes, alguns cops tenen idees aprofitables, la demonització no té, en cap cas sentit, per una sola raó: el dimoni no existeix, en general. 

Per exemple:

- l'Hongria de Viktor Orbán implementa mesures del següent tenor; les dones a partir del quart fill no pagaran IRPF, les parelles entre 18 i 40 anys tenen un préstec de 30.000 euros sense interès, amb quotes 150 eur/mes d'amortització, si tenen dos fills la tercera part del préstec és amortitzat, si tenen tres fills, no es torna res. Aquestes polítiques s'orienten a capgirar positivament el descens demogràfic hongarès, que ha crescut en una dècada de l'1,25% a l'1,59%. A més de crear 21.000 guarderies en tres anys, per incrementar la taxa d'ocupació femenina, fet transcendental.

-La Itàlia de Giorgia Meloni es planteja eliminar l'impost de la renda en les parelles de dos o més fills. És interessant el raonament que va fer al parlament el ministre d'hisenda Itàlia: 

"Crec que no es tracta de parlar d'incentius, ans al contrari, de treure desincentius a la natalitat. No podem gravar de la mateixa manera als solters que a les parelles amb fills, ja que evidentment els fills tenen uns costos econòmics que alteren el concepte de progressivitat fiscal", a més, es proposa una deducció fiscal de 10.000 eur./any per fill, fins a la fi dels seus estudis, inclosos els universitaris, i sense limitació per ingressos familiars.

Aquests dos exemples són propis de països on la identitat pròpia preocupa i molt. Però no ens hem de fixar en el raonament polític sinó en el demogràfic.

A Catalunya i Espanya les ajudes familiars són tant insuficients com ridícules, 650 eur. al naixement, xec familiar de 100 eur/mes, deducció per maternitat 1.200 eur./any a l'IRPF. I d'altres ajuts per famílies vulnerables. En total unes ajudes totalment INSUFICIENTS, quan el cost mínim estimat de la criança és de 819 eur./mes a Catalunya, que si li afegim el cost de  l'educació acaba sent prohibitiva.

La natalitat i les famílies de les diverses formes són una prioritat nacional?? Gran qüestió ¡¡

Però, a més, hi ha les qüestions culturals i materials que cal identificar i modular. La demografia està subjecta a altres condicions i vectors diversos i contradictoris, n'esmentem sols tres, podríem seguir:

- Les famílies nombroses són considerades estranyes (ara amb tres o més fills) i sempre sota sospita de tenir una arrel religiosa. Cal desmentir-ho enèrgicament.

- L'habitatge, sempre l'habitatge, és un factor limitant de primer ordre. No cal parlar-ne més, ja que és al debat públic en primera dimensió, sense solució aparent.

- La conciliació laboral-familiar lligat a l'existència de suficients guarderies de qualitat i assequibles econòmicament. 

Recentment, el president de la Generalitat ha reconegut que l'increment de població de 6 a 8 milions en vint-i-tres anys és insostenible amb l'argument de "sense un suficient sistema de finançament no la podrem pagar". És un reconeixement explícit que aquest creixement es produït per persones que drenen més recursos que els que generen. Aquest el nucli de qüestió.

No ens cal, de fet caldria restringir-ho al màxim, crear llocs de treball de baixa qualificació que de manera immediata demana persones de baixa qualificació que estan, o no, al país. Nosaltres som els generadors d'aquest fenomen que acabarà amb la nostra societat del benestar i de retruc amb la nostra cultura.

En síntesi: En una Europa, fortificada en el seu estat del benestar i sense voler preocupar-se per res més (creixement, natalitat pròpia i benestar material), camina cap a l'aniquilació demogràfica de manera inexorable a mitjà termini, 2070.

PERILLS MÉS PROPERS

Els salaris molt reduïts, la precarietat del sistema laboral, les inflacions devaluadores del treball remunerat, els nous desafiaments de les revolucions tecnològiques que afecten negativament els menys preparats, i així podem seguir.... s'afegeixen als problemes demogràfics més evidents. Aquest escenari quotidià en aquestes tres dècades inicials del segle XXI generen temença, i por, a grans segments de la població. Això tindrà i te conseqüències polítiques no racionals. 

La constatació que el creixement econòmic beneficia preferencialment a una minoria d'1 al 5% pot arribar a suportar-se, donat que no veiem aquesta minoria cada dia, i s'emmascara en el luxe i el glamur social, per tant, lluny dels menys afavorits, i fins i tot tenen el que s'anomena prestigi social. És tolerable.

Però els més desvalguts que nosaltres, que arriben cada dia (tenim uns 3000 recollidors subsaharians de xaparra metàl·lica a BCN, per exemple), i que s'insereixen en els esglaons econòmics més baixos de la nostra societat, aquest els veiem i notem que ens devaluen. Treballen fora del sistema laboral legal, i cobreixen llocs de treball que haurien d'estar millor pagats si fossin autòctons.

Aviat, 2070, es produirà un descens de la població mundial i cal preparar-se, adverteix "The Lancet", produït un cop més en funció dels increments de la renda, i aquest advertiment té amenaces creixents. En la nostra regió, en el cas de la riba mediterrània sud-europea, és l'explosió demogràfica subsahariana.

Els llibres recents d'Antonio Scurati sobre la creació i l'adveniment del feixisme a Itàlia són reveladors.  Cal tenir-lo en compte.

En aquesta situació afloren idees que estaven en letargia, els anomenats "els ous de la serp", però que les noves situacions les revifen amb virulència. La més exitosa avui és el plantejament de Renaud Camus sobre LA GRAN SUBSTITUCIÓ.

Renaud Camus, d'origen esquerranós, francès i nord-americà, rebutja la violència que implementen els seus lectors, però és un típic exemple dels "ous de serp". Matisa que concep les superioritats no des d'un punt de vista genètic, si no cultural i rebutja la violència, insisteix.

Però la força de les seves idees catalitzades per les dificultats essencialment econòmiques i socials del Primer Món les projecta cap a una minoria-majoritària a Europa i USA. 

Declarava al Nouvelle Observateur:

"Pots ampliar el concepte del Gran Reemplaçament? — Oh, és molt senzill: hi ha un poble i quasi de sobte, en una generació, hi ha un o més pobles al seu lloc. És l'aplicació en la realitat del que, en Brecht, semblava una broma, canviar la gent. La Gran Substitució, el canvi de persones, que només la Gran Desculturització fa possible, és el fenomen més considerable de la història de França durant segles, i probablement sempre." 

Lliga íntimament la Gran Substitució a la Gran Desculturització, i la pèrdua dels valors tradicionals de la cultura, en el seu cas la francesa. 

FINALMENT,

O reconeixem l'elefant i actuem, o ens trepitjarà i podem patir de valent.

TEMPUS FUGIT

(1504) 21.7.2024